dissabte, 29 de novembre del 2008
Sa carretera d'es Port
La carretera
El puig dels molins és, sens dubte, la part més pintoresca de tot el cinturó que dóna la volta a la vila. Ja fa molts d’anys que presenta l’esquena mutilada per una gravera que fa por. Ningú no s’explica com es pogueren consentir tals estralls. Ella és el primer i més paorós símbol del que ens espera al llarg dels dotze quilòmetres que ens separen de la mar. La carretera ha tornat com és; que no era així abans.
Quan aquesta via era el “camí d’es Port” n’hi havia que deien d´ell que era un dels més bells de tots els camins del sud-est de Mallorca. Això mateix varen trobar els meus companys de carrera quan feren una de les seves excursions per la nostra zona. I jo tot orgullós de que fos així la meva terra. Ja sé que ens remuntem als anys dels carretons, carros i bicicletes, quan era un gust fer una aturadeta baix l’enramada de can Perdiu que amb el nom de “El descanso” oferia gasoses d’en Ramis o taronjades d’en Sansó. Passaríem després per la barraqueta piramidal de les filles del metge Ramon, a uns centenars de metres de les cases de can Centes on la madona Praxedis mai no es cansava d’alçar la mà, i continuaríem per les voltes de ca n’Alou amb el pinar espès ple de branques que regalimaven dins el camí.
Pitjau el clic de la màquina dels anys i veureu el trist panorama tan diferent d’avui que un no sap fins on arriba la substitució del paisatge a mans dels que més l’haurien de respectar. Obriu els ulls i vegeu el que ens ha deixat el progrés: restaurants, benzineres, transformadors, cimenteres, teuleres, fàbriques de blocs i bigues, d´asfalt i de formigó i el més esfereïdor de tots els desastres: les fosses immenses de les graveres que es mengen les muntanyes deixant el paisatge esbudellat sense cap esperança de regeneració. De la vila al port la destrucció és el panorama. I que ho és de penós veure que del vell camí de les llimonades n’hem fet la ruta més degradada de l’illa! A camionades descomunals se n’han duit el nostre paisatge per destruir-ne d’altres que també són nostres.
Per la manera que tenc de dir les coses supòs que després de tot arribareu a que som un sentimental exagerat i que no cal mirar al passat com jo ho he fet. Pensau així? Idò deixau que ara vos proposi un petit exercici gens ni mica complicat. Aturau el vostre cotxe a una vorera de la carretera del port i mirau. Mirau només quinze minuts. Sí, l’exercici només du el treball d’estar i mirar. Em donareu la raó perquè vos espantarà la quantitat de camions fins a la bandera de grava de les graveres, de formigó, de blocs, d’asfalt, de teules de les fàbriques; vehicles pesats de tota mena, grues, culleres i tantes maquinotes que impressionen per les dimensions i el renou. Comptau i perdreu el compte...
Són els pneumàtics d’aquests vehicles feixucs ferm els que amb les seves empremtes fondes i dures fan mal bé el paviment i ens deixen clots per tot arreu. Ja la poden apedaçar a la carretera que demà a la primera frenada qualsevol formigonera o camió la tornarà arregussar .
Pagam entre tots el progrés encara que no tots progressem gaire.
Desgraciat del poble que, com el nostre, entrega tan passivament el seu paisatge a mans dels qui, sense escrúpols, el rompen i el venen.
El puig dels molins és, sens dubte, la part més pintoresca de tot el cinturó que dóna la volta a la vila. Ja fa molts d’anys que presenta l’esquena mutilada per una gravera que fa por. Ningú no s’explica com es pogueren consentir tals estralls. Ella és el primer i més paorós símbol del que ens espera al llarg dels dotze quilòmetres que ens separen de la mar. La carretera ha tornat com és; que no era així abans.
Quan aquesta via era el “camí d’es Port” n’hi havia que deien d´ell que era un dels més bells de tots els camins del sud-est de Mallorca. Això mateix varen trobar els meus companys de carrera quan feren una de les seves excursions per la nostra zona. I jo tot orgullós de que fos així la meva terra. Ja sé que ens remuntem als anys dels carretons, carros i bicicletes, quan era un gust fer una aturadeta baix l’enramada de can Perdiu que amb el nom de “El descanso” oferia gasoses d’en Ramis o taronjades d’en Sansó. Passaríem després per la barraqueta piramidal de les filles del metge Ramon, a uns centenars de metres de les cases de can Centes on la madona Praxedis mai no es cansava d’alçar la mà, i continuaríem per les voltes de ca n’Alou amb el pinar espès ple de branques que regalimaven dins el camí.
Pitjau el clic de la màquina dels anys i veureu el trist panorama tan diferent d’avui que un no sap fins on arriba la substitució del paisatge a mans dels que més l’haurien de respectar. Obriu els ulls i vegeu el que ens ha deixat el progrés: restaurants, benzineres, transformadors, cimenteres, teuleres, fàbriques de blocs i bigues, d´asfalt i de formigó i el més esfereïdor de tots els desastres: les fosses immenses de les graveres que es mengen les muntanyes deixant el paisatge esbudellat sense cap esperança de regeneració. De la vila al port la destrucció és el panorama. I que ho és de penós veure que del vell camí de les llimonades n’hem fet la ruta més degradada de l’illa! A camionades descomunals se n’han duit el nostre paisatge per destruir-ne d’altres que també són nostres.
Per la manera que tenc de dir les coses supòs que després de tot arribareu a que som un sentimental exagerat i que no cal mirar al passat com jo ho he fet. Pensau així? Idò deixau que ara vos proposi un petit exercici gens ni mica complicat. Aturau el vostre cotxe a una vorera de la carretera del port i mirau. Mirau només quinze minuts. Sí, l’exercici només du el treball d’estar i mirar. Em donareu la raó perquè vos espantarà la quantitat de camions fins a la bandera de grava de les graveres, de formigó, de blocs, d’asfalt, de teules de les fàbriques; vehicles pesats de tota mena, grues, culleres i tantes maquinotes que impressionen per les dimensions i el renou. Comptau i perdreu el compte...
Són els pneumàtics d’aquests vehicles feixucs ferm els que amb les seves empremtes fondes i dures fan mal bé el paviment i ens deixen clots per tot arreu. Ja la poden apedaçar a la carretera que demà a la primera frenada qualsevol formigonera o camió la tornarà arregussar .
Pagam entre tots el progrés encara que no tots progressem gaire.
Desgraciat del poble que, com el nostre, entrega tan passivament el seu paisatge a mans dels qui, sense escrúpols, el rompen i el venen.
diumenge, 23 de novembre del 2008
dimecres, 12 de novembre del 2008
Publicat fa temps
Imitacions
L’escala d’en March s’ha vista millorada amb un arrambador. Totes les escales públiques haurien de tenir arrambador. Va ser un company felanitxer, gran viatger, qui va observar “Mira, aquí han posat un arrambador quasi com els de les escales de París”. Efectivament, a la capital francesa hi trobam el pare, el model del nou enginy metàl·lic felanitxer. Està a Montmartre, a dues passes del Moulin de la Galette. Milers de vegades han mostrat aquelles escales les pel·lícules de François Truffaut, Louis Malle, Albert Lamorisse (Ah, les delicioses seqüències del nin protagonista pels graons en “El globus vermell”...amb l’arrambador!). Ens han posat, idò, un detall ben característic de París. No sé si per nosaltres serà presumir molt això de gallejar amb un arrambador de pel·lícula francesa. Si la resta de mallorquins ja fa temps que ens titllen de merdosets i bravejadors , què diran ara que tenim un arrambador de París?
Naturalment que Felanitx no és París, ni l’escala d’en March arriba a Montmartre. És possible que l’arrambador ens quedi un tant curt si no allargam l’escala o que l’escala resulti massa ampla perquè les proporcions quedin bé. Un vestit d’Adolfo Domínguez li va com anell al dit al cos d´una hermosa sarment d’arquitectura feble i gràcil com Claudia Scheeffer, però si el posam sobre les popes d’una mare política una mica revenguda l’efecte estètic es pot ressentir considerablement. L’escala d’en March, pot ser, quedi un poc grassona; ja m’enteneu, supòs.
Totes aquestes observacions només són vàlides pels que d’una manera o de l’altra hem establert les relacions que la nostra imaginació ha lligat connectant dos arrambadors a dos indrets ben diferents. Per aquest motiu no podem deixar caure crítiques despietades sobre una millora que s’ha d’agrair. Celebrem l’ajuda d’un suport que ens donarà la mà quan els anys i l’artrosi ens facin tornar els escalons de les escales i dels portals cada cop més alts.
La història ha col·locat dins la vila més imitacions d’altres capitals europees. Què en direu, sinó, de l’obelisc de la placeta més cèntrica i més menuda del poble? Cançoners i poetes han versat el tema quan diuen que dels pobles de la rodona Felanitx en du la doma perquè enmig de s’Arraval hi té una agulla com Roma. Tampoc en aquest cas podem al·ludir a les dimensions de la famosa plaça de Sant Pere, però hem de convenir que no hi cau malament el petit obelisc a la placeta felanitxera. Hi ha una harmonia adient entre l’agulla i els edificis que l’envolten. El raconet, sense ser res de l’altre món, té el mèrit de la moderació i la mesura. L’única nota contra el gust és el rètol de la Mútua que, com taca estrident, trenca la serenitat del lloc. Ara els nous arbres ho dissimulen tot: la verticalitat romana de l’agulla i les desgraciades lletres de la publicitat.
L’escala d’en March s’ha vista millorada amb un arrambador. Totes les escales públiques haurien de tenir arrambador. Va ser un company felanitxer, gran viatger, qui va observar “Mira, aquí han posat un arrambador quasi com els de les escales de París”. Efectivament, a la capital francesa hi trobam el pare, el model del nou enginy metàl·lic felanitxer. Està a Montmartre, a dues passes del Moulin de la Galette. Milers de vegades han mostrat aquelles escales les pel·lícules de François Truffaut, Louis Malle, Albert Lamorisse (Ah, les delicioses seqüències del nin protagonista pels graons en “El globus vermell”...amb l’arrambador!). Ens han posat, idò, un detall ben característic de París. No sé si per nosaltres serà presumir molt això de gallejar amb un arrambador de pel·lícula francesa. Si la resta de mallorquins ja fa temps que ens titllen de merdosets i bravejadors , què diran ara que tenim un arrambador de París?
Naturalment que Felanitx no és París, ni l’escala d’en March arriba a Montmartre. És possible que l’arrambador ens quedi un tant curt si no allargam l’escala o que l’escala resulti massa ampla perquè les proporcions quedin bé. Un vestit d’Adolfo Domínguez li va com anell al dit al cos d´una hermosa sarment d’arquitectura feble i gràcil com Claudia Scheeffer, però si el posam sobre les popes d’una mare política una mica revenguda l’efecte estètic es pot ressentir considerablement. L’escala d’en March, pot ser, quedi un poc grassona; ja m’enteneu, supòs.
Totes aquestes observacions només són vàlides pels que d’una manera o de l’altra hem establert les relacions que la nostra imaginació ha lligat connectant dos arrambadors a dos indrets ben diferents. Per aquest motiu no podem deixar caure crítiques despietades sobre una millora que s’ha d’agrair. Celebrem l’ajuda d’un suport que ens donarà la mà quan els anys i l’artrosi ens facin tornar els escalons de les escales i dels portals cada cop més alts.
La història ha col·locat dins la vila més imitacions d’altres capitals europees. Què en direu, sinó, de l’obelisc de la placeta més cèntrica i més menuda del poble? Cançoners i poetes han versat el tema quan diuen que dels pobles de la rodona Felanitx en du la doma perquè enmig de s’Arraval hi té una agulla com Roma. Tampoc en aquest cas podem al·ludir a les dimensions de la famosa plaça de Sant Pere, però hem de convenir que no hi cau malament el petit obelisc a la placeta felanitxera. Hi ha una harmonia adient entre l’agulla i els edificis que l’envolten. El raconet, sense ser res de l’altre món, té el mèrit de la moderació i la mesura. L’única nota contra el gust és el rètol de la Mútua que, com taca estrident, trenca la serenitat del lloc. Ara els nous arbres ho dissimulen tot: la verticalitat romana de l’agulla i les desgraciades lletres de la publicitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)