dimecres, 30 d’abril del 2008

Petit comentari de Pep Grimalt

Sobre el tema de la música de l'himne a la Mare de Déu de Sant Salvador, m'escriu unes retxes l'amic Pep. Valen la pena i aquí les deix:

Vaig intentar fer un comentari sobre la música de l’himne a la Mare de Déu de Sant Salvador, però no acab de sebre manejar bé això del blog. Ja me’n mostraràs a l’estiu. Només volia dir que quan estava a La Salle, cantàvem una cançó religiosa, amb la lletra en castellà naturalment, de la qual només record un tros (“Cristo Jesús, te lo juramos, tu serás siempre nuestro rey”), justament amb aquesta mateixa música. Això diu ben clar que no la varen compondre llavors, sinó que deu esser una d’aquestes músiques comodí que fan servir per lletres diverses, com també passa amb la de “On va Bernadeta de ca’s Moliner. Se’n va a cercar llenya....” que és la mateixa de “Damunt el Calvari, morireu per mi...”

divendres, 25 d’abril del 2008

"Avril"


Un blog personal com aquest meu és per tot: per el que un pensa, pel que veu, pel que sent, pel que llegeix... Així que avui vull contar que, com que som de dormida breu, cap allà les 4 del matí, més deixondit que mai, m’he dedicat a veure una de les pel·lícules que vaig baixant d’Internet. Li ha tocat a AVRIL, obra francesa del 2006, estrenada a Espanya el juny de 2007. En realitat no sabia ben bé el que anava a veure. M’ha encantat. Senzilla, sòlida, un preciós cant a la llibertat que comença en un convent de monges, ancestral i tancat a tot, i que pren llavors cap o un món obert, net, lluminós i sobretot humà. Dins la depriment panoràmica del cinema actual ple de monstres, accions desmesurades, violències de tot tipus, brutor i bregues, AVRIL és una alenada d’aire pur que te renta una mica l’esperit i et fa pensar que la gent no és por tot arreu tan cruel ni dolenta. La puresa quasi ingènua de la cinta és el que li dóna l’encant que la caracteritza. L’aconsell de veres als amics.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Neix un nou blog


Aquest serà el blog de les meves aquarel·les, sense comentaris ni altres paraules. Només les imatges que aniré pujant a raó d'una cada dia fins arribar als treballs actuals. Va pels amics i per mi mateix que així tendré fàcil memòria del que he anat fent.

Podeu accedir-hi fent clic aqui: http://roigpintures.blogspot.com/

dilluns, 14 d’abril del 2008

La cadernera i la felicitat

Mirau... crec molt en Déu però estic lluny de totes les religions perquè el presenten com volen i li fan dir el que troben.
L’escrit que vos deix avui és només una mostra de com, de nin, m’estaven ficant dins el cap idees que mai em varen convèncer. Cap el final veureu com cert dia una petita cadernera em va salvar la jornada. I com que a l’ocellet li devia alguna gratitud l’he pintat tan bé com he sabut que no és molt. Les coses senzilles, com les caderneres per exemple, són més importants que tot allò que alguns ens han volgut vendre per moltes catedrals que hagin aixecat arreu del món.



El dia més feliç
Vos heu aturat mai a pensar quin ha estat el dia més feliç de la vostra vida? Pot esser que, per a uns, sigui aquell en què vàreu conèixer la vostra costella. Per a altres, quan els va néixer el primer fill. Per als qui se pensaven tenir càncer, quan varen arribar els resultats de l’anàlisi que deixaven ben clar que aquell tumor que feia tan mala cara era un inofensiu depòsit de calç.
Quan jo anava pels set o vuit anys, les meves monges ho tenien prou clar: el dia més feliç de la vida de tothom era el de la primera comunió. Com podia no esser-ho si el Bonjesuset entrava per primera vegada dins nosaltres i ho omplia tot de felicitat i de puresa? Posaven tan d’amor, fe i ingenuïtat aquelles donetes dins totes les seves explicacions doctrinals que un se va arribar a convèncer que la primera comunió que estava a punt d’arribar seria més important que la vida mateixa. Per a tal esdeveniment, calia preparar una gran festa on no hi faltàs res: regals, pastissos i xocolata. “Digau als vostres pares que preparin moltes taules plenes de flors per als convidats ja que serà el dia més feliç de la vostra vida. Repicaran les campanes. Quan s’obrin les portes de la parròquia, s’obriran totes les flors del camp, els ocells no pararan de cantar. Davallaran els àngels i els arcàngels i el sol lluirà més que mai. Perquè el dia és tan gran, tots els nins i nines que fareu la primera comunió anireu tan ben vestits i pentinats. El Bonjesuset de Praga entrarà dins cadascun dels vostres cors, que rebentaran de felicitat”.
Calia haver-se preparat amb temps per a aquell esdeveniment, aprendre de memòria les oracions i saber totes les respostes del catecisme amb aquella pregunta grossa, on s’especificava que moltes eren les causes que modificaven les espècies del pecat, perquè, si allò que un havia robat era poc, el pecat era venial, però si allò que havia robat era molt, el pecat era mortal... Més tard aprendríem que el fet impúdic de tocar-se la tiuleta seria sempre pecat mortal.
Jo esperava, com deien les monges, que els cosins i els amics vendrien a ca nostra i me farien molts de regals i somiava amb una ploma estilogràfica d’aquelles de bufeta que no havien de mullar mai dins els tinters... Però vegeu com va transcórrer tota aquella història del dia més desitjat.
Eren uns anys en què els meus pares havien pres consciència que no s’havia de tudar una pesseta i que l’austeritat era una eina precisa i obligatòria per esculpir el temps i els homes, quan l’abundància sols fou privilegi d’uns pocs que, per suposat, no érem nosaltres. Mumare va aconseguir manllevar una mudada de mariner de l’armada que me quedava pesta. No sé si hagués estat millor anar vestit de torero. Me venia ampla de pertot. Jo havia tengut la cucurutxa de petitó i, com que pujava molt magre, els calçons me ploraven que era gros. Perquè omplís una mica aquella jaqueta generosa, me varen cosir dues tovalloles al mariol·lo. Tampoc no eren meves les sabates de xarol, ni el missal de tapes de nacre, ni el rosari, ni els guants blancs. Crec que l’única cosa pròpia que duia visible damunt la meva magror eren els calcetins. Mal pintava el panorama perquè aquell fos el dia més feliç de la meva vida.

Quan partirem caminant des del convent de les monges cap a la parròquia, vaig procurar anar mig dissimuladet entre els qui duien medalles, anells i altres joies com eren aquelles creus pectorals de bisbe que molts lluïen satisfets i gojosos.
Durant la cerimònia, alguns d’entre els més plantats varen pujar al presbiteri per recitar una mena de manifests de fe que se deien “actes”. Els seus pares ploraven d’emoció. Jo no record que els meus ni tan sols fossin per allà. Podria assegurar que no. El capellà no se cansava de repetir una i mil vegades que aquell era i seria el dia més feliç de les nostres vides. Mentre ell ho deia, jo ho dubtava ferm.
La festa a ca nostra va esser de pel·lícula italiana. La vàrem celebrar entre sis. Els pares, el conco en Jaume, que vivia amb nosaltres, la cosina Antònia, el meu germà i jo. Tots drets envoltant la taula del menjador on un plat de crespells i una botella de mistela s’esforçaven per fer el mateix paper que l’abundància d’ensaïmades, xocolata, pastissos i xampany que se serviren a les cases dels meus amics. Quan ja no hi hagué res dins el plat, el pare em va dir: “Ves a Can Maiol i que el conco et faci un retrat”. El conco en Mateu me va fer posar un colze damunt una mena de columna romana i, com que me va retratar d’un costat, vaig sortir amb una orella enormement grossa que se destacava en aquell caparró innocent al qual volien fer creure que els àngels del cel havien davallat.
Com veis, a ca nostra no havíem fet tot allò que les monges deien que havíem de fer. Des d’aquell dia, vaig estimar molt més els meus pares i em vaig sentir molt orgullós d’ells. Era un reacció interna davant una societat que feia el ridícul amb luxes que no corresponien als anys de la postguerra que ens va tocar viure.
L’horabaixa, el meu pare em va comprar una cadernera i vos jur que va esser més preciosa que totes les plomes estilogràfiques que havia desitjat tant. Més que les flors del camp que se degueren obrir a l’uníson de les portes de la parròquia. I quan la mare em va donar una pesseta perquè anàs a can Truiol a comprar escaiola, vaig pensar que a la fi aquell era el dia més feliç de la meva vida i per això anava corrent i botant pel carrer. Plorava de content... tant m’agradava aquella cadernera.

dimecres, 9 d’abril del 2008

L'himne "De Felanitx com a patrona" és del tot original?



Amb motiu de la gran festa de la coronació de la Mare de Déu de Sant Salvador -ja ha plogut de llavors- és va fer un himne que s’ha anat cantant al llarg de tots aquests anys i que com sabeu diu “De Felanitx com a Patrona vos oferim corona d’or, etc...”. La lletra és de Maria Antònia Salvà. I la música? ¿Es va escriure com sempre hem cregut per aquella solemne ocasió? M’ha sorprès, com aficionat al cine que som, descobrir certa evidència quan no la cercava per res. Vegeu, dins el curt vídeo que he muntat amb unes seqüències de dues pel·lícules italianes molt diferents, una veritat que pot ser llevi mèrits o no al tan famós, entre nosaltres, himne felanitxer.

Males i artístiques herbes

Ara floreixen aquestes herbes que quan són seques deixen unes bolletes aferradisses que si s'enganxen als calcetins les podeu tirar.


Una amiga i veinada ha trobat que són plantoses i n'ha compost un ram. Jo també ho vaig creure així fa dos anys quan les vaig pintar.


divendres, 4 d’abril del 2008

La Mare de Déu d'es Molí d'en Ploris


A la barriada d'es Convent hi queden alguns molins, pocs, a un dels quals, al que diuen d'en Ploris, hi viu la familia de l'amic Toni. Per ells vaig pintar aquesta petita Mare de Déu del Socors que, dins una minúscula capelleta que corona el portal de la torre del molí, presideix l'edificació. És una talla força antiga de gran valor artístic que bé mereix l'aquarel·la.

Arxiu del blog