dijous, 27 de maig del 2010

L'horabaixa i el vespre

L'horabaixa

L’horabaixa, vaig anar a Ciutat. Els historiadors diuen que li hem de dir Palma i a mi m’agrada més Ciutat. Els historiadors tenen raó, però quan parlam entre família, com ara, li podem dir Ciutat. Hi vaig anar a cercar uns llibres i quatre colors d’aquarel.la. Els colors, a la part de la Rambla, i els llibres, a una petita travessia del carrer d’es Sindicat.
Quan pujava les escales que van des de la Rambla a la plaça Major, asseguda a un dels esglaons, hi havia una al.lota amb la cara tapada per una tela negra. Damunt la seva falda un s.o.s. en castellà, retolat de qualsevol manera i que vull traduir per dignitat, perquè, per això que diré, la meva llengua me resulta més estimada que la que m’imposaren per força arraconant sense contemplacions la que tocava esser la primera. Escrit en el cartó d’una vella capsa de sabates, hi vaig llegir: “Per pietat, comprau per a mi aquest ungüent que és la meva vida!”, i dins la capsa hi havia un tub gastat que deixava veure el nom del medicament.
No hauria escrit això que ara vos cont si en aquell precís moment no hagués passat una senyora. Una senyora no tan senyora perquè, a Ciutat, com bé sabreu, tots són senyores i senyors. Aquella era sols senyora d’anar vestida, calçada i pentinada de la manera més senzilla que vos pogueu imaginar. Va esser, però, tan noble i tan senyora que va deixar caure dins la capsa de sabates de la jove un tub de la crema que demanava: “Aquí en tens un tubet més, Joana”.
M’havia returat una mica i quan vaig seguir havia quedat a l’altura de la dona. No vaig dir res però ella va entendre que jo li demanava què li passa... què té aquesta al.lota? I per això me va dir: “Té un mal terrible a la cara. Quan puc, poques vegades, li duc un dels tubs que demana. No la trob mai en el mateix lloc perquè la fan fugir. Un dia em va voler fer cas i se va llevar aquest vel negre. Sols Déu sap què vaig veure: una nafra enorme amb dos ulls... La boca i el nas no sé on eren.” Escoltar allò em va causar impressió, llàstima i mala boca. Pobre Joana, que demanes pomades per viure amagada darrera un pedaç negre!

El vespre

Feia fosca quan vaig arribar a la vila. Me contaren que n’Antònia s’havia barallat amb en Rafel i que ara plora sempre i se vol morir. Per tan poc, Antònia! Si demà vos tornareu a fer amics.
A ca nostra, com sempre. El sopar de pa amb oli i el formatge. La televisió engegada per les notícies del Telediario. Encara no eren les nou i acabava un programa de gent rica i guapa. Noces, balls i una artista molt jove que no volia botar el portal perquè li havia sortit una piga a una galta i ara tenia una por infernal dels fotògrafs. No fos cosa que la mostràssin d’aquella manera. N’Ana Obregón, amb els generosos pits que mai no podrà amagar, vessava una llagrimeta pensant en les dolces hores que, fa tant de temps, havia passades amb en Súker.
Encara, abans de les notícies, uns anuncis. Un nou cotxe de la casa Renault que despertarà admiracions per on passi i un altre, dedicat a les dones que comencen a tenir por de mostrar els anys que passegen. Els laboratoris més importats del món han pensat en vostè, senyora. Ja pot dir adéu per sempre a les arrugues que tant la preocupen. Amb la nova crema a base de liposomes, algues marines i albercocs, la seva cara tornarà de 18 anys... Tots els mascles es trauran el capell quan vostè passarà...
Toquen les nou i les notícies són aquí. El president diu que tot va xupi de bé. L’amistat amb França cada dia és més forta... El terrorisme acabarà compixat per tots els espanyols lliures i demòcrates... Per un moment, tanc els ulls i pens a quin raconet, escletxa o amagatall de Ciutat, na Joana es deu llevar el vel negre de la cara i es deu posar l’ungüent que li ha donat fa unes hores aquella senyora de casa petita. Joana, el president diu, com sempre, que tot va tan bé... Saps... han inventat una crema que lleva les arrugues i fa tornar guapes. O la teva pell no va de liposomes ni d’algues marines? Hauries de veure com se regiren les senyores d’Espanya per la primera arruga. Però, quan passa això, neix el miracle d’una nova crema o pomada. Una pomada que servirà perquè puguin seguir fent... pomades. Les de cada dia, quan remenen el cul.

dimecres, 19 de maig del 2010

CAMINADES 10: El castell d'Alaró

La vaig fer dia 18 de gener de 2004
















La vila en 5 minuts

Un dia, com si fos un convidat d’un altre lloc, voldria fer una visita a la vila com cal. Com aquell que dedica una estona a pensar com és en realitat la família que viu al seu costat i que passa penes i alegries amb ell. Carrers, places, edificacions, espais lliures... em són tan quotidians que no sé bé com els avaluaria per esser just.
M’agrada com han deixat el Passeig de Ramon Llull, amb el brollador, les estàtues i els arbres de sempre. Així, sense xapar, no és tan pràctic però queda més bé. Una llàstima que s’hagin de fer i desfer les mateixes coses per falta de gust dels anteriors.
M’agrada sa Font perquè s’ha modernitzada sense perdre el vell estil. No comprenc per què li varen llevar aquella farola central de tres braços, que em queia bé. De tota manera, no l’he perduda de vista ja que l’han col.locada davant l’església del port. Ara, una obra de Jaume Mir fa sa Font més digna perquè hi suma una serietat i una categoria evidents.
S’Arraval continua fent el paper de cor de la ciutat encara que els cotxes aparcats li resten salut i alegria. És que, a la Vila, n’hi sobren molts, de cotxes, i feim un poc s’ase ja que hi ha cases de tres habitants amb quatre automòbils perquè el fill és d’aquells merdosos que vol fer quatre bufes i en té dos, un per anar a la feina i l’altre per enlluernar els dissabtes i els diumenges. Tants de cotxes pertot arreu són la cosa pitjor de la nostra ciutat. Quin desastre! És la vida moderna que ha dat al poble més automòbils que cases. No hi veig remei. Cal fugir de tant de renou i de tanta pressa.
Al carrer Major, l’han enrajolat a la part alta. Queda bé i net, i els veïnats hi deuen tenir bon dormir els vespres. No me diu ni fu ni fa la plaça de Pax, i el Parc em deixa fred perquè el ciment es veu massa per falta de verdor i de flors. També hi manquen més ocells que hi cantin, més nins que hi juguin i més enamorats que es donin una bona tanda del que sigui. Així toquen esser els parcs, sense les xeringues usades dels drogats, per suposat.
Estic expectant davant la nova biblioteca, que desconec, on a més dels llibres que en justifiquen el nom, hi hauria d’haver lloc per a les músiques i les imatges amb els millors suports que li daran més vida i activitat perquè fer una obra per una cultura immòbil és el mateix que fer a una tomba. Possiblement els qui la feren pensaren amb el que dic. No cal dir que hi ha d’haver un lloc per al món dels ordinadors i d’internet. Imprescindible, sens dubte. Can Torró, a Alcúdia, és una lliçó exemplar de la qual es podria aprendre.
Me emocionen els semàfors... Jo en posaria vint o trenta més i així circular per la vila seria més divertit. Un poble sense semàfors és la mort amb prebes: una mala pel.lícula en blanc i negre. Que vaig de bromes... que els semàfors me deixen fred i em fan pena. La batlessa Carraixet va prometre rectificar la direcció del trànsit per anar cap a Campos. Sembla que la cosa no ha anat malament de tot. Quan uns fan i els altres desfan, se solen tudar els diners dels ciutadans. No sabem bé si és que els primers tingueren culejera o si s’equivocaren pensant millores que no ho acabaren d’esser encertades. El cert és que ens han ofert un mal espectacle on els polítics semblen jugar com els nins ho solen fer amb el mecano: muntar, desmuntar i tornar a muntar. Els imposts municipals s’haurien de gastar amb més serietat.
Els milers de pilons a tants de carrers, amb la meitat per terra, presenten una imatge ridícula i de deixadesa. Mala solució, aquesta, tan poc estètica. Per ventura no n’hi havia d’altra per no deixar els qui anam a peu a l’arrisca la ventura.
Fa anys que li robaren l’esquena, al puig dels Molins, i causa feredat amb aquella pedrera monstruosa. Vaig llegir que hi ha el projecte de fer-li una ortopèdia com solen fer amb les dones que perden els pits per culpa dels tumors. Però el puig és més gros que el cos humà i trigarà temps ferm.
No sé quan, diré amb més temps que voldria posar veles als molins de tot el terme, alguns dels quals ja tenen llum i un, braços. Molt costós, però seria collonut. Vos podeu imaginar que no estic d’acord amb aquells que es queixen dels llums dels edificis emblemàtics. A mi m’agraden així, quan dins la nit es retallen i destaquen més que els altres. Posar-hi llums ha estat un gastar, però no un tudar. La bellesa sempre es una ganga, costi el que costi.
Però, però... en realitat les ciutats me decepcionen. A pesar de les coses que admir de la Vila, cada cop que hi pens seriosament arrib a la conclusió que el que més m’agrada és sortir-ne. Déu, que és llest, va fer el camp, les muntanyes i la costa: una filigrana. Els homes més savis, que no li arriben a la sola de les sabates, han fet i han planificat les ciutats: laberints contaminats i problemàtics, amén de pardalades mal organitzades. Per botó de mostra, la nostra. Felanitx és intransitable... qui el desintransitabilitzarà?

dilluns, 10 de maig del 2010

CAMINADES 9: El Puig de Sant Salvador per Son Bennàsser

La vaig fer dia 11 de gener de 2004















dissabte, 8 de maig del 2010

Flors dels tamarells d'es Riuetó. Abril 2010. (Ni ha de dos tipus).




La injúria i la intimitat

Els anys han mudat el meu creure i ja no vull escoltar predicadors. Veig, com sempre, que anam cap a l’eternitat, un lloc que, si voleu que li diguem cel, ja em va bé. Crec que hi anirem tots, a la eternitat, bons i dolents. Als dolents, els bastarà bé veure el mal que han fet. Ja en tendran prou amb això. A tota aquella cosa que li diuen dimonis, jo li dic mal. El mal i no res més. No em vingueu amb esperits que desvesteixen dones davant nosaltres o ens posen diners a uns pams perquè els poguem robar. Un poc de serietat, amics meus. Bé n’han parlat de gent endimoniada i d’exorcistes que curen amb aigua beneïda. Si volen parlar de malalts de l’ànima, encara...
Hi ha un mal superior que nom injúria i que va contra el prestigi i contra l’honor de les víctimes i pot aixecar per elles l’ultratge més ferotge. De vegades, l’honra dels qui conviuen amb nosaltres queda mal parada per beneiteries o ninades que ens semblen insignificances. L’honra pot sofrir per l’aparició de rètols escrits a les parets o per in-sults orals al carrer; per una mentida a un periòdic o un murmuri de xiu-xiu al mercat. A qualque salsa rosa de la televisió... Tot dins un femer que put com un forat negre. Sem-pre he imaginat que l’honra és com una nina vestida de blanc. I el blanc és molt embru-tador.
Quasi per costum, la gent no pensa mai en la fragilitat del bon món dels altres. Les llengües brutes, les viperines, les llargues, les ofensives... obrin ferides. Quan el mal no té tarima on declamar, o quan se vol amagar de tan covard com és, passa de la boca a les mans i les mans escriuen fent pintades que poden obrir en canal la serenitat d’aquells que són fràgils i, generalment, més nets que els autors de les insídies. No he sabut mai si he estat a la mira de cap. Crec que no.
Per continuar, anirà bé que m’aturi a un llibre, la lectura del qual m’ha mogut a fer aquest escrit. Per a mi ha estat el llibre de l’any i el seu autor és l’amic de Santanyí Antoni Vidal Ferrando. Títol: La mà del jardiner. Si el llegiu, comprovareu que, perdut per sempre en Blai Bonet, en Toni és, sens dubte, el narrador i el poeta més important que queda a l’estimat poble veí. Un poble més menut que el nostre, que ha vist néixer un bon grapat de figures importants dins el camp de la literatura mallorquina. A La mà del jardiner, hi trobam uns personatges, uns ambients, uns costums, unes conductes i una anècdota que són calcats dels de la gent del meu poble i dels meus anys. Dels anys de molts, encara. D’una manera o de l’altra, hi som tots retratats. Un llibre-veritat carregat de simpatia i de bellesa literària. És admirable la forma com hi és utilitzada la nostra llengua. La sabia formosa, però mai no m’ho havia semblat tant. Quan un poeta com en Vidal Ferrando se decideix a contar històries, poden sortir meravelles com aquesta.
La injúria és un dels temes rel de La mà del jardiner. La injúria més despietada i inútil hi és present. Uns nins, que com molts d’altres i no tots, no calculen on pot arribar el mal, dediquen a una mestra peninsular que ha vingut a fer escola al poble, una frase denigrant que talla com una espasa, sense pietat, la vida de la dona. A un dels llocs més estratègics, hi han escrit: La señorita Adela la chupa. Ja vos podeu imaginar quina nafra poden obrir cinc paraules. La frase pren paper de protagonista i surt a tot moment dins l’obra.
Arribats aquí, voldria parlar a cert sector humà. Pintades així, avui, en veim moltes. Formen una mena de terrorisme de l’esperit. Volen esser bromes feixugues i són autèntiques bombes contra la personalitat. Poden foradar l’honor i la intimitat. Despullen i ridiculitzen. Capellans, religiosos, ensenyants, polítics i immigrants en són les dianes més habituals. Mai no van contra desencerts que poden haver comesos. Van, normalment, contra virtuts que volen convertir en infàmies.
Al principi deia que, als dolents, ja els bastarà veure el mal que han provocat. Me sembla que quedaran desfets. Vosaltres direu que la cosa no és així. Que no és tan dramàtica com l’estic pintant i que les novel.les són novel.les i no res més. Ja ho sé. Possiblement he fet llarg, però crec que és bo espantar els falcons. Sé que, al principi, vos deia que no vaig de predicadors i estic comprovant que vos he fet un sermó de melicotó... No de mel i cotó.
Me conten que la tele-femer de la Milà vol demostrar durant cada temporada que se pot viatjar dins la intimitat de la gent i que l’espectacle resulta una vulgar mentida a l’espanyola. La intimitat, amics meus, és un lloc on la televisió no hi té cap feina.

Arxiu del blog