Aquest blog queda actiu però sense noves entrades. Per entrades actuals veniu al nou blog RIUETO 2 fent clic aquí mateix
 ----------------------------
Per veure les meves aquarel·les, clic aquí. 

Els meus escrits... (poca cosa, però aquí els deix)

Bloc de Notes

Selecció d’escrits publicats al setmanari “Felanitx”

Na Rosa

  A ca nostra, quan parlam d’ella, sempre deim “na Roseta” perquè és menuda com un gerro que espera flors. A tot estirar, m’arriba a les costelles dolces.

Vivia vuit o deu cases més amunt d’on era ca nostra, en el carrer de Mossèn Bartomeu Caldentey, a la dreta, mirant cap en el puig de Sant Nicolau que, per haver estat tot d’argila, ha desaparegut com desapareixen tants de paisatges en mans dels qui manegen la construcció i el desorde urbanístic. Ca nostra, una fusteria de molts d’anys i ca na Rosa, una caseta no gens ampla i llargaruda, sortien a la mateixa voravia, estreta ferm, perquè el carrer no dóna per a més.

Els seus fills, dues nines i un nin que li deien Martí, varen néixer en aquell carrer, com jo mateix. M’agradava jugar a baldufes i al clotet amb en Sebastià Serra i en Martí. Ho fèiem a una placeta plena de pols que hi havia a dues passes.

Quan en Martí tenia catorze o quinze anys, feia d’escolà i per aquest motiu sentia sermons a voler. Persuadit que els sagraments serveixen de tant com diuen els capellans, va convèncer sa mare perquè anàs a confessar-se i ella, per deixar-lo content, ho va fer. Quan va esser davant el confés, es va repassar de cap a peus i esperit i no va trobar cap pecat. Això la va apurar ferm perquè no sabia com envestir-hi i a la fi va armar al confés un embull de falsedats, dient-li que havia enganyat el seu espòs amb no sé quin amant i no sé quantes vegades fins que va veure com aquell homenet canviava una mica de color i va desfer el que deia: “Hala, que no hi ha res ver de tot això que he dit! Tot són mentides. Però en Martinet volia que me confessàs...” Així era i així és, encara avui, na Rosa. No ha canviat un pèl.

Fa molt més temps que jo que viu en el Port, a la part de sa capella.

-Quants d’anys tens ara, Rosa?

-Mira, n’he de fer vuitanta-quatre.

-Gens me pareix que en tenguis tants...

Té l’esperit jove i agradable com no n’he vist mai cap d’altre.

En fa vint que va morir en Martí. Només en tenia quaranta-quatre quan va partir. Una malaltia incurable en el sistema nerviós va anar tallant esperances i moviments fins que un dia que l’havien deixat per uns minuts, el varen trobar mort, assegut a la cadira on l’havien posat. Quina feta, Rosa! Li haurem de demanar, al teu fill, com ho fan per pujar en el cel assegut a una cadira. Catorze mesos després, moria el seu marit.

Va quedar a la casa amb les filles. La casada en el pis, i na Concepció i ella a la planta baixa. Na Concepció va néixer molt sorda  i per això diu les paraules a la seva manera, tan coixes de so com les sent. Tot quant li manca d’oïda, ho va posar de bona al·lota.

Fa temps que, perquè no li faltassin proves a superar, la llum va fugir per complet dels ulls de na Rosa i era una estampa humana veure com anaven pel carrer totes dues. L’una mirant i l’altra escoltant; de bracet sempre. Mai ningú no va sentir d’elles una queixa ni va veure cap ombra a les seves cares.

Fa poc, l’estalvi rigorós i l’austeritat li permeteren fer-se operar els ulls i amb un duro damunt l’altre, un metge de Manacor va fer el miracle. Ara, cada pic que em topa me coneix sense que na Concepció li digui “Ara ve en Toni”. Sol menar un cusset que s’afua als meus i per això tots lladren a la vegada i foten un renou de por. Jo li dic que despertarem tot el barri i ella riu quan contesta: “Ja no dorm ningú a l’hora d’ara”.

Abans de l’operació, me coneixia sempre per la veu. Un dia, a la botiga de ca n’Estelrich, plena de gent que esperava el pa, ja m’havia sentit pel carrer i em va rebre amb “Ara entra en Toni Ros”. I jo: “Ja m’has conegut?”. Ella va continuar: “No saps quants de pics record  el temps que vivíem en el mateix carrer. Jo feia feina de perlera a la fàbrica “Perlas Islas” i ton pare i el conco en Jaume de fusters a ca teva. Una de les vegades que m’hi vaig aturar ton pare me va mostrar una cançó. La te vull dir. Mira:

En Franco du una camia

tota plena de botons,

i s’ha passat pels collons

que a les deu toquin migdia.

La botiga en ple va esclatar a riure. Uns varen comentar com tot això dels canvis d’horaris emprenya i no serveix de res i que ja en temps del Caudillo anava tothom despistat amb l’hora nova, l’hora vella o l’hora del sol sense haver de tocar els rellotges.

Me va agradar molt la cançó, Rosa. Saps que en podríem fer? La podríem enviar al Cançoner del Pare Ginard, que és un edifici de moltes pàgines on les cançons juguen i viuen a pensió completa. Allà són  protegides i vigilades gelosament per la cultura popular. Un  bon lloc.

Na Rosa és –ho he dit en el principi– com un gerro. Un gerro que guarda el seu nom. Però també és una roca on hi ha pegat fort el temporal i ja la veis sempre amb el seu bon caràcter que res ni ningú no torcerà.

Els qui escriuen les històries les omplen d’artistes, inventors, reis, generals i presidents. Tots, gent grossa. Dins la que jo escriuré algun dia d’amagat, hi seràs tu, amiga meva, que vares inventar el coratge.

El lladre

Quan des de les trones de totes les esglésies els capellans predicaven una i mil vegades contra  la sexualitat i deien que els pecats més abominables eren anar de dones, posar banyes al veïnat, o tocar-se amb males intencions, el meu pare tenia més coneixement que tots ells i d’això no es preocupava ni mínimament. Record que un dia, mentre dinàvem, va sortir  el fet de que un xicot conegut s’havia de casar a la força perquè havia embarassat una amiga seva, i de com l’únic comentari de mumpare fou curt i savi en aquest aspecte: “Ho han de saber fer”. I era ver. Ell deia que només tenia dos enemics en aquest món: els lladres i els mentiders. Per això, quan jo em vaig decidir a cometre el primer i quasi únic robatori de la meva vida, vaig provocar una forta i dramàtica  reacció. El vaig ferir fort, vos dic. Vos ho cont.

Va ser un mal dia, devers els meus set o vuit anys.  Acabada l’escola, em vaig aturar a la botiga de la tia Aina i  ella em va mostrar un covo enorme ple de pilotes petites com  tomàtigues de ramallet . Aquell  covo de mil colors em va hipnotitzar de tal forma que no vaig poder resistir la temptació i a la primera distracció de la tia vaig agafar una piloteta i... dins la butxaca s’ha dit.

Enganyar els grans quan un té vuit anys era i és cosa no gens fàcil i quan vaig dir a casa que havia trobada aquella pilota als jardins de la creu dels caiguts en varen calar  de seguida i em feren dir la veritat sobre la procedència de la jugueta. Mai  havia sentit aquella sensació de culpabilitat que em va omplir la sang com una onada obscura i immensa. La cara de mumpare pare era la d’un desconegut. També la de mumare. Vaig abaixar els ulls i no vaig ser capaç de tornar alçar la mirada mentre sentia la merescuda renyada que avui no podria contar perquè va ser tanta la vergonya que sentia que se’n dugué les paraules i sols quedà la confusió i el malestar. Més tard vaig escoltar com ell li deia a ella: “Demà, quan obrin les botigues, l’acompanyes a tornar a pilota a n’Aina”. 

Me cridaren molt prest i la mare em va rentar  tot el cos dins el ribell gran on pastàvem la sobrassada i el talec,  prop de la foganya. Una bona escatada. Em va posar una camisa blanca i una mudada que m’havia fet el sastre Vaquer. No aniria a escola fins l’horabaixa. Ella es va vestir amb el seu mocador de pagesa y em va agafar de la mà. “Que no dus la pilota?”. “Sí, aquí la teniu”. “La guardes dins la butxaca”. “Bé, ja la hi duré..”. De ca nostra fins al carrer Major vaig anar sempre amb el cap baix. No volia veure les cares dels qui me miraven.

Quan arribàrem a la botiga de can Maiol, la mare va dir a la seva cunyada: “El meu fill vol parlar amb tu”. No em demaneu com vaig ser capaç de contar a la tia com l’havia fotuda el dia abans. L’empegueïment no em deixava plorar. Al final la tia em va voler regalar la pilota i mumare s’hi va oposar rotundament: “Això de cap manera. No en macaria d’altra!”

Ningú no em va pegar per aquell fet. Però el meu ànim es va sentir apallissat. El motiu hi era. Mai més tornaria tocar res que no fos meu. El disgust familiar va ser majúscul. Lladres i mentiders no hi tenien cap feina a ca nostra. Per paga, per amagar un robatori fou necessari dir una mentida. Just les dues coses dels enemics del pare

La història va quedar escrita a foc dins la memòria familiar i cada any, el dia de les matances, quan els homes havien xapat el porc i donat el ventre a les dones perquè en fessin els budells nets, quan es parlava dels quatre fets més destacats de la temporada i es deia dels grans negocis, dels accidents més greus, dels lladres... Quan es deia que havien robat a tal o qual casa es sentia la veu del meu progenitor, sempre amb les mateixes paraules: “No em parleu de lladres... Aquí, un d’aquests dos fills meus, va prendre una pilota a n’Aina i...”  Jo mai el deixava acabar: “Vaig ser jo, mumpare”. I ell: “Bé, ja ho sabia... però ho volia tornar contar. I calla!!”

No sé que em passava, però com més em renyava mumpare, més l’estimava.  Mai li vaig llevar la raó perquè ell era tot coneixement  i seny. Ni tan sols quan el mestre deia una cosa i ell l’altra li llevava mai la raó. El qui per mi no s’equivocava mai era mumpare.  Ja en podia dir el mestre de coses! Com aquella de “El calor dilata los cuerpos” sobre la qual el pare em deia que la llenya a l’estiu, que és quan fa més calor, és més seca, i ocupa menys espai... Jo ho tenia prou segur, per molt que la calentor  dilatàs els cossos la llenya seca ocupava menys espai. No volia entrar en raonaments de que si era la humitat la que tenia la culpa de la dilatació de la fusta... El meu pare era fuster i en sabia més que els mestres, de tot allò...

Si avui vos he contat d’aquella vegada que vaig robar, podríeu aprofitar per fer alguna comparança. ¿Tots els pares d’avui reaccionarien com va reaccionar el meu davant un petit robatori d’un fill seu?  ¿O creis que amb tot el que roben els poderosos com són les entitats bancàries que ho fan amb la llei amb la mà, el que puguin fer els vostres fills mereix o no una paraula de condemna? I el que vos roba l’Estat mateix? I les benzineres que no donen els litres complets? I les balances trucades? I les factures d’alguns picapedrers i les d’altres gents?  Si pertot arreu vos estant robant sempre seguit... no han de poder robar una piloteta, els vostres fills?

Al final m’he passat a predicador, com veis. Però no estaré tranquil fins que vos doni un consell que duc ben endins: per res del món volgueu que un dels vostres fills sigui un lladre, ni tan sols  lladre d’una petita pilota com una tomàtiga de ramellet.

I ara faré rialles perquè després de tot aquest sermó vos he de confessar que, ja de mestre, vaig ser reincident quan vaig intentar robar de bell nou. Fou un matí cap allà a les vuit, quan, acabada una partida de tennis, just veïnat del camp d’esports hi havia unes figues de moro temptadores que deien mengem. Hauré de delatar l’amic Joan Pons perquè no puc dir la història sense ell. (Perdona, Joan, però ja veus com som de traïdor i és que un tot sol no pot jugar a tennis...) Res, que en Joan havia duit el ganivet i jo les esmolles però quan un no serveix per lladre ja en pot fer de coses. Sense sortir del recinte esportiu arribàvem a les figues i a la primera que intentàrem agafar, surt una dona de dins una barraqueta, posant-se una vella bata: “Ara m’estau fotent ses figues de moro!”. Ens hauríeu d’haver vist. Vàrem quedar de pedra. “Vatua el món, madona! -vaig dir jo- Justament ara havíeu de ser per aquí... Si encara no n’hem collida cap... Quina vergonya mos feis passar!”. Li vaig dir d’on era, de què feia i ella: “Menjau totes ses figues que volgueu”. “Idò ara no en tenim talent, madona!”. No en vàrem menjar cap perquè vos jur que era ben ver i veritat que ens havia fuita tota la talent. Dos anys vaig estar a tornar tastar les figues de moro.

Amor de soldat

No sé si actualment els soldats espanyols fan la mateixa mala olor de peus i de cuiro de les botes que feien aquells de la caserna de Felanitx on ara hi ha el col·legi públic. Record haver-hi anat en diverses ocasions. Una perquè un amic d’estudis hi tenia un cosí d’Almeria i l’altra perquè el quarter estava en festa i per aquell motiu tenien les portes obertes per mostrar les dependències amb algunes exposicions de treballs manuals dels militars, la majoria dels quals eren una mena de mocadors-cobretaules que se solien posar damunt algun moble a l’entrada de les cases o damunt la camilla on la gent hi feia escambrins.

Aquells cobretaules estaven teixits en una malla estreta amb proliferació de bolletes suaus i flonges que semblaven de seda però que, naturalment, no ho eren. Entre els molts de colors que els componien hi havia un domini absolut dels patriòtics grocs i vermells de la bandera espanyola.

El mateix teixit, acabat amb borles llargarudes als quatre cantons, servia també per posar a sobre porta-retrats que, amb aquella ornamenta tan especial, es penjaven a les parets. Porta-retrats que mostraven les fotografies d’algunes al·lotes felanitxeres que s’havien enamorat de soldats rasos o caporals de baixa graduació. Allà hi vaig trobar la imatge en blanc i negre, il·luminada a mà en tons vermells, sípia i cel, d’una amiga del meu barri que es deia Maria Antònia qui, tots els diumenges es passejava pel carrer Major de la vila sense desfer-se mai de la mà d’un extremeny de Badajoz, soldat de la caserna que duia el nom  de Roberto Marcial. Bon nom per un militar.

Na Maria Antònia estava loca p’en Roberto perquè era un gegant espigat, elegant i musculós, de nas recte i celles molt poblades. A casa d’ella tenien un gramòfon d’aquells antics que ara sols trobaríem a alguna botiga d’antiguitats o pintats amb un canet als segells discogràfics de La voz de su amo amb una mena de trompa enorme per on sortien  les veus d’embut de Jorge Negrete, d’Imperio Argetina, de Jorge Sepúlveda o d’Antonio Machín.

L’al·lota en si mateixa no oferia una imatge gaire agraciada que diguem, perquè era un mica malgarbada i un tant ordinària amén de xerrar pels colzes. Mai no havia tingut ni somiat cap pretendent, de forma que la relació amb Roberto Marcial era com un miracle que la feia somiar romanticismes a l’estil Greta Garbo.

El soldat va començar a anar a casa d’ella i amb un no res es va guanyar la simpatia i la confiança de tota la família de tal manera que, a les poques setmanes d’estar a Felanitx, hi dinava i sopava i a més li rentaven i planxaven la roba com si fos un fill. L’arribada del xicot va omplir d’alegria i d’esperances aquella família una mica mustia  per culpa de la filla mig esguerrada que ara havia florit i tornat guapa.

Els diumenges horabaixa sonava el vell gramòfon i Jorge Sepúlveda cantava per l’immens pavelló d’aquella trompa vellutada allò tan romàntic de “El mar y tu que me habéis hecho llorar más de una vez en mi cruel soledad...”, mentre la casa s’omplia de soldats, amics d’en Roberto Marcial, que arribaven per ballar acompanyats d’altres tantes al·lotes felanitxeres, mal casadores com la mateixa Maria Antònia, que es posaven polvets rosa a les galtes, es pintaven els llavis color de magrana i es perfumaven els cabells d’ones suaus amb Maderas de Oriente que compraven a un homonet baix i magre a qui deien el cartero i que es passejava una vegada cada mes pels carrers del poble amb un maletí de fusta semblant a les capelletes de la Sagrada Família, on duia tot un assortit d’articles de perfumeria i de cosmètica.

El Roberto Marcial ballava molt aferrat amb na Maria Antònia i llepant-li una mica una orella li deia fluixet: “Cuando acabe esta puta mili, nos casamos”. Ella, quasi tremolant de felicitat, li posava les mans al cul i li estrenyia suament les anques amb tota la passió del món al temps que, de fons, J. Sepúlveda cantava la segona estrofa: “Os quiero tanto, tanto os quiero al mar y tu que me habeis hecho olvidar...”

Dos pams del mateix els devia passar, a les altres fadrines de la reunió. La història i les esperances de cadascuna d’elles, amb les variants corresponents, devia ser la mateixa per totes. Però tanta felicitat no sol ésser eterna. I va acabar quan els soldats d’aquella promoció es varen llicenciar. Quasi tots varen dir a les seves enamorades allò de “Mañana marcho a mi tierra y luego vengo con mis padres para que te conozcan”.

Encara els poden esperar. Tant en Roberto Marcial com els altres es varen evaporar per sempre, deixant les desconsolades felanitxeretes fetes un desastre, un pedaç brut cada una, plorant totes i estirant-se el muixell. Na Maria Antònia va fotre coça al tocadiscos de La voz de su amo i va plorar llarg temps de pena, de ràbia i de decepció. Va agafar un d’aquells grans mocadors-cobretaula que li havia regalat el Roberto i el va fer mil bocins. Igual sort va correr una capseta de fusta envernissada que deia “Todo por la Patria y por mi novia” cremant-se dins el foc de la cuina

No cal dir  que aquells soldats havien tingut sort a Felanitx, on es passaren una bona mili sense haver de menjar quasi mai el ranxo ni els xuscos del quarter, asseguts sempre a la taula de famílies que ja no tornarien a trobar mai més.

Me pareix estar veient el nostre Roberto Marcial recolzat a la coberta del vaixell que el tornava a la Península. Pot ser estava fumant un Ideal mentre veia com Mallorca desapareixia a poc a poc dins la llunyania de la Mediterrània. Feia mig dia que havia treta la fotografia il·luminada de na Maria Antònia del seu porta-retrat de borles i colors... La va mirar altra vegada i més altre testimoni que el cel blau tot lluminós,  la separà de les altres. No sabia bé el que es pescava quan murmurà: “El mar no te hará llorar, amada mia,... pero yo creo que si” i deixà caure la cartolina sobre les aigües que mogudes pels solcs que feia el vaixell l’enviaren de retorn a l’Illa.

Dues ties interessants

Mirau si ja fa anys que tot quant en diré és el que em contaren mon pare i el conco en Jaume. Aquelles ties no eren ties meves, per suposat. Record vagament les seves figures. Res més. Eren dues dones petitones, rabassudes, no gens ni mica repelenques, que varen viure molt a prop de la plaça de Ses Palmeres, en el carrer de Campos, just davant el casino de Calafava. Si a les fadrines i viudes que estan totes soles, els deim ties, per això mateix aquelles eren ties de tothom.

Els deien ses ties Carabines (o Caramines?). Eren bones dones, molt xerradores, amb xispa i gràcia de la millor. Per tot això, les coneixien a totes les barriades del poble, encara que elles sempre varen esser del mateix lloc. Se feia difícil conversar una estona amb aquelles tietes i no esclafir de riure dos o tres pics. Sé que una d’elles era cosidora i de qualsevol lloc de la vila li arribaven encàrrecs i feines diverses com acursar uns calçons o adaptar per a la filla la falda d’una mare.

Corrien uns anys de complicades i freqüents diferències polítiques. Fins i tot en els esports, que com sabeu solen viure d’esquena a les tendències governats. Demanau-ho si no a tots aquells caps blancs que vos puguin contar dels dos equips de futbol felanitxers que existiren amb els noms d’Es Cerol i Sa Patena en els que jugadors i aficionats tancaven alguns partits amb autèntiques batalles campals. Corrien gloses i cançons que mesclaven i enfrontaven maliciosament republicans i conservadors... un bullit que calia viure per saber l’autèntica dimensió històrica de tot allò.

Mentre se vivia dins d’aquella tempesta, el gran amor de les ties Carabines va esser un cusset clapat de blanc i negre. Per afegir llenya al foc de la foguera política, a les bones dones, no els ocorregué altra cosa que batiar l’animaló amb el nom de Salmerón, quan un famós diputat andalús d’aquest llinatge que es deia Nicolás, mort no feia gaire, que fou ministre de Justícia amb gran diferències ideològiques amb els catalans “progres”, era protagonista encara de multitud de cròniques en els rotatius més importants.

Me contaren que, un horabaixa d’estiu, quan les ties Carabines prenien la fresca, cosint a l’ombra que la casa feia al carrer, i el cusset dormia tranquil damunt un coixí de plomes de gallina en el portal, varen passar per allà un grapat de jovenots, entre els quals n’hi havia un vestit de militar de poca graduació a qui vingueren ganes de moure bareols i per aquest motiu no va fer sinó amollar amb la seva veu potent i seca, pròpia de la caserna, una filigrana d’amenaça que devia esser poc més poc manco com aquesta: “Algún día nos vamos a cargar a este puto perro republicano!”.

Les dones botiren automàticament dels seus balancins i fetes dues autèntiques feres agressives i bregoses, dedicaren al despietat sargent tota una lletania de malediccions guarnides de no sé quantes putes i pestes pogueren treure de l’infern.

No cal dir que el canet era sagrat per a les ties, i que ningú no el tocàs ni el miràs amb mal ull, o si no el deixarien fet un pern de rifa davant tota la vila.

Tant l’estimaven, tant el protegien i tant el defensaven de qualsevol perill que, quan anaven amb el carro a collir herba a foravila i veien a la carretera o als camins, per molt lluny que fos, un cotxe, qualque ciclista o un carro com el seu, deien “óu!” a la somera i una d’elles baixava per pujar en Salmeronet, que compixava cames-roges als portells, ensumava ellipsons i cugules a la vorera de les síquies o jugava amb qualque estol de papallones blanques que cercaven altres colors entre els lleomans, les corretjoles i les roselles.

Memòria d’es Pou Nou

(Aquest escrit fou publicat en deu parts)

Mirant alguns d’aquells mapes enormes de l’illa que ho posen quasi tot em donc compte de que a uns quants indrets de les parts més planeres s’hi troba repetit, als diversos foraviles, el nom toponímic d’es Pou Nou. Al Pou Nou felanitxer s’hi va per la carretera de Porreres, entrant per un carreró al principi del qual hi havia la fita o senyal que divideix els dos termes municiplas. Ca’n Polla són les primeres cases que trobam i que es veuen des del mateix asfaltat. La primera que està situada a la vorera del camí es ca’n Serrut.

La greu malaltia respiratòria que vaig sofrir de molt nin coneguda per tothom amb el castellanisme de “tosferina” i que a la vila sempre va ser la cucurutxa, me va tenir mesos sencers dins un llit tancat de barrerons a la part de davant del cuarto matrimonial dels pares i allà rebia moltes visites dels amics i dels familiars. Mirau si era infant encara però els record dient-me “Prest et podràs aixecar” i mai no m’aixecava. La pel•lícula més agradable i més neta d’aquella trista temporada és la figura del meu germà posant un grapat de conillets de rata damunt el tapament amb els que jugava mil vegades. Quan algun d’ells s’enfurrunyava entre els llençols i el sentia córrer per la panxa o per les cuixes, cridava “Mumare, veniu que el conillet em menjarà la tiuleta”. Tothom reia i el germà em tranquil•litzava: “No passis pena que els conillets només mengen herba i no van de tiuletes com la teva”.

Aquella fotuda malaltia fou la causa de que el pare i els metges decidissin que mumare i jo passamim uns mesos cada any al Pou Nou, a unes poques quarterades del padrí Formatge, passada la tanca de ca’s Xico, just a l’altra part de ca’n Carraixet, allà on hi havia una petita caseta de pedres, fosca i vella, adossada a una paret, també de pedres, i mirant cap a un sementer d’ametllers i de figueres que em semblava enorme i que no ho era tant. Fou la primera vivenda que ocuparem allà el temps de més calor. Tot perquè els meus pits trobassin aire net i sa i perquè cobràs una mica de talent ja que el fet de seure a taula per dinar o sopar em donava més ganes de fugir que altra cosa. El metge havia dit que si no volia menjar pa que menjàs xulla sola i ous, però ni això. Sols les sopes amb llet quan m’aixecava del llit els matins satisfeien el meu esquiu paladar. Aquella poca gana no va ser cosa de dos dies. Al Pou Nou em curaria del tot però vaig seguir magre i quan vaig anar a la Sala a fer la revisió pel servei militar, em varen dir que era un inútil degut a aquella falera que havia arrossegat durant tota la infància. Estret de pits per ser com una canya de treure nius. Ni per servir al Caudillo era utilitzable la meva sarmentosa figura de magrístol. Ningú ho diria ara que m’agrada tot i que hauria de vigilar el pes.

El carreró que duia al nostre Pou Nou era estret, llarg i malambrós. Quan hi passaven amb el carretó i la somera del padrí Toni ens dàvem una bona malmenada de tants de setrots i de pedres que hi havia per tot arreu. Me contaren com un metge felanitxer receptava fer-lo amb carro gros a tots aquells malalts que havien de purgar alguna pedra dels ronyons. Las sacsejades feien reaccionar tots els sistemes depuratius haguts i per haver.

Tres revolts hi havia per arribar a la nostra petita finca. Entre el segon i el tercer s’hi trobava, amb la boca dins el camí, un pou que degué ser el que, molt abans, donaria nom a aquella zona. Per ventura es degué fer dos o tres segles enrera i llavors si devia ser un pou nou, efectivament. Però als meus anys no, de cap de les maneres. Els pagesos de per allà me contaren que era obra d’uns frares que varen viure a poca distància d’ell, a unes cases velles que es varen refer i que ara es deien ses cases noves i abans ca’s frares. Vegeu que estic jugant amb les paraules nou i vell per coses que no tenen una concreció exacta dins el temps actual.

Cada cop que passava a peu pel carreró m’acostava al pou i mirava a baix. Sempre hi veia un espill net i lluent que reflectia el blau del cel i el blanc dels niguls com la millor de les fotografies. Era un pou de molta fondària, fet dins pedra viva que imposava com si hagués estat una cova enigmàtica i misteriosa. M’imaginava un munt de frares amb els faldons alts foradant aquella pedra immensa. Si els dies de silenci i de calma hi acostaves l’orella senties el renou de l’aigua de vena que passava pel seu llit, tan neta que, com vos contava, convidava el cel a banyar-se dins ella. A vegades, cap al migdia, quan el sol era de justícia, veies com del pou sortien alguns ocells que devien prendre la fresca penjats a les roques humides i grises.

Començarem per tenir unes tres o quatre quarterades al Pou Nou però, amb els anys, quan els veïnats posaren a la venda les seves, mumpare en comprava alguna i així s’anava engrandint la finca dins una part del terme que era massa foravila. Vull dir amb això que no era per res terra de paisatge. Allà tot semblava el mateix: terra roja i seca amb pedres a voler i les conseqüents parets, també seques, amples i enormes. Els pintors no hi haguessin trobat motiu per creació alguna i per això cercaven natures més verdes i diferents per Binifarda i pel Jardí d’en Pereió.

Primer fórem habitants d’aquella petita caseta ombrívola per dintre i assolellada per fora que, passat ca’s Xico, quedava a uns cinquanta metres del carreró i de la de ca’n Carraixet que s’aixecava a l’altra vorera del camí. Tenia el portal petit amb una cisterna abans d’entrar. Una parra de raïms blancs i dolços hi posava un poc d’alegria i algunes abelles passaven allà dies i més dies fent una mica de remor que quasi no es sentia. Per culpa d’elles mai podíem collir un bon raïm ja que sempre que el tallàvem estava mig menjat.

Dins la caseta hi havia una foganya a l’esquerra i un petit cuarto a la dreta sense porta ni cortina. Allà dormia mumare i jo tenia el meu llit sobre una mena de sostre a la part de l’escalfapanxes amb un finestró molt estret, just com aquells del castell de Santueri per on els moros devien vigilar i llençar les fletxes. Per pujar-hi acostava una escala de fusta i quan em llevava la roba havia de tenir molt d’esment a no perdre l’equilibri ja que no hi havia parabandes ni cap altre protecció. Era tan nin que encara pensava amb pors i fantasmes i un vespre que havia somiat que m’encalçaven em vaig despertar suant quan, per fotuda, plovia fort i feia trons i llamps que també m’espantaven. Per si no em mancàs res, encara s’hi afegí la sensació de que algú m’estava agafant dels peus. Allà no podia encendre el llum amb un clic com ho feim a la vila amb l’electricitat, a més en aquell sostre no tenia ni espelmes, ni llum d’oli o de petroli; ni tan sols mixtos per fer claror un moment. Allò que me tenia agafat dels peus què era? Unes mans? Vaig intentar moure’m un poc i vaig sentir una mena de dolor com si fos d’unes ungles misterioses... Estava tan retgirat que vaig cridar “Mumare!”. ”Què et passa Toni, no estàs bo?” va dir ella i quan vaig respondre que tenia molta por. Va encendre el llum de petroli al temps que exclamava “Quin fill més beneitet que tenc, Déu meu!”. Va pujar un poc aquella escala de fusta per guaitar una mica i llavors vàrem comprovar com la mà que m’agafava els peus no era més que el nostre moix qui, fugint de la tempestat, havia entrat pel finestró per trobar la meva calentor i, ajagut als peus, treia una mica les ungles cada cop que els meus moviments l’incomodaven.

Entre la casa i les figueres de moro de la dreta hi havia una soll i entre la casa i les figueres de moro de l’esquerra, una porxada amb un forn on hi covíem el pa i on també i torràvem moniatos que prenien gust de fruita amb mel. Just a baix de la boca del forn un fogó tan casolà que no eren més que dues pedres rectangulars que havíem agafades de les parets d’allà prop i que acostàvem o decantàvem l’una de l’altra segons el cul de la pella o de l’olla. Aquell era, en realitat, el meu fogó, perquè molts de dies, mentre mumare donava menjar als porcs, que entre moldre les figues i fer el que en dèiem aiguabrou hi estava una bona estona, jo fregia patates allà o remenava el cuinat perquè no quedàs aferrat al cull de la greixonera de test. O també torrava prebes i albergínies quan el foc ja havia fet la seva tasca i s’havia convertit en caliu.

L’aigua brou de la que vos parl era aigua amb farina d’ordi i figues porquenyes blanques i negres que els porcs engolien xuclant amb ganes i gust. Després mumare les solia donar una bona grapada de faves que feien crec-crec quan passaven pels queixals forts i blancs d’aquells animals sempre negres perquè mai en vàrem engreixar de blancs ni de clapats, que mumare coneixia un a un, que dormien al mateix lloc, que menjaven sempre a la seva pica particular, que grunyien amb veus diferents i que, d’alguna manera ella arribava a apreciar perquè quan venia el mercader per dur-los a l’escorxador, els deia adéu sense que ens dàssim compte i quan jo la mirava veia als ulls una mena de compassió pels seus porcs que feia mesos havien arribats petits i graciosos i que ara partien cap a una mort segura perquè la gent els engolís per satisfer talents i per donar gust als paladars.

Solíem pastar un pic cada setmana i fèiem foc al forn de la porxada amb branques dels ametllers de la mateixa tanca. Ni havia tants! Aquells pans, pagesos del tot, retien molt. Dos quedaven al Pou Nou i dos que el padrí Toni duia a la vila per mumpare i pel meu germà. Tant nosaltres com ells en teníem per vuit o deu dies. Si hi havia raïssons covíem també una esclafada que durava poc perquè ens agradava ferm. Quan els pans eren a mig coure dins el forn hi aficavem moniatos la pell dels quals es desferrava i així eren bons de pelar. Entre la pell i la popa s’hi feia una mena de melassa negra que era lo més gustós quan els menjaves.

Ca’n Carraixet era una casa situada just a la vorera del carreró. Baixa, amb una soll i una bovera ampla i fosca. L’única altura era la del sostre de la palla, damunt la portassa. Tenien una ego que em va donar el gust de veure nàixer un pollinet que va sortir humit i que amb no res es va aguantar dret i va intentar fer dues passes. Semblava estar gat i és que caminar no s’apren tan aviat. Res he vist més tendre que quan la mare li llepava el nas i els ulls... aquells ulls quasi entelats encara que coneixerien prest les pastures i els rostolls. Davant la casa hi havia un pati de pedres i de terra amb un noguer alt i elegant. Just vora la soca del noguer la barrera d’un petit hortet que tenia una aljub amb un coll de capella. Hi sembraven tota classe de verdures i algunes alfabregueres hi creixien soles i esponeroses perfumant l’aire. A l’amo li deien Tomeu i a sa madona Bet. Tenien un fill que també era Tomeu. Després en naixeria un altre, en Miquel. Na Marieta era una nina de la meva edat que vivia amb ells. Jo sempre havia cregut que era filla seva però un dia mumare em va dir que no sabien qui eren els pares. Seria la primera amiga foravilera dels meus jocs. L’amo en Tomeu era delicat de salut. Petit, grassó, reposat i amb pocs cabells al cap. Patia dificultats per caminar i per fer moltes de les coses més elementals de la vida diària com afaitar-se, per exemple. Me ve la imatge de madò Bet afaitant-lo amb una maquineta vella d’alumini a la que posava unes fulletes foradades que es deien La Palmera. L’ensabonava amb una brotxa que mullava dins una mena de ribella de metall que s’adaptava al coll del seu homo perquè tenia una mossegada a propòsit. Haureu vist tal enginy a les il•lustracions del Don Quixot quan el cavaller el duia de capell cavalcant vestit de metall sobre el seu Rocinante.

Quan algun horabaixa entrava jo a ca’n Carraixet m’hi trobava l’amo tot sol assegut a un balancí a l’ombra del noguer perquè la dona i els fills eren a aplegar figues o a replegar les vaques. Me seia a un banquet de fusta just davant ell i allà em demanava coses dels meus estudis i em contava dels seus mestres i les llosques que li havien arribat per haver estat un poc cap de suro. Quan em pegaven ganes de menjar nous els agafava dels que hi havia enterra que eren millors que els de l’arbre. Un cop cada any madò Bet i mumare dedicaven un horabaixa a fer suc de nou. El nous havien de ser collits verds de l’arbre i es xapaven amb un ganivet sense llevar la pell. Es mesclaven amb sucre i esperit i no sé quan de temps havia de reposar aquella mescla abans de que el líquid es pogués colar i embotellar. Encara avui hi deu haver alguna casa de foravila on deuen fer suc de nou com aquell de can Carraixet que em semblava una beguda celestial a pesar del seu color tirant al negre i al marró quasi com el famós palo mallorquí però mil vegades millor i diferent.

Un altre dels nostres veïnats era ca’n Caseta, situat a uns setanta o vuitanta metres de ca nostra, a la part de darrera. La família que hi habitava era més nombrosa que la nostra i que la dels Carraixets. Tots eren més bé tirant a curts d’estatura a excepció del gendre i de les nores que compensaren la cosa. Record la cara vivaratxa de sa madona que parlava molt aviat i mai no anava de punyetes. Damunt la brusa hi solia dur sempre un mocador negre amb flocs llargs, botonat al coll amb una agulla tancadora. Vivia amb s’homo, dos fills i una filla, a més d’un missatge que nomia Cosme. En Rafel era el major, casat amb na Consuelo, una dona que encara viu gràcies a Déu, del nord de la península, de per Cantabria, crec, i que quan parlava feia un mestall fonètic que resultava graciós ferm. Encara se li nota. En Salvador és va casar els anys del meu temps allà amb una ciutadana alta i guapa que nom Margalida. I n’Antònia, veinada ara de na Consuelo, es va unir al sant matrimoni amb un tal Joan que a més d’alt era gros i fort i que per això li deien en Joan Gros o Gran que molts el podreu recordar perquè duia el xiriguito que hi ha entre els dos arenals d’es port. Me va fer gràcia n’Antònia un dia d’aquests. La vaig topar quan passava per davant ca seva i ella sortia per anar com jo cap a la botiga de ca n’Estelrich. Es va penjar al meu braç morta de fred perquè en feia molt a causa de la neu i per por a caure ja que des de fa uns anys dona les passes de teulader i les cames semblen ballar-li una micona. Vaig aprofitar per demanar-li si al seu marit li deien en Joan Gros o en Joan Gran. Va respondre: “Què sé jo si li deien Gran o Gros..!Gran, crec... Ara no ho sé...”. Putes Antonieta, quin capet, si era es teu homo, dona de Déu! Però no et preocupis que jo mateix hi ha vespres que ni record de què he dinat.

Avui a la família de ca’n Caseta queden les tres viudes cosa que em ratifica una vegada més en el convenciment de que la vida de les dones és, per regla general, més llarga que la dels mascles. Fins ara ha passat així però amb la igualtat de la parella la cosa es podria anivellar. No crec que passi perquè mai cremaran iguals els ciris i les espelmes. De totes formes el temps ho dirà.

Deia abans com era de menuda la nostra llar a foravila. Si bé tenia foganya amb un fogó de ferro, havíem d’escurar a fora. Mumare m’en va ensenyar d’escurar i ho vaig fer sempre dins dos ribells de test, davall la parra dels raïms blancs i just al costat d’algunes lletugues, cols i estriguessons que creixien junt a un melicotoner. Sabonera feta amb sabó fluix dins un ribell i aigua neta dins el de passar. Posava els plats mullats sobre un canyís que actuava com el millor dels degotadors. Com que allà tampoc hi havia cap casta de lavabo ni res semblant, cada mati, quan el sol sortia, posava aigua acabada de treure de la cisterna dins un d’aquells ribells d’escurar i em rentava la cara i em pentinava amb una pinta d’os que guardava dins una escletxa entre les pedres de la paret de la façana. Mumare em deia renta’t bé les orelles que no et quedin cascarulles i jo fregava fort amb una pastilla d’Heno de Pravia de ca’n Truiol o de ca ses Verges fins que em tornaven vermelles. Pentinat i cara neta estenia la tovallola mig mullada sobre el reixat del petit hortet de les lletuges. Una vegada que mumare va reparar que duia els genolls bruts em va renyar fort: “Te’n vares anar a dormir sense rentar-te les cames. Ets un brut!”. “No hi vaig pensar, mumare. No tornarà passar”. “Això esper perquè si ho cont a ton pare no t’agradarà gens”. Mumpare era un exagerat. Un dia havia començat per assegurar que els seus grans enemics eren els lladres i els mentiders, ja vos ho vaig contar. Però després hi va afegir els bruts.

De bon matí era l’hora de collir les figues de moro perquè si ho feies gran dia les pues volaven i s’aferraven a la pell amb la suor. Agafava dos collidors, unes esmolles i una gran llauna i partia cap a un dels corrals de les figueres. Els collidors eren iguals en llargària però distints en el cap. Un hi tenia una ximple tatxa de grans dimensions i l’altre una espècie de mà amb els dits en forma de copa on hi quedaven les figues. A més de tot aquell instrumental de figueroler, duia sempre un trinxet dins la butxaca amb la intenció de menjar cinc o sis d’aquelles figues que amb la rosada eren fresques i delicioses. També les figueres lluïen més netes amb les fulles banyades i les aranyes que hi teixien xarxes que més semblaven sortides de les mans de les millors brodadores i randaires que de la saliva i de les cames d’insectes tan menuts que estones em feien por i altres no gens i quan així passava els agafava amb les mans sols pers sentir les pessigolles que es notaven al call. Mirant aquells teixits a contrallum es veien brillar les gotes d’aigua com si de perles de plata o de diamants de colors és tractàs.

Deia que els veinats de ca’n Caseta eren molt xerradors, a més tenien xispa i gràcia al dir les coses. Record que quan aplegaven figues hi anaven tots a la vegada i a la mateixa tanca i com molts de pics em feien riure contant acudits i curiositats de tona classe. Tenien vaques que pasturaven per allà mateix. Quan alguna s’acostava molt sa madona em deia que no tengués por i la feia allunyar amb un bastó qualsevol. Posteriorament, a ca seva de la vila, al carrer de sa Gerreria vendrien llet. A més, al Pou Nou feien la volta amb un cavall i un carretó per recollir la de totes les vaques de totes les cases d’aquell lloc: ca’n Serrut, ca’n Fuiana, ca’n Carraixet, ses Cases Noves, ca’n Polla, etc. Dins el carretó hi posaven tres o quatre d’aquelles gerres enormes de metall on, un cop mesurada la llet a cada lloc, hi abocaven la ferrada. Record com a vegades, a l’hora de fer la volta, es presentava un senyor ben vestit i amb ulleres al que daven el títol professional d’inspector de sa llet i qui, amb una mena de prova de vidre amb perdigons a la part esfèrica de baix, comprovava la densitat del líquid no fos cosa que qualque pagès, més vivaratxo que els altres, l’hagués volguda fer retre afegint-hi aigua o pixant-hi dedins com va passar una vegada amb un missatge d’una de les possessions.

Mirau si era innocent i nin que un dia que com molts d’altres estava amb els Casetes quan aixecaven les figues, vaig contar que el vespre havia dormit malament perquè mumpare havia vengut a jeure amb mumare i no sabia quin embull havien armat la nit dins el llit que no em deixaren aclucar un ull... per paga el portal del cuarto no tenia porta. L’esclafida en rialles dels Casetes va ser rotunda i un pic i un altre me feien repetir aquell fet i venga cada cop rialles a rompre. En Rafel deia: “Mem torna contar això d’ahir vespre...” I jo em demanava com podia ser tan graciós el que havia dit i ho repetia i tots bones rialles altra vegada. En Salvador va fer mala via de tant de riure... i a mi cada cop m’intrigaven més aquelles reaccions que no entenia... Quan, temps després, ho vaig comprendre vaig pensar “Punyeteros, que vos ne vàreu fotre de mi. Un dia em venjaré i la ma pagareu!”. Però amb el temps vaig pensar fora venjances que encara voldria tornar enrera i poder repetir el meu ridícul de nin a punt d’obrir-se a la vida dels majors. Tan a gust em trobava dins la meva innocència.

Aquells primers anys, el fill més jove dels Casetes se va casar amb na Margalida de Palma, que va haver de canviar de paisatge i de costums. Si els pobles de si són molts diferents a les capitals ja vos podeu imaginar el contrast dels carrers i places amb semàfors i guardes urbans amb el carreró ple de pedres i clots i bonys d’un foravila àrid, sec i monòton com era i és es Pou Nou. Però l’amor, que mou muntanyes i tot, fa els miracles que sigui i na Margalida es va adaptar a la nova vida amb un facilitat admirable. Encara que una vegada la mala sort li va posar una prova dura de passar. Volent ajudar a tot el que feien els seus, qualque mati era ella qui junyia el cavall al carretó, posava les gerres de metall dins ell i cap a fer la volta de sa llet s’ha dit. Més putes que el carreró aquell n’haguéssiu trobats pocs. Per aquesta causa, un mati que les riendes del cavall li fugiren de les mans, la ciutadana no pogué amb ell i a un revolt, carruatge, gerres, llet i Margalida feren una títera i ja teniu la pobra al•lota per terra, tota mullada de llet i gemegant silenciosament i amb motiu perquè s’havia romput un braç. Un braç romput no és una desgracia de les més grosses però ella en va menjar a voler. Li va saldar malament i a era trist veure com perdia les esperances entre una operació i l’altra. De major i amb fills i nets encara es queixava del ditxós braç.

Un dels personatges d’es Pou Nou que record amb més simpatia era el missatge de ca’n Caseta, un home bastant jove encara i poc espavilat perquè Déu no va posar dins ell la vivacitat dels altres però si una senzillesa i una bondat que mereixien tot respecte. Xerrava un poc malament i les erres les deia de qualsevol manera. Nomia Cosme Torres i a mi m’encantava anar estar alguna estona amb ell quan no tenia feines. Em feia riure. Me contava com sa madona el renyava sempre que s’oblidava coses importants com donar menjar a ses vaques o quan el veia mig entabanat o distret com aquell pic en el que va anar a aplegar garroves amb els altres i duia el xap dels calçons obert i ella va dir a tots mirau-lo com va en Cosme nostro que li sortirà s’aucell. Me contava que el que li agradava més de tot era menjar arròs paella i que quan en feien i hi havia bullit de segon el demanava de primer perquè volia deixar lo millor pel final. He dit paella i havia d’haver escrit arròs sec perquè aquest era el nom que li dàvem llavors i el que li hauríem de donar sempre aquí. Fumava quarterons que valien poc o qualsevol altre tabac i era un regal veure com se les enginyava per fer els cigarrets. Tenia una manya singular. Ah, i també com els encenia amb un d’aquells encenedors de prop d’un metre de metxa llarga i rodona que era una espècie de ble groc i vermell, gruixut com una llendera i que durava anys. Quan els Casetes deixaren es Pou Nou la figura del missatge em va desaparèixer quasi per sempre. Quasi, perquè mil anys després, quan ja m’havia fuit totalment de la memòria i m’havia mudat del carrer Bartomeu Caldentey a un pis d’es Pou de la Vila, damunt on era s’impremta Llopis, el me veig damunt la varavia, davant l’Hospital, fet ja un vellet, però espigat i content com abans, destrossant també com abans la pronunciació de les erres, i tot mudat, just un senyor al que els negocis li haguessin anat vent en popa. Havia canviat els calçons apedaçats de foravila per uns altes de vellut ben planxats i nets. Ca seva era ara la Residència on li permetien fumar els quarterons de sempre i algun que altre puret que assaboria amb un gust infinit. Allà va fer alguns amics de la seva talla com aquell que es mig mossegava la llengua sempre que obria la boca i amb el que molts de dies el topava sol alt, devers les onze, quan anaven a la Protectora. En Cosme deu haver estat un dels millors i més obedients entre residents d’aquella bona casa. Un dia, havia de passar, va morir allà i va morir feliç i ben atès. Les monges, quan li feien resar els darrers parenostres, es miraven fent la mitja perquè aquelles punyeteres erres que no li sortien de cap de les maneres, daven a la seva oració un encant especial. Se cert que sa madona Caseta, des de l’eternitat, devia riure tendrament quan deia “Putes d’en Cosmet nostro...!”

Més enrera vos contava que els Carraxets tenien una nina manllevada, na Marieta. Supòs que devia haver sortida dels expòsits o de les Hermanitas, si no és que expòsits i Hermanitas fossin la mateixa casa. Tenia dos anys més que jo i fou l’amiga dels meus primers jocs al Pou Nou. Record la seva figura magre i alta però gens la seva cara. A tothom coneixeria a un retrat d’aquells anys però a ella no. Teníem el nostre lloc de jugar sota un immens garrover, dins unes figueres de moro on també hi havia una llimonera. Just vora la soca hi havia la cuina de na Marieta i jo m’ocupava de fer la casa amb pedres, branques, sacs vells i dos taulons mig podrits. Quan ella em deia “Veniu l’amo que és migdia i ja vos podeu seure a taula”, m’asseia damunt un tronc d’ametller que havia posat al costat d’un piló de garrover i demanava “De què hem de dinar avui, madona?” Ella treia uns brins de rostoll dins un dels platets de test de jugueta que havíem comprat un dia de fira a l’escala de la parròquia i explicava “Aquí teniu el primer plat que són fideus secs”. Reia més tard quan duia la darreria i manifestava que em xuclaria els dits perquè havia cuinat tords amb col i era que dins un tros de teula que feia de safata o palangana hi havia posat unes pedres mig rodones embolicades amb fulles de la llimonera. “Quins tords amb col més bons!”, deia jo.

En temps de mores na Marieta i jo en collíem als romeguers del camí. N’hi havia molts i moltes mores. Vermelles, a mig fer, i negres, ben madures. En solia omplir un paneret molt petitó on sols n’hi cabien un parell de grapades. L’enviava pel padrí a la meva cosina i a les veinades de la vila perquè sempre em feien molts de cas. Ni havia tantes de mores que n’haguessin pogudes collir una senalla plena però els romeguers piquen i ens aturaven prest. També abundaven els garanyoners que fan una fruita menuda, rodona i blava. A vegades agafàvem algunes d’aquelles bolles i les dúiem a la boca sols per experimentar l’aspror immensa que ens enrampava les dents.

Un dia va venir una gent de Ciutat o no sé d’on i em va prendre na Marieta. No sé si devien ser els seus pares o qui però lo cert és que a ca’n Carraixet hi va haver un gran disgust i madò Bet va plorar molt. Feren algunes anades a Palma per aconseguir que la nina tornàs al Pou Nou però tot va ser inútil. Cal imaginar com la gent lletruda de la capital hagués guanyat la guerra a uns foravilers que ni sabien escriure el seu nom. Mai més vaig tenir noticies d’ella i ara algú em diu que la va veure no fa gaire per Manacor. Hi ha hagut pics en els que he pensat si avui deu ser una senyora o una dona de fer net... que sé jo! Però cert és que els anys deuen haver caigut damunt la seva persona com han caigut per tots. Qui l’ha vista ara diu que no és gens guapa. Sense poder recordar els seus trets no puc destriar dins el meu passat si de petita era agradosa o no. No importa ara. No sé si ella mai em va enyorar o no... perquè jo si que sempre he enyorat tot el que, essent agradable, ha anat quedant darrera. Vull tornar viure i tenir la mateixa sort de trobar-me a aquell lloc, sense televisions, ni cotxes per tot, ni renous, ni presses. Aquell silenci d’es Pou Nou quan les gallines ni piulaven per por del falcó o de la milana...!

El dia en el que els Casetes varen decidir deixar es Pou Nou mumpare va fer comptes i va trobar que els estalvis de llavors li permetien comprar aquella tanca de darrera ca nostra on hi havia la casa en la que havien viscut els veïnats. Així que ens mudarem a una vivenda més gran i un poc més confortable si es que el significat d’aquesta paraula podia dir estar un poc millor ja que tot allò de foravila comparat amb la cosa d’ara resultaria tercermundista com vos podeu imaginar fàcilment.

Les noves cases tenien una habitació que es tancava amb portes i no amb cortines com l’altra. Així que els dissabtes i els diumenges quan venien el germà i mumpare hi podia haver una mica més d’intimitat dins la que els progenitors es podien estimar tranquil•lament. Totes les dependències estaven a una sola planta i girades cap a on surt el sol com han d’estar les cases de foravila. Hi havia una bovera, un estable, una portassa, una soll i un cuarto de la palla on n’hi solia haver molta i sobre la que, en un un llençol d’aplegar ametlles, hi solia dormir el missatge Cosme Torres. O pocs metres de la porta de la casa s’aixecava un lledoner a la dreta del qual el padrí Toni va armar un gran esquelet de fusta per posar-hi els canyissos on assecar les figues. La majoria dels canyissos eren fets a ca’n Perdiu, tots de canyes. N’hi havia alguns de caramutxes que el padrí unia amb fil de ferro prim. Davant la portassa estava l’era per batre i a pocs metres una figuera coll de dama grossa i elegant que feia honor al seu nom. Davall d’ella vaig muntar el meu quarter general o santuari. Allà hi tenia una engronsadora feta amb dues cordes i una senalla, un balancí vell on llegia els tebeos del Cachorro i de Roberto Alcázar i Pedrín. També un caixó enorme ple de juguetes, com un cotxe amb sirena que me va dur el conco Biel de Santo Domingo, una ràdio vella, pilotes, cordes, fustes, etc.

Davall d’aquella mateixa figuera els anys canviarien les meves lectures de tebeos per algunes novel•les d’Emilio Salgari que m’arribaven cosides a l’interior d’un paner buit però ple de pirates que cada temps de figues venia de Ciutat amb el tren. Els pirates eren la temàtica general de Salgari. Resulta que a Palma hi teníem dues parentes llunyanes a les que dèiem ties, a qui mai vèiem i a qui mumare tenia l’atenció d’encistar-los aquell paner ple de figues seques. Un dia en vaig arribar a veure una d’aquelles ties i creis-me que no feia besera... Olor de tancat, això feia aquella dona. Després de poc temps jo mesclaria els pirates de Salgari amb l’oest de Marcial Lafuente Estefania que comprava quan alguna vegada baixava a la vila o que anava canviant per dos reals a Còndor que tenien establerta aquella opció més econòmica que adquirir llibres i més llibres de duro que eren una ruïna. Una vegada que vaig enviar no sé qui a fer el canvi, es va equivocar i me va dur una història d’una tal Corín Tellado on va resultar que en lloc de pistoles i de diligències hi havia besades, grapades i estretes que no em deien res. Però així vaig saber que una novel•la d’amor consistia amb dir t’estim, posar ulls d’òliba i deixar gelós a l’altre. Que tothom allà era atractiu, guapo, alt i anava ben vestit. Una de les expressions que més em va quedar perquè la senyora Tellado la repetia amb insistència era la de “el hombre la atrajo apasionadamente hacia si”. Què putes devia ser atraer hacia si, em demanava jo quan encara no m’havia fitxat per res amb les coses que feia la gent que festejava. I referent als diàlegs de te amo i te quiero con pasión sabia que eren paraules mig buides i sense sentit perquè mumpare tenia més clar que en Serrat, referent a les paraules d’amor, que estimar no era palpar i dir t’estim sinó demostrar-ho amb actes d’entrega, de fidelitat i de valentia. Es clar que allò d’aficar mans devia tenir el seu encant encara que anys més tard, a l’escola o a missa ens asseguraren que era pecat mortal. Pecat mortal una encalentideta? Vaja! El que més entenia de les meves primeres lectures en solitari davall la figuera coll de dama era quan el senyor Lafuente Estefania contava com el jove de les pistoles amenaçava a l’enemic dient: “Si das un paso más te lleno el cuerpo de plomo, forastero!” i coses d’aquestes que no necessitaven cap aclariment i que possiblement, elles si, podien ser pecat mortal.

Sabut és que els nins solen escoltar als grans sempre que no importa que ho facin. Aquell temps vaig sentir com contaven que un llamp havia mort una nina a qualque lloc de Mallorca. Me va arribar endins. De si les tempestats ja no m’agradaven mica. Ploure si... a més trobava esplèndid poder mirar la brusca i sentir com arribaven, passaven i s’allunyeaven els ruixats. Però els trons i els llamps mai m’han agradat. Al carreró d’es Pou Nou, just davant ca’n Serrut, a una vinya del conco Damià, hi havia un ametller enorme i esvelt. Un any, quan vàrem començar la temporada, vaig veure que aquell arbre feia feredat i que tenia un aspecte tètric i terrible. Un llamp d’aquells que en diuen forcats havia destrossat i cremat els seus braços abans tan exuberants. Tot quant contaven dels llamps i de les tempestats causava en mi un cert impacte depriment i per aquesta causa mumare deia que jo era molt poruc. No m’importava ni l’escoltava. Els dies de trons i llamps em refugiava a un balanci, agafava el meu canet Menut que també es moria de por i que tremolava com jo i ens tapàvem amb una manta de llana perquè sempre havia sentit contar que els llamps no van de res que tengui llana i que per això no han matat mai cap ovella. Assegut allà contemplava com, entre l’aigua que queia generosa i abundant, es dibuixaven mil branques de foc dins la negror dels niguls i sentia els diferents sons d’aquells trons que a pics eren botes de vi buides que rodolaven i topaven entre elles per les escalares del cel i altres, els més terribles, quan s’esquerdaven i cruixien com si la gran veu del mal temps volgués xapar la terra. Entre el resplendor i el so hi havia uns segons de silenci i jo contava un, dos tres, quatre, deu i deia aquest ha pegat a una distància de tres quilòmetres com si tots els llamps haguessin de baixar cap a la terra quan sabut és que la majoria es queden fent nyifes per allà dalt.

Quan la tempestat es va fer enfora, vaig deixar el balancí i la manta i vaig sortir davant la casa ja tranquil i content on feia un estirament i qualque badall com si m’aixecàs de dormir. Em posava unes sabates velles i agafava dos paners... encara s’havien d’inventar els poals de plàstic. Deia anem al meu canet Menut i cap a cercar caragols s’ha dit. Amb tantes parets tan enormes i velles no em torbava a tornar a les cases amb els paners ben plens posant sempre esment a que les caragoles, més ràpides que els boquers, no botassin. Les sabates plenes de fang. Calia passar la sola per una mena de llauna rígida que hi havia no lluny del portal per no deixar la casa perduda amb aquell call vermell.

El diumenge hi hauria caragolada per tots. El dia abans anava a un fasser de ca’n Carraixet a tallar algunes punxes per treure i enfilar-hi els caragols. Abans que arribassin a la boca els passaven per allioli del millor o per una mena de salsa feta amb tomàtigues de ramallet torrades i mesclades amb oli d’oliva, alls, sal i un poc de prebe bo. Veia amb gust com tothom es llepava els dits i com, després del cafè, mumpare s’asseia davall del lledoner i amb les cames damunt un piló es fumava un puret i deia “M’han agradat molt els caragols que vares trobar, Toni”. Jo, tot orgullós, assegut enterra sobre un sac, arravatat a la soca de l’arbre, contestava “És que mumare les cuina molt bé... Hi posa fonoll, herba sana, tarongí, prebes coents... mil coses bones”. Ho deia mentre gratava la panxa d’en Menut qui, d’esquena al meu costat, remenava la coa i movia els peuets amb més gràcia que mai no només perquè li feia pessigolles sinó perquè també ell, com tothom allà mateix, es donava compte de l’autèntic encant de l’escenari i de l’obra que es representava. Els niguls de fum que sortien de la boca i del puret de mumpare eren petits i dèbils i desapareixien tot d’una que intentaven pujar cap al cel clar i net del diumenge que ja no se’n recordava per res del mal temps d’entre setmana. Si ara que m’agrada pintar, algú em proposàs una pintura que dugués el títol de “la millor cara de la vida” o “el gust de la existència” crec que recobraria l’escena que estic descrivint on també hi hauria el padrí mig dormint assegut sobre una immensa pedra plana al costat del safareig, mumare dreta al portal amb el devantal posat i les mans encara banyades per l’escurada i, no lluny d’ella, el meu germà Biel inflant les rodes de la seva bicicleta amb la que al cap d’una estona davallaria a la vila. Perquè la felicitat o les benaventurances o el sabor més dolç d’aquest món deu ser just aquella cosa tan tendre d’estar tots junts, bons, sans i contents, alguns fent quatre badalls per culpa dels caragols... dels meus caragols, Déu meu!

Quasi tots els diumenges dematí mumare em deia renta’t bé i posa’t la mudada i les sabates. Havíem d’anar a missa a son Mesquida. Me repassava el pentinat, els genolls i les ungles. Me donava un mocador blanc, net i planxat que duia les meves inicials brodades a un cornaló i me posava dues pessetes dins la butxaca, una per la bacina i l’altre perquè prengués un refresc al casino.

Davallàvem pel carreró de sempre però abans del pou d’es frares giràvem cap a la dreta. No em demaneu si aquell camí duia efectivament al llogaret ja que adreçàvem botant unes parets per sortir a una altre indret que no sé si era o no la continuació del mateix carreró.

A mi son Mesquida em va semblar, ja de tot d’una, un lloc important, com aquells nuclis que Marcial Lafuente Estefania col•locava a uns paratges totalment diferents de l’oest americà. O l’oest de Marcial hi haurien faltat tones i tones de pedres i enfilais i més enfilais de parets. Entre aquelles cases hi havia una botiga que li deien ca’n Boteta i un casino amb barberia que duia el nom d’es Centro. Els dos establiments estaven junts mirant cap a una placeta on l‘edifici més important era i és una església rectangular, un oratori que ja tenia els seus anys amb un altar únic al fons de la capella, sobre un replà que es tancava un cop acabada la missa perquè els dies feiners, dins l’ampla nau rectangular, les monges hi feien escola als més menudets de la barriada sempre vigilats i protegits pels quadres de dos o tres sants que devien dir i nosaltres que hi feim aquí entre tantes butzetes.

Els nins més grans rebien l’ensenyança a son Maiol, a una escola pública, de mans d’un mestre de l’estat, no massa lluny de Canteres, una edificació de pedra on s’hi aturava el tren quan qualque foraviler volia anar a Ciutat o venir a la vila. No vos puc descriure ni situar exactament aquell indret perquè el record que en tenc el guard mig entelat dins la memòria. Sé que a vegades passàvem per son Mesquidassa. Hi vaig anar pocs pics i sempre va ser perquè acompanyava el meu germà que no sé que hi tenia per allà.

Un cop acabada la missa era l’hora de d’anar a ca’n Boteta per comprar formatge, oli, fil o el que fos. Mentre mumare parlava una estona amb les pageses de mocador negre amb flocs que en el cas del d’ella sempre s’enganxaven aquells flocs als botons de la meva americana o de la camisa, jo entrava al casino i prenia una taronjada sentint com un grup d’homonots de botes fortes parlaven de bous, de porcs, de vedelles o d’ovelles mentre prenien cafè o conyac i fumaven omplint el local de boira blanca que te posava picor al coll. A un racó, el barber afaitava o tallava els cabells als que ho demanaven i senties com de tant en tant alçava la veu per damunt d’aquell xerratorum dient “A qui toca?”. Un qualsevol cridava “ A la fi em toca a mi!” i s’aixecava pegant el darrer glop a la rasca de canya que tenia a la mans. Mai em vaig fer tallar els cabells allà perquè a la vila, el cuartet de sa Font on el barber Xamena tenia el negoci, era dels meus pares, heredat dels padrins, crec, i en el contracte del lloguer hi figurava una clàusula que establia que els mascles de ca’n Ros hi teníem el servei de franc ja fos tallar o afaitar. Quan veia que els grans s’afaitaven em trobava molt nin i a ca nostra, tot sol davant el mirall, cercava certa pelussa de melicotó davall del nas que mai no trobava per molt que estiràs la pell d’aquell redol.

Davant es pou d’es frares partia un camí per on mai vaig anar que devia dur cap a la part de son Triol. Era massa nin i no me podia arriscar a fer-me endins per llocs desconeguts. Puc anar equivocat, però crec que si que duia cap a son Triol. A pocs metres de la boca del carreró que dic nosaltres hi tenien una tanca a la que dèiem precisament es pou, davant ses Cases Noves que s’aixecaven just al mateix lloc on el mapa del senyor Mascaró Passarius hi col•loca l’antiga morada dels frares. Al fons del nostre tros hi havia dues pruneres mig amagades entre un bon nombre de figueres porquenyes blanques i negres a més d’algunes de verdals i una de la senyora que era la que feia més planta com el seu nom mateix deixa endivinar. També hi record dos ceps de raïm blancs que, descuidats i ombrívols eren penyora del que havia estat vinya i s’havien convertit en una mena de parra que fruitava poc i menut, just pell i pinyol, que s’enfilava a un racó entre una prunera i la paret tan alta com l’arbre.

Un horabaixa, mentre aixecava les figues i acabava d’omplir-ne el paner, vaig sentir picarols i quan vaig ser al camí, davant el pou, em trob amb una guarda de cabres negres o clapades de blanc o de roig que estaven entrant a la tanca de ca’s Xico on es varen a posar a pasturar amb tranquil•litat cercant les cames-rotges i els ellipsons que creixien entre el rostoll. El pastor que les duia feia certes indicacions a un ca negre mallorquí, preciós i lluent, que entenia i obeïa dòcilment les ordres del seu amo. Aquell era en realitat un pastoret quasi sortit d’un betlem. D’un betlem de temps de figues, naturalment. Un nin de la meva edat, ben vestit, alt, ben plantat, de veu greu i cabells rossos. Duia una manta aplegada per la part llarga sobre l’espatlla i una taleca de lona penjada a l’altra. Em va parlar amb un vocabulari diferent al meu o que m’ho assemblava degut a les pauses i al to de veu que hi posava, com si anàs pel món amb una certa cultura impròpia dels anys que teníem. Record bé com m’agradava escoltar-lo

Des de la partida de na Marieta m’havia quedat sense amics i aquell pastor de rondaia mallorquina apareixia en un moment especialment delicat i important per mi. El vaig rebre amb els braços oberts, com diuen. Quan li vaig demanar d’on surts crec que me va dir cosa de ca’n Gelat però no ho puc assegurar encara que, temps després, cada cop que m’anomenaven els gelats pensava amb ell. Aquell estiu passarem moltes d’estones junts mentre les cabres feien bonda vigilades sempre pel ca noble i seriós que no les deixava acostar al portell ni pujar sobre les parets. Ens seiem a l’ombra espessa de qualsevol figuera o garrover on ell desplegava i estenia aquella manta que sempre semblava planxada de l’hora. A vegades treia de la taleca un flabiol de canya i el tocava pesta de malament però jo no hi tenia res a dir perquè trobava que tots els pastors havien de dur un flabiol com el seu, sabessin o no tocar-lo tan bé com diuen els llibres. De totes maneres sempre li deia que havia tocat bé i ell es mostrava satisfet afegint: “Encara ho faré millor”. Altres vegades el que treia de la taleca era un joc de cartes i un dia, amb elles, em va ensenyar a fer escambrins i solitaris. Però les millors estones era quan obria un llibre vell, mig groc que no sé d’on l’havia tret i que estava ple de dibuixos d’animals i de peixos. Tots dos, mig ajaguts sobre la manta dèiem mira aquest tigre quines ungles o quines dents que té aquest tauró... Manifestà que quan seria gran aniria a Àfrica a veure elefants i lleons. “Saps quants de quilos arriba a pesar un elefant? Idò més de set mil quilos”. Jo li contestava ala ves que no ho crec i llavors ell deixava la serietat que el caracteritzava i es bolcava de rialles allà mateix dient que era ben ver que els elefants pesaven tant. Oh, quines estones més bones li dec a aquell pastor que m’enlluernava de tantes coses com coneixia! Cada cop que ens separàvem mai sabia amb certesa si el se’n demà el tornaria veure o no però molts de dies, després de collir les figues de moro de cada matí, partia de ca nostra amb dues llesques de pa amb talec cap al pou amb l’esperança de trobar-lo. M’encantava estar amb ell. En totes les coses, aquell bergantell educat i seriós, era superior a mi. Crec que d’alguna manera va influir en la meva manera de veure i de reflexionar sobre molts d’aspectes de la vida d’aquells anys tan primerencs.

Un dia me varen sortir fics a les mans i a vegades jo mateix les me volia llevar inútilment. Era pitjor perquè quan ho intentava m’hi feia sang i els m’emmaleia i creixien més. El pastor em va demanar si havia jugat amb l’aigua de les gallines. Possiblement m’havia mullades les mans quan feia neta la pica per deixar-n’hi de nova. L’amic deia que l’aigua de les gallines feia fics i que no hi havia d’aficar mai les mans. “Jo te diré com te fugiran –va dir com si fos metge o curandero- Mira: agafa un caragol boquer, el col•loques sobre una paret i damunt d’ell hi poses una pedra grossa de manera que quedi esclafat. Per res del món, un cop fet això, aixequis la pedra. La deixes allà, sobre el caragol, i te n’oblides d’ella perquè si no la toques, abans de quaranta dies els fics t’hauran fuit”. Així ho vaig fer i molt abans dels quaranta dies ja no tenia cap fic ni cap senyal on m’havien sortits. Definitivament aquell pastor sabia moltes més coses que jo.

Com acab de dir mai no endevinava si qualsevol dia vendria o no a pasturar les cabres per allà però moltes vegades l’esperava assegut sobre el cantell d’una pica de pedra que hi havia al costat del pou. Quan veia que es feia tard i que no apareixia tornava a ca nostra mig felló. I el que tant temia va passar a finals de setembre. Aquells dies, acudint allà un pic i un altre, vaig comprendre que el meu amic no tornaria. Un dia i un altre espera que t’espera i res... m’havia quedat tot sol altra vegada. No sabia on era ca seva, així que no el podia anar a encalçar. A més, mumare no m’hagués deixat allunyar tant de les cases. Mirau si me n’he recordat bé d’ell amb tot el que vos he contat, però em queda una dubta que vos farà dir que dec tenir mal cap per segons quines coses. Quasi em fa empegueïr el fet de no poder assegurar que el seu nom fos Miquel, encara que crec que si que ho era. Mai més vaig saber d’aquell Miquel que va ser per mi com un germà savi, quasi com un mestre.

Vos he escrit sobre un pastor de cabres. En coneixeria d’altres més tard a la vila. Tant diferents a aquell dels meus anys de nin! Els de la vila només passejaven nou o deu cabres i serien en Tòfol Gardanyo, en Tomeu, na Manyenya, en Jaleo i na Cotxera, gent senzilla i transparent. Bones persones que dins la seva simplicitat deixarien records estimables. Però el primer pastoret de cabres que vaig conèixer, aquell Miquel ditxós que ha estat el protagonista de l’escrit d’avui, en menava una guarda de trenta o quaranta! Mesos més tard vaig tenir la sensació de que no havia existit mai dins la realitat... D’entre aquests altres pastors de cabres que acab d’anomenar just ara, sent per un d’ells un afecte i un reconeixement especials. Per aquell que va ser la darrera persona qui va veure i parlar amb mumpare un horabaixa que moriria repentinament dins la vinya que havia anat a llaurar.

Del pare de mumare, el padrí Toni, com contava fa setmanes, foren les primeres tanques d’es Pou Nou i era ell qui més estava familiaritzat amb el trajecte. Quan alguna vegada baixava a la vila ho feia amb ell i la seva somereta que mai trotava sinó que tirava del petit carretó a marxa llarga i sense presses. Record com per son Navata hi va haver durant mesos gent que treballava arreglant aquella carretera que encara no coneixia l’asfalt. A un costat d’ella hi havia alguns homes asseguts sobre interminables caramulls de pedres que esmicolaven a cops de martell amb els dits coberts de didals de ferro o de plom. Duien una mena d’ulleres negres que els tapaven i protegien els ulls i alguns una espècie de morral o colador davant la boca i el nas. Allà tot el dia pegant un cop i un altre baix un sol de justícia. Tan lluny d’ara que les grans màquines de les graveres fan feines molt més complexes en deu minuts!

Dins mi queda freda, inalterable i a la vegada impressionant la fotografia d’aquells homes cuits i ruats, asseguts sobre pedres no massa grosses que no eren més que una part de roques que abans havien xapades de drets amb martells grossos de mànecs llargs... Així, aquells jornalers tornaven vells abans d’hora per fer-se amb quatre pessetes de merda com si presoners de guerra haguessin estat. Del temps d’es Pou Nou aquesta és l’única estampa que em deixa mala boca.

Era anant per son Navata, precisament, on hi havia noguers a una part de la carretera. N’hi havia molts i encara en queden alguns que ja no deuen fruitar. Quan els nous eren madurs el padrí aturava el carretó just davall d’ells i jo em posava dret sobre el seient i n’anava agafant tants com volia. Ara, amb el trànsit que hi ha per tot, aturar-se a tal lloc seria una aventura impossible

Aquella somereta que ens duia i que ens tornava de la vila era un encant d’animal i heu de saber que tenia un gran amor: el meu canet Menut que per res no es volia separar d’ella. Quan a qualcú li passi per la mollera escriure un relat de com s’estimen els animals entre ells que m’ho demanin a mi i les contaré la gran festa que li feia el cusset a la somera cada cop que arribava a les cases. Es posava dret i així li ballava just davant damunt les cames, li dibuixava mil cabrioles (la veïnada de ca’n Carraixet deia que pareixia San Joan Pelós), i llavors la somera adreçava les orelles i es posava a bramar tota contenta i en Menut responia lladrant i ja teníem el duet més simpàtic del món en el que arribaves a comprovar com el ca en realitat volia bramar com les someres i la somera feia el que podia però no aconseguia canviar la música. El ca si que la canviava totalment. Quan ella estava dins l’estable en Menut s’enfilava com podia per un caixons per pujar dins la menjadora i un cop allà la somera acotava el cap perquè l’animalet li pujàs damunt on es dormia en Menut sobre la seva esquena i bé cuidava ella de no moure’s gens no fos cosa que el ca caigués per terra. El dia que els vaig descobrir de tal guisa agaf mumpare del braç i el duc a veure tal quadre. Ell, mirant l’escena, em posà una mà al clotell i me diu: “ Aquest cusset teu té ànima de persona... Mira, la gent amb la que més confiaràs t’enganyarà algun dia, però el teu Menut no et fallarà mai”.

Passats uns mesos la somera es va posar molt malalta i el padrí va decidir que anàs lliure i no la va fermar més. Entrava i sortia de l’estable quan volia i ja no li va bramar pus a n’en Menut que es devia demanar i ara que té aquesta... Record que havien esvellats els ametllers i que per aquest motiu hi havia alguns feixos de llenya repartits per aquí i per allà dins la tanca. Un mati, quan la somereta quasi ja no s’aguantava dreta i caminava com si estàs cega o gata, va pegar a un d’aquells feixos i va caure morta allà mateix davant la mirada incrèdula del seu cusset que per res va intentar en aquells moments pujar-li damunt perquè estic segur que es va donar compte de que la vida havia fuita per sempre del cos de la seva amiga. Es va jeure sobre un sac i ja el podies cridar Menut, Menut que no venia per res. Alguns dies després, quan va provar de lladrar o “bramar” de bell nou, ens va commoure a tots perquè no sabies bé si ululant d’aquella manera volia plorar o que intentava fer. El que si era segur és que cridava la somera... ¿No deim ara que algú passeja una depressió de ca? Idò el meu ca en passejava una de persona, es dir de ca també, que és de la mateixa casta perquè totes les depressions miren cap a la tristor. A l’hora de dinar va provar de menjar com abans i sols va agafar dues tallades de carn que va traginar sobre el seu sac. El vespre, jugant les darreres cartes per teure’l d’aquell estat, el vaig dur a caçar eriçons que era la cosa que li agradava més del món. En vàrem trobar tres que l’endemà rostirem amb patates.

Record mil coses més d’es Pou Nou d’aquell temps però vos estaria avorrint si les vos contàs. Queden dins mi un munt d’històries minúscules que vos farien son però que a mi m’encanten quan la memòria les me torna per un motiu o per l’altre ja que aquell temps viscut dins un foravaila pobre, gens atractiu ni encisador, no fou somni sinó realitat i no el canviaria per cap altre temps o lloc on hagués pogut viure o no, amb més encants que els d’es Pou Nou del meus anys de nin dèbil i malaltís que allà recobraria la salut, la força i les ganes de botar les parets de pedra més altes i totes les altres parets que la vida em posaria davant. Allà vaig voler coure bolles de fang per després poder-hi jugar a l’escola però s’esmicaven perquè la terra roja no era bona per elles que volien argila. Allà acompanyava al padrí quan tallava romaguers i eritges i sabia que si trobàvem qualque bareoler havien de dar-li fum perquè els bareols no ens picassin i que si un ens picava ens hi havíem de posar fang a la ferida. Per aquesta causa quan, collint melicotons dins la vinya, me’n va picar un i no tenia aigua vaig haver de pixar per poder fer fang i tapar la ferida. Vora l’aljub, vaig veure fer-se i florir les plantes de tabac d’en Cosme Torres que quan acabaven de créixer eren arrabassades en rel i penjades després amb les fulles per avall a les bigues de la portassa on s’anaven assecant lentament. Allà, quan plovia, me posava un sac pel cap i amb el càvec feia una mena de solc al que dèiem cap-reg, al camí per dirigir l’aigua que baixava a l’estil•lador de l’aljub. Direu que aquella devia ser una vida de miserables... Mirau, si pogués anar cap enrera, crec que me podria agradar tornar ser miserable com abans.

De tant en tant senties una botzina que sonava insistent. No es torbava a aparèixer un cotxe llarg amb les finestres de fusta i una mena de conxa transparent on ara els automòbils hi duen els vidres laterals. A la part de darrera tenia una butxaca enorme. Carregat amb mil coses com davantals, sabó, graneres, eixugamans, fregalls, fideus, paraigües, lleixivet, etc, aquell vehicle era una autèntica botiga ambulant el propietari de la qual, més que vendre, comprava o canviava els productes de foravila pels que portava. Se’n duia els ous i les gallines o els pollastres que un volia llevar. Sortien pel costats del cotxe tres o quatre gàbies fetes de barres de fusta rectangulars i bastons d’ullastre o de qualsevol altre arbre de llenya forta. “I ta mare que no hi és?” me deia. En Menut sempre que venia li volia mossegar els calçons i un dia li aquell tipus li va pegar una coça que el va fer botir uns metres lluny. Jo li vaig dir que no el tornàs tocar mai més i que si volia pegar coces, les fotés al seu cotxe... Com que el canet no era gens covard ni una mica, a partir d’aquell dia no el va deixar baixar del cotxe fins que mumare o jo el fermàvem o l’enviàvem a jeure. A n’es Pou Nou vaig veure com s’encistaven les figues després d’un aire de forn amb anís, fonoll i trossets de clovelles de taronja. Allà vaig vermar per primera vegada a unes retxes de ceps que hi havia darrera la caseta i vaig aprendre que mai s’han de menjar al mateix moment les figues de moro i el raïm perquè fan tap-i-cul i ho passes molt malament l‘endemà. Vaig veure com els puputs tenien els seus nius als forats de la part baixa de les soques dels garrovers i que si hi ficaves la mà la treies tota bruta i pudenta ja que la t’omplien d’excrements. Mirava com les sól•leres nidaven dins els sembrats i els buscarets dins els romeguers i que quasi tots els altres aucells ho feien sobre les branques més altes dels ametllers i de les figueres. Allà el padrí em va dir que quan la tramuntana s’ennigulava ja podia córrer cap a casa perquè era senyal de brusca o de mal temps. Allà vaig jugar amb els petits dragons blancs de les parets i vaig encalçar papallones de mil colors que cercaven flors on xuclar o herbes on deixar els seus ous. M’agradava molt aixecar garroves perquè omplíem prest el sac i estaves a l’ombra i gens les ametlles perquè a més de no retre ho feies suant de valent davall un sol que cremava i gratant a causa dels animalons que vivien als ametllers.

Passaren uns anys, i un dia d’hivern vaig reparar com, a la vila, mumare parlava poc i tenia els ulls vermells com si hagués plorat. En realitat plorava d’amagat. La causa d’aquella tristor no es va torbar a sortir. Mumpare em va agafar i em va dir “Hauràs reparat que a ta mare li han fuites les rialles i et vull dir perquè... Resulta que s’altre dia vaig vendre es Pou Nou i ara ella du un disgust de terres que no li passa, però li passarà perquè no quedava més remei que fer el que he fet”. De manera que mumare plorava per les terres perdudes i vaig trobar normal i lògica aquella pena. Un munt d’anys treballant-les i vivint allà un grapat de mesos cada estiu i part de la tardor, havien creat llaços que la fermaven sentimentalment a aquells foraviles plens de pedres i de records. Ja ho he dit: un camp àrid i poc fèrtil, sense paisatges, on tot eren tanques i parets, on l’única cosa que alegrava aquells rostolls era la silueta llunyana de sant Salvador que es retallava entre els blaus i els liles que les muntanyes i el cel prenen dins la distància. Però ella l’estimava i aquell disgust de terres, com deia mumpare, era del tot comprensible. En un primer moment vaig voler protestar i el vaig mirar com si l’acusàs i li digués perquè heu fet això. Ell degué llegir als meus ulls perquè va dir quasi en veu baixa: “Has de pensar que un dia a s’altre havíem de deixar es Pou Nou. Tu tornes gran i has d’estudiar. Aquesta terra l’hem tinguda i la vàrem engrandir comprant algunes quarterades més perquè tu estaves dèbil i havies de mester aire pur per causa dels teus pits tan delicats. Però ara estàs bé i fort i es Pou Nou ja no té sentit per nosaltres. Es padrí torna vell i ja no pot fer el camí ni feinejar com abans... i a ta mare la necessitam a la vila per ell i per tots perquè ha de dur la casa i ha de fer el dinar. No podem llogar cap dona com ho fan els rics. Per altra part ja és ben hora de que sempre estiguem tots plegats.

Després d’aquella explicació vaig trobar que mumpare tenia raó. Era hora de que la família estàs davall les mateixes teulades. Es Pou Nou havia tornat història i la nova etapa es desenvoluparia a la vila. I mumare prest ja no estaria més trista perquè calia desfermar-se d’un passat que si havia tingut el seu encant mai no podia ser etern. És Pou Nou havia fet la seva tasca terapèutica. Així ho va confirmar don Enrique Miquel el darrer pic que em va mirar pels raigs x i no va trobar més que uns pulmons i uns broquis nets com una patena. Manxes i vàlvules funcionant a la perfecció. “Tot ho tens bé- va dir- Només necessites eixamplar els pits”. Cap medicament més. Sols uns llibre d’un famós metge alemany al qui deien doctor Müller on es descrivien un munt d’exercicis gimnàstics que era precís que estudiàs i que dugués a la pràctica.

Poques vegades més he tornat per aquell carreró llarg i ple de pedres que ara deu ser millor i per on segurament deu passar l’electricitat. Just darrera la casa que era ca nostra, prop d’un magraner, els nous amos hi varen trobat aigua que deu haver omplert de verdor i de vida unes terres que vaig estimar més que qualsevol altre lloc de l’illa. Si com vos dic no hi he anat gaire per allà ja vos podeu imaginar perquè.

Els estudiants que no estimaven els polítics

Devíem esser devers una trentena quan varem començar el batxillerat i deu o dotze quan l’acabàrem. Entre ells en Toni Perdigó, en Tomeu Guidó, en Mateu Ceia, en Joan Gerrer i en Miquel Real. Quin temps, aquell! Com si la vida començàs llavors.  Ca ses monges i cas frares quedaven dins un passat no gaire gloriós per culpa d’aquella puta guerra de feia només uns anys.         

Quan, a ca nostra, feia malcriadures o me posava inaguantable, mumpare  me renyava dient: “Te dic que hi vares venir, amb so Moviment”. És clar, tothom hi ve amb un moviment o l’altre, però en minúscules.

Era un temps en què calia que els polítics fossin de dretes, però a nosaltres, a l’institut i al carrer, la política la mos duia ben fluixa. L’aguantàvem, quin remei, però no en volíem sebre res. Teníem una assignatura dedicada a la beatificació d’en Franco i d’en José Antonio que se deia Formación del Espíritu Nacional, quan sabíem que en Franco era un dolent i l’altre, un idealista que fa esser afusellat després de fundar la Falange. Aprovàvem aquella cosa dient viva Espanya, la patria es una unidad de destino en lo universal, por el imperio hacia Dios,  i més pardalades d’aquestes. Per a nosaltres, aquell professor de nas xato i ulls clars, vingut de les vísceres més vulgars del franquisme, era un enxufat que no sabia més que quatre consignes i tres cançons. De fet, la resta de professors l’evitaven i se’n fotien un poc d’ell.

Els matins i els horabaixes aguantàvem la pujada i la baixada de les tres banderes, nacional, falangista i requetè, fent files al pati i cantant el Cara al sol i el Prietas las filas. Anàvem cada 20 de novembre a posar una corona de flors al replà de la Parròquia, a la creu dels Caiguts i allà responíem una, grande i libre quan el representant local del règim deia per tres vegades el nom de la pàtria. En lloc de dir-ho com cal, pronunciava la paraula sense la s i per això li varem posar, a aquell senyor el nom de “n’Epaña”, així sempre dit en castellà.

Al saló d’actes del centre, a qualque despatx i a diverses aules importants, el santcrist de metall daurat damunt una creu plana de cirerer, presidia sempre acompanyat per les fotografies del Caudillo i de José Antonio.

Mirau si me picaven poc, en Franco i el Movimiento, que, quan sis alumnes de l’institut fórem seleccionats per anar de franc a un campament del Frente de Juventudes a Menorca, jo vaig esser un d’ells i hi vaig anar sense sebre què tions era el frente aquell i em vaig posar la camisa blava, els calçons caqui i la corretja amb la sivella de l’escut com si m’hagués vestit per anar a vermar.

Ja que hi som podríem parlar un poc d’aquell campament a Menorca, al qual només nosaltres sis érem els únics mallorquins assistents. Arribats a l’illa, aprofitàrem per fer una visita curta a l’amic Germà Coll, que ens va rebre amb totes les atencions del món. Després d’un trajecte en bus, enfilàrem cap a cala Galdana per un camí de carro fins que tocàrem l’arena d’aquell paradís verge i magnífic. Llavors li deien cala Santa Galdana. No sé si ara, perquè els hotels l’han prostituïda i corrompuda, li deuen haver acurçat el nom perquè, de santa, no en deu tenir res quan com, a Maria Goretti, li han fet perdre la virginitat a la força.

Les tendes de lona del nostre campament s’estenien a l’esquerra damunt un turó de més alçada que el nostre penyal Roig. Vos avorriria si vos contava de la vida quotidiana i repetida d’aquells dies, tots iguals per espai d’unes vint jornades. Potser estaria bé només una petita anècdota i així acabaríem amb bona boca.

El capellà del campament era un homo de mitja edat, alt i primet, que manava i dava ordes igual que els responsables de més graduació perquè era tan falangista com ells. Dins cada tenda, n’hi dormíem sis i ell ve el segon dia a la nostra i ja per començar mos va posar nerviosos a tots quan va dir que els faltaven tendes i espai i que hauríem de fer lloc a un nou jovenet que arribaria el sendemà. Allò mos va posar d’un mal humor com no vos podeu imaginar. Estrets que ja estàvem dins aquell redol tan reduït. Una calorada que feia sempre, tant de dia com de nit. En Martinez, que adesiara amollava pets i aquell tuf d’olor de peus que feien les espardenyes... i encara ficar-n’hi un altre. Déu meu! A més, no seria felanitxer i ja no pareixeria res igual.

La incògnita de qui seria el nou acampat mos va dur de cul tot el dia. De tant en tant guaitàvem per veure si el capellà venia amb ell. L’endemà, devers les deu, s’entrega amb les mans dins les butxaques. En treu una i amb una xinxeta clava una estampeta del Cor de Jesús al pal principal que sostenia la tenda dient: “Aquí teniu l’amic que vos faltava”. No vos vull dir les flastomies i les pestes que vàrem amollar quan se’n va anar fent la mitja. Amb el mal de ventre que ens havia fet passar el milà aquell! Per si fos poc, quan al cap de dues hores ve el cap principal de l’acampada per passar revista a la tenda, va dir: “A ver si aquí hay huevos i os laváis los pies más a menudo que esto apesta a verraco!”. Encara més: quan va veure l’estampeta va afegir: “Veo que teneis un nuevo camarada. Llevaros bien.” Camarada sempre m’havia semblat una paraula feixista. Ja llavors vaig trobar que aquell nom no li anava bé a l’estampeta. En aquell temps hi creia. La paraula adequada era amic o company i això ho vaig dir a mitja veu. Però en Miquel va esser més radical i, en certa manera, em va contradir: “Toni, aquest de la estampeta sí que en té. de camaradas. Vols sebre qui són? Idò, tots aquells capellans que, com aquest d’aquí, besen el cul an en Franco i an el seu Glorioso Alzamiento Nacional.”

Això que no en volíem sentir parlar, de política...

El plat prodigiós

Davant aquella entrada mora del Parc de la Torre, hi vivia una dona coixa a qui deien Tonina. Guardava una història íntima que no acabava d’esser secreta perquè la contava massa sovint. A mi, la me va dir un matí que plovia tant que me vaig haver d’arraconar entre les persianes i les vidrieres de ca seva.

-Passa, jove, que acabaràs xop- me va dir.

Crec que m’hauria convingut més arribar a ca nostra amb el pop corresponent que no haver d’aguantar tota aquella xerrera pels colzes que caracteritzava la bona dona.

Fruit de tanta facilitat de paraula va esser que em vaig assabentar que, temps enrera,  havia patit estones en què no se trobava segura d’ella mateixa i per aquest motiu actuava una mica fora de control. Per això fou necessari que en aquelles ocasions la fermassin a una cadira, tant dins el casino, que era el primer aiguavés de ca seva, com dins la cuina. Va passar una temporada de gran pena en què li sobraren els nervis i li mancaren les forces. Se va voler morir i va resar molt. Com aquella vegada en què, lligada a una cadira de bova davant la taula, esperava el dinar i demanava que l’alliberassin dels fermalls. Me contava que va resar tant com no ho havia fet mai abans. En aquells moments, se produí dins ella una emoció nova i diu que havia vist la figura inconfusible del Sagrat Cor de Jesús dins el plat. El va poder contemplar present just davant ella amb els braços oberts i amb la víscera vital lluint al pit les mateixes flames de les estampes on hi havia les oracions dels set primers divendres de mes. Va esser cosa d’uns segons, acabats els quals va veure, admirada i sorpresa, com al cul del plat que just davant ella esperava les llenties s’hi havia dibuixat la figura d’un cor.

Arribats aquí em va dir:

-Espera...- i va treure d’un racó del rebost el famós plat, on vaig poder comprovar que, efectivament, al fons hi havia una ratlla fina, de color entre marró i negre.

No vos podria jurar que allò fos la silueta d’un cor. Igualment hauria pogut esser la d’una fruita o la d’una altra cosa semblant. Però va esser curiós comprovar com el dibuix se repetia exactament a la part interior i a l’exterior del plat, coincidint totalment els dos dissenys. Passant-hi el dit per damunt, se notava un petit relleu tant a una part com a l’altra.

Deia que, pocs dies després, el Sagrat Cor de Jesús li va tornar aparèixer dins el mateix plat. Com que devia esser una figura divina tirant a dretes i, a més, tenia sentit de l’humor, en aquella ocasió la Santa Víscera va utilitzar el castellà per dir-li: “Cuando te encuentres otra vez delante de la carne de cañón, piensa en mi”. Degué fer referència a alguns fets passats que mai no vaig poder esbrinar. Pens que allò de “la carne de cañón” podia haver estat cosa de militars ja que, just davant ca na Tonina, hi havia un bon contingent de soldats, on va esser la caserna felanitxera, lloc on ara s’aixeca el Col·legi Joan Capó.

Madò Tonina estava de tot convençuda que els seus miracles s’havien produït i conservava el plat amb una fe i una devoció absolutes. Tant el va arribar a estimar i protegir que va dir al llanterner que li fes una mena de capsa de zinc amb la coberta de vidre per guardar-lo degudament. Allà el tingué com si de la relíquia més preciosa i més sagrada se tractàs. Aquell dia de pluja que parlava amb mi li bullia dins el cap una gran inquietud: Què seria del seu estimat tresor quan ella morís?

Record quan en aquell temps va morir a la vila una persona que professava la religió dels testimonis de Jehovà. Hi hagué expectació al cementeri a l’hora de l’enterrament, quan, a més de la família i els testimonis de la vila i d’altres pobles, hi acudí  molta  gent curiosa de sebre com es faria la cerimònia.

Cal apuntar que els nostres catòlics no eren gaire tolerants amb les altres religions i n’hi havia que feien befa i insultaven els de Jehovà. Des de les trones i des dels convents, havien predicat prou en contra de tot quant no fos apostòlic i romà. Per això aquells insults que se sentiren al cementeri semblaven una bandera sonora que feia l’ombra massa llarga i massa negra. Déu perdoni els qui ensenyaven als altres a esser despietats i intolerants amb els qui no creien res o ho feien de forma diferent de la nostra.

Aprofitant la gentada, un dels ministres de la menyspreada religió pujà damunt un caramull de pedres que hi havia vora l’entrada. Eren dies en què asfaltaven el camí. Va començar una oració fúnebre amb la frase tan sabuda de “El Senyor és el meu pastor; no em manca res...”.

No pogué seguir. Els intolerants li cridaren “beneit” i altres coses. Però allà mateix i en aquell precís moment s’avançà d’entre la gent la figura coixa i gegant de la nostra Tonina i se sentí fins lluny la seva veu forta i greu:

-A veure si callen tots aquests ases de dos cèntims que haurien d’anar a bramar a ca seva.

Va defensar el dret del predicador a dir les paraules de comiat al seu difunt i després volgué contar la història i miracles del seu estimat plat. Però no va acabar d’anar bé perquè el protestant a qui havia protegit va dir que allò no podia esser ver i que no era creïble de cap de les maneres.

La cara de na Tonina se va trasmudar i en uns segons va passar de la serenitat espiritual a la fúria més rotunda que se retrobava amb les maneres de quan la lligaren a les cadires:

-Ah quatre putes de cabota! –va exclamar- A veure si nosaltres hem de creure el que tu dius i tu te n’has de fotre del Cor de Jesús i del meu plat...

Així va esser com va acabar aquell singular enterrament. Les coses en què creim ens convencen perquè les creim no perquè siguin o no siguin veritat.

Don Gabriel Rebassa, regent que fou de la parròquia felanitxera, va esser el legatari del prodigiós plat de la nostra amiga. Mort ell, aquell singular recipient de terra cuita va passar a les mans de la seva neboda Lourdes. Fins ara no s’ha sabut que hagi estat motiu d’altres prodigis.

Serà bo afegir que, perquè don Gabriel havia tengut la santa paciència d’escoltar un pic i un altre les històries interminables i miraculoses d’aquella doneta mig tronada, va arribar a merèixer tota la seva admiració i confiança. Prova d’això que dic és el fet que un dia, dins l’autocar que la duia a Ciutat, va coincidir amb ell i quan el va tenir al seu costat va dir als altres passatgers: “Què vos pareix aquest curro?”. Duia un engrescament fora mida pel seu Regent i hi ha dins la memòria altres manifestacions seves en què deia que havia somiat casar-se amb ell.

Els poetes

Em va bastar sortir al carrer i la festa de la poesia em fou servida. Tot un luxe que no sé si se repetirà perquè la tramuntana bufava fort ferm i tenc por que els poetes en sortissin escalivats i no vulguin tornar mai més a les barques del Riuetó, que hagueren de lluitar a cop de rem i de múscul  per no sortir de l’endret davant el qual un públic més bé reduït hagué d’esperar dins la fosca i també dins el vent, més de mitja hora de tolerància que, a vint minuts per a les dotze de la nit, semblava que havia fuit dels rellotges per rebentar les paciències de tots els qui allà, silenciosament, esperàvem.

Els de Sargantana hi havien duit l’acústica i els focus que il·luminaren els protagonistes dins les embarcacions, on encara demanaven fanals o llanternes  per poder donar lectura als seus versos  amb la conveniència que calia.

 La trobada que coment va tenir lloc fa quinze dies i vingué amb el títol de “Encontre de poetes de roca i sorra”. Anava dedicada a Blai Bonet, la mort del qual ens fa recordar i enyorar cada dia tantes coses. En Blai era el mestre, el més gran de tots. El darrer d’una generació inoblidable que els dels meus anys vàrem tenir la sort de sentir bategar.  Set anys vaig fer feina a Santanyí i no puc dir les vegades que vaig anar a ca seva. Unes, per les ganes fortes que tenia de parlar amb ell i altres perquè m’hi enviaven alguns escriptors del nostre poble. Parlàrem d’en Jaume Oliver, d’en Tomeu de s’Impremta, d’en Joan Manresa, d’en Miquel Bauçà més que de cap altre, i d’en Miquel Barceló, que començava a posar ales per fer-se amunt, pintant o dibuixant, com contava en Biel Mesquida, patates amb cucs que en sortien pels forats que havien fet.

Miquel Morro presentava la trobada i començà  amb la meravella de “Entre el  coral i l’espiga”, una obra d’un lirisme total on podem trobar propostes tan captivadores com

                                            Analitzau-me la veu

                                             que al coll em neix un pinar.

                                             Mirau si té blaus de mar

                                             la meva paraula en creu.

Seguiren les veus d’un esbart de trobadors que juguen tan bé amb les paraules i els sentiments que un no creia mai que la llengua fos tan noble, tan senzilla i tan gran a la vegada.

Un del primers fou Antoni Bauçà, a qui Blai havia dedicat un deliciós article de premsa uns mesos abans de partir. Magnífica la intervenció d’Àngels Cardona i extraordinària de tot la de Narcís Comadira, qui, com jo mateix, se devia trobar a dues passes del lloc de l’encontre perquè, des de fa bastants d’anys, passa els estius a la part de sa Capella i no deixa cap oportunitat per dir que aquesta terra li agrada molt (amb tant com l’han malmenada, Narcís?).

Fou anunciat malament el nom del felanitxer Joan Manresa, que es  va  queixar d’això perquè, precisament aquí, fa massa vegades que en poc temps se dóna aquest fet. Té raó perquè sempre, i des de fa més de trenta anys, tot quant ha publicat, presentat o llegit ha anat amb els dos únics vocables que ell, intencionadament, vol fer servir com a senyals definitius d’identificació personal dins el món de la cultura. Cal respectar, pens, la seva voluntat i no crec ofendre’l gens ni mica demanant que se tengui en compte aquesta circumstància, precisament en el seu poble, que és l’únic que l’equivoca. Els seus tres poemes, composts de paraules nues, clares i crues, miraven sempre cap a un món per a nosaltres exòtic i per a ell tan quotidià com el pa amb oli.

Biel Mesquida és un dels meus autors, abocat avui cap a una novel·la que no pot fugir del tronc poètic que el fa genial i que no hauria de deixar, per molt que la narrativa llarga i regular el tempti un pic i un altre. Va entrar dins l’acte amb una queixa pel retrat a l’oli de Blai que hi havia recolzat a unes veles prodigioses. Supòs que el que va dir En Biel anava més per la ideologia de l’autor de la tela que per la seva discutible qualitat artística. Personalment vull afegir que un quadre de dimensions tan reduïdes feia un trist paper sobre la magnitud dels dos triangles blancs.

Jaume Santandreu ens recordà com, fa més de vint anys, la nostra llengua era galtejada a cada passa i acabà amb un parenostre dedicat a Blai Bonet en el qual fugí totalment de les cursileries religioses amb què hem estat equivocadament educats.

Cap al final, havíem de sentir la veu de l’amic santanyiner Antoni Vidal Ferrando, però els seus versos sortiren de la boca del presentador. On eres, Toni? Supòs que et trobes bé perquè encara no fa un mes que compartírem taula en el sopar-homenatge al nostre company Nofre Ballester, a Campos. O ets, per ventura, a fer el camí de Santiago amb na Sebastiana Rado i companyia? Com foren de belles les teves paraules encara que les digués un altre! Esper amb ganes l’aparició de la teva darrera novel·la tan justament guardonada.

Tants de poetes i tants de poemes no hi caben dins una sola nit. Aquest gènere és per paladejar, assaborir, pensar, estimar o odiar a poc a poc. Si no és així ens fuig i s’evapora.

Per acabar tornaré a Joan Manresa a qui vull dir: Deixares, amic meu, els teus poemes dins les aigües i ara estic apurat perquè no sé bé si em bastarà el temps per a mostrar de llegir els peixos i les sirenes d’aquest port.

Els protegits

Quan jo era menor no sabia que els menors tinguessin protecció i me sentia indefens davant tots aquells que em traumatitzaven a base d’absurds tan inexplicables  com eren la formación del espíritu nacional, la missa obligatòria, la confessió dels pecats que sense ser res de l’altre món em deien que eren tan grossos, de la por que em feien les penes eternes de l’infern, de lo lleigs que eren els comunistes i fins i tot de lo bons i guapos que eren els falangistes i tots aquells que besaven el cul al franquisme. Vaig arribar a gran amb una bona ferida a la personalitat perquè jo no era un al·lot molt fort i per això a totes les coses impactants que venien de la societat les me prenia massa seriosament, com si fossin dogmes de fe.

Avui els menors sí que estan fortament protegits contra moltes d’aquelles imposicions i d’aquelles pors. Estan protegits dels qui abusen de l’autoritat, dels pervertits, dels predicadors irresponsables, dels absolutistes, dels mestres, dels pares, dels municipals, de quasi tothom.  No tant de les discoteques i de les motos però què hem de fer...algun forat hi havia d’haver.

Un feix enorme de disposicions conformen la llei de protecció del menor i pràcticament tot aquell que ja surt sol de casa perquè és capaç d’anar sense ajuda pel carrer, sap que no poden abusar d’ell, que l’han d’alimentar, l’han d’educar i l’han de respectar. També que no el poden castigar, ni humiliar, ni insultar i que l’han de tractar bé sigui allà on sigui. Aquesta lliçó, la saben molt quasi tots els qui no han après les altres lliçons: estan protegits com un vidre de Murano o com un pastis de merenga. Solen ser els mals estudiants, aquells pocs o no tan pocs, que tant a ca seva com al carrer, a l’escola i als llocs públics en fan de les seves seguit, seguit. Són els qui posen a prova els fetges dels qui, d’una manera o de l’altra, han de conviure amb ells. Per això el mestre no pot més, els pares rebenten, els veïnats tanquen en fort... i viure amb ells es converteix en un autèntic infern.

Un dia que un d’aquests elements primaris mantenia amb mi una autèntica prova de resistència anímica, vaig acabar per veure que, fos com fos, l’altre guanyaria. Vaig sortir del lloc, em vaig banyar el front i vaig baixar a veure el meu amic Joan Martorell, que és inspector i que havia vengut per dues feines de poca importància. Després del què fas per aquí i el com estàs, li vaig dir “Ara he baixat perquè no podia més. Hi ha un bergantell que em crema contínuament. Escolta... he sortit per no etzibar-li dues nesples. És un autèntic fill de sa mare!”. I en Joan mig rient, però advertint: “Per amor de Déu no pegassis a cap al·lot! Mira... si tens ganes de pegar arriba dues llosques a en Pere Artigues o a en Guillem i no et passarà res, però no peguis a cap al·lot”. “Ja ho sé, Joan. Ho deia no sé per què... I, a en Guillem i a en Pere, tenc més ganes de dar-los una aferrada pel coll que no galtades... Pateixen heroicament les mateixes derrotes que jo...”

Aquests nins difícils per a nosaltres i fàcils per a ells mateixos són una petita minoria i utilitzen la “seva” llei com un ganivet. Molts tenen el suport incondicional dels  pares: “Si el mestre et fa això o allò, desgraciadet d’ell!”. La capacitat del menor per provocar i moure la resistència dels majors és cosa comprovada i per això no és difícil veure com  l’exerceixen  pels punts més dèbils. Es tracta d’aconseguir que alci la mà, que digui una paraula gruixuda... i demà el pares aniran a posar una denúncia perquè l’altre s’ha excedit. Ha caigut en la provocació. Tot un èxit, mumpare! El menut ha guanyat la batalla. Ha estat més intel·ligent i n’ha sabut com ell volia. La llei va amb ell i veureu com l’altre pot ser advertit, castigat... de totes maneres omplert de vergonya i d’escàndol. Mai, ho jur, no  m’he trobat en una situació d’aquestes però en sé de llargues d’històries així.

Me fan llàstima les famílies que posen armes  invisibles en mans dels seus fills per atacar i enfonsar aquells que més haurien de protegir. Demà les armes es giraran vers ells i no els bastaran les llàgrimes que els naixeran als ulls per aplacar el seu drama. Déu salvi tals pares dels seus propis fills.

El mal és que la llei que guarda al menor que s’ho mereix també guarda per igual a aquell altre que la utilitza per delinquir. Es neix innocent, diuen. Que tota la resta és qüestió d’educació. Deu ser ver i veritat... per això l’Estat es gasta més amb l’esforç per corregir un sol d’aquests menors que en tota la formació de vint o trenta dels altres. Educadors especialistes, assistents socials, psicòlegs... què sé jo quanta gent  hi arriba a intervenir.... Si tot va tan i tan bé algun d’ells possiblement prengui un camí un xic millor. Mentrestant l’adult, el mestre, l’educador que no ha estat capaç més que de ser-ne la víctima, veurà com la seva vocació que tant va valorar i estimar, ha quedat feta un pedaç brut. Se sent esgotat, vençut, mig perdut... Demà haurà d’anar al psiquiatre. Qui sap si li han fotut tota la vida...! I arribats aquí em deman: Si la llei protegeix els nins dels adults, què o qui protegeix els adults dels nins?

Els turons

   Seria interessant que algun especialista geogràfic es dedicàs a estudiar minuciosament l’orografia de la Vila i de les terres que l’envolten. Ens trobaríem amb la teoria segons la qual, si Felanitx fos una gran urbs, podria haver estat com Roma... Segur que heu sentit dir que la capital d’Itàlia s’aixecà damunt set turons. Contau els turons de la vila i ho veureu: el Calvari, el puig dels Molins, el Verd, el de la Cista, sa Mola  i posau-hi també el de Sant Nicolau, que desaparegué convertit en teules, adobs i altres materials de construcció, i es Collet, que no quedaria enfora si això fos una capital. Total: set turons com set en té Roma. Un Felanitx tan gran hauria estat un desastre dels grossos. Parlem de les grans guerres que tingueren lloc en els turons de la Vila.

Quan jo era un butxac, tenia fama de bon xicot però, quan m’ajuntava amb les diverses colles de virons i vironets de la meva edat o més grans que corrien i omplien els carrers del poble, tornava un d’ells i érem ni més ni manco com aquelles quadrilles de nins amb espases de fusta que heu pogut veure a les pantalles gràcies a les recreacions de Berlanga, Azcona , Summers, etc.

Posau-me calçons curts amb retranques i el cul apedaçat, camisa de retxes primes mig defora i mig dedins o bavarall de llista amb coll blanc y una espasa feta de llistons de canyissos a la mà esquerra. A la mà dreta, una pistola de fusta que no devia esser més que un tros de branca de qualsevol arbre formant un angle recte. Els amics més rics, el fill del batlle, el del metge i algun altre, duien escopetes de tap de suro i pistoles metàl·liques  amb una cinta de paper explosiu que, més que trons, feia quatre pets que sols se sentien fins a cinc o sis metres lluny.

Hi havia diversos esbarts, sempre nombrosos, que lluitaven els uns contra els altres. Quan la guerra havia de tenir lloc en el Calvari, ens trobàvem tots a la plaça de les Torretes. Els bons cap a l’escala i per amunt s’ha dit i els dolents pel carreró del Dimoni o a la inversa. Pujant, tallàvem qualque verdanc d’ullastre, el vinclàvem, tensàvem una llendera entre els dos caps i ja teníem un fletxer a punt de llançar faies, que eren les millors sagetes del lloc. A la part de darrera de l’oratori, un poc avall, hi ha una petita cova d’on solíem treure sal de moro, que convertíem en tresor tal com feien els americans de les pel·lícules amb l’or dels rius o de les vetes de les mines.

Quan havíem de lluitar a Sa Mola, ens reuníem primer a la plaça de les Palmeres i la cosa era diferent perquè aquell immens pujol ens oferia moltes possibilitats gràcies a les pedreres i a la gran extensió planera que hi havia junt a la casa del capellà Blai. A més, a la part que mira cap a Sa Sabatera, amb aquells precipicis i penyals, on feien nius els falcons i els xorics, se trobava, dins una cova misteriosa, el quarter general dels enemics liderats per un tal Regulador, fill d’una família que venia rellotges, que era alt i valent... i cruel, segons contaven. Corrien entre els nins, històries ferestes sobre el que et podia passar si tenies la desgràcia de caure captiu dels altres i et duien presoner a la cova del Regulador. Déu te n’alliberàs  perquè allà t’esperaven turments infernals com el que després de fermar-te  et treien les sandàlies i et posaven palles entre les ungles i els dits del peus que després encenien i deixaven cremar fins que “cantaves” tots els secrets del teu regiment d’artilleria. Me pegava una por mortal quan ens acostaven a aquella cova.

Les guerres i les lluites al Collet es produïen únicament entre escolars d’un mateix centre quan, qualque dijous horabaixa, els frares o els mestres ens duien fins allà per xapar la setmana. Però anaven sovint al puig dels Molins, on devíem semblar quixots de dos reials amagant-nos darrera les torres i corrent per dins les figueres de moro, que hi abundaven.

Poques vegades vaig anar a moure guerres en el Puigverd i mai en el de Sant Nicolau ja que aquest turó es considerava “lloc de ningú” i era terra de tothom, on la tranquil·litat i la pau estaven garantides. M’encantava el puig de Sant Nicolau. A poca distància de ca nostra, hi pujàvem per un camí amb jardins particulars a les dues bandes. El darrer a mà esquerra era el de la meva tia Apol·lònia, amb una caseta com una capsa, una cisterna de res, alguns carxofers i rosers a rompre. Abans s’hi trobaven les cases del puig, que eren de can Magí, amb un gran corral de figueres de moro i una torre de molí mig esbucada. Cap a la part de la carretera de Campos, fent ombra a la teulera, hi havia el cim del puig, tot cobert de calaguala que, quan floria, més semblava el paradís terrenal que altra cosa. Xapant de dalt a baix aquelles flors, i arrancant d’una segona torre de molí més ben conservada, pujava una escala molt estreta i molt llarga que arribava a dalt, on hi havia una mena d’era diminuta, envoltada de pins i amb alguns bancs per prendre-hi el sol i l’aire. El panorama era únic. Contaven que aquella meravella era obra d’un senyor molt ric vingut d’Amèrica que tenia un fillet tísic i que el duia allà per l’aire pur i net. Ja més malalt el nin, el pujava a me-coll i a l’ombra d’aquells pins, l’asseia damunt els seus genolls i li llegia i contava contes de gegants i de princeses que mai no se barallaven i que jugaven a conillons i a encalçar-se dins castells i catedrals... Definitivament, el puig de Sant Nicolau no podia esser mai l’escenari de les nostres ni de cap altra guerra. A tots aquells qui el s’han menjat, mal els pegàs allò que va pegar a sa figuera.

Entrada de fosca

Aquell dissabte de primavera, hi havia una tómbola al parc de la Torre i tota la colla  vàrem anar a jugar-hi. Guanyàrem set o vuit ridiculeses, com dos xiulets, una polsera de plàstic, dues pintes, etc. L’única cosa que ens va moure un poc a la bulla va esser una ampolla de rom Barcardí que va dormir al Centre d’Art i Cultura per sortir-ne l’endemà cap al corral d’en Nofret on acabarem tots asseguts a l’ombra d’un dels primers pins del camí de Sant Salvador. De complement al rom, dues llimonades i una “graciosa” de can Ramis. Férem més cas al rom ja que no en va quedar ni gota.

Quan el sol s’amagava, no es que estàssim  gats però, com que duc la sinceritat per norma, vos diré que teníem el capet una mica emboirat i molta pixera. Tornàrem a la vila contents i cantant “Yo te daré, niña hermosa” i altres coverbos. Però, quan entràrem al bar del Centre, estàvem més acabats que una llosca. Ganes d’aterrar damunt el llit i gens ni mica de talent. En aquell estat va començar allà la que seria l’hora més llarga i més cruel de la meva joventut.

Al mateix bar em digueren que partís tot d’una cap a ca nostra ja que el meu pare havia passat per allà i havia deixat tal encàrrec. Vaig baixar preocupat. Què devia haver passat? Començava a fer fosca quan hi vaig arribar. Encara no havia oberta la vidriera per entrar quan sent la veu greu i potent de mumpare tot enfadat:

-On putes eres? Quan t’han de menester no et troben mai!

   Uff, la cosa anava calenta. Em va pegar tremolor i por. Si se tem que vaig mig orat  -vaig pensar- me xapa pel mig. Necessitava una dutxa d’aigua gelada, però, amb les presses, ni tan sols vaig poder entrar al lavabo a mullar-me la cara. Mumare mirava i no deia res. El pare em va dur cap a l’estable, on va junyir el mul al balancí de l’arada amb rodes: dues cadenes que aguantaven un tronc d’ullastre que tenia un ganxo per unir-se a la dita arada  a l’hora de llaurar.

-A on hem d’anar amb això, mumpare? –vaig demanar.

-Ja t’ho diré!  -va contestar- Quan ta mare i jo veníem de Son Cifre s’ha espanyat es cotxo i l’hem hagut de deixar a sa part alta des carrer des Convent... Així que obri aviat sa portassa i anem!

Ja me teniu des del meu carrer de Bartomeu Caldentey fins a l’altre cap del poble, darrera el meu pare i el mul aguantant aquell pesat balancí de fusta i de ferro. Devers can Moix em pegaren ganes de vomitar, però la por li va dir al meu cos: no vomitassis  que, si ton pare se’n tem, s’armarà un cristo de mil dimonis. Vaig aguantar sense treure. En realitat, el gros d’aquella aventura no havia fet més que començar.

Arribàrem on el cotxe ens esperava fotut i felló, just al costat dret, a la altura de la darrera casa del carrer des Convent. Un trasto pesat i enorme que s’havia d’espanyar per força. De segona mà, comprat ja feia anys al pare d’en Miquel de can Tacó. Enganxam el balancí que portava el mul a un forat just fet a posta que hi havia al para-xocs d’aquell diantre de vehicle, que massa sovint posava a prova els nervis i l’humor del meu progenitor.

–Seu al volant –va dir mumpare– I vés alerta! Jo aniré a davant i duré el mul de les riendes i, com que aquest carrer ve tot cap avall, has de tenir molt d’esment amb el frenar i amollar d’hora i quan toqui. No fos cosa que a alguna estirada del mul el cotxe fes una envestida i li fotessis les cames.

Oh, Déu meu! Quasi tremol quan record tot allò de tan malament com ho devia haver passat. Jo no era més que un jovençà a mig fer i no sabia ni com es manejava un volant ni quin era el pedal del freno, ni res de res. A més, mig marejat com estava, em volia fondre. Si em despistava una mica i el cotxe envestia el mul i feria mumpare ja hauríem tengut l’almud pel cap i la tragèdia familiar a l’ànima. Em veia retratat a la portada de “El caso” amb uns titulars de mig pam: “Joven de Felanitx hiere gravemente a su padre y mata al mulo de éste al embestirles con el coche familiar”. Vos dic que suava sang i aigua mesclades amb el Bacardí dels collons i les llimonades de can Ramis. Ho passava tan puta i tan malament com mai no vos ho podreu imaginar. Adesiara els crits del meu pare advertint-me: Alerta, et dic...! Frena...! Gira...!  No sé a quina estació del meu via-crucis particular devíem esser, quan arribarem davant can Pança. Ens aturàrem uns minuts i mumpare diu:

–Davalla, que crec que et convendria beure un conyac o una copeta de rom a veure si et desxondeixes una mica.

-Beure, jo? No, mumpare, no vull beure. Per res del món beuria ara!

Quan vaig sentir aquella proposta em pegaren altre cop les ganes de vomitar tot quan quedava dins mi de la bauxa de dues hores abans al Corral d’en Nofret. Però també aquesta vegada ho vaig poder reprimir.

De la resta, no me’n record gaire. Sé que vaig trobar el passeig d’Ernest Mestre molt llarg i que, a l’hora d’entrar el cotxe a la portassa, el pare cridà mumare i li digué:

-Surt i m’ajudaràs, que aquest banastre de fill teu no serveix per res.

Del cotxe vaig pegar llongo i ja vaig ser al lavabo on, allà sí, vaig treure la moca, gràcies a Déu. Minuts més tard entrava dins la cuina més blanc que la paret.

-Què li ha passat an en Toni? –va demanar mumare– Fa molt mala cara.

-No vos preocupeu, mumare, que estic bé... –vaig dir intentant superar-me–. Però crec que anit no soparé. Me’n vaig a jeure.

El dilluns em vaig despertar prest i content. Record que, quan em posava els calcetins, reia i en obrir la finestra, quan l’aire fresc del matí em pegà a la cara, em vaig poder escoltar a mi mateix com deia: “Ahir, va esser gros!”.

                                                                                                   

Entre els romàntics

La Visitadora venia de tant en tant on jo treballava. És una dona de la meva edat. Venia per revisar o per orientar i per ajudar, que era més necessari que altra cosa. Record que sempre cuidava la seva manera de vestir i com ho feia amb cert gust clàssic. Eren el seu gust i el seu aire. Mesurava les paraules. Procurava  somriure sempre que podia. Tenia la pell suau i solia tapar les petites imperfeccions amb les cremes més modernes. Anys enrera hauria utilitzat, sens dubte, la pols de patata que tantes pigues i rasurats mig escaldats ha tapat dins la història a tantes dames i a alguns senyors d’altres anys. Però de la pols del tubèrcul es va passar a les cremes i supòs que la Visitadora, com una dona moderna que és, deu conèixer tota la “crémerie” de la moda actual.

Deu estar establert que els visitadors i les visitadores no han de realitzar la seva tasca massa anys seguits en el mateix lloc i per això un dia arribà una carta amb la notícia. Era ella mateixa la qui escrivia que l’havien destinada a una altra part de la Comunitat. Agraïa les atencions i anunciava que en vendria una altra, de Visitadora, més jove, molt bona al·lota i amb ganes de fer feina i ajudar. Ben fet. De tota manera, no quedava més remei. La nostra vida laboral, entre els mil caires que presenta, té aquest del canvi freqüent de visitadores i visitadors.

Era un matí, a l’hora del berenar, quan vaig veure entrar una al·lota de pèl curt que duia a l’esquena aquesta casta de maleteta o motxilla que ara s’usa tant. No va dir bon dia ni va mirar ningú. Va anar directament cap a l’oficina. De tot d’una, per la seva aparença, vaig pensar que devia esser qualque monitora d’un grup de boys-scouts que possiblement estudiava algun aspecte de la vila i per això vaig quedar mig sorprès quan un company de feina que la coneixia va dir que era la nova Visitadora i jo vaig pensar: i que ho és, de diferent de la que teníem.

Uns mesos més tard, a Ciutat, em vaig trobar amb la primera de les dues i vaig poder comprovar com seguia exercint, d’atenta, correcta i elegant. Després de parlar de com anaven les feines de tots dos, d’art, de música i de llibres antics, que és la seva gran curolla, li vaig dir “Vols que et digui que la nova visitadora no t’assembla de res. Tu que cuides tant cada detall i ella que pareix que se dedica al muntanyisme més que a altra cosa...”.

No em va deixar acabar i va defensar la seva companya amb cos i ànima: “Saps que passa, amic meu? Que tu i jo, tant si vols com si no, som del segle passat. La gent que ara té la seva edat és així com és ella. Tu i jo som uns romàntics que ens vàrem educar amb uns costums que ens semblen els millors perquè pertanyen al camp de l’elegància, la cortesia, la correcció, la urbanitat... Algunes d’aquestes coses possiblement han passat de moda i no s’identifiquen amb aquest segle que just acabam de començar i que serà el seu segle... El nostre segle és l’altre... Caldrà que ens adaptem al nou si no volem perdre els papers...”. I jo vaig acabar per abaixar els ulls: “Me faràs sentir vergonya”.

He pensat més de dues vegades en les reflexions de la primera visitadora. Li he dat voltes a la cosa i sempre he acabat en el mateix punt: intentaré canviar i adaptar-me a tot quant és nou, però no deixaré mai d’esser un romàntic del segle passat. Crec que ha estat una sort viure en els anys que he viscut. Els he estimats ferm.  Em feren conèixer com era de neta la mar i com era de verge la costa. Com eren les voltes dels balls i com sonaven les músiques. Com tots daven les gràcies sempre seguit a tot aquell que fes per nosaltres la més mínima cosa, el més petit del gests.

Ara es viu la poesia del gargall  i de la droga. Ara es fa la pintura dels excrements i de la repugnància. Ara es compon la música  dels compressors i de les bombes. Ara es fan rots i també pets davant els micròfons. Ara es copula molt i s’estima molt poc. Ara li han canviat el sentit, a la bellesa, a l’amor i a la comprensió. Ara han esqueixat la cultura que a mi m’agradava i n’han desplegada una altra que no acab de comprendre.

 Tant de temps dins el segle passat m’hi ha fet posar rels. Els nous brots però, i a pesar de tot, me fan treure noves gemes tant si vull com si no vull dins els dies més nous, on les arracades, els collars i els anells fets amb l’or i les pedres de les antigues botonades han fet lloc a penjarolls de metalls menys nobles que foraden nassos, llombrígols i pells mig mortes que sempre havíem duit més tapades que ara.

Encara que vulgui no sé si sabré esser del nou segle. Me sabria greu haver-me de foradar el melic, o pintar nafres, bonys i mosques vironeres... o fer poemes a les merdes seques... No sé si sabria fer aquestes coses... i per això, si no em trobau amb els d’ara, cercau-me entre els romàntics. 

Estimar-se a s’Algar

Allò que vulgarment anomenam fer l’amor no defineix amb exactitud el cas d’estimar-se. Estimar-se ho pot incloure, però és més gran i més profund. Si un fa l’amor sense estimar, ho redueix a quatre bolcades. També val per fruir més de la vida, però no hem de confondre els conceptes. D’aquí que el títol d’aquest escrit d’avui pot resultar un xic fals, però heu de comprendre que, si hagués posat a dalt “Fer l’amor a s’Algar”, m’hauria quedat un poc groller. Ho deixam així  i ho tenim en compte. Entesos?

De totes formes, no vos prengueu massa seriosament el contingut moral o social d’això que comentaré. Era hora de reprendre el to desimbolt que vull mostrar sempre per veure si, entre sensació i altra, feim quatre rialles.

L’estimació i els estalvis dels pares i no el meu sou de mestre, per suposat, m’han permès tenir les finestres de ca nostra girades cap al  Riuetó i cap al camí de s’Algar i com que s’Algar és un cul de sac per als vehicles, podria contar tots els cotxes que hi van. Els pescadors hi guaiten de molt prest per veure si fa bon temps per sortir. A diverses hores del dia hi van persones de edats diferents a banyar-se, a estirar les cames, a cercar-hi alga o a amollar-hi els cans. Però, ¿què hi cerquen tants de cotxes les nits de lluna o de fosques espesses, tant si plou com si no, devers les dues, les tres o les quatre del matí? Sempre m’ho he demanat i no trob més resposta que una estesa de preservatius usats repartits per aquí i per allà.

Afortunadament les olors de la sexualitat humana no són les mateixes que les olors que deixen les cusses perquè, a l’hora d’ara, i amb els canets que tenc que ensumen i llepen per on han passat elles, ca nostra estaria plena de purgacions, de gadelles i d’altres desgràcies. A s’Algar, hi ha un bon contenidor fermat amb una cadena, on la gent hi hauria de posar els papers, els plàstics, les restes de menjar, etc.

Si les piles dels rellotges, les dels comandaments a distància, les de les calculadores, etc. que són tan menudes, acaben a contenidors petits especials amb els corresponents avisos d’alerta dels perills contaminants de les bateries, per ventura a s’Algar, i amb els corresponents avisos també, hi haurien d’ubicar qualque receptacle per als profilàctics usats, que haurien de buidar persones especialitzades, amb les corresponents precaucions com ara guants de goma i esprais desinfectants.

Mai vaig a s’Algar cercant fosques perquè, quan un no veu res, pot anar per onsevulla i sempre serà el mateix lloc. Però, com que tenc el costum d’aixecar-me de bon matí, vos puc assegurar que allà cada sortida de sol es un espectacle incomparable que la natura ofereix gratuïtament a tot aquell a qui li agradin les meravelles no fabricades per la mà i el cap de l’home. Ja en poden escriure, de llibres, els poetes; ja en poden posar, de colors, els pintors; ja poden compondre, els músics... No hi ha res tan fascinant com les sortides de sol a s’Algar. I no n’hi ha ni una que s’assembli a la del dia anterior. Un pic per un cel ben clar i ben net, l’altre perquè hi ha un nigul o perquè n’hi ha molts, perquè passa una barca per una clapa que la mar pinta d’or i de plata, perquè ahir era com un vidre i avui fa quatre ones llargues. El més de setembre és el millor, ja que el sol acostuma guaitar gros com un erer... Una sortida de sol dura exactament dos minuts i vint segons. I totes, a s’Algar, superen tot quant pugui passar per la imaginació dels Comediants o dels Dagoll-Dagom. N’hi he vistes tantes! La posada en escena de qui va fer el món no té comparances amb aquelles que puguin imaginar els artistes.

A l’estiu, és l’hora en què les discoteques dels malsortats carrers dels renous deuen dir adéu als darrers clients i per aquest motiu no és estrany veure a s’Algar alguns cotxes plens d’enamorats que, moguts per les dues copes de més, per l’encant natural del dia que neix, per les temptacions del déu Eros i per la calentor personal i pròpia de l’edat, solen tombar els seients dels vehicles i s’abandonen a manifestacions tan humanes i primitives que, sort que ell a la vetllada va passar per la màquina automàtica de l’apotecaria i es va proveir d’una capseta de mitja dotzena de preservatius, que serviran per a aquesta i per a altres tantes sortides de sol...

Dues o tres vegades, he hagut d’estirar la corretja dels meus canets per allunyar-me d’aquella franja més transitada que a redols és camí i a altres no i que ofereix un millor trepitjar per arribar fins al niu de metralladora. Seria bo que els enamorats parassin una mica d’esment per no quedar amb el vehicle just allà on vos dic. Hi ha tants de llocs on aturar-se! Així no hauria de fer cap voltera per no trencar unes demostracions d’afecte que deuen esser sublims, però que a mi particularment sols m’ofereixen la comèdia no gaire encisadora de dues anques que pugen i davallen contínuament tal com si fossin mogudes per un motoret. Per altra banda, un sol que surt a poc a poc dins les aigües davant tu és molt més captivador que tot.

Cal protegir s’Algar diu tothom des de fa anys ja. Del ciment, dels renous, de les caravanes i de la brutor. Deix clar que és un indret ideal per a estimar-se. Les modes i les formes han canviat i, si els clàssics contaven que els enamorats cercaven floretes a foravila o als jardins, hem de convenir que avui prefereixen s’Algar, que no arrib a saber si per a ells és amagatall o romanticisme. D’amagar-se, no s’amaguen gaire i, a la cosa romàntica, la redueixen a un cansament i una bona suada dins un cotxe.

De totes formes, si tots hem de protegir aquell entorn, haurien de tenir esment a no deixar el terra perdut. Una cosa tan senzilla com pot esser un mocadoret de cel·lulosa, que sempre duim tots dins el vehicle, podria ajudar a fer que allò que ara van deixant i que embruta les pedres o les herbes acabàs a qualsevol paperera. Allò del petit contenidor que proposava era una broma, però que tenguin en compte que la gent ben educada quan ha acabat la feina... fa net.

Res no hauria de estar prohibit, excepte perjudicar els altres. Embrutar perjudica. I crec estar d’acord amb aquella senyora marquesa que deia als seus convidats més joves: “Podeu fer totes les brutoretes que volgueu  però no vos torqueu amb les cortines”. Per lliçó, idò, a s’Algar, també totes les que volgueu, però no l’embruteu.

El nom de s’Algar té, per a nosaltres i per a vosaltres, un significat d’aigües netes i de cala verge, tant si hi anau tots sols i tranquils com acompanyats amb la vostra parella, que pot esser, entre carícies i grapades, que vos hagi posat com una moto, com diuen ara...

Pensau-hi sempre, d’acord?

Estimat Tòfol

L’escola de les monges quedava molt a prop de ca meva. De ben menut ja hi acudia sense que ningú m’acompanyàs. M’havia d’aturar al cantó de can Truiol i mirar a la dreta i a l’esquerra per si venia cap cotxo o cap bístia. La sala o aula on anava amb sor X... era la primera que trobava quan entrava a la dreta perquè l’altre costat era la paret amitgera amb el veïnat. Totes les finestres daven al carrer i vora la pissarra es dissimulava una petita porta blanca que tenia accés a la capella del convent.

Allà, a ca ses monges, vaig conèixer en Tòfol. Quants d’anys tenia? Cinc o sis, no ho puc dir amb certesa. Jo també devia tenir aquella edat. Ell era un foraviler molt moreno.  Més que jo. Pell, cabells i ulls més negres que els meus, que ja n’hi havia. Parlava poc i es portava bé. També jo feia bonda i venia cares les paraules. No érem com en Jaume d’es forn a qui sempre seguit havien de renyar per una cosa o per l’altra.

Aquell any, en Tòfol i jo vàrem ocupar cadires a la mateixa taula blanca. Estàrem junts tot el curs i això va ser una sort. En qüestió d’aprendre devíem ser un desastre tots dos perquè, mirau, una setmana ell era el darrer i l’altra ho era jo. Ens anaren tornant durant deu mesos que semblaren deu segles. Com que érem els darrers, ens tocava estar al darrera de tot, just on la porta d’entrada separava dos mobles plens de petits calaixos on tots els alumnes teníem un caramull d’útils de feina.

Els més espavilats i llests, i per suposat els més guapos, ocupaven les taules de la primera fila, just davant la monja que els dedicava tota mena d’atencions i elogis. Com que érem tan menuts, allò ens feia una mica d’enveja i no pensàvem que un d’ells era nebot d’una de les religioses de la comunitat. Record que tenia un reveixí i com la mestra li posava una agulla de ganxo perquè els seus cabells no es rebel·lessin. Casi cada dia es repetia aquella maternal cerimònia. Al seu costat, hi seia un fill d’un conegut industrial a qui la monja demanava sovint pels seus pares, a veure com els anava i si estaven bons.

Voleu saber per què, dins aquell panorama de desigualtats, en Tòfol i jo arribàrem a ser tan amics? Idò, ni més ni manco, perquè ens va tocar patir plegats. A ell no li anaven gens bé els comptes de restar i a mi era la cal·ligrafia la que em matava a picades. Tenia tan mala lletra que aquells quaderns meus no eren miradors. Un defecte em castigava per damunt tots els altres: no hi havia manera d’escriure la erra majúscula de Roig. Jesús, i que me va costar de molt, aquella lletra. Per què me vàreu dar, mumpare, un llinatge tan mal d’escriure? Les vegades que vaig haver de quedar assegut davant la plagueta el temps dels jocs! I  de les dotze a la una! Aquella puta erra no tenia consol.

Un matí, mirant el que feia en Tòfol, em vaig espantar perquè el meu amiguet, esborrant i esborrant una resta que li sortia malament va fer un forat a la fulla. “La monja et renyarà” vaig advertir i ell va tornar vermell del retgiró que duia. Però heu de saber que jo, lluitant amb la punyetera erra, vaig fer una taca de tinta al meu escrit, tan grossa com un escarabat gros. Quan sor X... va veure els nostres desastres ens va penjar els quaderns a les respectives esquenes amb unes agulles tancadores i ens va fer passejar per les sales de les nines grans que se’n varen riure de nosaltres sense pietat i ens feren abaixar els ulls i tornar de mil colors a tots dos, que ens volíem fondre i desaparèixer. Anaven junts i ens daven la mà ben fort mentre aquelles feres bramulaven les seves rialles animades per la professora. Tan dintre de nosaltres ens varen ferir tals demostracions d’espant i de ridiculesa que, un cop al corredor, em vaig aferrar pel coll d’en Tòfol i ell del meu i abraçats així, ben fort, ens varen posar a plorar sense cap consol ni un. La monja ens va voler separar però no va poder. Ni ell ni jo volíem tornar al món que ens acabava de tractar d’aquella manera. La nostra unió era l’única defensa dins aquella mar tan brava.

A partir d’aquell fet, en Tòfol ha estat quelcom de molt important per mi. Sempre que l’he recordat, he sentit una tendra estimació molt especial fins al punt que quan, anys més tard, ens trobaven pel carrer ens abraçàvem fort i jo deia sempre als meus amics de la vila: “Vàrem patir plegats quan fórem els darrers a l’escola... Per això ens estimam tant”.

Ell va desaparèixer per tornar un bon pagès, mentre jo estudiava de mestre. A deu anys d’exercir l’ensenyança per aquí i per allà, em destinaren a Felanitx i heu de saber i pensar que un dia d’aquell primer setembre a la vila, varen tocar a la porta de la meva aula i, quan vaig obrir, em vaig trobar amb els ulls negres d’en Tòfol que duia de la mà un fillet tan morenet com ell i espavilat ferm. “La directora m’ha dit que, al meu fill Miquel, li toca venir amb tu...” Vaig ser feliç aquell horabaixa. “Aquí no hi ha primers ni darrers, Tòfol -li vaig dir- però està segur que si un dia, pel que sigui, em toca fer una fila o establir preferències qualsevols, el teu fill mai no serà el darrer. Això t’ho jur. Encara que m’hagin de denunciar per fer parts i quarts...”

No va ser necessari cometre cap exclusivisme. En Miquel era llest i valent i va seure sempre on va voler i va tenir els millors amics d’aquell curs. Els anys havien canviat l’escena i els personatges.

 Mentre anava veient com el fill d’en Tòfol era feliç al meu costat, dins l’ànima, dins la meva per suposat, s’anava cicatritzant del tot una ferida oberta feia molts d’anys...

Si per casualitat em llegeixes, Tòfol, digués alguna cosa... que fa tant de temps que no xerram plegats, amic meu!  De què fa, el teu Miquel? Telefona, tío!

Fer la mida o no fer-la

Avui vénc a posar un poc d’oratge fresc a les vetlades d’aquest estiu que ens ofega de calor i d’humitat. A veure si ho aconseguesc sense pixar fora del test... ara que tothom té poc esment i ho fa allà on vol.

Més del noranta per cent dels acudits tracten del sexe. Podrien tractar de l’aparell digestiu, dels queixals, dels ronyons, dels ossos, etc.  Però no, el que més interessa del cos humà a l’hora de fer una rialla és el sexe. Deu esser perquè reacciona, perquè pica o cou de manera diferent, o perquè el duim sempre amagat i creim que no està bé anar duent-lo amollat com si fos un animalet de companyia. També pot esser perquè d’alguna manera ens volem alliberar de les restriccions que li imposen las religions i les lleis actuals. Tot pot esser en aquest món.

El sexe mal utilitzat pot dur quantitat de problemes difícils de resoldre, però si en feim un ús sa i net ens podem donar el gust d’obrir la imaginació als acudits i a les històries  més salades i amb més ganxo.

Un dels arguments que més sovint surten a rotlo quan parlam del sexe masculí és el de la seva mida. Si heu llegit Quim Monzó, segur que haureu esclafit més d’un pic amb aquesta particularitat en certa manera circumstancial.

Sempre convé utilitzar les unitats de mesura del sistema decimal com cal. Els quilòmetres per les carreteres, els metres pels carrers i les finques, els mil·límetres per les llavors, els perns, certs forats, i els centímetres per les finestres, els quadres, el llibres i també per la llargària del sexe masculí, sigui el dels negres i moros d’Àfrica dels quals diuen que sol pegar per excés, sigui el dels europeus i americans, que mantenen un patró més bé normal, i el dels asiàtics, que generalment van de mínims.      Però amb totes los coses hi ha excepcions. D’una d’aquestes volia tractar avui.

fil per randa, com un horabaixa passava una estona llarga d’avorriment amb la seva al·lota quan ella va proposar: “Això d’estar sempre així no pot esser. Hauríem de fer qualque cosa: o sexe o anar a comprar i menjar xocolata, per exemple”. Ell s’ho pensà uns segons i tot seguit va decidir: “M’estim més menjar xocolata”. Interrogat per la locutora sobre tal elecció, va respondre: “És que em feia por desanimar la meva parella amb una decepció. Amb la xocolata, no hi compta, la mesura de les pastilles”.

Deia dels centímetres com a mesura ideal en el tema que ens ocupa. Si bé en Miquel de sa Fonda em contava que, quan era jugador de futbol, n’hi havia un del seu equip que utilitzava una fila de monedes de deu cèntims encara que mai se’n va col·locar tantes com per tenir un bon preu.Un jove contava l’altre dia per la televisió, on haureu vist que ho arriben a contar tot

Quan els nins comencen a fer preguntes sobre el sexe, en solen fer tantes i tan males d’aclarir que arriben a apurar els pares i els educadors. Els, pares perquè el petit no acaba mai. Els educadors, perquè si els ho expliquen com caldria temen que els pares pensin que han anat massa enfora. I ja tenim el petit amb una esclafada mental que el pot dur a equivocacions que no li faran cap favor.

Però la ingenuïtat dels menuts quan ells parlen desenfadadament del sexe és cosa agradable i simpàtica alhora. Per això vos contaré com en una ocasió quan passava llista a un grup de nins i nines de deu anys, me’n ve un que li deien Ramon i me diu: “Demà al matí no vindré a escola perquè he d’anar a veure la doctora”.  Com que vaig trobar que, al llarg del curs, hi havia anat moltes vegades, li vaig dir: “Però tu no estàs malalt i ja hi has anat no sé quants de pics, a veure la doctora. Què et passa en realitat?”.

–Saps per què hi va, mestre? –va aixecar la mà un rosset de foravila que volia presumir d’anar pel món més despert que els altres–. Bé, ara no ho puc dir... No ho puc dir perquè hi ha roba estesa.

–Què és això de roba estesa? –vaig demanar  com si no ho sabés.

–És per mor de les nines. A més, en Ramon no sé si vol que t’ho digui...

–M’ho pot dir, Ramon? –vaig demanar a l’al·ludit.

–A mi que m’és si t’ho diu o no! –i girat cap a l’altre afegí–: Vénga, l’hi pots dir si l’hi vols dir.

–No ho vull dir fort, però.

–Idò, vine aquí i m’ho dius petit, que les nines no ho sentin –vaig proposar.

El rosset s’acostà. Feu un embut amb les dues mans i m’amollà fluix a l’orella: “En Ramon va a la doctora perquè té la busca molt petita”.

Tant de misteri i tot d’una vaig veure que les nines ja ho sabien, perquè en aquell precís moment se miraren entre elles i totes se foteren a riure. A partir de l’esclafit, en poguérem parlar obertament.

Na Magdalena era la més espavilada i va demanar al Ramon:

–I què és que et fa, la metgessa?

Abans que en Ramon pogués respondre, un de magre i alt que seia a la part de darrera li enflocà:

–Què li fa? Li estira el siulet. Què li pot fer?

–Calla boig, que no en tens ni idea –va replicar en Ramon–. Saps que em fa, mestre? Treu una regla de plàstic com la que tu tens damunt la taula i jo hi pos el xiulet damunt. Això és tot. Al principi, trobava que el tenia molt menudet, però ara diu que està millor i que prest ja no hi importarà que hi torni.

–No ho dubtis –li vaig dir–. Quan siguis gran no tendràs problemes. Ja ho veuràs.

Na Marieta de Sa Creu Nova devia haver vist fressa perquè va comentar fluixet: “Té una cosona de no res”.

Ara, en Ramon ja és gran i  m’ha dit que no pateix cap problema ni un. Festeja i se vol casar i tenir una barcada de ninets. Quan va amb la seva al·lota i els dos s’avorreixen, no cal que mengin xocolata. Veu possible que en un futur, per allò de l’herència, hagi de dur algun dels fillons que fa comptes tenir a la doctora de la regla de plàstic. Però l’experiència serveix de molt i la visita se faria sense el trauma més mínim.

Qualcú em dirà: “Quan és que s’han de prendre les mesures?, en quin estat?, perquè la cosa no és sempre igual”. Ho sé. Ho sé i ho sap tothom. Si de petits ja cantàvem allò de Jo tenc una cosa/ no sé que se diu/ s’allarga i s’arrufa/ i se diu sa perdiu. Per si un cas, aquest és el vostre problema, feis-ho quan s’allarga i també quan s’arrufa... o no ho faceu mai. Pos messions que la doctora prenia les mides al Ramon d’arrufadeta. Forçat, pels pocs anys del nin ho dic.

Per regla general, tothom li sol donar noms d’objectes, d’animals o d’abstraccions de dimensions més bé reduïdes i per aquesta causa trobam peninsulars que, entre moltes altres accepcions, li diuen amb el seu bon castellà, “la menuda”. Com aquella prostituta que una nit de Cap d’any en què passàvem pel barri, veient com un soldat mig gat feia quatre gotes a la soca d’un dels arbres de la Porta de Sant Antoni, va exclamar: “Mira a Luciano. ¡Anda... y con la menuda fuera!”

Va córrer l’acudit, que mesclava el tema d’avui amb el caràcter i el comportament. Ja sabeu que si qualcú ens empipa un poc deim que molesta i que si ens empipa molt deim que emprenya. Per això, de les tiules petites, l’acudit en deia que sols serveixen per a molestar i que no emprenyen. Res més fals. Els acudits no són ciència, són humor i no res pus. En Ramon sap cert que la seva complirà. Perquè ja ha plogut des que la metgessa li donàs l’alta i li estengués el certificat d’útil per a tot servei. Tirant a una mica a curta, això sí. Ja hem dit que no hi importa. Des del meu senzill lloc d’escriptor de tercera, li vull desitjar que la pugui gaudir amb salut i amb alegria per molts d’anys! I a tots els meus amics, amb els centímetres que calcin, també. Sempre tenint present que de menudas només en tenim una, que és indispensable i intransferible.

Figueres de moro

L’actual marxa del món ens ha duit una quantitat considerable de moros. Cada dia n’hi ha més. Al seu país ho passen malament i vénen aquí per sortir una mica de la misèria. Diverses xerrades amb mestres de distintes escoles mallorquines m’han fet veure que Felanitx és un dels nuclis que més n’ha rebuts. Mentre que les escoles de Santanyí, s’Arenal o Llucmajor, per dir-ne algunes,  tenen un moret i mig o una moreta i mitja per cada cent mallorquins, aquí la proporció deu superar el tres per cent. No crec anar gaire errat.

No és que avui vulgui encaminar el meu escrit cap al fenomen de la immigració. Del que intentaré parlar és d’un aspecte concret del nostre paisatge foraviler. Mentre que la quantitat de moros augmenta tant com deia just ara, les figueres de moro, que pel seu nom i aspecte deuen procedir amb tota seguretat de terres àrabs, estan en camí de desaparèixer. Cada dia en veuen menys.

Fa quaranta anys o no tant que no hi havia caseta del camp, petita o grossa, per a la gent o per a les eines, habitable o no, que no tingués al seu costat un bon corral de figueres de moro.

Quan mon pare va deixar la fusteria per fer-se pagès vàrem arribar a tenir tres petites casetes d’eines, a uns vuitanta metres una de l’altra, totes amb el seu corral de figueres de moro. Dues casetes en tenien un a la dreta i un altre a l’esquerra. Mumare es va fer figuerolera i cada any engreixàvem mitja dotzena de porcs negres. Fou un canvi radical  que vaig motivar jo mateix. Va esser culpa meva perquè havia tingut la cucurutxa i havia quedat més fluix i dèbil que no sé què. Tenia els pits mig esfondrats i  poca talent ferm. Tot me feia oi. Els metges parlaren d’un bon canvi d’aires, que a foravila es respirava millor i que allà tot era més sà i més net. No ho varen haver de repetir gaire vegades. En uns mesos, els estalvis acumulats amb la feina de la fusteria serviren per adquirir unes quarterades de terra seca al Pou Nou, on de tant en tant la memòria m’hi tragina sense esforçar-se ni mica. I és que m’agrada tornar a aquelles terres encara que sols sigui amb el record i l’enyorança.

Eren un parell de tanques amb ametllers, figueres de cristià i garrovers. També amb els seus corrals de figueres de moro com vos contava. Les figues constituïen la base de l’alimentació dels porcs. Malgrat que jo pujàs tan magret i delicat, mumare no volia de cap de les maneres que em convertís en un nin peresós ni aviciat, i per això em cridava de bon matí i em feia collir tres o quatre poals de figues de moro. S’havien de collir de prest perquè amb la calentor del sol les espines volaven fàcilment quan tocaves les figues i n’arribaves a dur per tot el cos aferrades a la pell per la suor.

Teníem una màquina per capolar aquelles figues. Era una màquina de rodar a la qual calia aferrar-se sense vessa. A mumare, no li feia gens de por ni aquella ni qualsevol altra feina. Ho duia escrit a les mans, que s’enganxaven a les calces i als llençols de tants de talls i asprors com arribaven a tenir.

Figues de moro ben moltes i figues de cristià amb un poc d’aigua i unes bones grapades de farina d’ordi era sempre el menú quotidià dels nostres porcs, que pujaven grassos i lluents. D’ells sortirien les millors sobrassades i els millors camaiots. Un no comprèn que els moros s’hagin muntat la vida sense tastar la carn del porc ni els seus derivats. Putes de religions que limiten el viure de les persones i les sotmeten a proves i privacions totalment inútils i absurdes! La nostra també en té, de privacions semblants, i d’altres incongruències...

A Ciutat, els ciutadanons menjaven més pa amb oli que nosaltres, que li dàvem a les llonganisses i als botifarrons tant com volíem. També a Palma ho tenien malament per les figues de moro ja que allà, per devers el Born o la Rambla, no n’hi havia cap ni un, de corral amb figueres. Al conco En Francesc, que era el pare d’en Guillem Rosselló Bordoy, que fins fa poc ha estat el director del Museu de Mallorca, li agradaven amb delit les figues de moro i n’hi enviàvem un paner o dos cada temporada amb el tren. Un any, que va esser any de puces i n’hi havia pertot, va arribar una carta del conco amb una glosa escrita seva on deia que les nostres figues de moro els arribaren empuçades i que tot el carrer de Balmes de Palma gratava per culpa nostra. La queixa, en el seu cas personal, tenia força raó perquè a ell l’afectaven terriblement aquells animalets paràsits. Patia una mena d’al·lèrgia i el trajecte que cada puça feia damunt la seva pell quedava dibuixat com si l’haguessin repassat amb  retoladors blaus i vermells. Quan es va posar nuu davant el mirall, va contemplar el seu cos tal com si d’un mapa de carreteres  i de ferrocarrils s’hagués tractat.

Als al·lots, ens agradava molt anar a jugar a pirates o a conillons d’amagat dins les figueres de moro i es que els socots vells de la part baixa oferien laberints de mil formes i dificultats. Hi podies anar sense picar-te ja que les pues eren a la part de dalt, on les fulles es mostraven més verdes i on a l’estiu s’hi feien les figues. Els vespres de lluna, quan, de bracet amb mumare, anàvem a passar la vetlada al veïnat de mes prop, les formes i les ombres d’aquelles figueres eren imponents i m’arribaven a fer una mica de por. Els corrals de les figueres de moro foren els dormitoris de les gallines, que hi tenien els nierons. Devia esser pel fems que hi deixaven, que el julivert hi creixia tan bo com elles mateixes.

No vull acabar sense parlar d’en Joan, que era un jove pagès una mica tipus cowboy americà que va utilitzar les figueres de moro per una certa i concreta activitat recreativa. Ell contava com una vegada que va anar a una peladissa d’ametles a una possessió important, varen acabar amb una bona bauxa a base de mistela, resolis i ball d’aferrat. Era un temps en què una besada de cine al carrer hauria pogut crear problemes d’ordre públic. Tothom anava amb ganes d’aferrar-se i un ball d’aquells era una ocasió magnífica de fer-ho. Total, que el nostre cowboy es va passar un poquet amb la cosa d’estrènyer ballant i el seu estat anímc degué pujar un tant perquè l’al·lota que ballava amb ell se’n va témer, i quan es va atrevir a posar-li mà on ja vos podeu imaginar, va quedar tota sorpresa i va dir: “Uep! Això teu necessita matar”. Ell no va tornar vermell perquè va trobar tot d’una  la resposta escaient: “Idò, saps que podríem fer? Anem dins les figueres de moro i el matarem...”. Li vaig comentar que, si amb tanta fosca com feia, no havia trobat altre lloc més idoni que les figueres de moro, i ell va replicar: “Calla, que ens va anar beníssim”.

He d’acabar i vull dir que me sap greu que les figueres de moro estiguin en perill d’extinció. No per Joan que ja és pare i padrí amb tot orgull, sinó pel paisatge que es ressentirà tant sense aquelles. Com la mar que es ressent per certs peixos i certes algues que s’acaben. Com el cel que, ja no troba voltors que hi dibuixin filigranes. Com la costa que plora perquè les roques tornen parets de ciment. Com els pins, que, essent més pocs que abans, ja no tenen caderneres. Com la vida de tants que emyoram la calma i l’aire d’aquells anys d’infantessa i de joventut...

  -------------------------------------------------------------------------------------------------------

Francisco Besos Expósito

Corrien els darrers anys de tants de jocs florals. Era el temps gloriós en què la tia  Feliciana del meu amic Joan havia aconseguit el primer premi a un important concurs internacional de pixar enfora. Al carrer de Calafiguera, hi vivia un exemplar humà del sexe femení que duia per nom Benvinguda i, si és la meva família, en lloc de Benviguda li havíem d’haver dit Maltrobada. Amb nosaltres, almenys, va exercir despietadament la picaresca més típica des del jovenet de Tormes fins a Quevedo, passant per Moll Flanders, etc.

La meva padrina jove havia perdut dins el temps els seus bons anys i bona part de la claredat de cap que havien caracteritzat la seva joventut. Si d’al·lota era la bellesa que mostren les fotografies, de velleta havia deixat la carn i l’elegància per fer lloc a una magror seca i demacrada que vestia de mala manera una caramull d’ossos i d’articulacions maltractats per l’artrosi. Ella, que havia comprat una casa al Riuetó, on anà mil vegades a peu partint del carrer d’es Campet, on era ca seva, va acabar per fer, amb molta dificultat, els carrers que la separaven de ca nostra i del de Calafiguera. Allà s’havia fet amiga de xerrada de la tal Benvinguda, una perruquera que, com veureu més tard, la va deixar més plomada i escaldada que una gallina a punt de brou.

Vos estava dient com anaven de devaluats els gambals de la padrina. Na Benvinguda se va témer que aquell estat mental era força aprofitable i se va dedicar a fer plans per treure’n tot el fruit possible.

Ho sospitàrem tots els de la família el dia que la padrina ens va enflocar: “Si tot va bé, prest me casaré”. Ens vàrem mirar uns als altres. Ja vos he dit de la seva ruïna física. Posau-la sobre els seus setanta o vuitanta anys. “Na Benvinguda m’ha trobat un pretendent per Ciutat. No el conec ni sé si el coneixeré mai, però m’escriu unes cartes precioses.”  Na Benvinguda havia triat el camí més fàcil, ja que la padrina no sabia llegir ni fer una o amb un tassó. “Sabeu què nom el meu pretendent? Idò nom Francisco Besos Expósito.” Vaja, vàrem pensar tots, amb aquests llinatges no l’ha triat de les set cases. Mal negoci! L’invent cobrava la forma que la polissona de Benvinguda li va voler dar.

La qüestió va esser que el tal imaginat Francisco Besos, al cap de pocs dies d’escriure les primeres cartes i dir “Amor mío, te quiero mucho, soy muy feliz pensando en ti...” i no sé quantes cursileries més d’aquestes, va començar a tenir ganes de menjar panades i cocarrois i la padrina se passava les hores dins la cuina fent aquelles menges que, un cop cuites, duia a la seva amiga perquè les fes arribar al seu estimat. Li agradaven tant aquells aliments que ella n’hi feia cada setmana.

Un dia mumare va anar a visitar la seva tia, o sigui la meva padrina jove. La va trobar tallant carn i verdures, preparant la remesa per enviar a Ciutat. Va mirar un poc com tenia la casa i els mobles i, quan va obrir les caixes i els canteranos, va veure com, dels llençols de fil, de les coixineres de randes i de les estovalles brodades, que tocava tenir-ne tantes i tan valuoses, no en quedava cap. De diners, ni una pesseta a casa ni a cap llibreta.  No fou necessari investigar massa ni cridar la policia. Tot havia partit cap a Palma per deixar content en Francisco, qui, a una de les seves cartes, havia dit que se mudava de casa per preparar el niu per ells dos. Però ja podeu imaginar com Palma era tan prop aquells mesos, tan prop que es trobava al mateix carrer de Calafiguera.

La història va seguir els camins de la felicitat ja que un d’aquells dies la padrina ens va manifestar que na Benvinguda havia anat a la capital i l’havia casada per poders amb el seu estimat. Mai panades, cocarrois, robes de fil i diners estalviats havien tingut una recompensa tan venturosa.

Fins a la mort cregué la padrina en l’existència real del seu amor. Abans de finir va haver de guardar llit molt de temps per haver-se romput el ballador d’una anca en una esclat desafortunat i beneit. La record tots aquells mesos dins el llit com parlava tota sola i com, entre una llista llarga de putes i pestes que solia combinar amb un recitat de credos, salves i avemaries, parlava del seu Francisco Besos Expósito. Molts de dies, el seu nebot pujava  a veure com se trobava i ara me ve al cap com una vegada, quan ella el va veure, va exclamar: “Francisquet, que has vengut?!

També record que se va posar per a morir un dia feiner mentre dinàvem i com mumare ens va dir que la padrina estava acabant i vaig veure com plorava i treia un quadre de Sant Miquel i com el va dur a la malalta, que el va besar. És que la nostra velleta  nomia Miquela. Sé ben cert que un dia, quan jo la vegi dins l’eternitat de tots, em contarà com allà també ha estat esperant inútilment el seu Francisco Besos Expósito, que una pícara vinguda no sé d’on se va treure de la màniga com els màgics en treuen coloms.

No sé exactament quins temps abans de la mort de la padrina, na Benvinguda fou expulsada del poble per indesitjable. Però sí sé que el conco va anar a veure partir el tren per assegurar-se que la berganta partia de bon de veres.

La cama felanitxera d’en Gaspar

El darrer trimestre de l’any passat, vaig fer nou o deu sortides amb un grup  d’excursionistes caminants de Ciutat en el qual anava també una amiga pintora que m’ha ensenyat de millorar. Aquest grup té un director responsable força conegut dins el món cultural que es diu Gaspar Valero. En una altra ocasió, ja vos vaig parlar d’ell perquè és professor d’Història a la universitat i autor de nombroses obres sobre distints aspectes de la nostra illa, entre aquestes una de ben extensa en sis volums titulada “Camins i paisatges”.  Ho coneix i ho ha trescat tot.

Me deia, en Gaspar, que la sang, l’ADN i tot aquest qualiportal de la seva persona tenen un cinquanta per cent de felanitxer i que per això ha posat el nom de Segall al seu grup, que, a més de les sortides per tota l’illa, organitza caramulls d’actes on la cultura és el protagonista. Un segall és un nadó de cabra ja desmamat, però que encara no ha acabat de créixer. Nosaltres li deim i escrivim segai. Qui no ha sentit parlar de ca’s Segai a Felanitx?

A moltes sortides, xerrava amb en Gaspar d’aquesta cama tan felanitxera de la qual diu que se sent molt orgullós. Parlàvem d’aquell i d’aquell altre i que darrerament havia mort un parent seu de ca’s Garriguer. Un historiador sempre vol saber més coses de la família i per això em va demanar si n’hi podia aclarir algunes més dels avantpassats de la vila.

Vaig pensar que no em quedaria més remei que fer un poc de Ramon de Firella, cercant per aquí i per allà, però no va esser necessari, perquè el meu amic Toni Mesquida de ca’n Berga em va dir que ell mateix era familiar d’en Gaspar. M’ho serví com dins una palangana i ho vaig tenir tan fàcil que no em va costar res.

El resultat va esser que els padrins de la mare d’en Toni i els padrins del pare d’en Gaspar eren els mateixos. Ell, de ca’s Segai, i ella, Corralera. L’amo en Segai nomia Joan Monserrat i era molt conegut a la pagesia i al poble. D’aquells que els diumenges d’hivern podies trobar per la vila vestit amb calçons de vellut, camisa blanca i guardapits, empatant el diàleg amb altres pagesos i amb mercaders. Feia de carreter per un celler que tenia el pare del metge Pollença. Bona persona, correcte sempre i amb la característica que returava bastant quan parlava.

Ella, sa madona Corralera, nomia Antonina Servera. Era decidida, autoritària, xerradora pels colzes, petita i  esquifida de cos; d’aquelles que no s’aturen per res, que ho amollen tot i que canten les quaranta sempre que ho troben oportú.

La casa dels Segai era una de les del carrer de Son Pinar. Un cop mort l’amo en Joan, la seva viuda es va mudar a Sa Creu Nova, on visqué tota sola mentre va tenir bona salut.

A la carretera de Ca’s Concos, passat Son Bennàsser, hi ha una casa que era seva i que encara es diu ca’s Segai. Anant cap en es Port, passat ca’n Perdiu, hi tenien una finca que ara xapa la carretera, amb un garrover al camí que es deia es garrover d’es Segai.

Varen esser gent de bona casta i de bona llavor ja que varen tenir sis fills. Vegeu quins:

La major, na Sebastiana, era la padrina de l’amic Toni. N’Andreu, que era fotògraf i que se’n va anar a retratar per Argentina; va tornar per viure un temps al carrer Nou i va  partir altre pic a ballar tangos. Na Maria va esser la padrina d’en Gaspar Valero. En Tomeu, casat amb una filla de ca’n Garinet. En Joan que va morir fent el servici. I n’Antonina, que seria de ca’s Garriguer.

Quasi totes aquestes dades i detalls que vos acab d’escriure de gent i famílies força conegudes a la vila, les vaig apuntar darrera d’una fotografia dels dos Segais vells que em va facilitar la mare d’en Toni. Ell, ben mudat amb americana i corbata i ella, vestida de pagesa amb un mocador negre pel cap, un altre pel cos i un davantal amb retxes.

A més, encara a un paper, hi vaig redactar una anècdota que em va contar madò Catalina de quan sa madona Corralera estava per a morir. Imaginau-la dins el llit respirant amb dificultat entre un gemec i l’altre. A una de les darreres visites, el seu metge li va demanar: “I que teniu que vos fa mal, madoneta?” Ella el va mirar amb uns ulls ben grossos i mig inquiets per contestar després: “Què me fa mal, deis? Idò tot, metge, fora es cul i sa llengo”.

Tota la vida havia estat així de gràfica. Ja vos ho deia més amunt. A mi, em va fer riure aquesta anècdota i supòs que a tots vosaltres també vos ne fa, poc o molt. Però resulta que, quan en Gaspar la va llegir, no va fer menció de res.  I jo: “Què no t’ha feta gràcia, això que t’he escrit de sa teva repadrina?”. Ell va dir que sí com que voler dir que res. No vaig entendre aquella fredor de l’historiador. Encara no l’entenc. Però pens que tots els felanitxers que no viuen de seguit dins el poble perden una mica aquell sentit de l’humor  tan nostre que fa que de vegades ens qualifiquin de lleterets. Lleterets per fer dues rialles, no per fer mal a ningú. Lleterets de llet sana i pagesa, no com per molts de llocs, que la tenen desnatada o adulterada, com deu esser la que utilitzen per mullar “es barro”, que ara ja no es bescuit, sinó croissants, bollos, donuts, tostadas... i mil porquerietes més.

En Gaspar ve poc per aquí i, per tant, quasi no exerceix de felanitxer. Li haurem de donar quatre lliçons.

La comèdia dels rics

Ara la gent està molt millor. Més ben dit, viu amb més comoditat i té més coses que altre temps. N’hi ha que abans només eren vius o llests, i ara, a més, són rics. N’hi ha molts, de nous rics, que no se’n poden avenir, de la situació privilegiada de què gaudeixen i l’abundància els ve una mica grossa. En solen presumir massa, de tenir-ho tot, i ho posen massa sovint davant els ulls dels qui passam aquesta vida dins una certa austeritat que, ben pensat, també és una fortuna tant o més grossa que la seva. On hi ha salut, una caseta on dormir, una taula amb pa i talec torrat i uns braços familiars on refugiar-se quan la tempesta de la vida pega fort, que hi llevin tot quant hi sobra. Els abrics de pell, els diamants, els iots de dos o tres pisos... no fan ombra als qui ens conforman així com estam, i quan prenim consciència de la  nostra agradable situació és, també, quan esdevenim espectadors de l’espectacle dels rics. Els nous rics solen fer el teatre i nosaltres assistim de franc a les seves representacions.

Parlaré tot d’una d’aquest espectacle, però cal fer un parèntesi amb un aclariment perquè també hi ha gent que, havent-se enriquit fora mida, ho amaga tot. És l’altra cara. Fan ben al contrari dels ostentosos i simulen que són més poc afortunats que nosaltres. Són aquells qui, amb molts de milions a la llibreta, regategen tant com poden en comprar patates, llibres o camises. Són els qui, si un dia van al restaurant, demanen el menú més barat i aigua del pitxer. Els qui ho troben tot caríssim, els qui no en gasten ni un i se solen morir com uns autèntics pobres. Quan parlen amb nosaltres i ens diuen “Tu, que estàs de bé!” ens fan ganes de convidar-los a dinar, pobrets, i que ho passen de malament. Bon vent.

Tornem a aquells comediants i còmics als quals el decorat els ha quedat petit i el munten segons la seva nova manera de viure. No estan satisfets si no poden demostrar que tot pot arribar a esser seu. Dins els termes teòrics de l’economia, aquesta cosa tan fabulosa d’esser capaços de fer-se el món seu se diu poder adquisitiu. Rics clàssics són els qui altre temps feren fortuna a les Amèriques, on els trobàvem i els trobam envoltats de criats, embarcacions, “carros”, els clàxons dels quals entonen la novena simfonia de Beethoven, que ells confonen amb “Guantanamera”, tanta és la cultura que solen tenir; gent que du els fills a estudiar la carrera a Suïssa, que amolla tones de flors als seus jardins des d’una avioneta els dies de les grans festes familiars. Què vos diré jo, totes les collonades que vos pogueu imaginar...

Els felanitxers que s’han fets rics a la vila mateixa no han arribat a tanta fastuositat, encara que, a molts d’ells, no els manquen les temptacions. Però, de qualque manera, ens sorprenen sovint amb el seu teatre de faula. Cases grans, roba de la marca més bona, jardins amb piscina, pistes de jocs, banyeres d’aigües que tremolen, saunes, vibradors, festes per qualsevol motiu... perquè el nin va aprovar les matemàtiques; caviar, llagostes, ostres, pedres precioses, sedes, pells, viatges al cul del món. No fa gaire que eren treballadors i tenien calls a les mans i ara les tenen fines i poden tocar piano, però no en saben. Han tornat veciats i són un mirem i no em toquis que, quan ensopeguen, en necessiten deu que els aixequin. Se posen cremes, s’estiren les rues, diuen que dormen damunt llits d’aigua i que peguen polvos amb vent pel cul a la proa de les seves embarcacions i que, si no és així, ja no hi passen gust. Així en presumia un d’ells contant-ho en el bar davant tots i així vos ho cont.

De rics, n’han de venir de casta, hem dit sempre. Però això no hi importa. Un pot dur la desgràcia de tornar ric i el món no s’enfonsa. La mesura i la discreció són les qualitats que els salvarien del ridícul, però no les volen o no les saben utilitzar. La riquesa els ve grossa i solen fer rialles quan munten l’espectacle. Com un amic nostre que, avui ja en el cel, on deu tenir els mateixos milions que en Caganxo, i que a la seva vida terrenal felanitxera havia tornat un poderós adquisitiu en un tres i un no res, ens estava muntant el quadre seguit seguit amb veciadures que no havia fet mai abans, ens deia, per posar un exemple, que se sentia un desgraciat perquè les dues coses més cares entre els menjars, les ostres i el caviar, no li agradaven gens. Nosaltres li contestaven que ens feia molta de llàstima amb una desgràcia tan grossa i que resaríem per ell.

El que passa és que, quan naixem a can Pere Peixet i volem morir a can Verga, pot esser que necessitem una educació especial per a no fer el ridícul més espantós. La cosa inversa, la dels qui eren rics i avui han fet fallida i ho han hagut de vendre tot, plens de deutes, aquests fan més llàstima que els qui s’ofeguen de tant de menjar llagostes i angules.

Me deixau que acabi amb uns pensaments sobre el tema que ens ocupa? Idò vegeu com un proverbi francès diu que, mentre l’adversitat crea homes, la riquesa fa monstres. Picasso somiava tornar ric per viure tan tranquil com els pobres. Un savi aconsella que mai no diguis a on vas ni d’on véns ni els diners que tens i un altre manifesta que, si se buida la butxaca dins el cap, el cap se cuidarà de la butxaca.

Res més per avui, que hem parlat d’allò que no som. A tot quant hem dit, convé afegir-hi que, amb els diners, passa com amb el paper higiènic: quan ens fa falta, és que la cosa és urgent. Quan sobra, pot motivar la representació d’un teatre que, a estones, ens pot produir rialles i, a altres, ganes de vomitar, com crec que queda demostrat.

La fusteria

Can Ros era ca nostra, un conventual construït i distribuït sense gaire gust perquè eren dues cases en una. A la part de davant es trobava la portassa que havia estat lloc de vi perquè encara hi quedaven tres cups, on degué fermentar el suc del raïm durant molts d’anys: dos davall terra i un a dalt tancat per una petita i pesada porta metàl·lica ja rovellada i rígida a causa d’anys i més anys d’inactivitat on, més tard, hi guardaríem les garroves pel mul i per la somera. Després venia la cambra dels meus pares i finalment el taller dels fusters que era el centre de més activitat d’aquell lloc. No sé per què però, a la fusteria, li dèiem la botiga i quan jo anava a casa dels cosins sempre era per ells en Toni de sa botiga.

La botiga era ampla i llarga amb quatre bancs de fuster d’aquells tan pesats que no es podien moure si no eren alçats per tres o quatre persones forçudes. Un pel meu pare, un altre pel seu germà, el conco en Jaume, el tercer p’en Pere Bassa, que més tard s’establiria pel seu compte, igual que en Damià Duran, que ocupava el darrer banc. A un racó hi havia un petit escriptori tancat de vidres plens de pols amb els dietaris on mumpare apuntava els detalls de les feines del taller per després poder fer les factures corresponents. Quan, ja de gran, fullejava jo aquells volums, em dava compte de com escrivia de malament el meu progenitor i de com li devia haver costat redactar tot allò ple de faltes. Aquelles faltes feien em mi l’efecte contrari al que diuen sobre tots aquells que escriuen malament, que són uns caps buits i que sé jo que més. Mumpare no era un cap buit. El que passava és que havia nascut a casa pobra i a més tenia madastra, de qui mai va parlar malament tot i que aquella dona no li feia gens els entorns. La dida i el didot foren els seus grans amors. Un pic mai en tota la vida el vaig veure plorar i va esser el dia en què va morir el didot. Contava que de nin fugia de ca seva i se n’anava a escalfar-se a casa del didot, qui, vora el foc, l’asseia damunt els genolls i li feia menjar pa amb talec torrat quan a la botiga sols podia esperar qualque tros de pa rostit amb dues figues seques o un poc de saïm amb sal i qualque closclada. Dins aquelles llàstimes el junyiren ben prest a un banc de fuster en lloc de deixar-lo estudiar i per això aquells dietaris plens de faltes que sempre vaig fullejar amb un gran respecte com si de la biografia d’un rei es tractàs... En realitat allà, d’alguna manera, hi havia el testimoni d’un home bo i honrat que me mereixia tota la meva admiració.

Darrera la botiga, un pati encimentat amb un pou amitger seguit d’una porxada davall la qual teníem molts de taulons, material primari de la feina. Després encara s’hi trobava un corral amb una soll, gàbies de conills, el colomer i una figuera martinenca, que pujava bona i esvelta pel fems que les gallines hi posaven dia a dia.

Me trobava bé allà jugant tan ample, damunt els taulons, dins la portassa o a la part de dalt de la casa, on dormíem el meu germà i jo i on hi havia, anant cap el terrat, el quarto de la xulla i el dels graners amb una caixa gran plena de diaris vells que utilitzaven a la fusteria per quan, amb aigua cuita, havien d’ajuntar fustes o amb xapes primes de més categoria, que acabarien lluentes amb el vernís corresponent a base de molt de joc de puny i de paciència.

Sé que aquells anys feia la col·lecció de programes de cine i en tenia dues capses de sabates plenes. Quan n’hi havia de repetits en penjava qualcun a un petit lloc cobert però no tancat del corral on els fusters anaven a orinar. Així aprofitaven la pixarada per aprendre que Sabú era el principal intèrpret de “El libro de la selva”,  que Ava Gardner era “La condesa descalza” i que Bette Davis era “La loba”. La cosa del cinema ja en picava de tan nin i quan, més tard,  provaria d’escriure les primeres retxes pel setmanari “Felanitx” ho faria comentant algunes d’aquelles inefables pel·lícules que en Domigo d’es Teatro deia que eren les millors del món. En Nicolau Llaneres, que avui cura preocupacions, va arribar a dir que les meves crítiques eren millors que les de “La Vanguardia”... Quasi res, Colau!

No ens desviem de l’època aquella dels programes. Jo era tan nin que m’ho creia tot i el que em contaven les monges era dogma de fe i mirau que me’n varen fer creure de bajanades! Bajanades que també creien elles, per suposat, mogudes per uns directors espirituals que predicaven les excel·lències de la puresa, del Bonjejuset de Praga, de santa Maria Goretti, que va preferir morir a ganivetades que no que la fessin una desgraciada en el sentit més usual d’aquesta expressió mallorquina que no aquí, però sí en el cas de moltes dones vol dir satisfeta, de la meditació, de l’àngelus... i d’un llarg rosari més. I quan arribava el mes de maig, que era el mes de Maria, el fervor espiritual floria al mateix temps que els jardins, que els balcons i que tot foravila. Fou llavors que les monges me digueren que seria bo que a ca nostra fes el meu propi altar coronat amb una estampa de la Mare de Déu de Lourdes que em regalaren amb aquella intenció. I jo, tot innocent, me’n vaig dins la fusteria, vaig moure unes barres i llistons i vaig fer lloc per muntar-hi el ditxós mes de Maria de les monges. Dos banquets amb una post a damunt i mitja dotzena de caps de taulons fent escala. A dalt l’estampa de la Mare, que, amb una mena de raigs làser que li sortien de per tot el cos, omplia el taller de gràcia divina i d’amor espiritual. Hi mancaven les flors que vendrien de ca ses ties Genasses, dues velles del carrer a les quals tot l’any regalava flocs de fusta de la botiga per començar foc. Dins la cambra del padrí, hi vaig trobar unes espelmes. El meu mes de Maria estava acabat. Els fusters, mumpare inclòs, feien la mitja veient-me amb tot aquell tràfec i moviment tan prop d’ells.

Massa comèdia religiosa no podia acabar bé mai. És que els nins sempre tenen el cap ple de curolles i quan en comencen una no l’acaben i van cap a l’altra. Per això un dia que havia enceses les espelmes d’aquell altar miraculós, no sé per què vaig pujar al pis i em vaig entretenir mirant les il·lustracions dels diaris d’aquella caixa enorme de la que vos parlava més amunt. Mentre les mirava em criden per dinar i quan érem a la fruita, sentim un crits espantosos que venien del carrer: “Foc!!! La fusteria de can Ros se cala foc!”. Els pares i jo pegam llongo de la cuina  a la fusteria veient espantats com aquell mes de Maria estava tot encès i com moltes fustes de la botiga es cremaven violentament amenaçant destruir-ho tot. Resulta que havia oblidat les espelmes enceses i quan acabaren la cera va prendre tot l’altar i una part de la botiga que anava en camí de convertir-se en el desastre de l’any.

Aquella mena de monument religiós, l’havia aixecat ben adossat a les portes de llenya del nord del quarto del pares. Ja gran, i amb el títol de batxiller a la butxaca, encara recordava cada dia com aquella bona clapa negra de la llenya cremada de les dues portes eren els residus d’unes flames que havien posat en perill la casa, el negoci i la supervivència de la família.

Apagat el foc vaig quedar regirat a bastament com per no rebre cap renyada. Això ho comprengueren els pares, que es varen limitar a fer-me una reflexió amb seny de bístia vella. Però el conco en Jaume, que era força expressiu, no va poder pus i va exclamar: “Re mil de putes de mes de Maries!”. Tenia raó.

La injúria i la intimitat

Els anys han mudat el meu creure i ja no vull escoltar predicadors. Veig, com sempre, que anam cap a l’eternitat, un lloc que, si voleu que li diguem cel, ja em va bé. Crec que hi anirem tots, a la eternitat, bons i dolents. Als dolents, els bastarà bé veure el mal que han fet. Ja en tendran prou amb això. A tota aquella cosa que li diuen dimonis, jo li dic mal. El mal i no res més. No em vingueu amb esperits que desvesteixen dones davant nosaltres o ens posen diners a uns pams perquè els poguem robar. Un poc de serietat, amics meus. Bé n’han parlat de gent endimoniada i d’exorcistes que curen amb aigua beneïda. Si volen parlar de malalts de l’ànima, encara...

Hi ha un mal superior que nom injúria i que va contra el prestigi i contra l’honor de les víctimes i pot aixecar per elles l’ultratge més ferotge. De vegades, l’honra dels qui conviuen amb nosaltres queda mal parada per beneiteries o ninades que ens semblen insignificances.  L’honra pot sofrir per l’aparició de rètols escrits a les parets o per insults orals al carrer; per una mentida a un periòdic o un murmuri de xiu-xiu al mercat. A qualque salsa rosa de la televisió... Tot dins un femer que put com un forat negre. Sempre he imaginat que l’honra és com una nina vestida de blanc. I el blanc és molt embrutador.

Quasi per costum, la gent no pensa mai en la fragilitat del bon món dels altres. Les llengües brutes, les viperines, les llargues, les ofensives... obrin ferides. Quan el mal no té tarima on declamar, o quan se vol amagar de tan covard com és, passa de la boca a les mans i les mans escriuen fent pintades que poden obrir en canal la serenitat d’aquells que són fràgils i, generalment, més nets que els autors de les insídies. No he sabut mai si he estat a la mira de cap. Crec que no.

Per continuar, anirà bé que m’aturi a un llibre, la lectura del qual m’ha mogut a fer aquest escrit. Per a mi ha estat el llibre de l’any i el seu autor és l’amic de Santanyí Antoni Vidal Ferrando. Títol: La mà del jardiner. Si el llegiu, comprovareu que, perdut per sempre en Blai Bonet, en Toni és, sens dubte, el narrador i el poeta més important que queda a l’estimat poble veí. Un poble més menut que el nostre, que ha vist néixer un bon grapat de figures importants dins el camp de la literatura mallorquina. A La mà del jardiner, hi trobam uns personatges, uns ambients, uns costums, unes conductes i una anècdota que són calcats dels de la gent del meu poble i dels meus anys. Dels anys de molts, encara. D’una manera o de l’altra, hi som tots retratats. Un llibre-veritat  carregat de simpatia i de bellesa literària. És admirable la forma com hi és utilitzada la nostra llengua. La sabia formosa, però mai no m’ho havia semblat tant. Quan un poeta com en Vidal Ferrando se decideix a contar històries, poden sortir meravelles com aquesta.

La injúria és un dels temes rel de La mà del jardiner. La injúria més despietada i inútil hi és present. Uns nins, que com molts d’altres i no tots, no calculen on pot arribar el mal, dediquen a una mestra peninsular que ha vingut a fer escola al poble, una frase denigrant que talla com una espasa, sense pietat, la vida de la dona. A un dels llocs més estratègics, hi han escrit: La señorita Adela la chupa.  Ja vos podeu imaginar quina nafra poden obrir cinc paraules. La frase pren paper de protagonista i surt a tot moment dins l’obra.

Al principi deia que, als dolents, ja els bastarà veure el mal que han provocat. Me sembla que quedaran desfets. Vosaltres direu que la cosa no és així. Que no és tan dramàtica com l’estic pintant i que les novel·les són novel·les i no res més. Ja ho sé. Possiblement he fet llarg, però crec que és bo espantar els falcons. Sé que, al principi, vos deia que no vaig de predicadors i estic comprovant que vos he fet un sermó de melicotó... No de mel i cotó.

Me conten que la tele-femer de la Milà vol demostrar durant cada temporada que se pot viatjar dins la intimitat de la gent i que l’espectacle resulta una vulgar mentida a l’espanyola. La intimitat, amics meus, és un lloc on la televisió no hi té cap feina

La música i jo

M’heu convidat a l’obertura d’aquest nou curs de l’Escola de Música com si fos un especialista, un investigador o un entès, quan jo de música sols en sé escoltar.

Ja de ben petit en vaig tenir una senalla grossa, de ganes d’aprendre la música tal com l’ensenyen ara a la vostra escola i com l’apreneu o l’aprendreu vosaltres, però jo havia nascut dins la misèria que deixen les guerres i a ca nostra, per més fotut, érem pobres. El meu pare, fuster quan les fusteries no donaven res, i la meva mare, pagesa que arrancava herba dins els sembrats i n’arrabassava tanta que tenia les mans i els  peus plens de talls i, a les vetlades, jo veia com se cosia aquelles ferides amb el mateix fil i la mateixa agulla amb què m’apedaçava els calçons. Les de mumare no semblaven mans per a tocar piano. Tot això quan la música sols era un luxe per als més rics. Això, quan a mi m’hauria agradat estudiar-ne.

Sols el cantar i l’escoltar se podien fer sense pagar i, amb la intenció de cantar, vaig voler formar part d’una escolania de cantadors que, per aquelles saons, dirigia a Felanitx don Bernat Julià de ca n‘Estepoll, qui, fins fa ben poc, ha estat el conductor i l’ànima d’una formació tan important com és la Capella Mallorquina. Va resultar que la meva no va esser una bona veu i per aquest motiu no hi vaig poder entrar.

Però jo duia escrit ben endins, no sé a on, però ben endins, que la música havia d’esser amiga meva. Acabam de veure com no la vaig poder practicar, ni estudiar, ni tan sols cantar. Però, com que m’agradava molt, la vaig poder conèixer i estimar. Tot va començar un diumenge horabaixa quan un dels meus amics, de més bona família que jo, me va convidar a ca seva a escoltar un tocadiscos nou que tenia un braç automàtic que s’aixecava tot sol i se posava damunt la primera estria d’aquelles gravacions de pasta negra. Quan el vaig sentir sonar, vaig trobar que allò era una meravella. Aquells sons, elegants i brillants, me feren oblidar on era, d’on venia i quants d’anys tenia...M’ho feren oblidar tot. Sempre recordaré com les notes m’anaven hipnotitzant. M’hipnotitzaren de gust. Eren les danses polovsianes  d’El Príncep Igor de Borodin. No sé quantes vegades  les vaig arribar a escoltar aquell hivern.  I va esser un altre esdeveniment tan particular com el primer, el dia que el meu amic em va dir que tenia un nou disc. Va esser una peça llarga per a cor i orquestra de Franz Schubert que duia per títol El cant dels esperits sobre les aigües. Un altre prodigi que també em va conquerir sanament. No l’he tornada a sentir mai més i vos jur que el dia que la trobi la compraré i la posaré un pic i un altre perquè encara record com un cor magistral feia sonar de meravella aquelles delicioses esses finals de moltes paraules amb un èmfasi i una perfecció tals que semblaven com si vinguessin d’un altre món. A més, també em traginaria tal música a un passat que de cap manera no vull oblidar.

Així vaig començar a entrar dins l’univers fabulós de la música i mai no n’he volgut sortir de bé que m’hi trob. Som un escoltador insaciable i no res més, però pens que això ja és ben molt i no ho deixaria per res.

A les escoles de música ensenyen d’escoltar-ne, d’interpretar-ne i de fer-ne. Casi res! La fita on jo vaig quedar em donarà la satisfacció de veure i apreciar com tocau i quina música feis. Potser no em torbaré a poder passar el gust de sentir-vos. Que mai no em cansaré d’escoltar música.

Me cansen els cotxes i les motos del carrer. Me cansen els crits dels qui se barallen o s’insulten. Me cansen les mentides i les blasfèmies. Me cansen, encara que sigui de lluny, els trons de les bombes de les guerres. I voldria poder oblidar els plors de les viudes i dels fills orfes dels qui han mort a qualsevol atemptat. Voldria poder oblidar els sons de les desgràcies.

Per contra, la música mai no em cansa ni em cansarà. Ella sempre porta la bandera blanca de la pau i vesteix l’escut dels qui se respecten i s’estimen. Ella resisteix el pas dels anys. La mateixa música que podia haver estat amiga dels meus padrins és amiga meva i serà també amiga vostra si voleu i dels vostres fills. Com les danses d’El Príncep Igor. Com El cant dels esperits sobre les aigües. La millor música serà amiga vostra, si voleu. Si sols la cercau per les discoteques, la trobareu pobra i buida, incapaç de durar més de dos dies i l’haureu de baratar sempre seguit... Si la cercau dins la vostra Escola de Música, en els conservatoris, a les sales de concerts o en els discos dels grans clàssics, hi trobareu la mateixa amiga que jo tenc, que sempre és jove i nova. Vos contarà històries i coses que no imaginau. Vos emocionarà fins a fer-vos pell de gallina. Vos deixarà tan bona boca!

Supòs que veis ben clar que això que dic a cada moment és que a mi m’encanta la música. I això que només n’he escoltada. Resulta que els altres n’han feta i l’interpreten per a mi...i per a tots, naturalment. Resulta que l’han feta collonuda –i forçat he de treure ara aquesta paraula perquè, així com vos estic parlant i contant, no en trob d’altra de millor.

De música, n’han feta de collonuda, Johan Sebastian Bach, Wolfang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Gabriel Fauré, Georges Gershwin, Enric Granados...

N’han feta de collonuda, Richard Wagner, Giuseppe Verdi, Henry Purcell, Gustav Malher, Frederic Chopin, César Frank...per què dir-ne més? Mils i mils d’altres més que coneixereu i que ja coneixeu... com el pare Joan Aulí, que dóna nom a la vostra escola i que també en va fer... de pistonuda!

Que bé si t’agrada la música, amic meu. Veuràs que com cada cop que allarguis les ganes i en trobis una de nova i et posis a estudiar-la, a tocar-la, a cantar-la o, senzillament, a sentir-la, veuràs quin gust té l’art quan pren la forma dels sons.

Si ara pogués il·lustrar sonorament les meves paraules d’avui, agafaria un Adagio esbalaïdor de Samuel Barber, i et faria veure quines barques més belles i tranquil·les solquen la mar dins l’infinit.

Si et posava Després d’un somni de Gabriel Fauré, sabries com se pot despertar de bé, el pensament cada  cop que la llum de l’alba banya per primera vegada els llençols i les coixineres del teu llit.

Si volies tastar l’autèntic sabor de la pau, precisament Pau Casals.

Per fugir del gust amarg de les decepcions i dels pensaments que ens fan anar amb el cap baix, tendríem més de 500 concerts de Vivaldi o les obertures de la Música de taula de Telemann.

Si et vols veure dins les solemnitats dels castells i dels palaus: l’obertura Egmont de Beethoven.

Si penses en la llibertat: Nabucco, de Verdi.

Si tens fe i creus en Déu: Bach, Palestrina o Victoria.                                

Si vols entrar dins un pinar per sentir com escriu el vent la remor dels arbres: l’italià Respighi.

Si prefereixes imaginar móns llunyans: Els planetes de Holst.

Vols viatjar en tren?:  Pacífic 231 de Honegger.

T’agraden els contes de Les mil i una nits?: Rimsky-Korsakov.

Si tant et complau mirar la lluna: les sonates de Beethoven.

Per a quan travessis el port remant: Offenbach.

O quan vagis pels jardins: Joaquín Rodrigo o Manuel de Falla

Tu saps com és un ocell que li diuen cucuiada? Vols sentir durant setze minuts tot el quant fa la cucuiada per fer-se amunt i emprendre el vol? Quatre anys vaig anar darrera aquesta peça de Vaughan Williams, escrivint a emissores, telefonant a musicòlegs... Ningú no en sabia  noves i a la fi m’hi vaig topar: The Lark Ascending, que vaig traduir com La cucuiada fent-se amunt. Meravella entre les coses bones!

Vols que anem a veure una exposició de quadres? Cap company millor que Modest Mussorgski.

O prefereixes contemplar com surt el sol avui que fa un dia net i tranquil?: Edward Grieg.

Ets ecologista i t’agrada la muntanya? Richard Strauss en sap de formidables.

Vols anar per la mar gran i veure i sentir l’oceà amb tot el seu esplendor? Ho pots fer amb Frank Bridge.

O t’agradaria observar com passen els rius?: Smetana.

Però per ventura voldries sensacions de coses exòtiques?: Maurice Ravel o Heitor Villalobos.

O vols sentir com feien aquelles màquines de precisió que se fabricaven fa segles per cantar el pas del temps des de les grans edificacions gòtiques? Et quedaries amb La sonnerie de sainte Geneviève del francès Marin Marais.

En Miquel Pons parlava no fa gaire del Rèquiem de Penderecki. Quina Passió segons sant Lluc més guai que va escriure aquest home! Si no vaig equivocat, fa uns pocs mesos que va venir a Palma...i jo no hi vaig anar, vatua s’ase!

Si ets un romàntic, Chopin.

Si un poeta, Franz Liszt.

Si t’encanta l’espiritualitat, Bruckner.

Què t’agradaria? Què vols sentir?

Vols sentir...què se jo!? Tot quant vulguis i de la manera més fascinant, podràs sentir i assaborir amb la música.

No puc dir res més. Crec que he explicat i he deixat ben clar per què m’agrada la música. Jo, que sols puc contar i expressar sensacions, no en sé pus i no ho puc fer d’altra manera. Tu tendràs o tens ja la sort d’entrar-hi de la forma que a mi, quan era com tu, m’hauria agradat fer-ho. Això és sort que duràs, amic meu. No t’ho pots imaginar!

La ràdio que va venir d’Holanda

En el procés de viure i canviar, veim com certes coses poden tenir el seu raconet dins el cor. Arribam a estimar i molt la casa on vivim, les plantes del jardí i no canviaríem per res ell llit on dormin o el balancí on feim la becadeta quan hem dinat. Sens dubte que unes coses són  més estimades que les altres. El darrer pic que vaig canviar de cotxe, vaig sentir un grau de reconeixement pel vell R5 que deixava i, sabent que anava a unes mans modestes que el necessitaven, li vaig pegar un copet a la xapa i li vaig dir: “Porta’t bé. Així com t’has portat amb mi”.  Deixava sols un enginy de metall, però em vaig imaginar que em contestava mig desencantat de mi:  “No et preocupis.. i que et vagi bé a tu amb el nou...”

Una pel·lícula tan deliciosa com Memòries d’Àfrica s’obri amb la veu delectable de la protagonista dient “Jo, una vegada, vaig tenir una granja a Àfrica del Sud...”  i ho diu com qui no diu res, com que dir “Tenia un mocador blau” o “Ahir vàrem sopar de pa amb talec torrat”.  Però l’encís de la veu traeix la simplicitat quasi insensible que ella, en aquell moment, vol donar al relat que comença a contar i que, a poc a poc, ens descobreix com devia haver estimat aquella granja africana.

Avui voldria parlar d’una cosa tan elemental i simple com és un receptor de ràdio i havia d’haver començat com la protagonista de la pel·lícula dient “Jo, fa uns anys, vaig tenir una ràdio que em dugueren d’Holanda...”  Era una ràdio que sonava, i que sona encara, amb una fidelitat i transparència tals que ara, quan el progrés del so ha estat tan magnífic amb les digitalitzacions i altres avenços tècnics, faria un bon paper enmig de l’estèreo, els megabass i les quadrifonies.

Hauríeu d’haver sentit con se’n desfeia, el meu receptor, amb els violins de Bach i de Paganini, els pianos de Chopin i de Schubert, les trompetes de Telemann i de Torelli, les percussions de Bela Bàrtok i de Varèse. Era una ràdio per presumir-ne. De bon de  veres!  El progrés va dur altres receptors a ca nostra: un al menjador, un segon, amb rellotge, per a la tauleta de nit, i un altre a la cuina. Tots més moderns, més estètics, més elegants i presumits però cap no arribà mai a la sola de les sabates de la ja vella i estimada ràdio d’Holanda.

Era un temps en què don Gabriel Rebassa, es Regent, i jo parlàvem sovint de música. Ell n’escoltava  molta. Coincidíem amb els romàntics, l´òpera i el renaixement, però era el Barroc el qui ens matava el porc en divendres. Jesús i que en sentíem de música del Barroc!

Després d’haver passat anys a la rectoria, don Gabriel es va tèmer que el tren que l’havia de dur on era el seu germà Pere venia a poc a poc, però arribava ja per devers Canteres i ell, molt discretament, va fer la maleta i es va mudar a la residència-hospital amb els vellets i les monges de la Caritat. Allà el vaig poder visitar unes poques vegades. La primera, dins una habitació blanca i nua que, de buida, feia fred. “Aquí vos falta una ràdio que umpli això de música. Vos ne duré una que em varen dur d’Holanda”, li vaig dir i ell va somriure i va contestar: “Tens raó, Toni. Aquí hi fa falta música”. Se va sorprendre, com tothom, que aquell receptor sonàs tan bé i  va comentar que se sentia tan clar perquè, a dins, hi devia haver un dimoni boiet que sempre seguit  espolsava i feia dissabte.

Quan es Regent va haver pujat en el tren del qual vos he parlat, poc temps després, un resident de l’hospital tocava a ca nostra i deia: “De part de la mare superiora, aquí teniu la ràdio que vàreu deixar a don Gabriel. M’ha dit que moltes de gràcies!”. Tornava el receptor que feia fer el ridícul al progrés. Aquells mesos va sonar sempre a ca nostra i els altres aparells quedaren mig oblidats i morts d’enveja, però un dia vaig pensar que allò era tenir-ne massa, de ràdios, i li vaig dir: “Hauràs de partir altra vegada... no és aquest el teu lloc. Tu has agafat el camí de la dignitat i et cercaré un indret on el puguis continuar.”

Mirau si en deu tenir, d’anys, la vella ràdio i encara canta com els àngels. L’altre dia me’n varen arribar noves. A cert taller on un grup de quinze o setze discapacitats i disminuïts psíquics fan, a la seva manera, obres d’art i d’artesania, la meva ràdio hi posa la música més bella del món. Quan em digueren que encara cantava tan bé li vaig enviar, dins mi mateix, el meu darrer pensament: “Tu ets filla de la intel·ligència i del miracle!”

La vila en 5 minuts

Un dia, com si fos un convidat d’un altre lloc, voldria fer una visita a la vila com cal. Com aquell que dedica una estona a pensar com és en realitat la família que viu al seu costat i que passa penes i alegries amb ell. Carrers, places, edificacions, espais lliures... em són tan quotidians que no sé bé com els avaluaria per esser just.

 M’agrada com han deixat el Passeig de Ramon Llull, amb el brollador, les estàtues i els arbres de sempre. Així, sense xapar, no és tan pràctic però queda més bé. Una llàstima que s’hagin de fer i desfer les mateixes coses per falta de gust dels anteriors.

M’agrada sa Font perquè s’ha modernitzada sense perdre el vell estil. No comprenc per què li varen llevar aquella farola central de tres braços, que em queia bé. De tota manera, no l’he perduda de vista ja que l’han col·locada davant l’església del port.  Ara,  una obra de Jaume Mir fa sa Font més digna perquè hi suma una serietat i una categoria evidents.

S’Arraval continua fent el paper de cor de la ciutat encara que els cotxes aparcats li resten salut i alegria. És que, a la Vila, n’hi sobren molts, de cotxes, i feim un poc s’ase ja que hi ha cases de tres habitants amb quatre automòbils perquè el fill és d’aquells merdosos que vol fer quatre bufes i en té dos, un per anar a la feina i l’altre per enlluernar els dissabtes i els diumenges. Tants de cotxes pertot arreu són la cosa pitjor de la nostra ciutat. Quin desastre! És la vida moderna que ha dat al poble més automòbils que cases. No hi veig remei. Cal fugir de tant de renou i de tanta pressa.

Al carrer Major, l’han enrajolat a la part alta. Queda bé i net, i els veïnats hi deuen tenir bon dormir els vespres. No me diu ni fu ni fa la plaça de Pax, i el Parc em deixa fred perquè el ciment es veu massa per falta de verdor i de flors. També hi manquen més ocells que hi cantin, més nins que hi juguin i més enamorats que es donin una bona tanda del que sigui. Així toquen esser els parcs, sense les xeringues usades dels drogats, per suposat.

 Estic expectant davant la nova biblioteca, que desconec, on a més dels llibres que en justifiquen el nom, hi hauria d’haver lloc per a les músiques i les imatges amb els millors suports que li daran més vida i activitat perquè fer una obra per una cultura immòbil és el mateix que fer a una tomba. Possiblement els qui la feren pensaren amb el que dic. No cal dir que hi ha d’haver un lloc per al món dels ordinadors i d’internet. Imprescindible, sens dubte. Can Torró, a Alcúdia, és una lliçó exemplar de la qual es podria aprendre.

M’encanten els semàfors... Jo en posaria vint o trenta més i així circular per la vila seria més divertit. Un poble sense semàfors és la mort amb prebes: una mala pel·lícula en blanc i negre. Que vaig de bromes... que els semàfors me deixen fred i em fan pena. La batlessa va prometre rectificar la direcció del trànsit per anar cap a Campos. Sembla que la cosa no ha anat malament de tot. Quan uns fan i els altres desfan, se solen tudar els diners dels ciutadans. No sabem bé si és que els primers tingueren culejera o si s’equivocaren pensant millores que no ho acabaren d’esser encertades. El cert és que ens han ofert un mal espectacle on els polítics semblen jugar com els nins ho solen fer amb el mecano: muntar, desmuntar i tornar a muntar. Els imposts municipals s’haurien de gastar amb més serietat.

Els milers de pilons a tants de carrers, amb la meitat per terra, presenten una imatge ridícula i de deixadesa. Mala solució, aquesta, tan poc estètica. Per ventura no n’hi havia d’altra per no deixar els qui anam a peu a l’arrisca la ventura.

Fa anys que li robaren l’esquena, al puig dels Molins, i causa feredat amb aquella pedrera monstruosa. Vaig llegir que hi ha el projecte de fer-li una ortopèdia com solen fer amb les dones que perden els pits per culpa dels tumors. Però el puig és més gros que el cos humà i trigarà temps ferm.

No sé quan, diré amb més temps que voldria posar veles als molins de tot el terme, alguns dels quals ja tenen llum i un, braços. Molt costós, però seria collonut. Vos podeu imaginar que no estic d’acord amb aquells que es queixen dels llums dels edificis emblemàtics. A mi m’agraden així, quan dins la nit es retallen i destaquen més que els altres. Posar-hi llums ha estat un gastar, però no un tudar. La bellesa sempre es una ganga, costi el que costi.

Però, però... en realitat les ciutats me decepcionen. A pesar de les coses que admir de la Vila, cada cop que hi pens seriosament arrib a la conclusió que el que més m’agrada és sortir-ne. Déu, que és llest, va fer el camp, les muntanyes i la costa: una filigrana. Els homes més savis, que no li arriben a la sola de les sabates, han fet i han planificat les ciutats: laberints contaminats i problemàtics, amén de pardalades mal organitzades. Per botó de mostra, la nostra. Felanitx és intransitable... qui el desintransitabilitzarà

L’horabaixa i el vespre

L’horabaixa

 L’horabaixa, vaig anar a Ciutat. Els historiadors diuen que li hem de dir Palma i a mi m’agrada més Ciutat. Els historiadors tenen raó, però quan parlam entre família, com ara, li podem dir Ciutat. Hi vaig anar a cercar uns llibres i quatre colors d’aquarel·la. Els colors, a la part de la Rambla, i els llibres, a una petita travessia del carrer d’es Sindicat.

Quan pujava les escales que van des de la Rambla a la plaça Major, asseguda a un dels esglaons, hi havia una al·lota amb la cara tapada per una tela negra. Damunt la seva falda un s.o.s. en castellà, retolat de qualsevol manera i que vull traduir per dignitat, perquè, per això que diré, la meva llengua me resulta més estimada que la que m’imposaren per força arraconant sense contemplacions la que tocava esser la primera.  Escrit en el cartó d’una vella capsa de sabates, hi vaig llegir: “Per pietat, comprau per a mi aquest ungüent que és la meva vida!”, i dins la capsa hi havia un tub gastat que deixava veure el nom del medicament.

No hauria escrit això que ara vos cont si en aquell precís moment no hagués passat una senyora. Una senyora no tan senyora perquè, a Ciutat, com bé sabreu, tots són senyores i senyors. Aquella era sols senyora d’anar vestida, calçada i pentinada de la manera més senzilla que vos pogueu imaginar. Va esser, però, tan noble i tan senyora que va deixar caure dins la capsa de sabates de la jove un tub de la crema que demanava: “Aquí en tens un tubet més, Joana”.

M’havia returat una mica i quan vaig seguir havia quedat a l’altura de la dona. No vaig dir res però ella va entendre que jo li demanava què li passa... què té aquesta al·lota? I per això me va dir: “Té un mal terrible a la cara. Quan puc, poques vegades, li duc un dels tubs que demana. No la trob mai en el mateix lloc perquè la fan fugir. Un dia em va voler fer cas i se va llevar aquest vel negre. Sols Déu sap què vaig veure: una nafra enorme amb dos ulls... La boca i el nas no sé on eren.” Escoltar allò em va causar impressió, llàstima i mala boca. Pobre Joana, que demanes pomades per viure amagada darrera  un pedaç negre!

 El vespre

Feia fosca quan vaig arribar a la vila. Me contaren que n’Antònia s’havia barallat amb en Rafel i que ara plora sempre i se vol morir. Per tan poc, Antònia! Si demà vos tornareu a fer amics.

A ca nostra, com sempre. El sopar de pa amb oli i el formatge. La televisió engegada per les notícies del Telediario. Encara no eren les nou i acabava un programa de gent rica i guapa. Noces, balls i una artista molt jove que no volia botar el portal perquè li havia sortit una al·lèrgia a una galta i ara tenia una por infernal dels fotògrafs. No fos cosa que la mostràssin d’aquella manera. N’Ana Obregón, amb els generosos pits que mai no podrà amagar, vessava una llagrimeta pensant en les dolces hores que, fa tant de temps, havia passades amb en Súker.

Encara, abans de les notícies, uns anuncis. Un nou cotxe de la casa Renault que despertarà admiracions per on passi i un altre, dedicat a les dones que comencen a tenir por de mostrar els anys que passegen. Els laboratoris més importats del món han pensat en vostè, senyora. Ja pot dir adéu per sempre a les arrugues que tant la preocupen. Amb la nova crema a base de liposomes, algues marines i albercocs, la seva cara tornarà de 18 anys... Tots els mascles es trauran el capell quan vostè passarà...

Toquen les nou i les notícies són aquí. El president diu que tot va xupi de bé. L’amistat amb França cada dia és més forta... El terrorisme acabarà compixat per tots els espanyols lliures i demòcrates... Per un moment, tanc els ulls i pens a quin raconet, escletxa o amagatall de Ciutat, na Joana es deu llevar el vel negre de la cara i es deu posar l’ungüent que li ha donat fa unes hores aquella senyora de casa petita. Joana, el president diu, com sempre, que tot va tan bé... Saps... han inventat una crema que lleva les arrugues i fa tornar guapes. O la teva pell no va de liposomes ni d’algues marines? Hauries de veure com se regiren les senyores d’Espanya per la primera arruga. Però, quan passa això, neix el miracle d’una nova crema o pomada. Una pomada que servirà perquè puguin seguir fent... pomades. Les de cada dia, quan remenen el cul.

Moros

Dins l’ampla zona del nord d’Àfrica, entre el desert  del Sàhara i la mar Mediterrània –la terra que tantes vegades ha trescat el meu amic Joan Manresa– trobam la part immensa del Magreb. Moros magrebins són els habitants del Marroc, Algèria i Tunísia i  formen la pràctica totalitat dels nord-africans, que, cercant una vida millor, vénen a la nostra illa amb l’única eina d’uns braços forts i disposats a tot.

Els magrebins que trobam a Felanitx provenen majorment del Marroc. Hi ha pioners entre ells que ja duen un grapat d’anys entre nosaltres. Ara n’arriben a senallades i m’han venut que alguns dels que acab de qualificar com a pioners es posen en contacte amb altres paisans seus que volen venir, els ofereixen un racó a ca seva per uns dies o setmanes i, un cop aquí, els presenten al seu mestre picapedrer que en cerca de nous perquè ara hi ha molta de feina i cal complir amb els compromisos. D’això, en fan un negoci que els pot donar un munt d’euros. No es produeix el drama esfereïdor de les “pateres” de la costa sud de la península on emigrar és una aventura en la qual se juga la vida a cara o creu.

Molts comencen fent parets seques. Una paret feta per marroquins costa molt menys que una de feta pels paredadors  mallorquins que l’obren de forma més artesana. Bona aparença i solidesa  en són les diferències.

Podria parlar de com les llistes de l’atur no minven gaire mentre l’afluència de moros és tan forta i com tots ells troben feina. No vol anar per aquí el meu escrit que avui em surt més seriós del que acostum dur a les meves notes. Però tenc la intenció d’acabar l’escrit amb un to més amable. Ja ho veureu.

Mai no diguem moro a un moro. Ho prendrà per un insult. Ja fa molts d’anys que França té com a seus un gran nombre de negres. El professor Carrier, de la universitat de Lyon, em deia que de cap manera no havia de dir noir a cap d’ells, ni molt menys nègre, sinó que, quan els volgués anomenar, ho havia de fer amb tot esment dient les gents de couleur . Aquí tampoc, i des de sempre, hem pogut dir gitano a un gitano. Pens com deu esser de trist que, quan un vol sortir de la misèria, la seva pròpia procedència esdevengui  un insult. És, això no obstant, una realitat com un temple.

Cal prendre consciència que el problema majúscul dels moros que arriben és el de la incomunicació. Gran obstacle la diferència de llengües. I la religió i els costums. Entrebancs que prenen una magnitud més gran que entre els altres col·lectius. Posau que els turistes se troben amb problemes idèntics, però la situació no és la mateixa. La feina i la fam no són pas com l’oci i el descans. Un tall de picapedrers no és una discoteca, ni una paret seca un seient a la platja.

Els moros marroquins són aquí i estan entre nosaltres. És innegable. Els trobam pertot arreu: al carrer, al mercat, a l’escola, a la sala d´espera de la Seguretat Social. Algun fet, insignificant o no, els pot apropar. Vegeu què em va passar fa uns mesos:

Era un matí que passejava els meus canets per la garriga de Sa Punta i els duia sense fermar perquè érem lluny de les cases. Tres moros amb el seu mestre d’obres mallorquí aixecaven una paret. No me’n temia i els cans feien tala a les senalletes del dinar dels africans. “Què faig ara?” vaig pensar. El mestre em digué: “No et preocupis, ja s’espavilaran”. Era jo, sens dubte, el que m’havia d’espavilar. Els marroquins miraven la feta com si res no hagués passat. Vaig anar a ca n‘Estelrich on n’Antònia ven queviures i regala cas i simpatia a tothom a més de fer unes coques de verdura molt bones. Era qüestió  de no pegar al cuixot perquè els moros no volen sentir ni l’olor de la carn de porc. Una coca, un pa i unes llaunes de sardines em varen redimir de la malifeta dels canets. Els africans me miraven llavors amb admiració, com si el fet de deixar unes senalletes pel terra hagués estat pecat suficient per quedar-se sense dinar i els aliments que els aportava els semblaren una recompensa excessiva.

Vos podria presentar en Kamal i na Saadia. Són dos morets que la meva feina m´ha fet conèixer. Avui a penes m’entenen. Dins uns anys, aquests dos nins possiblement parlaran el mallorquí i ens entendran a tots; llavors que ningú no tengui el coratge de dir-los moros.

Si el sol tornàs negre seria com els ulls lluminosos de na Saadia i en Kamal.

--------

Canviem la tonalitat de l’escrit d’avui. En un principi eren dos i el que ve ara correspon al segon que vaig redactar més desenfadadament.

Són massa sants i bons, aquests moros teus, m’ha comentat un amic a qui he llegit el que precedeix.  És veritat que no ho són tant i ho he tocat amb les mans. Un d’ells que feia de picapedrer a una obra no gens lluny de ca nostra, me va prendre una cusseta que vaig recuperar al cap de vuit o deu dies, quan estava disposat a resar girat cap a la Meca i Medina amb el cap baix i el cul alt com ho solen fer ells. Va esser, emperò, el mestre d’obres que tenia al pillard al seu càrrec el qui va fer el miracle. Mai no li pagaré el favor tal com mereix. Però, mirau, bons o dolents, els moros són com nosaltres... poc més, poc manco. El que passa és que els nostres lladres operen amb guants de seda.

Sembla que la frase “Hi ha moros a la costa” advertia dels perills dels famosos pirates que arribaven al nostre litoral  i agafaven la gent  per obtenir-ne algun rescat. Ara també n’hi ha, de pirates d’aquests, i no solen esser moros. La frase és utilitzada per significar que no hem de dir segons què davant segons qui, o també que qualcú que no és lluny ens està fent la guitza.

Com veureu, me’n vaig d’un cap a l’altre. Però sempre hi vaig amb la constant de la paraula moro. Anar d’un cap a l’altre és cosa d’un bloc de notes com aquest, on no cerqueu estudis, teories o resultats d’investigacions que mai no faré, sinó futileses que un escriu quan té ganes de passar una estona amb la seva pròpia lluna.

Continuem amb més coses sobre els africans i nosaltres perquè qui no té sang mora dins les canonades que alci la mà. A mi, l’heràldica em mostra els escuts dels meus cognoms amb sols, bergantins i sabres, tots ells moros. Els noms de mil coses que feim i els de mil estris que empram... tots africans. Paraules de quan mig món era seu fins que se varen tirar amb el cap dins les alfàbies pels fondals de Santueri, del castell d’Alarò i de molts d’altres indrets, perquè la llegenda és compartida també per bona part del llevant espanyol. Pertot conten la mateixa història.

Un temps, a cada casa hi havia un moro molt pacient que era la part fonda de la foganya on hi pegaven les flamarades. De tant en tant havien d’emblanquinar es moro  perquè aquella negror era feresta.  Ara emblanquinar en Pep o en Tomeu és enganyar-lo o fer-li creure que la Mare de Déu nom Joana.

En Franco presumia amb una guàrdia de moros a cavall que eren una mena de soldats del Papa per treure en les grans ocasions com quan havia de presidir desfilades, anar a inauguracions importants, rebre reis o presidents i altres heroïcitats que eren filmades pel no-do on la guàrdia mora quedava beníssim.

Diuen que els moros tenen les mans fortes i feixugues ferm i per això quan es fa necessari treure la pols de les catifes, de les mantes i dels matalassos utilitzam un objecte de vimera o de plàstic que rep el nom de mà de moro i que dóna unes pallisses  fora mida.

També les figues de moro tenen un tracte més complicat que les de cristià. Les pues ho posen difícil, sobretot ara que la gent ha tornat  aviciada  i pixaprim. Els francesos, que sempre han estat tan  delicats, les diuen figues de barbarie.

És  possible que un català vagi a cercar un pardal de moro pels arbres mentre que nosaltres anirem cap al port o a les cales perquè aquesta “cosa” no té res a veure amb els teuladers. Sense voler vulgaritzar més l’escrit, i ja que ara hem tret tant de passada la paraula, no hi estaria de més la pregunta que es fan molts de mascles i que és a veure per què el déu Al·là va esser més generós amb els seus moros que el nostre amb nosaltres.  Ara que, quan la “cosa” basta... va que xuta.

Son Moro i Son Matamoros són llocs de foravila on hi podem trobar blat de moro. Si preferim els jardins, clavells de moro. Dins les roques i les pedres, sal de moro.

Com veis, la paraula moro és  pertot arreu. En trobaríem un bon caramull més com les d’avui però per aquest pic ja n’hi ha.

Qui era que va dir que Àfrica comença als Pirineus?

Parlant amb ell

Mira: Si veuen com parl amb tu, s’escandalitzaran. Entre altres coses, perquè, sempre que no t’anomèn pel teu nom propi, et pos amb lletra menuda.  T’han escrit i t’escriuen amb lletra grossa i n’hi ha que no sé que arriben a fer quan t’anomenen. Jo et dic pare i t’ho diré sempre. També t’ho diuen ells, però t’ho diuen amb lletra grossa perquè ets tan important, crec. Si vols et puc dir amic, germà i company. També t’ho diuen i moltes coses més. N’hi ha un munt que s’agenollen per parlar amb tu. A mi no m’agrada ni crec que a tu t’agradi. Me sabria greu que qualcú s’agenollàs davant mi. No ho podria resistir. No comprenc com vols que et duguin en processó i toquin per tu la marxa reial. No et puc veure com un rei amb corona, ni que et facin reverències. Ni que cremin encens davant tu. Tot això posa distàncies. Pas de tots aquests cerimonials  que es diuen litúrgia i no sé que més. Què han fet tots aquells que et demanen perdó i que es peguen cops pels pits sempre seguit? T’han decebut?

A mi m’agrada pensar que agaf  la teva  mà per donar-te gràcies i contar-te coses. Fins i tot que el meu canet Robin té por dels trons i llamps. M’encanta quan acluc els ulls i em veig assegut als teus peus i quan pos el cap als teus genolls per demanar-te a veure què fa, na Maria Formatge, per ca teva i perquè li diguis que estic jubilat i que m’agrada tant... però que no frissi, que ja vendré... que encara vull estar per aquí una estona llarga, si tu vols.

Com ho dus, a tot això d’esser pare de tanta gent? No és cert que la cosa del morir és ben diferent per a tu? En realitat deu esser com el néixer per a nosaltres. Perquè esperes que els fills que havies posat dins aquest ventre enorme que és el món vénguin a casa definitivament.

De menut, me varen fer aprendre de cor que “rezar es hablar con Dios y pedirle mercedes”. Cap mercedes ni un et deman. En tenc prou amb el meu petit twingo. Saps què passa? Que tot això teu i nostre, ens ho varen explicar tan malament que casi no puc creure res i m’ho he muntat a la meva manera. No m’ha quedat més remei. A la manera com tu i no ells, ho has posat dins el meu caparrot. Me costa creure que el caparrot dels bisbes, dels cardenals i del Papa siguin superiors i tenguin tota la raó i jo no gens. Sempre han volgut convèncer tothom. Amb tantes animalades com varen arribar a fer segles enrera. Escabetxaven tot quisqui que no digués amén. Predicaren el mateix infern on degueren acabar condemnats, supòs. Els d’ara demanen perdó per ells. Tu ja els has perdonats perquè molts degueren badallar en pecat mortal, encara que alguns, pot esser, els trobem damunt els altars amb una bona corona. Pecats mortals, venials, sacrilegis i excomunions... Tot el mal fet inventari i ben estructurat,  mentre la ingenuïtat s’ho bevia tot.

Ara que està tan de moda la tolerància, no demostren esser gaire tolerants amb els separats, els gais, les lesbianes, els qui han interromput el procés d’algun embaràs i els pobres marginats que no pensen com ells volen. Un altre terrible error pel qual hauran de tornar demanar perdó d’aquí a dos dies.

Creu que, a mi, me sobren els sermons i tot quant han dit, sentenciat i deixat escrit dins mils o milions de llibres. Mai no he vist que fossis tan complicat com per a armar tanta teologia i tanta doctrina. Te veig senzill com un pare de carn i os. Com el meu pare terrenal, en Toni, que feliçment me vares donar. T’he dit mil vegades gràcies per ell... Xerrava tan poc i m’estimava tan molt. Com tu. Tampoc no anava de sermons ni de misses. Mumare, sí. Ella m’enviava a confessar i jo m’empegueïa tant de dir que havia fet coses lletges tot sol que no te pots imaginar com vaig sofrir per dir-les al confessor. Lleig és matar, pegar o robar. Allò no era res. Tanta sort que el vicari Pou em consolava una mica llevant ferro a la cosa: “Som de terra i terrejam”, deia.

Quan a l’institut ens feien fer els exercicis, vaig conèixer tot el dramatisme que la teatralitat d’un director espiritual era capaç d’interpretar. Allà vaig arribar a veure que jo era un miserable i la cosa més indigna del món destinada al foc etern. No sé ara de quines coses abominables es tatxa a les sectes, però tot allò dels exercicis era tan  terrible... Al meu pare, no li feia gens de gràcia que hi anàs, però no deia res. Si bé una vegada, quan vaig tornar mig pensatiu de can Tàpera, me va posar una mà a l’espatla i va afirmar: “No et preocupis, que tot això passarà aviat”.

Crec que avui faig una bona animalada parlant amb tu davant els altres. Demà qualcú m’escriurà aquí i em voldrà canviar el xip però jo no el voldré baratar. Ja som gran i no vaig de punyetes. El que m’agrada més és estar sempre al teu costat i contar-t’ho tot fil per randa.

Per Felanitx hi ha tanta de gent i tants de cotxes que aquest poble ha tornat una olla de caragols.

Quan trobis el meu amic Pere Bordoy, ja li diràs que l’altre dia vaig veure el seu germà Joan i vàrem  parlar que pel més de febrer hi haurà espàrecs. Amb les ganes que en té, de tornar-hi!

Te dic altra vegada el que et deman cada dia: Preocupa’t dels qui sempre duen mala sort. Són tan fills teus com jo.

 Fins ara mateix.

Un altre ciutadà a matances

Ahir vaig redactar aquesta petita història que vola entre la realitat i l’anècdota, pensant en un grup de felanitxers que, quan jo pollastrejava, escriviren i escenificaren la millor comèdia de costums del nostre poble.

La meva no val un pet de lloro però va per ells que deuen ser junts allà on no hi plou ni hi fa mal temps.

Son pare havia fet el servei militar a Àfrica amb el pare d’en Damià. Per aquest motiu les famílies eren tan amigues perquè els dos patriarques n’havien armades de tot color a l’altre continent. I que n’hi havia hagudes d’hores de viatjar junts fins tan lluny! Hi va haver temps per contar-se fil per randa les dues vides, per dir com eren els seus pares, els padrins, les ties monges  i demés ferralla familiar, i com els cans i els moixos, per tot.

Per això en Mateu venia cada any per les matances a ca’n Damià. Arribava dos dies abans i se’n tornava quan les dones  havien fet net ben arreu pertot i penjades les sobrassades al cuarto fosc i sec que hi havia al costat del dels graners. Només tenia un finestró que obrien únicament els vespres per por de les mosques vironeres. Sempre li havien dit el cuarto de sa xuia on, a més de les perxes amb les peces bones, hi guardaven les alfàbies amb els ossos salats, els calderons, els pots de saïm, els ribells, la màquina de capolar i els ganivets.

En Mateu se’n tornava a ca seva amb una senalleta plena de coses bones per menjar. La mare d’en Damià li havia posat un enfilall de sis botifarrons, dues llonganisses, una sobrassada, un tros de ventresca, un poc de llom i un potet de saïm de caldera. I per acabar-la d’omplir, tres magranes i dues bones grapades d’ametlles torrades embolicades amb un torcaboques blanc.

-El torcaboques és de fil i el me tornes quan venguis per Nadal. Llavors et donaré una alfabieta amb figues seques de les que vàrem collir al Pou Nou.

Quan en Mateu era encara un jovençà els matancers se’n fotien una mica d’ell quan li contaven que als ciutadanons les deien panets perquè, a la capital, en lloc de sobrassades i botifarrons el que hi havia eren moltes ganes de menjar-ne i s’havien de conformar amb quatre panets d’oli i dos “quesitos”. El jove només s’enfadava una mica, poca cosa, i contava que la seva mare comprava llonganisses a una botiga que li deien Maria de los huevos, nom que feia fer la mitja a tothom.

--Ous, deu vendre aquesta senyora....

 I ell completava:

 --...ous, formatge, sobrassades i més coses.

De quan era mig nin fins ara, en Mateu cada cop venia més alt, més espigat i més responsable. Responsable i amb un coneixement d’homenet educat. Per paga, hi havia un conco de sa mare que feia de confessor a l’església de Santa Eulàlia i des de sempre se n’havia volgut cuidar massa d’ell. No n’hi deixava passar ni una. Duia el compte de les brutoretes que el jove feia tot sol i ben alerta que alguna vegada intentàs entrar a una d’aquelles cases de dones grans de perdició on, li va dir, que hi havia de fer una creu i girar en rodó.

Quan a les matances sentia com aquells homes arromangats amollaven paraules gruixudes o contaven de felanitxeres que anaven fortes o que, simplement, tenien les mames grosses, feia de no sentir-ho però la vermellor que cobraven les seves galtes el delatava. Tot per culpa del que li estava posant dins la mollera el ditxòs capellà de la família. Quasi tots els matancers presents es pensaren que, a lo pitjor, ell mateix es voldria fer capellà i li ho demanaren. Va contestar que de cap de les maneres.

Un any els homes acabaren la feina cap allà les dues i deixaren per les dones l’omplir i el cosir les sobrassades i els talecs i el coure el saïm, els botifarrons i els camaiots. Com que en temps de matances hi pot haver esclata-sangs i aquella tardor havia plogut generosament, el pare d’en Damià va proposar a la resta dels mascles:

-D’aquí a una horeta podríem fer una passada per ses Comunes a veure què tal. Tothom va dir que d’acord, però en Mateu que venia de la cuina de beure un tassonet de resolis i de menjar dues galetes de coco, sols havia sentit la darrera frase del pare del seu amic i va quedar mig aturat:

-Jo crec que no hi vendré...-digué com si estàs mig empegueït.

-I ara què et passa? -li va demanar en Damià.

En Mateu va agafar en Damià pel braç i el va dur a un racó:

-És que jo no hi he anat mai... A més si el meu conco ho arriba a saber...

En Mateu va badar la boca com que dir i ara amb què puces em véns. Va voler aclarir aquell bloqueig mental del seu amic. Parlaren un minut al final del qual es varen posar a riure tots dos com si s’haguessin contat l’acudit més graciós del món. La cosa va ser que el ciutadà quan va sentir allò de ses Comunes es va pensar que el volien dur de putes.

-Ja trobava molt, Damià -va dir- que ton pare volgués anar de dones amb tu... De manera que ses Comunes són unes muntanyes...

-Uns putxos! –va aclarir l’altre- Però com collons t’ha passat pes cap que ses Comunes eren dones... i putes, a més!

-Convendràs –raonà en Mateu-  que quasi totes les putes ho deuen ser.

-Però les nostres Comunes no, entabanat... Hala, anem a cercar esclata-sangs i no tenguis por de res que te’n tornaràs a Ciutat tan virguet com has vingut. I digués al vostre capellà que aquí les dones comunes despatxen a un lloc que li diuen es Molí. Així que quan vulguis que hi anem ja ho saps.

-Calla –va dir fluixet en Mateu- no me’n tornis parlar.

Havia dit no me’n tornis parlar... però el primer cop que, després d’aquesta història, en Damià va anar a veure el seu amic a Ciutat, els dos es varen decidir a fer una visita a unes certes dones comunes que els varen deixar ben satisfets i transformats en uns autèntics herois.

-No importa gens que contis res d’això al capellà, eh? – advertí en Damià.

-No et preocupis que a partir d’ara me’n fotré d’ell.

I així va ser.

------------------------------------------------------------------------------------------------                                                                                 

Un espectacle... dels bons

Avui m’he posat per tasca una redacció un xic difícil perquè el problema serà no caure dins la vulgaritat ni dins la grolleria contant com, fa molts d’anys, dos felanitxers i trenta-tres mallorquins més vàrem pegar una panxada de riure devers Dinamarca, quan assistírem a un acte escènic sorprenent per a nosaltres i que per aquelles latituds dedicaven únicament als turistes que els arribaven de països  sexualment reprimits, com era el cas del nostre, on en Franco i l’Església, que anaven de bracet, ens havien comdemnat a exercir una sexualitat fermada amb cordes invisibles.

A més dels felanitxers, el grup estava format per alguns matrimonis de diversos pobles de l’Illa, entre els quals record un famós fotògraf i la seva esposa i una colla molt divertida de vuit o nou joves de Palma, jubilats de poc de l’adolescència, que sempre seguit feien bulla, contaven acudits i exhibien una bandera catalana quan ho trobaven oportú, que era moltes vegades.

La part cultural va estar molt bé: museus divins, edificis preciosos, monuments, parcs florits de mil colors, la famosa sireneta vora les aigües, el castell del príncep Hamlet... i no em cansaria de recordar meravelles. Els carrers nets, el silenci i el respecte a tot i a tothom, els gais i les lesbianes formant parelles i fent en públic allò que fan en públic els enamorats “normals”, i ho pos entre cometes perquè normals ho són tots encara que les preferències siguin diferents. Allò tenia un nom que mai no hi va importar inventar perquè era i és la paraula més antiga i més garrida de la història: llibertat. Hem de convenir que, passats tants d’anys, nosaltres duim bastant malament tot quant fa referència a la llibertat i hem cantat victòria massa prest. La llavor que sembraren  els dolents, els repressors i els corruptes continua germinant, per desgràcia.

Però avui no em vull enfadar, sinó, ben al contrari, fer-vos riure una mica. Cal dir que a la mitja hora d’esser a Copenhaguen, tot allò tan mític que es deia sexe, ja no ens va interessar per res més que per fer una rialla. La llibertat de què vos parlava va arraconar de seguida tota aquella luxúria o morbositat que poguérem traginar o no de la catòlica Espanya. No hi ha res que faci tant de bé a la gent com és trobar-se lliures del tot. Va esser una dutxa sana que ens va rentar de cap a peus. Tothom va pensar el mateix: ara, fora males intencions i a riure una mica s’ha dit de tot allò de què els nostres dictadors ens han privat a ca nostra

Coneguda la capital, la guia ens va proposar que un vespre assistíssim, tots plegats, a un de tants live-shows dels que allà s’oferien pertot arreu. Per a alguns del meus estimats lectors, com pot esser el cas d’una mongeta encara vestida de monja, que em llegeix sempre (perdonau-me, amiga meva, però avui he de xerrar o escriure una mica coent i no tengueu por que no crec que això vos pugui provocar cap trauma ni cosa comparable), caldrà dir que un live-show és un espectacle de tipus sexual allà on es posa en escena la cosa més elemental que Déu va inventar perquè els homes, les dones i els animals entre ells mateixos no es quedin sols en aquesta vall de llàgrimes. I com que ho va inventar tan bé i tan agradable, la cosa va caure molt guai i se va estendre i, des de fora, devia esser xocant veure com, a la catòlica i santa Espanya, hi havia coa als confessionaris perquè els predicadors havien cridat que allò era monstruós. La veritat és que no ho era i els danesos se varen aprofitar de la nostra i de moltes altres ingenuïtats nacionals i armaren el negoci amb live-shows a l’abast de tothom. Mentre a Itàlia, Portugal, Grècia, Espanya... anàssim tan enrera, ells podien fer el seu agost.

Vos vull menar, ja d’una vegada, al famós live-show i és que m’estic perdent amb tanta excusa per justificar el tema. Encara demanaré que penseu en les grolleries que arribam a sentir i a veure a les televisions nacionals i així vos semblaré un moralista,  conti el que conti.  Anem ja a l’espectacle.

La guia ho havia proposat, programat, organitzat i preparat tot i els artistes actuaren  per a  nosaltres i per a dos matrimonis suïssos que demanaren sumar-s’hi. La sala, d’uns 10 x10 metres, tenia la forma de petit amfiteatre de manera que l’escenari quedava a la part baixa i el públic escalonat al seu voltant. Ho cont bé? No perdéssiu detall. Seguim.

La primera part fou didàctica i la segona de participació. Al principi sortiren diverses parelles que, en un moment, quedaren com Adam i Eva en el Paradís i es posaren tot d’una a l’acció: que si la postura de sempre, que si la del missioner o la del seminarista, la de collir herba, que si el 69..., totes tretes del Kamasutra, que en aquells casos era com un breviari de primera necessitat. Des de l’inici, tots els mallorquins ja férem la mitja perquè allà hi havia molta mecànica i no gens ni mica de passió. Resultava una cosa freda i massa estudiada; comèdia pura, per dir-ho clar.

Però la segona part resultà de pel·lícula. Vos assegur que fou massa. Va sortir una rossa de cara guapa i cos imponent que, en un tres i un no res, féu un striptease integral i, tal com va quedar, va actuar fins un cop acabada  la funció. Va sol·licitar la presència a l’escenari d’un espectador per practicar-li un massatge, va dir. Hauríeu d’haver vist com ens miràrem els uns als altres. I ara què feim? Qui surt?. Ningú no sortia  i aquella dona es cansava d’esperar. A la fi, els joves ciutadans tiraren junta i un d’ells alçà la mà i digué: “m’ha tocat a mi”. Va davallar a l’escenari, que era ben ple de coixins i que comptava amb servei de cel·lulosa de cuina per si arribava el cas d’haver-la d’utilitzar. En un moment, l’artista deixà el nostre jovenet com havia vingut en el món i començà el massatge amb un bon sortit de jocs estimulants mentre tothom esclafia i l’amic tornava de mil colors quan veia que no hi havia manera de reaccionar com corresponia al cas.  Vos assegur que la senyoreta va utilitzar tots els procediments coneguts i per conèixer. Començava pel llombrígol amb una mena de frase com aquella de mira’t quina  taca...  per acabar més avall amb ...tímbol!, i res. Provava als genolls, pujant en un original pic pelleric, i negatiu! Fracàs absolut. Sempre trobava moll, com hi troben els pagesos quan ha plogut. Aquella rossa tenia el costum d’acabar cada massatge amb el simpàtic detall de fer un llaç amb una cinta de colors a la part més treballada, però, per manca de consistència, es decidí per fer-li la monya a un dit de la mà. Després, avorrida i esgotada, pegà  batculada  al voluntariós jove i l’envià a les grades: “No hi ha rés a fer amb tu, company!”

Perquè l’acte no finalitzàs defraudant tot quisqui, un casat d’Inca, decidit i amb cara de mercader de cavalls i de someres, va dir “Jo surt!”. I la seva dona: “No ho provassis!”. Però l’home era ja a l’escenari. Heu de creure que el resultat fou el mateix: l’actriu, rebentada  i sense forma ni manera d’aconseguir el que perseguia. Minuts més tard, quan el mercader tornava al seu seient, oferia a la seva costella una flamant cinta vermella i groga en un preciós floc que portava fermat al dit anular de la mà esquerra, just a la part de davant de l’aliança matrimonial. Que ningú no em jutgi de malintencionat ni sacríleg perquè només per la forma, la llargària i els colors, les cintes d’aquelles monyes em recordaven exactament les mides que tantes vegades jo mateix havia adquirit a Sant Salvador. No hi puc fer res, però així eren i així ho dic.

Tots convinguérem que seria un desastre que l’espectacle se tancàs de tal guisa. Una guerra com aquella, perduda pels mallorquins, ens hauria omplert de vergonya i decepció a tots. Hi feia falta un heroi. Un heroi que va sortir d’entre la colla dels joves. Record que es deia Maties, que era alt, moreno, agradable i que feia cara de bon xicot. Davallà a l’escena. La dona el despullà. Sols li va deixar els calcetins i una cadeneta d’or amb una medalla penjada al coll. Ell es va senyar, besà la medalla i, amb les mans juntes, demanà ajuda i èxit. Tancà els ulls i es va concentrar tot quan pogué. Suplicà silenci i... en un moment sepulcral va estar bandera alta així com la que fa poc plantaren els nostres valents i esforçats legionaris a l’illa Perejil. A la fi! La satisfacció fou general i més encara quan, finalment, en Maties se va veure amb la necessitat d’utilitzar la cel·lulosa amb dibuixos antics de molins nòrdics pròpia de la cuina danesa. Aplaudiments, enhorabones, crits de Campió!, Visca Mallorca!, Valent! Maties, Maties! I que sé jo quin repertori arribàrem a dir. Els seus companys davallaren tots a l’escenari on varen treure i exhibir la senyera catalana i se retrataren amb la rossa nua a la qual cantaren Ton pare no té nas, Tit-tirurit-qüec-qüec  i més tonades de la nostra terra  perquè La Balenguera tovava per un dia tornar himne. Mamballetes en honor d’en Matietes, que ens havia salvat la fama, l’honra i el nom. Els suïssos, satisfets amb el divertiment, convidaren tothom a xampany.

Quan, dos dies després, tornàrem a Mallorca, ens abraçarem contents els uns als altres de tan bo i agradable com havia resultat aquell viatge. Vaig sentir com en Maties, que portava el petit i meritori trofeu de la cinta de dos pams, groga i vermella, fermada a l’ansa de la maleta, advertia als seus companys: “Quan vos topeu amb el meu conco capellà, ni una paraula, eh...!  És que érem, altre cop, dins el vedat.

*

Si el meu amic Pere Bordoy fos viu, li hauria dedicat aquest escrit. Perquè era ell i no altre el felanitxer que em va acompanyar a Dinamarca, on rigué com no l’havia vist riure mai. És amb aquella cara d’alegria que el record i el vull recordar per sempre.

Un rupit

Escriuria que els rupits són els ocells de la meva família perquè, per raó del color vermell que exhibeixen en el pit, els diuen  pit-roig. Roig com el meu llinatge. Així que, quan un dia em dediqui a l’heràldica, que estudia els escuts i els noms, en dibuixaré un per als meus i, juntament amb el sol que l’ocupa tot actualment, hi posaré un rupit magre i petit com els que deuen sortir a les rondalles mallorquines.

A Manacor li diuen ropit que deu ser la forma més correcta del seu nom però, posat que allà també diuen la Poríssima, que no és correcte, aquí he escrit i escriuré rupit per l’ocell que cada cop que vaig a s’Algar m’espera just allà on acaba l’asfalt i comença la pols del camí.

És menut i fa cabrioles davant mi. Ja fa tres anys que ve amb els primers freds de l’hivern. Ara ja és tard i prepara la maleta per partir. Cada cop és més ximple i s’acosta més i jo li dic “fuig, vés a la garriga, que aquí estàs en perill”. Però ell no entén el mallorquí i això el pot fotre. M’espera sobre el reixat de filferro del Camp Roig. No falla mai. Ha arribat que ja ni els meus cans, que li lladren sempre, no el mouen a la més mínima inquietud. Un dia, potser, acabarà per entrar dins ca meva perquè ja es posa sovint al balcó. No vull que hi entri i li faig por. Ell, tantes me’n diguis.

Sabeu per què li dic que se’n vagi a la garriga? Idò perquè aquesta amistat entre els rupits i jo va provocar, ja fa anys, un infortuni que no voldria que se repetís. Ja estam que les desgràcies de les guerres dels moros són molt més importants; però hi ha vegades que, a qualque racó de nosaltres mateixos, tot és relatiu.

Anava sovint a dinar a la meva caseta de Sa Sabatera i a les barreres m’hi va esperar cada hivern i durant anys, un altre rupit com aquest del Camp Roig. Em seguia, es posava damunt una estaca d’un roser que hi ha a un metre, davant el portal. A vegades jo cavava un poc la terra perquè hi trobàs cucs i altres animalons per menjar. M’encantava cada any, amb el fred fort de l’hivern, trobar aquell rupit que també s’anava fent massa amic meu. I he dit massa perquè un dia  de bon sol no el vaig veure i  bé em demanava on devia esser el meu rupit. La putada va esser que, quan vaig obrir la caseta el vaig trobar mort allà dins, vora el portal. Mort de fam, de set, de por i de l’espant, desesperat per no poder sortir; ell que mai no havia tastat l’amargor d’estar tancat i que, per venir a estar amb mi a Sa Sabatera, travessava cada temporada mitja Europa i la mar Mediterrània. S’havia confiat massa i, mentre jo collia unes llimones, havia entrat sense que me’n temés, dins la caseta. Va quedar presoner allà dins. Fou una galtada als sentiments. No m’ho podia creure. Quan el vaig tapar de terra perquè el cans no el fessin malbé, sols vaig poder dir “Me sap greu, amiguet”. I quan, hores més tard, feia passes pel camí, vaig sentir ganes de flastomar i, arriant una coça al primer mac que vaig trobar, sols vaig saber dir “Quina puta mala sort!”. Me sentia fatal.

Supòs que ara enteneu per què voldria que el rupitet del camp Roig es fes lluny.

Uns minuts amb en Jaume d’Albocàsser

Qualque dia la podrem empatar tan llarga com volguem. Per avui només estaré uns minuts, que no hem de cansar els altres felanitxers.

Quants de dies fa que vaig parlar amb tu per telèfon? Pocs. Te vaig trobar la veu canviada i fluixa, com si estiguessis enfora del micròfon, però en aquells moments no vaig pensar per res que tenies bitllet. Fou l’endemà que qualcú de la teva família em deixà endevinar que el camí podia esser curt. En realitat varen esser només quatre passes. Millor perquè, quan un no viatja com cal, val més aturar-se i descansar. Descansa, idò, i descansa bé.

A la primera plana del Llunari pagès, m’escrigueres que era un bon amic i un felanitxer de ronyó clos. Un mai no és tan bon amic com hauria d’esser, però felanitxer d’aquells que deies, sí que crec que ho som. Mira que, quan vaig a Ciutat per fer quatre feines, ja m’enyor.

Hi havia un temps en què no sabia si eres en el món. No et coneixia. I jo era un esturment alt, magre i malgarbat que feia tan poca planta com n’he feta sempre. Ningú no m’havia tirat mai cap floreta, quan tu et vares dirigir a mi per dir-me que tenia bona veu. Vaig tornar vermell, de segur, perquè era tímid i per poca cosa me pujaven els colors. Tu eres un senyor d’americana, corbata i cultura, i jo un pobre estudiant de la sopa. A força de repetir allò de la bona veu, me guanyares per a locutor d’una emissora local que fou molt estimada de tot el poble. La sostenien i la vigilaven els poders centrals, però, després d’ells, tu n’eres l’amo. No era fàcil tenir bona veu llavors. Ara sí, perquè l’alta fidelitat i les noves tècniques ho han fet tornar tot bell i meravellós. En aquells anys hi havia veus d’embut, de regadora i de xorrec, i tu me salvares de totes i me feres creure que llegia bé. Gràcies.

Només dins la imaginació, el dia del funeral, passaren pel meu cap algunes imatges que no se varen produir perquè he deixat el teatre per als actors d’ara. Vaig pensar si hagués estat del teu gust que sortís al presbiteri just després de la pecadora, abans de les lectures més serioses, i amb la bona veu que m’adjudicares, hagués llegit certes paraules que posares a la boca del pastoret de San Salvador, i hagués començat amb to solemne i greu intentant emocionar el respectable dient: «Lectura del capítol novè del Llunari pagès. Botant els primers paràgrafs, hagués seguit amb allò de “No jugueu amb mi bona Senyora... Jo vos faré un altar de pedra closa...i un dosser de faigs i de rams de cugula... i vos pujaré cada horabaixa, dins es call de sa mà, l’aigua salada de les nostres cales... Al vostre Menut, jo li duré nius de sól·leres… Romaneu entre nosaltres, no vos n’aneu, Senyora...”.» No creus que podria haver resultat massa espectacle? Per aquest motiu, pens que no ho vaig fer malament guardant la idea per a mi tot sol. Aquí la tens, que per ventura et fa fer la mitja. Però no riguis massa i creu que qualcú hauria pensat que havia perdut el corbam.

Cosa aquesta de perdre el corbam que mai no vares fer tu. Et caracteritzaven, la correcció, la sang freda quan calia, i la serenor, sempre. Com quan em mostrares satisfet l’oratori restaurat d’Albocàsser o les teulades d’aquell immens casal, recuperades i sense goteres. Parlaves de la bona mà esquerra que calia tenir amb els amitgers que sempre ploraven i estiraven a favor seu.

En Pere, tu i jo celebràrem la nit de cap d’any de l’any tirurany del 1970 a París. Va esser massa. Em record de tots tres passejant per aquells carrers més estrets del Barri Llatí, on les torroneres, més que torrons de la France, venien castanyes calentes o petites paneres amb mitja dotzena d’ostres i una ampolleta de xampany. Tot dins un silenci entranyable. El so de les campanes de l’esglesieta que hi havia a pocs metres va rompre la nit en dotze parts i allà ens desitjàrem molts d’anys de vida i de felicitat. Els teus arribaren a dimecres passat i convindràs que no han anat malament, no.

Allà també, a París, aquell vespre hi posares la característica serenitat de sempre. Manifestares que tal quietud feia enveja i que aquí només hi hauria hagut crits i desgavells amb els carrers plens de vidres romputs, papers i altres fems. Ens feres observar com un jovenet, després de besar la seva parella, se va pensar haver delinquit per haver-se atrevit a tirar la copinya d’una ostra en terra. Just Mallorca!, vares exclamar irònicament.

Em botaré coses... Ja en parlarem quan sigui, del “Ciutadà a matances”, de quan fores batle i acabares prest perquè no podies fer allò que volies i com rentares la cara a la Sala, que no era miradora. Hi haurà temps per al Centre d’Art i Cultura... ara que la cultura quasi ha desaparegut i que l’art ha tornat na Troques. De tants de personatges importants que tu i jo sabem que hi ha hagut a la vila, de qui la història no en dirà ni piu. Parlarem de tot... però no frisis, que crec que encara em toquen uns quants d’aquells anys que ens desitjàrem a Paris.

Què trobes si per acabar aquesta xerradeta et duc a Sant Salvador? Fou allà on un horabaixa cridares un ermità perquè em mostràs una imatge diferent de la nostra Mare de Déu. Entràrem per un portalet que hi ha a mà esquerra dins la sala gran de l’entrada. Un cop a dins, l’ermità ens va posar a les mans una talla de la mateixa Mare coronada amb el mateix somriure a mig camí i el mateix Bonjesuset amb el cap de bolla de pedra sense trets, com per jugar-hi a tic i pam. Tot igual però diferent, perquè, a la mà esquerra, la Dona hi duia un colom, garrit com tots els coloms del món. “Li deim la Mare de Déu del colomet”, va contar l’ermità, i tu vares dir que aquella imatge t’agradava ferm.

El passat 30 de juny, em degué volar el cap quan, no sé si somiant, vaig mig veure com la Mare de Déu del colomet se va girar i no va trobar l’animaló. “On recotri deu esser?”, va dir... fins que se li encengueren les piles i va comprendre que el colom devia haver fet una passada per ca teva. Ves a sebre si et va ajudar a tancar els ulls!

    -----------------------------------------------------------------------------------------------------

                                                                            

Veïnats

Encara que la paraula veí, sigui per ventura literàriament la més adient, vull utilitzar avui el mot veïnat perquè és el que deim aquí quan parlam de tot aquell que viu en el mateix carrer o en el mateix barri que nosaltres. Els qui filen més prim i escriuen amb estil, dirien veïns  i jo diré veïnats perquè em va millor. Ells cerquen i saben de termes com maragda, sopluig, amfibològic... Mai no em trobareu entre els literats. Mai no hi he volgut ni hi podria estar perquè no faig la talla. Queda a la vista. Ah, malgrat tot i les limitacions evidents, n’hi ha d’entre vosaltres que teniu l’elegància de dir-me que vos agrada el que estic posant sovint a la vostra consideració. Putes... gràcies, que me fareu avergonyir! 

Diuen el saber i l’experiència populars que val més un bon veïnat que un mal familiar. Record com en temps de la meva infantesa els veïnats venien a ca nostra com si haguessin estat de la casa i no vaig sentir dir mai als meus “Què feia aquest per aquí?” o coses semblants. Allò era normal. Venien a cercar sal, a demanar l’hora d’un funeral, a xerrar una mica del temps o per contar com, al rector Móra, li havia semblat pesta que les perleres es posassin calçons d’home per anar a fer feina a la fàbrica. Venien per no res i mai no ens vàrem molestar ni mínimament. I jo anava a ca seva a veure si els quedava llevat quan mumare havia de pastar i record com un dia que no tenia gens ni mica  de talent dugueren d’amagat el meu dinar a ca na Bóta, on me feren seure a taula i la madona em va treure la truita de ca nostra dient que l’havia feta ella i com la me vaig empassolar en un sant-i-amén dient que era molt més bona que les nostres.

 Els vespres, mentre mumpare era a ca n’Usola,  sempre hi havia qualque veïnada que venia a estar amb nosaltres i si no en venia cap les trobàvem a faltar i per això jo anava a ca seva a veure si les passava res de nou. Una al·lota del carrer era amiga d’una altra que festejava en Guillem Timoner, i com que la mare d’ella no els volia deixar tots sols venien també a ca nostra i entre tots fèiem la rotlada més ampla.

El temps de figues, el passàvem a foravila i allà les distàncies entre els veïnats eren molt més llargues però, un cop sopats, mumare i jo, agafats del braç, ens anaven a pelar ametles a can Carraixet on, amb un simple llum de petroli o de carbur, ens arreglàvem  fins que la son ens feia badallar.

Estimàvem molt els nostres veïnats i, quan en moria un, el disgust era majúscul i els vespres resàvem el rosari pel qui havia partit i dèiem que l’enyoraríem ferm. I l’enyoràvem de veres com vàrem enyorar sa madona de can Muda, que ens havia comanats alguns parenostres per la seva animeta quan havia dit que tenia poca família i que, per aquest motiu, n’hi hauria pocs que resassin per ella. Jo creia en aquell temps que els parenostres i les avemaries servien perquè els morts pujassin al cel i, com que ho trobava esplèndid, resava amb fe autèntica perquè el viatge definitiu els fos bo i agradable.

Els veïnats eren així, però després arribaria el benestar amb la televisió, les discoteques i mil comoditats com la calefacció i els sofàs amb coixins de miriguano que conviden a quedar a casa. Des de tot allò, els veïnats ja no tornaren. Les portes sempre obertes de totes les cases s’han tancades a causa de la inseguretat i ja no vénen a demanar sal  ni l’hora del funeral... i l’amistat i l’ajuda de cada dia se n’han anat a fer punyetes.  Ara vivim molt més tots sols en un món molt més poblat. Les poques ocasions que anam a veure els veïnats no sempre som ben arribats perquè ells estaven veient la tele-novel·la de les quatre, o perquè ja no ens coneixen com abans. Supòs que vos haureu fitxat com de vegades ens acompanyen ben prest cap a la porta com si els fessin nosa. Adéu, veïnats, que ja no sou ni l’ombra d’aquells que foren tan entranyables per a nosaltres!

Una cosa més depriment encara ha vingut a completar el panorama. Són els veïnats estrangers als quals hem saludat i dat la benvinguda, els que no han volgut saber res nostre i es tanquen dins els seus búnquers de parets i xiprers com si amagassin  crims espantosos o com si nosaltres els poguéssim contaminar la pesta. Diuen que el que passa és que se senten superiors. Però si els girau l’esquena quan vos necessiten tot d’una manifesten que nosaltres som uns racistes repugnants. Sí, diuen coses així...

L’escriptora més de moda dins el panorama literari nacional d’avui és la senyora Almudena Grandes. La vaig sentir un dia per Ràdio Nacional  en una entrevista on deia que, la seva darrera novel·la, l’ha motivada el fenomen que es dóna a la costa de Cadis on  estiueja. Deia com l’ha estranyada el fet de veure com allà els estrangers s’aïllen i es tanquen hermèticament dins  jardins i xalets totalment ocults per portes opaques i mates espesses. Dins el llibre, l’autora hi imagina un món enverinat i anormal a causa d’una soledat extremada i volguda que no sembla, ni d’enfora, anar a la recerca de la serenitat i la tranquil·litat de l’esperit.  El descans de l’esperit vol les reixes molt més clares i les finestres ben obertes de pinte en ample. Allò de Cadis, senyora Grandes, és tal qual el que passa aquí. Si en vol fer una altra, de novel·la, véngui. Ah, i veurà a més, com alguns mallorquins, rics de bossa i pobres d’imaginació, comencen a contagiar-se i  proven també d’amagar-se ben igualet de com s’amaguen els de fora.  Bon vent!

M’havia oblidat de dir que, durant tota la meva joventut, mai no vàrem tancar en fort les portes de ca nostra. No teníem clau ni falta que ens feia. L’havíem perduda i no en férem cap de nova. Els vespres, quan els pares em deixaven tot sol, la mare em deia: “Si surts, deixa el llum de la tauleta encès”. No preníem cap altra precaució. Els veïnats  cuidaven de la nostra llar com si fos la seva. Just com ara!

Salvar la pell

ELS NINS

En Rafel era un dels nins més agradables de l’escola. De vegades m’agafava la mà i només me deia “Mestre…”. Volia que li fes cas. Record que un pic va venir a la meva taula i va acostar tant el seu cap al meu que, quan me vaig girar, quasi li faig mal a una cella.

-Què vols, Rafelet? –li vaig dir–. Uep... i aquesta taca que dus en es coll pareix una pera.

Era una clapeta de la grandària de la fruita que representava situada a pocs centímetres de l’orella.

-Un defecte, mestre –va contestar mig felló–. Quan vaig néixer i sa mamà la va veure, va tenir un disgust molt gros.

-Punyeta... si això no és res, amiguet meu. Li diuen un desig. No té importància.

No era res però a ca seva haurien pagat molt, moltíssim, per llevar-la-hi.

Ara, passats els anys, fa pocs dies que el vaig veure. Va aturar el cotxe i me va cridar:

-Acosta’t  que te vui mostrar sa meva fia.

Dins el vehicle, la seva dona aguantava una deliciosa criatura de pocs mesos.

-Eh, que és guapa, sa nostra nina?

-És preciosa, Rafel... Molt guapa. Enhorabona a tots dos.

-I no té cap defecte, Toni! –Ho va dir com si se gratàs el coll, just davall l’orella.

-Tu tampoc, presumit –li vaig amollar fent la mitja.

En Tomeu és un al·lot d’ara. Ja és grandet. Un pollastre de setze anys. Fa temps que dóna mala vida a ca seva. Se vol posar una arracada.

-No ho somiïs –diu son pare.

-Però quan tengui devuit anys no podràs dir que no, papi.

-No me diguis papi que no m’agrada. I no vaig de penjarois.

-Idò, que me puc posar un tatuatge? –demana l’al·lot.

-Putes, Tolo. Això sí que no! Mai del món –crida l’homo.

-Ahir, a s’arenal –se defensa ell–, vaig veure un jove que en duia un d’una llengo que començava just davall es dobber de sa panxa i acabava dins es banyador.

-Quina brutor! –va dir sa mare.

-Vatua el món –afegí el pare– no me diràs que això estigui bé...

-I a na Pili -continuava el menut amb les seves-, en es carrer d’es Sindicat li varen penjar una anella en es nas.

-Acabem. Vés a estudiar i dóna aigua a sa cussa.

ELS JOVES

Aquests són alguns dels que actualment tenen de devuit a trenta-cinc anys, per aquí. Van com volen. Les ficcions que segueixen són només palla llarga devora els fets que protagonitzen.

En Marcial va començar prest amb les drogues i per aquest motiu va estar uns mesos tancat. D’aquell temps, és una Dolorosa de tota l’esquena i dues creus, una a cada braç, a més d’una agulla tancadora d’acer que du a l’orella dreta.

A en Ramon, li havien dit de nin que una de les tres coses més inútils del món eren les mametes dels homes i ara ha reaccionat en contra d’allò i s’ha fet foradar les seves per dur-hi dues tatxes que just veure-les t’escarrufen que és gros.

En Pascualito va fer llarg posant-se coses on no calia i avui, a vint-i-set anys, li han hagut de fer una espècie de fimosi perquè aquella pell no va poder superar les quatre anelles i la regadoreta de plata que hi duia.

Na Berti era guapíssima i encara ho és més perquè, a la part de dalt de l’esquena, quasi delimitant els omòplats, li han tatuat dues aletes d’àngel que li cauen de pel·lícula. Té en projecte que li posin la cara de James Dean a una cuixa.

El Walter ha tornat dels Estats Units fet un ecce-homo. Tot ple d’imatges de tota casta. De la cara als peus: serps, lleons, camells, l’estàtua de la llibertat, dimonis, l’Empire Estate, calaveres... de tot. Ni els seus amics mallorquins el conegueren quan va baixar de l’avió.

Un cas curiós i amb gràcia és el d’en Carles i la seva al·lota. Ell només duia una corona d’espines molt neta i clara que li envoltava el llombrígol. Però per Internet va veure el non plus de la darrera moda en el tema dels pírcings: una campaneta que se va fer penjar enmig de les cuixes. Ni a davant ni a darrere, sinó al mateix entrecuix. Molestava, però també molesten a molts les llengües foradades i plenes de perns que fan fer les “zopez amb llizez” a tots.

Quan en Carles, a un dels moments més tendres d’intimitat total amb la seva al·lota, la va voler sorprendre amb el nou artilugi, ella ja ho sabia i va fer el beneit fins que, quan practicaven un nou equilibri mig rebentats, li va pegar per dir: “Atura’t, Carlitos, que he sentit campanes. Hauríem d’anar a missa”.  No varen poder seguir... Quedaren tots dos d’esquena damunt les rajoles mig panteixant, amb unes rialles que se sentien del carrer.

I un jove, també d’aquells tots tatuats amb sants, tortugues, artistes de cine, etc., com un mapamundi, en el llit d’una clínica a causa d’un accident de moto. Imaginau la infermera, pobreta, amb la xeringa a la mà tota apurada davant aquell betlem. El metge, quan la veu així d’aturadeta, li mostra el camí: “Mira, en aquest li poses la injecció just entre na Marilyn Monroe i l’Esperit Sant. Així t’anirà bé.”

ELS MAJORS

Creis que massa gent fa massa coses a la seva pell. Havia començat l’escrit de manera tendre i delicada i l’acab sortint de mare. Com surt de mare també bona part de la nostra societat. D’aquí a cinquanta anys hi haurà residències de la tercera edat i hospitals que seran tot un mostrari de pells convertides amb pellerofes ruades plenes de calàpets, ballarines en pèl, creus, dragons, peixos... Passada la moda dels tatuatges, no hi haurà manera d’esborrar-los perquè llevar-ne un de petit ja costa un Perú i a més la pell queda bruta, com si abans hagués tengut murques... feta una merdeta.

Estau avisats.

Credo

La cosa ve de quan, amb 27 anys, vaig passar un curs a Eivissa. Conseqüència de poder pensar molt perquè tenia massa temps, vaig publicar un escrit del qual el capellà de cas Xico va reproduir un fragment en el seu llibre més pessimista. Aquest era el tros que reproduïa: “Mirau, m’he perdut escrivint només quatre coses quan avui havia de tocar temes importants com que vaig tenir temps de sobra per pensar i per decidir sobre mi mateix. Feia ja massa anys que estava condemnat i en pecat mortal i a Eivissa vaig veure convenient acabar amb tot allò i fer allò que normalment en diuen tirar es missal dins es pou, és a dir, deixar una religió que no m’agradava ni em convencia i agafar Déu de la mà i caminar amb Ell sense inferns, ni miracles, ni misteris, ni embulls. Va esser un acte de coratge molt meditat que m’ha fet feliç des de llavors i per a sempre. Vos ho contaré amb més temps, que ara no puc. No sé quan, però ho faré.” La veritat és que no ho vaig arribar a contar però la cosa de creure en Déu a la meva manera se va anar consolidant i va quedar escrita i fixa. Ara, passats tants d’anys, he volgut cercar la paraula que em defineix davant la fe amb Déu i l’eternitat i he demanat a un bon amic si me volia ajudar a cercar-la. Ell l’ha trobada. Aquí deix la reproducció d’uns pocs e-mails que ens varen creuar aquests dies ell i jo, i crec que no demanen cap anotació més.   

______________________________________________________________

Mem, amic, a veure si m’ajudes a aclarir-me una mica. Com se diuen ses persones que com jo creuen en Deu però no en cap religió? Has  de tenir en compte que jo crec que Déu m’ajuda, me cura, li puc demanar pels altres, que aniré a l’eternitat a estar amb Ell i els meus pares... però no crec en miracles, històries sagrades, misteris, redempcions, etc. que tant prediquen. Som exactament un deista?  

_______________________________________________________________

Toni, perdona si m'he torbat tant a contestar.  Si hem de fer cas del diccionari de l'Institut i de l’enciclopèdia, tu no ets exactament un deista perquè, a més de creure en Déu, creus que hi pots establir una relació de pregària, d'esperança, etc. Segons aquells diccionaris, deista és el qui professa el deisme, i el deisme se defineix com "doctrina que reconeix l'existència d'un déu personal, principi i causa de l'univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i sense possibilitat de revelació". Ja veus, doncs, que no és el teu cas. Una mica més vaga és la definició que l'enciclopèdia dóna de "teisme" (només canvia una lletra): "Doctrina que afirma l'existència d'un Déu personal creador i provident". S'hi acosta més per allò de "provident", sense coincidir-hi de tot.  Quin nom li hauríem de donar, a la teva posició? La veritat és que no me'n ve cap al pensament. No te poden dir cristià perquè, segons t'expresses, no tens en compte Jesucrist, que és essencial per al Cristianisme. Les posicions religioses avui són molt diverses. És allò que s'ha dit "religió a la carta" i no és possible trobar un nom per a cada cas. Mira, farem una cosa. Com que no deu esser urgent la resposta, jo t'ho tendré en compte i si entre les meves lectures hi trob el mot que cercam, el. te comunicaré.   

 ________________________________________________________

       Gràcies per la teva resposta... jo també havia mirat per Internet i hi vaig trobar la mateixa resposta que tu, que no puc ser mai un deista... Bé... de cap manera som un cristià perquè tot lo de la Bíblia (sobretot el Nou Testament...) me sembla un Ama Rosa per impressionar a la gent i fer-la sentir culpable. Però mai aniré als altres predicant lo meu i maleint lo seu.... Que me sent molt bé així amb mi mateix i amb Déu. Si mai me pots  definir ja m’ho diràs.  

______________________________________________________________ 

Benvolgut Toni: No hi ha res gaire nou en aquest correu, però tenia ganes de fer un comentari als teus. Tenc un llibre molt gruixat de René Pomeau titulat "La religion de Voltaire". Fullejant-lo, he trobat una pàgina on precisa més la noció de "Teisme" (que no és una malaltia deguda a l'abús del te). (Un dia que no tengui gaire feines, te'n copiaré un paràgraf.) Crec que el mot ja havia sortit abans. El teisme s'aplica a aquell que creu en l'existència d'un Déu, però, a diferència del deista, que hi creu per motius estrictament racionals però se'n desentén, el teista sí que manté qualque manera de relació amb un Déu amb el qual l'uneix una forma de fe. Dins el teisme, pareix, hi cap una bona varietat de posicions, entre les quals hi hauria la teva. O sia, que sempre et pots dir teista, dins l'amplitud i vaguetat del concepte. En el primer correu em deies, més o menys: crec que Déu m'ajuda, me cura, li puc demanar pels altres i aniré a l'eternitat a estar amb Ell i els meus pares. Aquesta fórmula conté les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat, que en principi estan a la base del Cristianisme i segurament d'altres religions. Naturalment, la pràctica d'una religió implica qualque cosa més, per això no et puc encasellar dins cap. Les religions clàssiques, a més de dogma i moral, comprenen un culte i (això és important) el fet de compartir-les amb altres. (La meva posició respecte de cada forma de fe, sia convencional o atípica, és que és bona en la mesura que dóna pau i equilibri al qui la professa i li millora les relacions amb els altres, i és dolenta en cas contrari.) No sé estar sense comentar el teu judici sobre la Bíblia. La Bíblia, que no és un llibre, sinó un conjunt de llibres molt diversos, amb contrasts estrepitosos, que van des de pregàries (els Psalms) fins a poemes eròtics (Càntic dels càntics), passant per epopeies (Èxode), missatges de salvació (Evangelis), literatura visionària (Apocalipsi), novel·la d'intriga (la història de Susanna i els vells, del llibre de Daniel) i una mala fi de coses més, no se pot reduir a un melodrama com Ama Rosa (en conté, de melodrames, com la història de Josep i els seus germans i, segons com, la de Tobies), i les intencions dels seus autors no deuen esser fer por; al contrari, hi ha llibres que pretenen donar coratge, ho aconseguesquen o no, que això depèn molt de cadascú. Independentment que sia un conjunt de llibres revelats, com creuen jueus, cristians i musulmans (aquests darrers amb reserves), i dels usos que n'han fet els predicadors, no li podem negar un valor cultural immens, que ha inspirat moltes obres literàries i plàstiques. Per això defens que l'haurien d'ensenyar a l'escola i a les carreres de Filologia i Belles Arts, cinema inclòs. Per tot plegat, i perdona si m'has trobat impertinent i amb cert aire de predicador, que hauria volgut evitar, jo et suggeriria que, si t'hi vols entretenir, i sense prejudicis ni condicionaments, t'hi acostassis un poc. No se tracta d'assumir-la com uns textos revelats, sinó com una biblioteca (ben desigual, certament), on n'hi ha d'esplèndids, de gran valor literari i humà. Perdona'm, Toniet, però és que hi ha passatges de la Bíblia que em fascinen, com el diàleg de Jesús amb la cananea (que hauria d'apassionar les feministes), l'episodi d'Emmaús i altres que he citat. En canvi, la història de Job em repugna i, si en tengués poder, l'eliminaria del canon. Els estudis literaris de la Bíblia són un dels camps que més m'interessen. Últim: quan he parlat de religions, pensava en les conegudes. De vegades consideram religió doctrines i pràctiques molt allunyades d'aquestes, com el Budisme, el Confucianisme, el Taoisme i altres que només coneixem de nom, que no impliquen la fe en un déu-persona.    Au, basta de xerrameca. És deformació professional.      

 ___________________________________________________________________

Hola!: M’encanta que hagis trobat una paraula definitòria de la meva fe. Ara ja estic tranquil de que no som cap bicho raro i que en el món n’hi ha més com jo. Jo no hauria arribat a aclarir mai la paraula exacta. Me diré teista quan em vegi en situacions en què hagi d’explicar la meva existència dins la vida espiritual i existencial. Gràcies mil. Allò que vaig dir mig en broma de la Bíblia no era cap judici sinó una opinió que volia esser intranscendent. De fet trob que la Bíblia és un gran monument humà i literari com cap altre. Un hi creu o no però un meravellós cúmul de pensaments i d'històries o de ficcions hi ha dins tots els seus llibres. I si mai he de jurar damunt ella ho faré amb gust i seriosament. No m’agraden les religions perquè les trob massa defectes. Els creients mereixen tota la meva reconeixença però no vull que me vénguin a “convertir”. Sí que m’agrada cada dia més creure i confiar en Déu i pensar en l’eternitat com jo vull. Vaig tranquil i feliç des que me vaig espolsar un munt de coses increïbles pel meu capet ja que mai les podré acceptar. Escolta, procuraré ser un bon teista i crec que, de fet, molts dels catòlics no practicants també ho són com jo mateix, però que no ho saben perquè mai s’han aturat a pensar una mica en tot això que tu i jo hem comentat aquests dies. Naturalment que quan mori, me faran un funeral i m’esquitxaran d’aigua beneïda... això ja me va bé perquè a un mort no hi ha res que el constipi per molta d’aigua que li tirin...  Una abraçada.

La senyora

Érem molt nins encara. Ell, en Sebastià, em guanyava de mig any o cosa així. El millor amic d’aquell temps amb qui sempre me trobava bé i tranquil.  Els pares no ens deixaven anar a jugar pel carrer. Ell venia a ca nostra, can Ros. O jo anava a ca seva, just davant la botiga de ca n’Estaca.

A can Ros dinàvem sempre a la una en punt i a can Sebastià ho feien un poc més tard. Quan jo havia acabat, demanava si me’n podia anar a casa del meu amic. Mumpare em deia que sí, però advertia: “Si quan arribes veus que encara dinen no hi entris, que els nins no han de fer nosa”.

Si en Sebastià em veia arribar venia cap a mi amb la darrera bocinada a la boca.

 -Entra que ja hem acabat -me deia.

Encara no havíem començat a jugar quan la veu de sa mare ens interrompia:

-Heu de dur el dinar a la senyora –i ens allargava una senalleta on, davall d’un torcaboques net com les flors, hi havia una greixonera amb el primer plat. El segon, dins una palanganeta de pedra blanca cobert amb una tapadora d’alumini. Al fons, a un costat, la fruita. A l’altre costat, la clau de ferro de la casa de la senyora.

Aquella casa estava en el carrer de Santueri, just davant can Ramon, no gens lluny de can Sebastià. Sols havíem de passar el de Sant Nicolau i ja hi érem. Era com les altres, amb pocs mobles, neta i acollidora. La senyora ens esperava asseguda a un balancí no lluny del portal del corral. Cada cop que la veia sentia una gran admiració per aquella dona, que se passava el temps sempre tota sola, tancada amb clau per voluntat pròpia, asseguda i serena, vivint i repassant mil vegades la vida anterior i mai girada cap a un futur que no li podia oferir nous paisatges. Ho comprendreu perquè la senyora era cega. La llum, les formes i els colors l’havien deixada molts d’anys enrera. Res li regalava ja la vida més que els records o les carícies  que el meu amiguet li feia seguit, seguit i que ella agraïa amb una tendresa  infinita. No hi veia gens ni mica.  Ni tan sols distingia la nit del dia.

Quan arribàvem, en Sebastià s’asseia damunt la seva falda  i li donava mil besades al front i ella reia feliç i deia contenta: “Oh, quin ninet més foll!” i després demanava: “I el teu amic, que no ha vingut avui? Jo tocava tímidament una de les seves mans i deia: “Si, som aquí, senyora”.

He transcrit bé les frases perquè ella havia dit exactament  foll i vingut i és que era catalana, viuda d’un militar important que si mal no record havia mort a Àfrica. En Sebastià me contà moltes històries del soldat però ara no les vos podria repetir perquè s’han dissoltes dins la boira dels anys. Sí que record a la perfecció una vara de llenya noble amb el puny i el cap de plata que l’amic treia d’un canterano i que era, sens dubte, la prova evident de l’alta graduació del militar.

La senyora dinava dins la cuina damunt una taula petita de fusta. La solíem mirar mentre menjava no fos que li caigués qualque cosa p’en terra. En Sebastià li pelava les pomes i  les peres. Les taronges més fluixes, les volia pelar ella, sobretot si eren mandarines.

La senyora també volia escurar la greixonera i els plats que, un cop eixuts, col·locava amb esment dins la senalleta. Després s’asseia al corral on l’ombra era acollidora. Nosaltres ens posaven a jugar allà mateix per espai de més d’una hora. Ella ens escoltava. Si les mosques –n’hi havia tantes aquells anys!– s’acostaven a la seva cara, les hi arruixàvem. Mai per res del món no ens hauríem aprofitat de la seva desgràcia per fer-li una broma o l’altra. Aquella dona era sagrada per a nosaltres i la tractaven amb un esment i amb una gentilesa especials. La volíem protegir de tot quant la pogués perjudicar o fer-li el més petit dels mals.

Faig memòria dels seus ulls morts. De cap manera no podies endevinar de quin color devien haver estat, tants d’anys duien apagats. No tenien cap color. Sols la veu, les mans i el lent caminar eren senyals clares de vida. Tenia els cabells blancs i llisos i els duia tallats a l’estil casolà, com els cabells de la gent pobra. Quina falta li feien a ella els rissos o les ones si els miralls d’aquella casa no servien absolutament de res.

Quan partíem, en Sebastià s’asseia de bell nou damunt els seus genolls i li tornava besar el front. La senyora deia cosa d’anar amb esment pel carrer i a mi “Adéu Tuniet!”.

Record com el vespre del dia que la vaig conèixer vaig pensar molt en ella dins el llit. En aquell temps jo era un nin dèbil i massa sensible. Posau que vaig fotre una bramada en tota... Mai vaig saber ni vaig demanar el seu nom. Per què ho havia de fer? Per nosaltres sempre seria  la senyora

Un carrer com els altres

Partint de sa Font pel carrer de Son Morei i creuant el de ses Eres, trobam el que era i serà per sempre el meu carrer perquè hi vaig néixer i viure per espai de mig segle, que no és poc. Com aquell fill de qui sa mare ha fuit de casa i s’ha ajuntat amb un altre homo i de resultes té dos pares, ara que he emigrat jo per viure a un altre bon carrer d’es Port, hauré de dir que tenc dos carrers i que duc sort. Aquell primer amb el nom d’un insigne paisà, don Bartomeu Caldentey, que va esser el Guttenberg de Mallorca. Efectivament, a més de gran lul·lista, li devem la primera impremta de l’illa.

Era un carrer no gaire ample que llavors no devia tenir més d’una trentena de cases. Avui voldria pegar una repassada ràpida com un llamp a la vida i la gent d’aquell indret. Haurem de fer via i espigolar.

Can Baptista era el primer cantó a l’esquerra. Una casa llarga i prima on l’amo, que era molt religiós, va fer una coveta de pedres foradades en el corral per posar-hi la Mare de Déu de Lurdes. Dins un calaix del canterano, hi guardava la corona bona de sant Josep de la parròquia, que l’escolà major venia a cercar cada any quan s’acostava el 19 de març.

Just a davant, damunt el forn de can Pedacet, a una escaleta estreta i malambrosa, hi vivia un forner magre, sec i eixut de paraules, casat amb una argentina a la qual no vaig sentir mai un mot en mallorquí. Mumpare m’hi enviava perquè allà venien tabac d’estraperlo. Hi comprava unes pastilles que duien el nom de Jorge Ruso i que havia de dur ben estretes i amagades dins la butxaca.

A un altre cantó, a l’esquerra de la part alta, hi estava una família de molt bona gent que vaig apreciar sempre. Era la de l’amo de can Tem, que nomia Ramon i que cada divenres sant se llevava les sabates per passejar descalç el Crist de la Sang pels carrers de la vila dins la processó solemne d’aquell dia.

Veïnat seu, va esser en Bernat Peris, un gegant sempre alegre i festiu, inventor d’un anglès particular que només usava per acompanyar barques golondrines plenes de turistes que partien d’es port cap a Cabrera, Formentor i altres indrets de la costa, cantant acompanyat de la seva guitarra. Bé se demanaven, aquells estrangerons, de quina part de l’oest americà en Bernat havia tret aquell llenguatge que no aclarien.

A la mateixa part i a mitjan carrer, hi vivia don Toni Rigo. Encara el veig escrivint a la taula del menjador. La seva rima bucòlica i camperola, sempre plena de pagesetes que enamoraven pastors i mariners. De llenguatge senzill, delicat i bo d’entendre, els seus versos tenien per eixos el paisatge, les costums, l’encant i l’amor:

És vostra boca un confit,

són vostres dents perles fines,

vostra cara un ram florit,

tot perfumat i exquisit,

de flairoses englantines.

Tothom era feliç a les cançonetes de don Toni. Va esser l’exponent cultural que dignificava la barriada. Havia estat mestre de Calonge durant deu anys i visqué al nostre costat aquells temps de jubilat dins la postguerra amb companyia de la seva germana Catalina.

Ca seva donava per una banda a la casa de dues germanes que tothom coneixia per ses ties Genasses. Varen convertir el seu corral en un jardí ple de flors i, cada mes de maig, jo hi anava i, de tant en tant, me tallaven un ram de roses i lliris per dur a les monges quan tenien armat el mes de Maria. A més, les feia contentes amb qualque senalla de flocs de la nostra fusteria, que deien que els anaven tan bé per començar foc.

A l’altre costat de la casa del poeta, hi va haver una funerària. Record que, una vegada que a Felanitx n’obriren una altra, degueren tenir por de la competència i varen repartir unes octavilles que deien que, si et mories abans de tres mesos, te regalaremos una bonita mortaja. Després hi vivia en Xisco Llucia, un pintor que emprava molta pintura, fred, callat, ajupit, cansat, una autèntica anima mea que caminava amb les mans dins les butxaques encara que fes calor. Sempre amb por d’estar malalt i de passar gana.

Davant ca nostra, era ca mumare, així que mumpare i mumare més veïnats no ho podien esser. Ell me va dir que, abans de casar-se, havia anat una mica perdut per una al·lota de més amunt, a la mateixa acera, que amb el temps va esser la mare d’en Toni Salero de ses rajoles.

Prop de ca nostra, sa madona Miquela, que quan s’enfadava amb s’homo era gros. Al punt que una vegada després de molts de crits, va agafar una corda i se va esmolar el coll fins que se va fer sang per fer creure a l’amo que s’havia volgut suïcidar. Mumare hi va haver d’anar a posar-li tintura de iode. De vegades organitzava balls per les seves filles amb un gramòfon d’aquells de gran trompa que se deien La voz de su amo. Els recordau?

Can Roca era a la mateixa part de ca nostra i la padrina hi venia a passar les vetlades amb les seves nétes acompanyades d’en Guillem Timoner, que en festejava una. També hi venia sa madona de can Muda, que va esser la gran amiga de mumare. Cada cop que anàvem en el cementeri, mumare me duia a la seva tomba a resar un parenostre per ella.

Guardava pel final el record d’un deliciós matrimoni madrileny de casats de fresc, veïnats meus de pou amitger. Ella, na Josefina, agradosa i petitona; ell, en Juanito, malgrat el diminutiu que li dava ella, era un Gary Cooper, alt, ben plantat i elegantot. Feia d’àrbitre de futbol de tercera divisió i me convidava a anar amb ell els diumenges a conèixer pobles. Hi vaig anar fins que una vegada, a Santa Margalida, els locals varen perdre i ens esperaren a la sortida amb pedres i bastons. Era molt nin i me vaig assustar tant que no hi vaig voler tornar. Na Josefina, molt fenera, feia sostenidors a mida. Va tenir tant d’èxit que crec que totes les al·lotes del poble venien a fer-s’hi aquesta peça interior. El meu conco, que feia feina de fuster amb mumpare, ho explicava així: “No veis que en Juanito aquest les deu assetjar es sostenidors a totes i que en vénen tantes perquè les pegui quatre grapades...” Eren uns bon veïnats... com tots. No en vaig tenir cap de dolent. En Tomeu de sa Bíblia, de can Barres, sempre llegia i explicava històries sagrades per on anava. Na Joana d’es Tauló, una espasa com a emblanquinadora. Els germans Salvà de can Mitjanit. En Jaume Estaca i els seus ferros artístics. A can Peraire, el periodista Andreu Manresa...

No hi puc ficar ningú més. He anat ràpid com una moto i sols han estat quatre pinzellades de la gent d’un carrer felanitxer com molts d’altres.

Els dijous

Als quatre o cinc que, quan me topau pel carrer, me demanau quan tornaré escriure qualque bloc de notes més, i a N’Elionor, que rep el setmanari a Ciutat i me telefona repetint això mateix, vos vull dir que ara no escric perquè crec que ja he acabat els temes del passat i que els del present que me toquen de prop són pobres ferm. Com ho faig, idò? Mirau, aquí teniu una mostra del que escriuria si ho contiuàs fent. Res d’important, dues vaguetats desenfadades estil “mi diario” que vos entraran per un forat i vos sortiran per l’altre sense pena ni glòria. Si és que amb això vos conformau és que teniu la màniga ben ampla i vos ho posaré a bon preu.

Els matins dels dijous, per fugir de les dones que fan net en el meu pis, me’n vaig moltes vegades a Ciutat i altres poques al banc, a veure qualque amic de la vila o als hipers a comprar queviures com pernils, formatges, fruita, llet, oli... articles per la casa com lleixiuet, salfumant, sabó per la rentadora o paper higiènic. De paper higiènic i dels hipers vull parlar en primer lloc i crec que ho puc fer, ara que els hipers són molts, perquè una vegada que vaig voler parlar malament de la funerària, en Tomeu no va voler publicar l’escrit perquè només n’hi havia una de funerària i la crítica era massa tallant i directa. Bé, el cas és que vos vull donar un consell i és que quan, als hipers, pagueu el vostre tiquet de compra el repasseu ja que no fa gaire que me varen facturar dos paquets grossos de paper higiènic de 5 euros quan només n’havia comprat un. Me vaig donar compte a ca nostra i al cap de poc temps vaig tornar a l’establiment amb el tiquet. L’encarregada principal me va dir “Seguramente que la culpa es nuestra, pero no devolvemos el dinero, señor”. Ja m’ho pensava que no el me tornarien però, per 5 euros, li vaig poder dir que “Esto es un robo”. Ella, primer va fer cara de llampuga dient “Lo siento” i després va girar el cul significant que me fes sa punyeta i se’n va anar per una porta especial.

No crec que això de posar-te més coses de les reals al tiquet de compra sigui perquè les caixeres remin a favor de l’empresa, però el cert és que mai s’equivoquen a favor teu. Hi ha vegades que tenen una xerrera desfeta i es distreuen entre elles parlant la d’un caixer amb la d’un altre amb veu alta mentre despatxen. Ahir mateix, la que m’atenia a mi, deia a la de la caixa del costat “¿Viste  ayer cómo le contestó Belén Esteban al señor aquel del jersey azul?”. Davant diàlegs tan filosòfics un no sap què ha de dir però alerta, ninetes, que si me tornau fotre hauré de venir amb un notari.

Fins aquí sobre els dijous que qued a Felanitx. Per dir alguna cosa dels altres dijous, quan vaig a Ciutat, vos puc contar que sempre aprofit per veure qualque exposició de pintura, per comprar llibres, per fer carrers de la part antiga, etc. Ahir, d’una llista que duia de sis llibres, no en vaig trobar cap. A Llibres Mallorca me regalaren el seu calendari del nou any, que des de sempre el cuiden amb certa dignitat literària.

La que més me va quedar dins el cap va esser una imatge real com la vida mateixa, d’aquests dies en què els fumadors són els protagonistes. Quina estampa, amics meus, la de la terrassa, ampla i extensa del bar Bosc, al cap d’es Born, amb totes aquelles estufes damunt l’acera perquè els viciosos del tabac no s’enredassin allà defora. El dia era gris i fred i estaven tots arrufadets i encollits. Les nombroses estufes amb la flama alta i brillant semblaven les torxes d’una processó  quan està aturada fent un recés. O els cirials d’una casa santa trista i depriment. Cap rialla entre aquells fumadors i fumadores que, reposant el cap als respatlers de les cadires, estaven envoltats d’un núvol de fum que s’anava diluint dins l’aire humit de les onze. Si hagués duit la meva càmera de fotos  hauria enregistrat, sens dubte, una bona imatge per l’arxiu. Vint o trenta persones callant i fumant davall lones obscures que les protegien només a mitges de la brusquina del moment. Un vellet amb el ulls clucs i el puret a la boca. Una al·lota, ja no tan nina, mirant com la seva cigarreta aguantava, encara, dos dit de cenra fent equilibris per no caure. Un representant de matalassos mig constipat amb dues gotes que tímidament li volien fugir del nas. Una senyora, ben paneta ella, carregada de polseres i collars amb els dits grocs com el color mig esmorteït pel fred de l’or de les joies. I aquell jovenet, a la part més allunyada del bar, casi tocant els  cotxes que passaven pel carrer, allargat damunt dues cadires, posant els llavis com si volgués besar el cel i fent calamars a la romana de fum que anaven creixent i desapareixien amb la brisa humida i gelada...

Quina estampa, vos deia, la de tots aquets humans que les lleis de fa dos dies han convertit, de qualque manera, en marginats socials i que, asseguts a la millor terrassa del centre de Ciutat, semblava que feien el noviciat per entrar a Caubet. Quins hiverns més cruels vos queden, amics meus.

Benvinguda mil vegades aquesta llei antitabac que les vos fa passar tan putes. No sé com vos podríem ajudar a somriure... I si és que no ho voleu deixar i vos estimau més fer les cares tan llargues, és cosa vostra. Però, creis-me, acceptau que vos donin la mà per deixar-ho. El fred no és perillós, el tabac sí. Pel fred, les estufes o Canàries. Pel tabac, vosaltres mateixos.

El pelegrí i la crisi

Si de tant en tant venc aquí a contar-vos ximpleries de les meves  vos donareu compte de que, excepte els dijous que, com vos vaig dir vaig a Ciutat, me pas la vida d’esquena a la civilització, perquè entre es Riuetó, s’Algar i sa Punta poques activitats culturals, per no dir cap, hi puc trobar. Sí, una, la pintada infantil que hi fan els nins a l’estiu, res més. Però, alerta, que els llibres, la música, i els bons CDs de cinema no hi falten mai a ca meva. Per la finestra immunda de la televisió la cultura  no hi sol guitar massa. Un dia en parlarem de l’oferta televisiva.  Ah, però per Internet si que estic obert al món. Ja n’hi pot haver de coses al poble... Internet és un univers que educa, informa, te relaciona, te diu veritats i mentides, te rebenta, te calma o, també, te posa histèric que és quan te fa flastomar.

A s’Algar hi vaig cada dia, els matins a sortida de sol sense trobar-hi ningú i devers les cinc de l’horabaixa que és quan sol haver més gent. Jo dic que aquesta cala és com un santuari a cel obert on un hi pot trobar la pau interior, notar el valor  del silenci i sentir profunda admiració per la naturalesa. Tot, perquè és l’únic indret de la nostra costa on no veus ciment, ni asfaltat, ni hotels. A gran dia hi sobren els cotxes, les motos i les caravanes. Hi sobraran mentre a la sala no hi hagi un batlle o uns regidors que el freqüentin i se donin compte de la joia que tenim i del que li falta perquè puguem  lluir-la i fruir d’ella amb totes les dimensions.

Bé, al que anava.  Fa unes setmanes que, a s’Algar,  m’hi vaig trobar una persona un tant singular. Passat el niu de metralladora, quan la costa puja i apareixen els primers caramulls de pedres que, com si fossin petits monuments  megalítics,  hi va component i deixant plantats aquí i allà per tot el caminoi de ronda, l’amo en Miquel de can Felia des de fa uns anys quan se va jubilar. Allà m’hi vaig trobar, un dematí molt humit d’aquest hivern, dins el més de gener on tot rajava, un individu de mitja edat que, al sol tebi d’aquelles hores,  estenia el que havia estat una tenda de campanya on hi havia passat la nit de qualsevol manera. Va venir al meu encontre amb una xerrera desfeta. Duia, a les mans, un petit mapa de Mallorca no més gros que un foli. Me va dir que havia estat a cala Murada i que volia arribar a cala d’Or  caminant en direcció al far.

-Uff.. Si que hi anau malament –li vaig dir- Amb un mapa així de petit voleu trescar aquesta illa?  Li vaig explicar que havia de pegar a l’altra banda d’es port i fer-se per amunt cap a s’Horta, etc.

Deixant la tenda estesa allà, la xerrera que duia va fer que m’anàs acompanyant fins on el mal temps hi posa l’alga. Mentre fèiem aquells centenars de metres me va demanar mil coses. Me’n va contar mil més. El seu aspecte era el d’una persona normal. Alt, primet, vestia molt senzillament però no anava brut ni feia mala olor. El seu parlar, encara que tan esmolat, també era discret i educat. Ho deia tot en castellà i aquí ho posaré tot en català encara que només sigui per fotre una mica els del Circulo Balear ara que les se prometen bones amb el en Bauzà dels orgues tan a favor seu. Li vaig dir que devia estar ben fort i sà fent caminades tan llargues.

-De quants d’anys me fa vostè?- me preguntà.

-En deveu tenir una trentena- vaig contestar mirant-li els cabells i la cara.

-Idò ha fet curt, senyor. En tenc cinquanta un.

-Vatua el món... Ningú ho diria!-Vaig exclamar sorprès.

-Sap que passa... que porto una vida molt sana. Soc fadrí, no bec, ni fum. I tampoc mai he tingut relacions sexuals. Son verge en tots els sentits, amic meu.

Quan algú te diu això darrer  quedes un poc aturat perquè què li has de dir? Li has de dir que les juguetes són per jugar o coses semblants? Res, ho vaig deixar anar a tot això de la virginitat i per seguir parlant vaig pegar a una altra banda canviant dissimuladament de tema.

-De quina part de Catalunya sou?

-De Barcelona mateix. Però fa uns anys que visc a Madrid on estic preparant oposicions a notaria.

Quan va dir allò de notaria me vaig perdre. I més quan me va contar que vivia, juntament amb dotze o tretze més, a un pis de no sé quina barriada. Cinquanta un anys i preparant oposicions a notari, convivint amb tanta de gent i aquests dies passant les nits fredes damunt les pedres pelades de la costa. Que trobau? Ah, i encara no ho havia dit tot:

-Aquest matí voldria anar a missa. A quina hora la diuen?

-Crec que a les onze. -Vaig contestar.- Jo no hi vaig.

-A mi m’encanta anar a missa i, sobretot, sentir els sermons. Me fan pensar molt els sermons. Ara, a les onze, aniré aquí, a la missa del port i l’horabaixa a la de cala d’Or a veure com predica les paraules del Senyor el capellà d’allà.

-No vos queda casi res per caminar si, com deis, voleu arribar a cala d’Or a peu.

-Hi voldria anar per la costa, sempre per damunt les penyes...

-Uiii... No crec que ho pogueu fer... Ho trobareu molt lluny i malambrós. Venir de cala Murada és fàcil, però per anar a cala d’Or, germanet, en pegareu una panxada.

Ell estava convençut de que ho aconseguiria sense dificultat.

A l’altura de s’alga ens varem separar. Jo dient bona sort i ell agraint la companyia.

Quan vaig contar la trobada a la família me varen dir: “Punyeta... deu ser aquell homo que ahir horabaixa va venir a demanar pa rostit, tot carregat amb una bona motxilla i ple de santcristos penjats...” . Efectivament, aquells dies vaig poder comprovar com el pelegrí errant de s’Algar es guanyava el sustent demanat pa rostit per les cases. Pa rostit no devia ser per ell demanar ajuda. Era una manera de no rebaixar-se tant... com si volgués anar a pescar a la llesca. La gent, els primers dies, li donava pa blan, formatge, sobrassada o fruita planyent la seva situació... però quan tothom va trobar que aquell personatge tan verge i il·lustrat, allargava massa la seva estada al port i s’excedia sempre contant la mateixa història de les oposicions a notari, del voler escoltar tots els sermons de totes les misses, etc. La gent, vos deia, el va deixar córrer i per això quan, ja cansats d’ell i de la seva comèdia, el veien arribar, optaven per tancar les portes de ca seva,  a veure si a cala d’Or, o on fos li poguessin canviar un poc el sentit del seu peregrinatge del que no vaig arribar a creure que el pogués dur a cap ermita en concret sinó més bé a una  casta de vida erràtica i mig miserable demanant pa rostit per tot arreu...

Les històries amb mentides evidents, com és el cas d’aquesta, solen acabar per fer riure. Però vista la greu situació d’algunes persones que menteixen per poder menjar, creis que més que altra cosa, fan peneta.

El dia més feliç

Vos heu aturat mai a pensar quin ha estat el dia més feliç de la vostra vida? Pot esser que, per a  uns, sigui aquell en què vàreu conèixer la vostra costella. Per a altres, quan els va néixer el primer fill. Per als qui se pensaven tenir càncer, quan varen arribar els resultats de l’anàlisi que deixaven ben clar que aquell tumor que feia tan mala cara era un inofensiu depòsit de calç.

Quan jo anava pels set o vuit anys, les meves monges ho tenien prou clar: el dia més feliç de la vida de tothom era el de la primera comunió. Com podia no esser-ho si el Bonjesuset entrava per primera vegada dins nosaltres i ho omplia tot de felicitat i de puresa? Posaven tan d’amor, fe i ingenuïtat aquelles donetes dins totes les seves explicacions doctrinals que un se va arribar a convèncer que la primera comunió que estava a punt d’arribar seria més important que la vida mateixa. Per a tal esdeveniment, calia preparar una gran festa on no hi faltàs res: regals, pastissos i xocolata. “Digau als vostres pares que preparin moltes taules plenes de flors per als convidats ja que serà el dia més feliç de la vostra vida. Repicaran les campanes. Quan s’obrin les portes de la parròquia, s’obriran totes les flors del camp, els ocells no pararan de cantar. Davallaran els àngels i els arcàngels i el sol lluirà més que mai. Perquè el dia és tan gran, tots els nins i nines que fareu la primera comunió anireu tan ben vestits i pentinats. El Bonjesuset de Praga entrarà dins cadascun dels vostres cors, que rebentaran de felicitat”.

Calia haver-se preparat amb temps per a aquell esdeveniment, aprendre de memòria les oracions i saber totes les respostes del catecisme amb aquella pregunta grossa, on s’especificava que moltes eren les causes que modificaven les espècies del pecat, perquè, si allò que un havia robat era poc, el pecat era venial, però si allò que havia robat era molt, el pecat era mortal... Més tard aprendríem que el fet impúdic de tocar-se la tiuleta seria sempre pecat mortal.

Jo esperava, com deien les monges, que els cosins i els amics vendrien a ca nostra i me farien molts de regals i somiava amb una ploma estilogràfica d’aquelles de bufeta que no havien de mullar mai dins els tinters... Però vegeu com va transcórrer tota aquella història del dia més desitjat.

Eren uns anys en què els meus pares havien pres consciència que no s’havia de tudar una pesseta i que l’austeritat era una eina precisa i obligatòria per esculpir el temps i els homes, quan l’abundància sols fou privilegi d’uns pocs que, per suposat, no érem nosaltres.  Mumare va aconseguir  manllevar una mudada de mariner de l’armada que me quedava pesta. No sé si hagués estat millor anar vestit de torero. Me venia ampla de pertot. Jo havia tengut la cucurutxa de petitó i, com que pujava molt magre, els calçons me ploraven que era gros. Perquè omplís una mica aquella jaqueta generosa, me varen cosir dues tovalloles al mariol·lo. Tampoc no eren meves les sabates de xarol, ni el missal de tapes de nacre, ni el rosari, ni els guants blancs. Crec que l’única cosa pròpia que duia visible damunt la meva magror eren els calcetins. Mal pintava el panorama perquè aquell fos el dia més feliç de la meva vida.

Quan partirem caminant des del convent de les monges cap a la parròquia, vaig procurar anar mig dissimuladet entre els qui duien medalles, anells i altres joies com eren aquelles creus pectorals de bisbe que molts lluïen satisfets i gojosos.

Durant la cerimònia, alguns d’entre els més plantats varen pujar al presbiteri per recitar una mena de manifests de fe que se deien “actes”.  Els seus pares ploraven d’emoció. Jo no record que els meus ni tan sols fossin per allà. Podria assegurar que no. El capellà no se cansava de repetir una i mil vegades que aquell era i seria el dia més feliç de les nostres vides. Mentre ell ho deia, jo ho dubtava ferm.

La festa a ca nostra va esser de pel·lícula italiana. La vàrem celebrar entre sis. Els pares, el conco en Jaume, que vivia amb nosaltres, la cosina Antònia, el meu germà i jo. Tots drets envoltant la taula del menjador on un plat de crespells i una botella de mistela s’esforçaven per fer el mateix paper que l’abundància d’ensaïmades, xocolata, pastissos i xampany que se serviren a les cases dels meus amics. Quan ja no hi hagué res dins el plat, el pare em va dir: “Ves a Can Maiol i que el conco et faci un retrat”. El conco en Mateu me va fer posar un colze damunt una mena de columna romana i, com que me va retratar d’un costat, vaig sortir amb una orella enormement grossa que se destacava en aquell caparró innocent al qual volien fer creure que els àngels del cel havien davallat.

Com veis, a ca nostra no havíem fet tot allò que les monges deien que havíem de fer. Des d’aquell dia, vaig estimar molt més els meus pares i em vaig sentir molt orgullós d’ells. Era un reacció interna davant una societat que feia el ridícul amb luxes que no corresponien als anys de la postguerra que ens va tocar viure.

L’horabaixa, el meu pare em va comprar una cadernera i vos jur que va esser més preciosa que totes les plomes estilogràfiques que havia desitjat tant. Més que les flors del camp que se degueren obrir a l’uníson de les portes de la parròquia.  I quan la mare em va donar una pesseta perquè anàs a can Truiol a comprar escaiola, vaig pensar que a la fi aquell era el dia més feliç de la meva vida i per això anava corrent i botant pel carrer.  Plorava de content... tant m’agradava aquella cadernera.

Petites coses al Port... entre el somriure i la vergonya

Crec que amb els anys que duc escrivint ja he dit tot quant volia dir del nostre port. Però cada estiu el port és actualitat perquè quasi tothom hi és per la calor i per les vacancions i no em queda més remei que agranar una mica dins la memòria a veure si hi queda res que vos pugui contar. Si en surt qualque cosa, serà sempre personal i mai general i per aquest motiu, un o l’altre o tots vosaltres direu: mira’t aquest, quines beneiteries ha vingut a contar avui...

De vegades exageram quan deim que no s’ha de tudar res. És sobre aquest tema, que va la primera agranadura. Vegeu com un horabaixa tots els de la colla ens trobàrem a l’arenal dels Capellans, que ara és conegut com els Banys de na Cleo. Motiu d’aquella reunió: fer i menjar un bon trempó, com abans ja ho havíem fet i menjat a s’Algar o a sa Cova Foradada. Encara havien d’inventar els plàstics i el férem dins un ribell de test, envernissat i lluent. En varen quedar unes poques racions. Quan arribàrem a l’ensaïmada, va passar per allà una senyora felanitxera, tota romàntica i amb aires d’arts escèniques, i va dir que si havíem de tirar aquell trempó que no ho féssim, que ella el se’n duria per sopar el seu marit. Només per aprofitar aquell menjar tan senzill, la bona dama va traginar a peu el ribell des de Na Cleo fins a la part central de les cases del port, quan encara feia sol i la calor pitjava amb tota. La m’imagín amb un pam de llengua defora entre la pols del camí. Posat que les tomàtigues i els prebes anaven tirats de preu, li hauria convingut més deixar anar el nostre trempó i fer-ne un tranquil·lament dins la seva cuina. No ho trobau així? Ella. no. Tudar, a casa seva, era un sacrilegi. No s’ha de tudar res, és ver,  però tot té un límit. Un pescador la va sentir com, arribant a les primeres cases del Riuetó, cantava “Un bel di vedremo”, a pesar de la suada magistral que duia. Li anava l’òpera, a la dama aquella.

Foren uns anys en què era inevitable topar-se amb don Joan, el vicari d’es Port. Un porrerenc que marcà època pels llargs anys que hi va exercir. Pel seu caràcter pagès, amigable i, sobretot, per la seva senzillesa i transparència. Amic de tothom, no era home per anar a fer sermons a la Seu i, dins la seva encantadora subjectivitat, repetia cada any, lletra per lletra, que a la processó del Carme havíem de posar bones cordes i fermar les barques fort, no fos cosa que qualcuna se rompés i la processó quedàs xapada en canal.

Tornaré tot d’una a don Joan, però per anar on vos vull dur és necessari anotar que altre temps quasi totes les dones arribaven verges al matrimoni. No era com ara que no està massa ben vista tanta virginitat ni tants d’escrúpols com la santa mare església exigeix encara a les dones per exercir de catòliques exemplars. Per tals costums virginals, molts de casats de fresc, abans de partir cap a Madrid, Barcelona, Sevilla o Andorra, anaven a passar les primeres nits al port, on solien fer trinques. Ja m’enteneu. Un lloc molt adequat per a consumar el que fos. De dia, un passeig i altre, ben aferradets pel Riuetó, es Babo o s’Algar i a qualque lloc es trobaven amb el vicari, que ja torna al nostre escrit. Queda dit que els encontres de les parelles amb ell eren inevitables. I ell els desitjava tota mena de felicitats i de ventures. Ho feia amb el seu dir planer i net. Paraules senzilles i simpàtiques com la salutació que va fer a uns amics meus un matí quan anaren a prendre al cafè amb llet al bar de can Cosme: “Bon dia, noviis! I que no heu tengut por aquesta nit?”. Què ha dit el vicari!, pensaren ells, però don Joan era així i no havia dit res més que allò que haguria dit a una colla de nins de 12 anys. Per paga, a la vetlada, s’havia apagat el llum i no n’hi havia hagut de tota la nit. Els tirs del capellà anaven en aquest sentit. Havia parlat exactament de por, de la por de la fosca i dels fantasmes i de res pus. Ja estam que els noviis pensaren amb tot quant degué crear la seva pròpia imaginació després del primer vespre de dormir junts. L’al·lota va tornar vermella i res més.  No hi importava explorar ni mica el diàleg de don Joan, les paraules del qual  sortien d’un enteniment incapaç d’avergonyir, ferir o cremar ningú.

D’avergonyir una mica uns protagonistes d’una bauxa especial de la qual tenc molta responsabilitat, foren uns fets motivats per un servidor quan va haver aprovat les oposicions.  Vaig convidar els meus amics a sopar a ca nostra, al port. Havíem de fer llarg i vàrem complir. Cal dir que tots nosaltres érem moderats en tot i que aquell vespre vàrem botar olímpicament la paret i vàrem enviar la moderació a ca una puta quan ens perdérem amb el beure i amb el menjar. L’escenari quiet i solitari d’aquella tardor convidava a l’excés. Feia la nit tranquil·la d’una lluna plena i grossa com un erer que ho banyava i ho vestia tot de plata. El paisatge semblava acabat de sortit de ca l’argenter. A mitjanit, el far era l’únic vigilant del nostre caminar, que ens va dur per ca’n Cordellina, on entrarem tots dins una barca de no sé qui i ens posàrem a remar cap a la fonera, on cantarem el “Cara al sol” i el “Prietas las filas” amb tanta potencia que ja hauria volgut en Pavarotti arribar a notes tan altes. Quan tornàrem fermar la pastera, un dels amics que no havia romput cap plat mai, se va fitxar en un llaüt d’allà prop i va dir: “Mirau, aquest és el llaüt del nostre professor de...”, i aquí ve l’animalada perquè, amb tota delicadesa, va obrir les portes que tapaven el motor, se va treure la tiula i va fotre una pixarada damunt aquella màquina que no tenia cap culpa dels suspensos o dels aprovats que havia firmats el seu propietari, qui, temps havia, ens havia transmès amb tota paciència i amb tota manya els coneixements propis de la matèria que li fou assignada al nostre Institut Laboral. A més, l’alumne que va cometre la buidada de ronyons sobre el centre neuràlgic de l’embarcació era un gran amic personal de l’educador i cal pensar si, a la seva manera, ho va fer per agraïment més que per altre motiu... Anau a cercar si en realitat allò fou o no un acte d’homenatge i  d’estima.

Però hem de convenir que aquell va esser un fet vergonyós. Ho vàrem reconèixer tots nosaltres quan l’endemà ens havíem aclarit d’aquella boirada que el beure més del compte provocà dins els nostres cervellets. Que és de ver que el beure ho capgira tot. No begueu massa, amics meus, que si, com nosaltres, compixau un motor de barca, vos podríeu compixar també la moral, de la qual no hem de presumir mai si no treballam sempre a favor seu.

Tres segons plats

Aquells anys, passàvem el temps de figues a foravila, al Pou Nou, on engreixàvem mitja dotzena de porcs negres i  aixecàvem les figues, les ametlles i les garroves.

Cada temporada, el padrí Toni anava a la vinya que hi havia darrera la caseta i collia una bona senalla de raïms negres i dolços. Després els premia i abocava el most dins la mateixa olla gran on solien fer els caragols. La posava en el foc i feia bullir el líquid un parell d’hores cada dia. De tant de bullir, aquell most acabava per minvar de tal manera que al final cabia dins una petita olla amb broc. Havia tornat força espès: una mena de melassa més dolça que tot, tant que, quan la tastaves, et feia coïtja en el coll. El seu nom propi era el d’arrop i crec que s’ha mig perduda, la paraula, perquè el suc del raïm ara no es bull a cap lloc.

Jo l’he enyorat, a l’arrop, perquè era una gola dinar a foravila d’uns fideus amb patata de primer i, per segon, mumare em fregia una tallada de sobrassada i, tot d’una que la tenia dins el plat, hi posava a damunt una bona cullerada de l’arrop miraculós sortit de les mans, el gust i la paciència del padrí. Mullar-hi pa blan era massa. Me creureu si vos dic que ara mateix, quan escric, em llep els llavis recordant el gust de la sobrassada fregida i el most bullit? Diuen que això de mesclar dolç i salat és un invent modern. Idò vos cont exactament de fa mig segle.

Tenia un canet de pel curt, clapat de blanc i negre, que nomia Cañón. Petit, viu, valent i eriçoner. Una espira que ens anava de primera, ja que els eriçons no ens fotien els pollets com passava a altres cases del camp on hi havia corrals de gallines. Alguns vespres m’espolsava la por i sortia amb en Cañón a trescar tanques, botar parets i  fer caminois. Al cap d’una hora o dues tornàvem a ca nostra amb dos o tres eriçons dins la sarrieta. Sé que, almanco dues vegades, vaig dir a mumare que els volia menjar rostits i per això el padrí, sempre el padrí, els escaldava i els inflava per una cama amb una canyeta fins que eren rodons com una pilota. Llavors, amb un vell raó d’afaitar, els tallava totes les pues. Ben cuits al forn fins que feien crec-crec i envoltats de patató i de verdures, aquella no era mala menja, que no he vist repetir a cap altre lloc i per ningú més. Deu esser per la feinada que duia...

Acabaré amb un altre plat que tant menjàvem el temps de les figues com altres mesos a la vila. Nosaltres li dèiem “estam i seda” i era un fregit a base de molta carabassa tallada amb petits daus i també molta col-i-flor i trossets de ventresca o de panxeta, amén d’unes talladetes rodones de botifarró. M’encantava i crec que, dels tres menjars de què vos estic contant, serà aquest el que qualsevol dia  repetiré per la senzilla raó que tots els seus components estan encara a l’abast de tothom.

Quan les hamburgueses i les salsitxes han vingut, unes del centre d’Europa i les altres d’Amèrica, parlar del menjar de fa cinquanta anys a una pobra caseta de figuerolers del Pou Nou vos haurà semblat estrany. No me volgueu fer creure que una hamburguesa sigui millor que el pancuit, que un bullit d’ossos de porc, que unes sopes mallorquines... o que una tallada de sobrassada fregida amb arrop.

La llibreta que guardàvem dins el calaix dels torcaboques tenia totes les receptes de cuina escrites en felanitxer. No estaven corregides ni normalitzades, però a ca nostra tots les enteníem perfectament. No em tragueu llibres de narrativa ni de poesia, per molta bellesa que hi trobeu a dins. Mai no hi veuria els records, l’encant ni els sentiments que vaig experimentar quan mumare em deia “Comença per llegir fort la recepta dels rubiols i jo aniré preparant el ribell...”

 

Una mort tan absurda

El d’avui no és un escrit alegre ni optimista. Vos avís. Ben al contrari, és trist, més trist que qualsevol de les cares amargues i negres de la vida. Per ventura no l’havia d’haver redactat però va ser com si complís una ordre sortida de no sé on del meu interior, allà on la bondat i el sentiment que un pot arribar a tenir-hi reacciona davant certs fets encara que aquests no siguin recents i brollin de la font de la memòria.

Parlaré d’un fet tan incomprensible i absurd com és un suïcidi. Havia quedat oblidat pels anys però va tornar  fa uns mesos. Amagaré el lloc i canviaré el nom del protagonista perquè, encara que no succeís a Felanitx, podria passar que algun ressò  d’aquesta narració arribàs a la casa i no voldria refrescar ni gratar dins ferides tan doloroses. 

El passat més d’abril un matrimoni amic d’aquell lloc, em va convidar a dinar. Hi vaig anar amb molt de gust perquè sols les ganes d’estar junts aquella jornada eren el motiu i no altre de la reunió. Arribats al cafè la dona va treure una capsa plena a caramull de fotografies en blanc i negre i color de quan fèiem feina plegats a l’escola pública del poble. Una capsa tota plena de mestres i d’alumnes. De quan férem tercer, de quan pujarem a quart, de quan visitarem la Seu i el castell de Bellver,  de Formentor, de ca s’Arxiduc...  Amb en Rafel que ara és manescal, na Magdalena que quan escoltàrem Pacífic 231 de Honegger va sentir nervis per causa d’aquella música tan grossa, en Toni del mercat que dibuixava tots els portals sempre oberts, na Maria que es volia fer monja i ara resulta que és casada i té quatre fills mascles. I el qui a la força havia d’aparèixer... en Miquel, sempre delicat i senzilló, que plorava quan els problemes eren complicats o quan li fugia el coratge de botar aquell cavall de fusta i de cuiro del gimnàs. No volia plorar però les llàgrimes el delataven sense vergonya i allò li sabia un greu del món. Un greu com no vos podeu imaginar. S’esforçava el que no dic per estar content i fer bona cara. Però era tan feble que feia passar pena a tothom. El temps del pati es seia al banc de pedra i a vegades em cridava: “Mestre, veniu a seure una estona al meu costat” i em mostrava un petit transistor com una capsa de tabac que havia trobat on la gent hi tirava els trastos vells. “No sonava i l’he arreglat. Tenia els fils de l’altaveu romputs”. Pobre Miquelet, qui havia de dir o tan sols sospitar, que pagaries cara aquella feblesa de la que no en sabies ni en podies fugir!

Els anys el posaren davant el fantasma i la por del servei militar i aquest no perdonava els senzills ni els dèbils. La por, va ser la por de Ceuta, de Melilla i de la marina, la que el va dur a presentar-se voluntari. Perquè els seus ossos de canyamel no sortissin de l’illa. Perquè res no fos pitjor del que imaginava ell mateix ni del que temien els seus pares sempre preocupats i en vigília quan no era davant seu.

A una cinquantena de quilòmetres de ca seva li esperava la mili més dura i més terrible que la de l’Àfrica o la de l’infern. Es va trobar envoltat d’altres soldats, veterans, forts i durs, sense pietat ni comprensió de cap mena. Li feren el feix damunt. Les bromes més pesades. Les humiliacions  que no podia resistir. Li daven la culpa de les faltes dels altres i els dissabtes quan volia anar a casa s’havia de quedar arrestat enyorant les veciadures i el coratge dels seus pares mentre els culpables li giraven l’esquena i partien de dones o als seus pobles. Va tornar poca cosa. Bé deia  no he fet res però mai no  volgué delatar els altres. Exercir de cueta no era cosa seva.

Quan a la fi va arribar aquell permís de quinze dies va intentar alenar i somriure com abans però ja no en va ser capaç. L’havien destruït, li havien romput les ganes de viure. Els pares el dugueren al seu metge que li va receptar una tanda de vitamines i  pastilles per dormir. Res el va compondre. Estava fet d’ell. El dia abans d’acabar aquell parèntesi familiar va preparar la roba i les botes per tornar a la caserna però devers les set de l’horabaixa, de l’hora més baixa del dia, crec que fou al sostre on va acabar amb la seva vida. Sobre el llit, el macuto mig obert i unes camises de soldat netes i pulcres que la seva germana li acabava de planxar...

 Ja feia anys que jo havia vingut destinat de mestre aquí i me va telefonar el marit del matrimoni que vos deia més amunt. La mala notícia. La pitjor del món. Aquell dia no vaig pensar en res més. A les vuit vaig agafar el cotxe i cap el funeral. Primer a ca seva on els seus pares i la germana havien esgotat les llàgrimes i les queixes. Sols es sentia de tant en tant una mena de gisco de la mare que no sabies bé si procedia d’una veu humana o de l’agonia d’algun animal mal ferit.

A l’església em vaig seure sol al darrer banc i heu de saber que quan vaig veure com entraven uns militars, soldats, sergents o capitans, no ho sé, no m’ho demaneu... la sang em va pujar a la cresta. Els militars que guarden la pau sempre m’han semblat honrats i bona gent, com tothom. Però aquells no. Aquells feren passar en Miquel per la barqueta i quan vaig veure com es col·locaven amb la família i fins i tot s’atreviren a posar-se drets al seu costat a l’hora del condol,  vaig sentir una onada de ràbia i dins mi mateix deia malediccions i flastomies i volia cridar “Què cony hi feis vosaltres per aquí, militars de merda?! Vos ne voleu riure una vegada més d’ell, fills de puta?! En Miquel no ha mort del grip, precisament”. Vaig sortir al carrer. Tornaria a casa del jove un dia d’aquells però a l’església no hi aguantava ni un segon més.

Vaig esperar deu o dotze dies i era un dilluns quan vaig fer la visita. El pares d’en Miquel no ploraren, ni feren espants. Estaven mig hipnotitzats pels tranquil·lizants i parlaven fluix. Dins la portassa, una senalla grossa de goma negra amb ràdios vells, telèfons romputs, imants, bobines, altaveus... “Tot això li feia perdre la xaveta... Li agradava tant! -digué el seu pare- No ho podem guardar tot. És per dur on tiren els trastos vells”. Vora una de les anses, dins la senalla, el petit transistor d’aquell dia al pati. “Si em deixau...-vaig demanar- m’agradaria el transistor”. “Vostro és; no serveix per res”. “Ja ho sé, però m’interessa”.

Vares néixer  massa prest, Miquel. Quan ja fa un grapat d’anys d’allò teu, dins els dies i els temps que corren actualment, no hauries de fer el servei militar. L’han enviat a porgar fum! I segur, ben segur que series un bon electricista de ràdios i transistors... Mala sort, amiguet, tu que a l’escola dibuixaves fusells amb una flor al forat por on havien de sortir les bales....

Dos estudiants en vespa

Al Port hi ha un fuster moreno, magre i sec, que quan em veu em diu que escrigui més notes d’aquestes. Que ho faci més vegades. El darrer pic li vaig comunicar que estava esgotant els temes i ell va insistir: “No importa el que escriguis. Parla del que vulguis, però escriu més”. Era un acte de fe i per aquest motiu li vull dedicar  la narració d’avui que és d’aquelles que pràcticament  no importen a ningú que no em digui parla del que vulguis o conta  el que sigui.

Així que començaré per dir que quan estudiava de mestre a Ciutat vaig tenir un amic bastant diferent a tots els altres. En certa manera era una persona enlluernant sense voler enlluernar. Crec que aquesta és la paraula que el definia millor. Era i és,  supòs, perquè l’imagin viu, encara que el seu aspecte deu haver canviat moltet.  Li diré Pere perquè ningú no el pugui identificar ja que o lo millor o pitjor  el podria perjudicar que un imprès com aquest  despullàs  certes coses seves. Ho dic per si un cas ja  que en realitat  no pens que  es molesti per res del que jo conti  ni ara ni mai. Tal era la confiança que tenia amb mi.

Quan el vaig conèixer corria el mes de setembre de l’any 1958. Jo havia arribat a Ciutat carregat amb la maleta i els llibres i em vaig establir a una pensió econòmica d’un dels Repisos d’es  Port,  situada a mitjan carrer Blanquerna. No era com ara que la majoria dels estudiants van i venen cada dia. El patró era Repiso i la patrona una felanitxera alta, prima i morena, amb els cabells llargs i negres que li arribaven a les anques. Per aquest motiu li deien la Puríssima sense ser-ho.

Arrib al Magisteri a mig matí i després de saludar dos felanitxers del meu curs, me ve un desconegut: “Saps si els llibres els venen a ca’n Fondevila?”. Li vaig dir que si i el me vaig mirar de dalt a baix. Sense ser excessivament alt, era d’aspecte agradable, ulls negres, cabells nets i llargs pel temps que corríem, plantós i, sobre tot, ben vestit. Roba de marca d’aquells anys i sabates cares. Ben pentinat i arreglat. En poques paraules, una perxa.

Sense saber perquè ens vàrem fer amics i fou la manera de que jo passàs desapercebut ja que tota l’atenció dels altres era dedicada a ell, sobre tot la de las al·lotes, algunes de les quals li devien amollar coses equivalents al “tío bueno” d’ara o altres expressions semblants.

En Pere va resultar ser fill únic d’una família rica de s’Arenal de Llucmajor on tenien un hotel important. Estudiava de mestre per fer alguna cosa, per passar uns anys,  perquè el seu destí era el de conduir o dirigir aquell establiment turístic amb el seu pare i mai el d’anar a exercir l’ensenyança per aquí o per allà. El meu si que era el de fer de mestre i això perquè els meus progenitors m’estimaren  tant que se’n fotien de suar de valent perquè les lletres m’alliberassin de les bòfigues i dels esbraonaments de cada dia.

Així que ens vàrem aplegar dos de bons: un que es dava la gran vida i l’altre que ho havia de fer tot per no fracassar decepcionant als de ca seva.

Era  bon xicot el nou amic i crec que de tot d’una ja em va apreciar ben molt. Però jo, al principi, no m’acabava de fiar d’ell perquè era mal estudiant i no sabia si anava de perdut pel món. Però no hi anava perquè no bevia, no jugava, ni feia animalades i es conformava amb que passejàssim amb la seva vespa per aquí i per allà. Això si, pareixíem el senyor i el criat. Ell amb  un pervindre sense problemes i el posat fascinant i jo amb la meva cara de pagès i les butxaques buides. Crec que es va fer amic meu perquè em veia confiat, senzill i diferent a ell. Devia ser per això.

No era un perdut, deia, però si molt,  molt femeller en un temps en el que  tothom resava “Bendita sea tu pureza” i  escoltava sermons d’aquells de fermar-se el xiulet a pany i clau. Anava a lo seu i  quan jo li deia “Te passes un poc” es limitava a fer la mitja. Ho tenia fàcil amb les dones i canviava de parella cada dos dies. No s’enamorava mai de cap d’elles. Només les utilitzava per passar una bona estona.  Un dia em va dir: “Veus aquella rossa? Té les mames molt blanes”. I un altre: “Saps na Maria de segon curs? Du un lunar com una pesseta just devora el dobler de sa panxa”. Però mai  presumia de res ni em marejava contant històries de llits ni coses semblants. Quan el vaig advertir de que en podia embarassar alguna me va assegurar: “No et preocupis. Sé el que faig”.

Moltes vegades em convidava a dinar a l’hotel de ca seva on vaig comprovar que els seus pares eren dos trossos de pa encantadors que l’adoraven totalment.

Un dia el vaig enviar a porgar fum perquè me’n va fer una. A un examen parcial em va copiar tan lletra per lletra que el resultat va ser que ens vàrem suspendre a tots dos. Li vaig dir de tot: que ell ja tenia la carrera feta i que jo no, que se n’anàs a fer moltes punyetes amb senyors com ell i que em deixàs tranquil. Que ja no volia saber res més. Ell: “Perdona’m. No tornarà passar”, i jo “Ves a la merda, puta ric!”.  Vaig estar un parell de dies mosca però al final hagué de claudicar. Veureu perquè:

Un  migdia  se presenta a la pensió econòmica i em diu: “Podries venir a baix, al carrer? És que t’he de dir una cosa que no te puc dir aquí?”. Vàrem davallar. Davant la porta hi havia un descapotable negre no molt gros però molt lluent com no n’havia vist  mai cap d’altre. “No toquis aquest cotxe que et fotran” li vaig dir. I ell: “Què no el toqui? Si l’he llogat per dur-te a passejar... A veure si d’una vegada et passa la moneia  que dus aferrada. Així que avui horabaixa ni tu ni jo anam a classe... Venga, puja”. 

Vàrem recórrer  mig Mallorca. Finalment cap al mirador de ses Ànimes. D’allà al port d’Andratx on en Pere feu a posta de passar vora una femella impressionant per tal de tocar-li el cul... Un desastre de riure i d’animalades com aquella. Després d’allò, quin remei,... més amics que abans.

Però el que havia de passar va succeir. Va embarassar una al·lota. La putada va ser que llavors no  en volgué saber res del bombo. I jo, com que tothom sabia que era amic seu, vaig haver d’escoltar per dues vegades els plors d’aquella futura mare que em demanava que intercedís a n’en Pere per ella. Vaig fer el que vaig poder i quan vaig veure clar que era ella qui s’hi havia tirat de cap per caçar en Pere, vaig donar el joc per escampat: “Mira, arregla’t com puguis“.

 Si el meu company utilitzava les dones, era evident que elles també l’utilitzaven a ell. Me demanareu si hi hagué judicis, etc. Això seria un altre relat que no vull contar. El cert és que  hi va haver un Peret pel món sense pare, com sol passar a cada una de les novel·les que donen a les quatre per la primera.

Vull que quedi clar un altre pic que en Pere sempre em va apreciar, admirar i acceptar mil vegades més que jo a ell i ara em sap greu haver fet curt.

T’ha agradat, fusteret, aquesta història? És la d’una amistat tan vertadera com que tu em demanares que escrigués més vegades. Te vagi xupi....

Un jove de Llucmajor

En Toni Ramis, com tota la seva família, era una persona noble. Alguns segles enrera els nobles tenien títols i ara  tenen dignitat. D’aquests era en  Toni, el nebot d’aquell Regent més de mig poeta que nomia Gabriel Rebassa i que va ser amic meu i crec que de tothom qui com jo a Felanitx tenia els meus anys.

Sa Rectoria era i és encara avui un conventual on llavors residien el Regent, dos vicaris, la madona Bàrbara i, a temporades més o menys llargues, algun dels tres nebots de don Pere i de don Gabriel

La reduïda dinastia dels Rebassa és va instal·lar a la rectoria començant pel cervell ponderat i transcendent de don Pere per continuar i acabar amb don Gabriel que es va fer nostre perquè ja de tot d’una el vàrem admetre com a un felanitxer més. Vingueren de Llucmajor, un dels pobles ben considerats aquí. Més que Manacor que, més gran i més prop, feia dir a mumpare que no se’n podien fiar ni mica. El trobava com una cova de lladres. Anava a comprar-hi mobles per revendre i sempre el fotien d’una manera o de l’altra, a part de que li birlassin els taps de la benzina i de l’aigua d’aquell citroën amb butxaca que després convertiria amb camioneta. M’hi feia anar amb ell perquè quedàs dins el cotxe i guardàs. Ara, des de que els artistes han emigrat d’aquí i han fet lloc, els lladres es deuen haver mudat a Felanitx perquè són més protagonistes del nostre poble que la cultura mateixa.

No ens desviem del tema encetat més amunt. Moltes vegades don Gabriel Rebassa duia o convidava el seu nebot i les nebodes a passar llargues temporades a la rectoria. Tant ell com elles s’integraren a les nostres colles sense que ens dàssim compte. En Toni tenia la mateixa veu greu del seu conco. Era alt i espigat, amb la cara agradosa, de mirada franca i neta. Sobre la part més alta del front, quatre dotzenes de cabells es rebel·laven dels altres girant cap a l’esquerra. Cap el mateix indret on, al cervell que protegien, començaren a germinar noves ideés. Moltes vegades jugàvem i sortíem  plegats i per no res ens dèiem mil coses, animalades de jovençans que encara maduràvem i que mesclàvem les capbuitades  amb les rialles més sanes. Record com a un recés de cert ball en Tomeu li va demanar què feia que es passava tant de temps a Felanitx, afegint que allò era sospitós. Fou llavors quan algú de  nosaltres li enflocà aquesta: “És ver, Toni, que tu ets fill d’es Regent i de sor Celedònia?”. Mentre tots, inclòs ell,  esclafíem a riure, tingué els ulls badats i la resposta preparada: “I de vosaltres quants  n’hi ha que sou fills d’una  puta?”. Mai el podies fotre perquè sempre tenia les respostes i les solucions als llavis. Per tot, fos el que fos.

Tornarem grans perquè era inevitable i ell creixia savi, responsable, bo, clar i net. Prest es va decantar cap a l’estudi de les lleis i les idees el col·locaren dins el camp diplomàtic. Començava. Estava a un punt de partida i ja era una espasa. S’estrenava per  ser un socialista important quan arribà a Felanitx la noticia freda i negra que ens va deixar a tots sense paraules: un accident de trànsit havia acabat amb la seva vida.

Cada cop que veig les seves germanes, Margalida i Lourdes, pens amb ell. Ara ja fa molt que no les he vistes. Però no importa. La darrera fou Lourdes. En Tomeu me diu que, amb na Catalina, varen sopar amb ella no fa massa. Podria aprofitar i dir d’elles. De les seves veus baixes, escanyades, reposades i gruixudes que conserven els mateixos matisos característics dels destacats oradors d’aquella gentil dinastia vinguda de Llucmajor.

 Li dèiem en Toni Regent. Algun dia havia  de deixar constància del seu pas dins la memòria. Aquell jove llucmajorer  força simpàtic i força agradable, com vos contava, fou amic al que el destí li marcà el camí curt i les petjades profundes.

Durant els anys on es desperten dins un les inquietuds en Toni havia vist i sentit com els seus concos Pere i Gabriel, des de  la trona, proclamaven llibertats, demanaven igualtats i  exigien justícies i amors. Marcat per aquelles esperances volgué somiar,  també ell,  poder transmetre algun dia les mateixes idees des d’alguna de les trones més importants del país: el Parlament, el Congrés o el Senat.  Anava caminant  amb passes grosses cap allà per posar-hi la veritat més neta, la seva veritat... i va morir a l’intent.

Els amiguets morts

Tots Sants ja és aquí. La cosa de ser sant deu ser com la de tenir un certificat d’estudis de bona conducta que deuen expedir a Roma i que garanteix el cel. No hi crec. Pens que tot és teatre per fer tornar la religió gran. A mi tantes estàtues i tantes pintures dins les capelles no em diuen res. Els que no tenen cap sant certificat a la seva família es quedaren fellons i per això es degué inventar Tots Sants que deu ser com una immensa explanada  plena a rebentar de bona gent. De totes maneres és una data per recordar, respectar i estimar. Serà bo que la festa torni cada primer de novembre.

Avui tractaré d’uns nins petits, ja sants ells. Sants, dels de la planícia de la que vos parl. Res d’altars ni capelles. Són tres amiguets que finiren quan jo era de la seva edat. Llavors els nins morien molt més freqüentment que ara. Jo mateix no sé com  vaig sobreviure a una terrible cucurutxa que m’esfondrà els pits i em deixà magre i sense talent. Superar allò hagués pogut ser motiu  per anar a Sant Salvador descalç déu vegades.

La narració d’avui em du cap el temps en el que devia tenir cinc o sis anys. Molt menut, com veis. Havia vist ja la mort d’un nin molt més petit que jo, d’un any i mig, del qui en deien un albat. La mort dels petitons portava aquesta qualificació perquè es produïa quan encara estaven a l’alba de la  vida.

Avui en dia els nins són més forts i els pares, a més, els allunyen de tot el que pugui ser trist, perillós o d’impacte: accidents, malalties, cadàvers, mutilats, etc. No sé si a la llarga deu ser convenient del tot tanta protecció. En el meu cas, a pesar d’haver pujat tan dèbil i malaltís, a ca nostra no m’amagaven res i em vaig acostumar prest a veure malalts, nafres i també alguns morts fins el punt que no m’afectaren massa. Record quan de la mà de mumare vaig anar a visitar la casa de l’albat on veié el fèretre blanc de l’infant. Era al carrer Santuerí, devers ca sa planxadora, molt prop de la nostra fusteria. Vaig veure com els de la funerària taparen aquella caixeta blanca que més semblava l’estoig d’un vestit de nuvia que altra cosa. Després el pare del nin la va agafar  i, sense ajuda, la va posar ell sol dins el vehicle mortuori que també anava engalanat de blanc. Tot blanc mentre unes campanes sonaven tèbiament a la Parròquia i el cotxe partia directe al cementiri. Cap missa ni cap reso perquè els àngels i els nins no han fet mal a ningú.

Entre els quatre i els sis anys vaig dir l’adéu definitiu, vos deia, a tres amiguets del barri que a la vegada ho eren de l’escola.

En Jaumet de ca Ses Mestresses Grasses jugava a un terrat sense parabandes i quan volia davallar l’escala va patinar i va caure d’uns tres metres d’altitud. Moria als pocs moments. Record els plors de la mare i de la tia dins un escenari de llençols que tapaven els estants i el taulell de la botiga de ca seva. Amb ell havia jugat molts de dies dins la seva portassa  mig plena de caixons, capses i canastres on hi solien trobar plàtans d’aquells que de tan madurs  ja no es podien vendre. Idò eren mel de dolços i en Jaume me deia menja’n  més i jo responia que no podia pus que em farien mal de panxa. Rèiem molt botant entre tot aquell remenat d’envasos i de caixons.

Al carrer de s’Abeurador, en Colau de ca’n Soleret moriria dels tètanus que llavors i sempre s’han dit els estribos.  S’havia fet una pelada a un taronger del corral i suposaren que havia agafat la infecció dins la païssa per on havia passat amb la nafra fresca. El seu germà Toni i jo teníem un any i mig més que ell i anàvem amb la mateixa monja: sor Paulina.  El mes passat en Toni me deia que no era del tot segur que fossin els estribos directament els que el mataren ja que el metge Pascual creia que havia estat una aturada del cor degut a un excés de medicaments per detenir-los, receptats per un altre molt bon doctor de la vila. Va ser trist, vos dic. Quan em mirava aquell cos sense vida em vaig dar compte, quasi tràgicament, de que els ulls tancats dels morts no dormen. Aquells dies les monges  feien les festes de la Mare de Déu de Lourdes. Dins la capella es respirava el mateix sentiment que dins ca’n Soleret. 

     A pocs metres, davant ca’s notari Massot, moriria un altre amic d’aquell temps: en Biel de ca s’Escultor i de ca na Bou. Un al·lot dels que en deim blaus perquè naixen amb alguna greu deficiència al cor. Solen tenir els dies comptats. Era major que els de  colla habitual però degut al seu estat jugava quasi sempre amb nosaltres. Una vegada que el seu pare descansava mig dormint a un balancí, en Bielet es va seure damunt ell i s’hi va aferrar pel coll. Així va morir sense dar-se compte ni passar cap pena. No vaig estar bo fins que mumare me va menar a veure’l i vos diré que mai havia sentida una sensació tan gran de pau com la que vaig experimentar allà mirant el meu amic dins la seva caixa, allargat del tot, tant que semblava haver crescut dos pams. Vestit de blanc... i blanc era ara ell de pell, tan com la neu, quan s’havia passat la vida de blau. Sé que em vaig trobar bé allà mirant-lo. Mumare m’estirava de la camisa i em deia anem però jo no em movia i contestava esperau un poc encara. No podia creure que un company tan decaigut i demacrat sempre, s’hagués convertit en un al·lot tan feliç i tan atractiu  pel simple fet de morir-se.

Enguany, ja veis, per Tots Sants m’ha pegat per recordar aquests tres amiguets amb els que jugava a bolles i a botar, que em feien menjar plàtans molt blans i massa madurs. Però ara, que he pensat amb ells i que els he enyorat i que sé que un dia els tornaré a veure, ja em direu com ho farem. Jo major, que escolt a Bach i a Fauré i que llegesc a Cortázar, a Espriu i a Saramago... i ells tan menuts jugant a amagar-se i fent cases i castells amb fustetes de colors. Com ho farem Jaume, Colau i Biel? Mirau que vàreu entrar a l’eternitat per la porta gran oberta de pint en ample i que jo, segons diuen els predicadors, hauré de passar pel cos de l’agulla per haver pensat massa, per haver desitjat massa i també per haver estimat massa poc.

M’espera, primer, diuen, un judici final propi i després, quan tot faci un tro, el judici universal que canta la Sibil·la, que serà  una gran reunió, com a les olimpíades, però amb milions de trillons més de gent. Amb n’E.T. i tots els seus ja que la convocatòria  arribarà als astres de l’infinit. Tothom espantat de por per arribar a saber si podrà entrar o no.  Què vos sembla? Serà puta dic. Però bé, no vos preocupeu que res no he cregut mai de tot això... Ho han muntat així perquè, entre moltes altres incomprensions, la gent vagi més a missa i a confessar.

Jo vendré com sigui, ho sé cert. Vendré acompanyat d’un munt de cussets per jugar amb vosaltres i m’agradaran més molt les bolles i els conillos d’amagat que no llegir tots els Saramagos i els Cortázars del món que en realitat són un pesats que imaginaren truites. Vos ensenyaré a fer ballar baldufes i a pegar pois perquè no hi vàreu ser a temps. Crec que dins una barcella que hi ha al cuarto de la xulla n’hi tenc dues que vaig comprar a ca’n Llonga. Una d’elles pega la coça molt llarga...

Un felanitxer en tren · 1

Si vos dic parlem del tren manifestareu que no hi anau perquè aquí no n’hi ha. Vos diré... a dotze quilòmetres n’hi ha un de bo del que jo mateix en faig ús cada setmana per arribar fins a Ciutat. Fa tres anys que hi vaig i m’encanta. És modern, pràctic, tranquil i còmode. Cada hora surt i cada hora torna. Totes les facilitats del món. Arribau a la capital i ja no heu de pensar on deix el cotxe, que me costarà l’aparcament, els semàfors, les direccions prohibides, les retencions, les hores punta... tota una xarxa d’entrebancs i d’inconvenients que el tren no té. És ecològic, no és renouer, si que és net i segur, un mitjà que també hauria de tenir Felanitx. Però no convé somiar truites que això jo ja no ho veuré i molts de vosaltres tampoc. Temps arribarà que si perquè grans plànols he vists per internet on Felanitx serà una terminal d’un preciós ferrocarril que passant par Campos, Santanyí i Llucmajor arribarà a la moderna estació ciutadana de la plaça d’Espanya. De totes maneres hi ha bastants de felanitxers que com jo utilitzen sovint el tren. També es nostre el  que arriba i parteix de Manacor.

Quan un és dins el tren té la sensació d’estar en una mena d’establiment públic sense consumicions del que entre i surt gent seguit, seguit, on un calla i l’altre arma conversa. On un llegeix i l’altre mira milers d’ametllers en flor. On un no saluda ni diu res i va cap baix i on l’altre és alegre i es gira per tot i a vegades arriba a xerrar massa. Hi ha una mena de vida social dins el tren que no trobareu igual en el bus o dins l’avió. Diferent cada hora perquè cada hora és un trajecte i cada trajecte té les seves petites històries i els seus protagonistes. Si dins aquesta nova era del tren no l’heu testat, no sabeu el que vos heu perdut a no ser que sigueu tan quisquillosos que trobeu ossos en es lleu. De totes maneres jo, quan en caigui bé, vos convidaré a venir en algun dels meus escrits dins el tren. Me vareu dir, uns de vosaltres, que escrigués el que fos però que escrigués... No m’ho haguéssiu dit. Ara m’haureu d’aguantar amb el tren.

Però avui serà diferent. Avui me toca rememorar només un poc aquell darrer tren felanitxer. La seva estació era en es Lleó, on ara hi ha l’auditori, es va vendre en dos dies i els rails de les vies foren desmantellats en un no res així com es va fer la venda dels terrenys por on passava. Ni ens vàrem donar compte. Ens vàrem girar darrera, tancarem els ulls i quan les obrirem no vàrem tenir tren. Els nostres pares i padrins l’havien estrenat l’any 1897. Va tenir èpoques en les que es va utilitzar moltíssim i altres no tant... Devers l’any 1965 va començar a ser oblidat. Sols hi anaven alguns soldats, guardiacivils i  funcionaris de l’ajuntament. Un dia qualsevol de 1967 va fer el darrer viatge. Vàrem “perdre es tren” i mai l’expressió havia tingut tan de sentit. No va ser una bona cosa. Vos ho assegur. I mai entendré com del darrer viatge els felanitxers en volguérem fer una festa. Més li hagués anat un funeral que no pas una bauxa.

Era el vespre. Anàvem cantant i rient... i ens vàrem excedir... Ho vaig comprendre allà mateix i més quan passant per Porreres, Montuïri, Algaida, Santa Maria, etc.  només veiem alguna cara llarga que ens mirava des de les andanes cercant explicacions a allò nostre. A Algaida  fou on ens arribà el que ens mereixíem: una renyada en tota regla per part del cap d’aquella estació i de la seva dona. Amb cara d’una ràbia immensa i els ulls plorosos ens increparen per la bulla que havíem organitzada: “No teniu vergonya! Vos lleven es tren i vos posau a riure... Putes felanitxers! Anau a la merda! Déu faci que algun dia no l’hagiu de menester de veres a n’es tren!”  No sé als altres però a mi em feriren aquells tirs i sempre he pensat que no havíem tret cap enlloc... Va ser com una falta greu. Com delinquir i tot. Així vos ho dic. Abans d’armar-les s’han de pensar i pesar les coses i no sé amb nom de quin progrés i quina cultura organitzarem tot allò. Devia ser en nom de la cultura de les carreteres que avui són la vergonya dels que estimam la nostra terra A més del tren vàrem perdre la prudència i el seny.  Putes felanitxers, ja tenien raó els d’Algaida...

Ara quan vaig sovint a Palma en un tren que no es tan nostre pens, cada vegada que ho faig, la meravella que seria poder agafar-lo a Felanitx mateix per anar al metge, per comprar unes sabates, per pegar una ullada a a capella d’en Miquel Barceló o, simplement, per anar a pegar un tosquet. Jo l’agaf per no res. El meu twingo hi posa deu minuts a la distancia que em separa de la terminal més propera. Dins el tren es viu diferent. Hi ha, a vegades, petites estones que cal assaborir. Hi trob gent de per tot arreu. També felanitxers...

Vos ne contaré un poc del que es parla, del que es veu i del que es fa dins el tren del nostres dies. Serà prest.

Un felanitxer en tren 2

Algunes vegades, quan vaig a Ciutat en tren, hi trob qualque felanitxer. L’altre dimarts, el trajecte de tornada, el vaig fer amb una joveneta del barri des Convent qui forçat em va voler canviar el seient perquè no anàs de cul enrera.  Vaja... gràcies, nina, perquè he arribat que m’agraden aquestes atencions  per part de persones com tu. Això vol dir que vaig fent anys i que m’encanta fer-ne. De moment no me vull aturar. Ja veurem que tal més endavant. Ah, i fa un més, també en dimarts i també dins el tren, vaig tenir una petita i molt agradable conversa amb una altra al·lota d’aquí, de la part del carrer d’en Pelat o de sant Miquel, no record d’on li diuen. No era una passatgera més sinó una treballadora dels serveis ferroviaris que, amb una mena d’alicates, anava foradant els bitllets de tothom: revisora, com veis. Ara cada vegada que trenca el meu tiquet  li dic “Uep, felanitxera!”  i ella somriu.

Tenc dins la memòria algunes petites històries que es conten o que passen dins el tren. Ja aniran sortint perquè el que vull aquest pic és fer una petita redacció d’al·lot. Com si el mestre hagués escrit a la pissarra  un títol tan ximple com A Palma en tren.

Anem, idò, a Ciutat en tren avui que no passarà res d’estrany, que tothom seurà tranquil, que alguns dormiran amb el cap recolzat  a l’alt respatller encoixinat de blau, que altres llegiran el diari, que els més joves escoltaran música a l’mp3 que duen dins el butxacó i que altres, com jo mateix, mirarem passar foraviles, pobles, muntanyes i planures i veurem com els niguls blancs del cel deixen ombres més grans que ells sobre els pinars, les cases i els sembrats.

Encara la veu de la locutora no haurà acabat de resar el  rosari de benvinguda en català, castellà i anglès i ja serem a Petra. Les arcades de l’esquena de l’església diuen que el poble s’estén com una manta a l’altra part i sols un carrer o dos arriben a l’estació on pugen una monja menuda com una ametlla i un moro alt i forçarrut que mira sempre al terra com si estàs empegueït de ser d’on és.

A Sant Joan baixa un mecànic amb la seva caixa d’eines i a Sineu entram  més dins la vila amb carrers i tallers a cada banda. Pugen set a vuit persones. Al nostre vagó, un senyor vestit de gris amb un maletí negre com si fos un vicari de la parròquia que anàs a passar comptes amb el bisbe.

Quan deixam Sineu, on els carrers s’acaben i les cases s’aclareixen, aquestes es mesclen amb els trats sense edificar. Me crida l’atenció un petit, petitíssim terreny en forma de triangle. Es veu que era un solar rectangular molt menut i que per culpa de les vies i alguna modificació al camí n’hi varen prendre la meitat; el xaparen per la seva diagonal i el varen deixar així fet un no res on sols hi caben mitja dotzena de faveres i dos carxofers. Però l’amo el deu estimar ferm perquè l’ha envoltat d’un bon reixat de filferro i a una de les columnes del portell hi ha col·locat una rajola de ceràmica on en lloc de noms presumits o irònics per, com en el seu cas, venjar-se de la mala sort, hagués pogut escriure Es Fangar, Es Palau o S’Avall, hi ha posat senzillament Es Quesito i és que allò no pot dur altre llinatge. I, mirau,  ben segur que al seu propietari, aquell triangle de pocs metres quadrats, aquell quesito de terra li deu donar més satisfaccions i més gusts que a molts de poderosos els centenars de quarterades que deuen tenir.

Entre Sineu i Inca hi ha una aturada d’enllaç per deixar pas al ferrocarril que va cap a  Llubí, Muro i Sa Pobla. Què bé estan, amics, tots aquests pobles amb el seu tren! Me fan enveja. Tant de bo que en lloc de les absurdes autopistes, al loco govern que tenim li hagués pegat per regalar-nos el tren! (Un dia parlarem de que en realitat les autopisten no acurçen ni un segon els trajectes a Ciutat). Si no es fes aquesta aturada d’enllaç, haguéssim pogut topar amb el de Sa Pobla i per això la necessària coordinació amb el minut o dos d’espera. Per aquí hi deu haver plogut perquè els llaurats estan embassats.

Teniu en compte que anam asseguts a la dreta i  que miram només per les finestres de la nostra part. Abans d’arribar a Inca veurem algunes cases grans amb tanques d’ametllers on pasturen centenars d’ovelles. Si el dia es bo el panorama és bucòlic i sols hi maquen els flabiols... Ara reis, supòs, perquè jo som així de romàntic i desenton en el món d’avui tan mecànic, tan egoista i tan fred. Les ovelles són notes blanques de llana sobre el vermell de la terra o sobre el verd de les herbes. Alguns menets de pocs dies fan pessigolles a les seves mares cercant  glops de llet entre les cuixes. No lluny de la soca d’una figuera sense fulles es degué morir ahir una d’aquestes ovelles i el seu cos, amb el ventre inflat, roman allà clavat mentre els picarols de les seves germanes toquen a mort sense que elles mateixes  ho sàpiguen.

Inca és el més gran i més important centre del centre de l’Illa, valgui la redundància. Diuen que és un cor i ho crec, no només per la situació sinó perquè tot el moviment mateix que hi ha a l’estació mostra gràficament el seu bategar. Allà espera una gentada que per poc, quan entra, acaba d’omplir tots el vagons i pensau que el nostre tren encara s’ha d’aturar a mitja dotzena de llocs més abans d’arribar a Ciutat.

Resulta que aquí, a Inca, haurà de fer aturada també aquest escrit perquè l’ordinador, que  també és revisor, diu que ja duim prop de mil paraules i troba que ja n’hi ha prou. Seguirem.

Un felanitxer en tren · 3

La bicicleta no contamina, la barca al rem tampoc, ni la de vela, tampoc els carruatges. D’entre els transports col·lectius, el tren deu ser el que menys mal li ha fet a la capa d’ozó  de l’atmosfera. Amb els abusos i les animalades hem romput les vidrieres fumades del cel i ara el sol, aquest estiu mateix, pot ser comenci a venjar-se. No és que no hagi avisat.

Si sempre que podem canviàssim la comoditat i el confort del cotxe per la discreció del tren, per exemple, alguna cosa feríem bé per la comunitat... Hi ha senyors tan senyors que per res del món pujarien al tren . S’aixequen de pressa i malhumorats. Agafen el seu monovolum excessivament luxós que mostra a tothom el poder adquisitiu. Són els merdosos de sempre que mai estan contents i que augmenten dia a dia. Fan tota la carretera mig empipats, riuen poc, no tenen amb qui xerrar... Dins el seu cotxe fumen, es queixen tot sols, aguanten la pixera i acaben per fer alguna que altra  ventositat matinal que sona seca com si fos un tir d’escopeta i que anul·la els ambientadors que hi va posar la senyora fa dos dies. Quan les dones van amb ells no canvien. Elles ja hi estan acostumades. Pot ser són d’aquelles senyores empiulades que es preocupen pel canvi climàtic i diuen que un simple pet, tan si sona sec com esquerdat, no pot fer molt de mal a la capa d’ozó. Tenen raó amb això.

Pujar a un tren és distint. Diríem que entram en un mon social mitjà on, en una mena d’habitacle, volguem o no, participam del bategar dels altres. I les coses canvien quasi sempre per bé. Sentim parlar, riure i fins i tot hi ha algun malhumorat que, pujant tirant pestes, ens fa certa gràcia.

Recordau que estam fent una senzilla redacció d’un viatge a Ciutat i que som a Inca on tots els vagons queden quasi plens. Són llargs els vagons. Els inquers han deixat pocs seients lliures. Prest anirà pujant més gent i n’hi haurà que arribaran a Palma drets però sol succeir que quan és ple és que el trajecte que resta és curt. La mateixa estació d’Inca deixa clar que aquell lloc és important i per ser-ho els inquers tenen la sort de poder agafar un tren cada estona. Com molt cada mitja hora. Més possibilitats, impossible. L’ecologia fàcil,  a mà de tots ells.

L’ambient intern de cada vagó al omplir-se ha canviat visiblement. No puc ni imaginar el desastre que hi hauria aquí si, com altre temps, es deixàs fumar. Estaríem dins una cambra de gas. Les advertències per tot arreu avisen de la prohibició. Un nin de quinze anys que va amb sa mare, treu una cigarrera de menta que li va regalar el conco apotecari i quan passa el revisor  simula xuclar el cigarret de plàstic i treure fum pel nas. És un petit i inofensiu aprenent de provocador. L’home riu i li diu “Això ni en broma, Martí!”. Es coneixen d’abans i el nin li mostra la llengua. “Es meu fill es un desastre, revisor” diu sa mare. El revisor s’allunya i segueix foradant els bitllets i les cartolines que li estenen  els que acaben d’embarcar.

Així com anam deixant la ciutat va apareixent, majestuosa, la Serra de Tramuntana on algunes boires tapen tímidament els cucurulls de més altura. Hi deu fer bon alenar per allà dalt. El revisor obri la porta per entrar al vagó següent però abans es gira un segon i fa la torta a n’en Martí i també li dedica un senyal de que li prendrà la cigarrera. L’al·lot l’amaga dins el butxacó del xandall i alçant l’altra mà amb el puny tancat estira el dit d’emmig i fa un gest ràpid i significatiu com si punxàs l’aire, just allò que vol dir “Ges...puja aquí i veuràs Portopí” i s’esbutza de riure.

Ja veis, tot això són subtilitats de no res que, lluny de ser històries, ni tan sols són anècdotes. Però a mi m’atreuen sempre les petites coses de cada dia i de tots els llocs. Per assaborir la vida com cal no tingueu pressa que vos ofegarà. Mirau-ho tot amb gust que sou espectadors del millor teatre de la humanitat. Recrear-se en les petites coses pot ser millor teràpia que les dels psicòlegs i dels psiquiatres. Si cercau l’encant del que vos envolta o vos acompanya trobareu el bon sabor i la serenitat que sempre han aconsellat els pensadors més savis del món.

Passam per Lloseta i a Binissalem baixen sis negres que fan feina allà aixecant unes cinc-centes vivendes que hi construeix el felanitxer més ric de Mallorca. S’han de tenir molts de diners per fer tanta d’obra. Me conten que els d’habitatges es varen anunciar un dia i que l’endemà ja s’havien venuts tots. Passa que com més ens acostam a Palma més ciutadanons hi volen tenir el seu niu perquè la capital els oprimeix com si fos una presó i a pocs quilòmetres, Binissalem, Santa Maria, Marratxí, etc. tenen la possibilitat de badar la boca al vent, estendre la mirada fins lluny, respirar l’aire més pur i més net, dormir tranquils i, amb el tren, tenir el lloc de la feina ben prop. Res millor.

No ens torbam a veure el castell d’Alaró que posa espectacularitat al panorama. La Serra torna aquí impressionant i a vegades dramàtica. Com les muntanyes que pintava Gustau Doré. Ens aturam uns segons a les andanes de la propera fita on si bé hi ha una petita caseta d’estació aquesta roman sempre tancada. Unes andanes nues amb els seus bancs de ferro i fusta pels qui esperen i res més. Dos pobles molt acostats són els que utilitzen el servei encara que els seus habitants hagin de venir amb el cotxe o caminar uns minuts. A la dreta Alaró i a l’esquerra Consell, més prop. Quasi es donen la mà però els rails de la via xapen les terres i els llocs.

Un felanitxer en tren · 4

Si tinguéssim el tren al barri d’es Lleó, com abans, hi hauria tal facilitat per agafar-lo que seria massa. Però els deu minuts que feim amb el nostre el cotxe particular per anar a Manacor els tocaria poder-los fer en un dels bussos adscrits als serveis del Govern que ens dugués fins a l’estació. Si el nostre Ajuntament ho demanàs supòs que la cosa es donaria per feta en dos dies. És una possibilitat que deix escrita aquí perquè aquells que ho trobin ho manifestin, que és demanant com, a més d’anar a Roma, es pot arribar a Manacor o a Ciutat. Veim que tal opció la tenen els habitants de Portocristo, per exemple, i els de molts d’altres indrets mallorquins ja que a quasi totes les estacions per on passa el ferrocarril hi arriben o hi esperen un o varis autocars que acosten el tren als pobles que no el tenen com és el nostre Felanitx mateix. És una comoditat pel públic que supòs  que costa doblers al Govern però he de convenir que aquests són ben gastats. Hi a, a més, un bon ventall de possibilitats d’obtenir descomptes importants en el preu dels bitllets. Els que han complert 60 anys i han demanat la targeta blava paguen només la meitat i els estudiants i distints col·lectius socials també viatgen amb avantatges substanciosos.  El tren, a més d’ecològic, surt econòmic. Tant l’estic alabant que crec que hi hauria d’anar de franc per la publicitat que aquí li estic fent. Es broma... no vull res, sols xerr amb vosaltres. Això sí, reclam el tren per Felanitx i com més prest millor. El polítics han dormit fins ara, li han girat l’esquena. Crec que ni tan sols hi ha pensat amb el ferrocarril. Somien altres truites que no serveixen per res.

Reprenguem la redacció del nostre senzill viatge a Palma, que ja vaig dir al principi que seria tranquil i sense emocions. Quasi un trajecte terapèutic per curar el mal de les presses i els caps inflats a causa de les preocupacions. Recordareu que ens acostàvem a Ciutat i que érem a l’aturada d’Alaró-Consell on pujaren nou o deu persones.

L’estació que segueix és molt moderna, com el lloc mateix on van els passatgers, quasi sempre joves que hi  baixen. Li han posat el nom més lleig que han trobat: Festival Park, així amb una k estrangera que esmussa una mica perquè causa una impressió aspra i desagradable quan hi ha tants de noms mallorquins preciosos que li haguessin anat bé al lloc. Sols fa cosa de mig any que l’han inaugurada a l’estació. Al principi, cada cop que el tren parava allà jo me demanava què hi ha per aquí que no veig més que foraviles i ningú m’ho sabia esbrinar.  Fins que un dia me vaig voler treure el gat del sac i hi vaig baixar.

Travessant un pas de ciment dins una tanca d’ametllers apareix Festival Park, un nucli a l’americana fet tot ell en cosa d’un any. Té els carrers amples i dues o tres places. Tot, tot dedicat a l’oci, al comerç i a la manjua que també és comerç. Restaurants de tot tipus, tendes de moda, d’esports, d’informàtica, etc. Discoteques, sales de festa, tavernes, pista de gel, castells pels nins, perruqueries, tendes especialitzades en roba interior de la més sofisticada, sales de joc... mil coses. El que no hi trobareu és cultura de cap casta a no ser que algun dels vint cinemes que hi ha li pegui per programar qualque cosa interessant. Tampoc s’hi pot quedar a dormir allà. No hi ha hotels ni vivendes, tan sols negocis. Quan hi heu deixat els diners vos n’heu de tornar a ca vostra més pelats que un gíngol. Si vos han buidat la cartera encara hi trobareu qui vos acabarà d’afeitar. Un dels negocis consisteix en canviar-vos les  joies que duis per quatre euros a fi de que  tot quedi al Park aquest. Sabeu que vos dic?: Si teniu gust suficient i caràcter no manllevat, no hi aneu. Jo, que tenc el que tenc. no hi tornaré. És que trob que tota aquella americanada no val els collons d’un penjat.  

Abans d’arribar a Ciutat el tren farà encara una aturada més: Marratxí, on la gent del lloc treballa el fang i on la construcció sobrepassa límits inimaginables. Aquí pugen i baixen molts que per feina o per no res, per fer un badall o pel que sigui,  van a Palma.

Passam de llarg pel Pont d’Inca, Verge de Lluc, Son Fuster i Jacint Verdaguer i és que aquí, els habitants tenen moltes altres possibilitats i connexions per  arribar al centre. Ja fa uns minuts que hem entrat baix terra i la llum del dia ha donat pas a fluorescents ombrívols que il·luminen  noves vies que han anat clavant i fitxant multitud d’obrers immigrants, moros, negres i hispanoamericans, de pells fortes i morenes als que aquesta fosca devia semblar un funeral quan pensaven amb la llum de l’immens sol tan fort com deu fer a ca seva.

A la fi, l’estació terminal de la plaça d’Espanya. Cal dir alguna cosa d’ella, tan nova, tan gran que un no sap bé si som a Mallorca. No está mal pensada. És espaiosa, còmoda i sense complicacions. No cerqueu estètica a llocs així. Basta que quedí bé i prou. La millor cosa és que quan has pujat les escales ets al centre mateix, sense haver d’aparcar el cotxe, ni embullar-te.

Però si hem quedat satisfets amb l’estació el que ens fot una potada al bon gust és la imatge del Parc de part damunt que abans era agradable i ara, amb la multitud de casetes que donen ventilació als trens, més sembla una jardí de qualsevol fàbrica que no un lloc pel descans i l’esplai dels ciutadans que necessiten molt de verd i tots els colors  i no els desgraciats enginys que hi han posat. Si el tren fos elèctric cap caseta d’aquestes hauria estat precisa. Es varen equivocar amb el gas-oil. Mala sort.

Amics, som a Ciutat. Havíem partit a les deu manco vint i hem arribat amb una hora. ¿Vos basta una estona per anar a comprar les sabates que volíeu? ¿O per arribar a la clínica a veure si al vostre nebot ja li han tallat o no encara la pell que li sobrava per exercir de mascle? Si és així vos esper  un poc abans de les dotze i mitja pel viatge de tornada. Sigueu d’hora que els trens no esperen.

Un felanitxer en tren · 5

Pel relat de tornada vos deu ser igual si vos cont el d’uns mesos enrera, de la setmana en la que varen inaugurar la gran i amplia estació intermodal de la plaça d’Espanya. He triat aquella tornada perquè no romp et ritme de la redacció que, ja des del primer dia, vaig dir que volia que fos plana, quieta i sense històries ni fets importants. Si la record així com la vos diré és perquè va ser agradable. Com que fa temps que va tenir lloc, parlem en passat com pertoca. Imaginau, com sempre, que veniu amb mi.

Acabades les dues feines de res que teníem a Ciutat tornarem a l’estació i passarem entre certs enginys de control no fos cosa que anàssim de  terroristes i volguéssim rebentar el ferrocarril; sempre vigilats per guàrdies que observaven com tothom pujava o davallava  dins aquella immensa boca. Ens tocà el tren que hi havia a la via set i a la seva andana, una al·lota senzilla amb somriure de dentrifici ens regalà  una petita capseta de bombons de xocolata.

-I això?- li demanarem.

-És perquè celebreu amb el Govern del senyor Mates la inauguració de l’estació- va aclarir ella.

Donarem les  gràcies i pensarem que faltava poc per les eleccions. Detalls així tenien aquells dies dos significats que després varen foradar.

També vora les vies hi havia policies a rompre que entraven i sortien de cada vagó abans de donar pas a tothom. Un cop dintre vaig cercar un lloc lliure que me permetés no anar de cul enrera. Em sorprengué la veu d’una dona de mitja edat que me va dir que segués devora ella. Vaig fer com que dubtar amb el cap al temps que deia:

-Gràcies... És que veig que on he de posar es peus hi ha com un escaló...

Ella respongué que lluny de molestar-me aquella mena de bony rectangular me donaria comoditat a les cames. Ho dubtava però no vaig tenir més remei que creure i seure’m al seu costat. Va tenir raó la dona: els peus i les cames s’hi trobaren bé i així li ho vaig dir.

Feia uns minuts que caminàvem, si és que els trens caminen,  i havent sortit de la fosca d’aquelles catacumbes, als poc temps de veure la llum del sol ja sabia que la meva companya anava a Inca, que té cinquanta i pico d’ anys, que l’esperava el seu home a l’estació, que viuen entre centenars d’arbres fruiters que els donen una feinada, que varen venir fa trenta anys d’Extremadura amb les butxaques girades i que ara tenen dos pisos a Palma, un  amb llogaters i l’altre buit per si els fills o ells mateixos l’han de menester pel que sigui. Va quasi cada dia a la capital per comprar, per arreglar papers, per pegar una espolsada a les cadires o per rentar els llençols si el fill major, que vol viure la vida nocturna acompanyat, n’ha fetes de les seves. M’ho contà tot i jo no havia demanat res, però ella és així. Té un parlar generós, agradable... i ben mallorquí.

Sols mig minut de silenci bastà per canviar de tema:

-Parlant de tot -digué- que no mos hem de menjar es bombons que mos han donat a s’estació?

-Venga!- vaig dir jo, però quan vaig anar a obrir la meva capsa m’agafà la mà:

   -No toqueu es vostros que mos fotrem es meus.

   -Això no està bé...- vaig protestar rient.

   -Es meus he dit... no veis que aquesta setmana, entre anar i venir, en tenc un munt de capses a ca nostra que fa empegueir... i això que som diabètica. Avui mateix m’ho he mirat i en tenia a voler de sucre.

   -Idò no mengeu xocolata, dona!

   -Ah, no fa res –respongué- Sabeu que són de prims aquests bombons... però boníssims.

    Era veritat que eren prims, com aquelles monedes de xocolata d’altre temps... i boníssims!

Anàvem mirant i comentant el paisatge que queda a l’altra part del que veiem quan pujàvem. Aquell més imponent, aquest més tranquil. Apuntàvem, ella i jo, que entre Marratxí i Consell hi ha uns ametllerars enormes que al més de febrer ho vesteixen tot de blanc. Un espectacle únic i admirable.

-Sabeu, es més de febrer quan anava amb so tren entre tantes flors blanques era com que estar dins un vel d’una nuvia- contà ella mirant enfora.

Romàntica la dona, pensava jo. Vaja dos!

No ens donarem compte i arribarem a Inca. Va dir adéu com si no ho hagués dit i al cap d’un segon ja no hi era. Després la vaig veure que s’allunyava penjada del braç del seu home que anava  més mudat que un gitano ric el dia que s’ha retratar pel document d’identitat.

Contàvem, l’altre dia, que el tren és amic de l’ecologia. Però hi ha una màquina parenta seva que encara és més ecològica que el tren mateix: la bicicleta. I per les bicicletes hi ha uns clips especials dins alguns vagons que solen ser el primer i el darrer. A Sineu entraren un pare i un fill amb les seves màquines.

-Ta mare i sa tia ja deuen ser allà dalt amb el cotxe- deia el pare.

Quan, poc temps després, baixaren del ferrocarril a Manacor es posaren a pedalejar  i cap a Felanitx s’ha dit per després pujar a Sant Salvador on els esperaven les dones.

   Al lloc de la inquera d’Extremadura hi seia un moro d’Orán. Parlarem plegats durant uns minuts. Duia quatre anys vivint aquí. Fa de caporal i de responsable a un tall de treballadors algerians com ell. Els dissabtes i els diumenges també treballa perquè es queda a guardar la casa quan l’amo se’n va a passejar. Guanya vuit-cents euros cada més i s’ha de pagar el lloguer i el dinar. Se’n vol tornar perquè no pot enviar ni un cèntim als seus.

Així, fent de viatgers i d’espectadors,  coneixent gent que mai tornarem veure, fèrem el nostre recorregut de tornada. Hi ha la possibilitat de que aquests escrits vos hagin obert certes ganes de tastar el tren. La convivència, agradable i senzilla dins ell, s’ha de cercar. Si entrau de mussols, de mussols anireu...

Encara no he acabat. Prest vos castigaré amb dos o tres escrits més sobre el ferrocarril i jo. Entre tant, demanau que el posin a Felanitx. 

Un felanitxer en tren · 6

Fa poc que un psiquiatre i un psicòleg, parlant sobre la dependència a la droga per part de la joventut actual, deien una veritat que molts imaginam: joves que consumeixen estupefaents al nostre voltant hi ha tots els que sabem, tots els que sospitam i la meitat de tots els altres. Trist panorama.  Projecte home fa una feina preciosa per retornar dins la societat sana aquells qui voluntàriament volen sortir de la dependència. M’han contat com és de difícil  i de dramàtic el llarg i espinós camí de l’educació cap a reintegrar-se. Però s’arriba a aconseguir.

Teniu en compte que els que ja som ben grans miram amb ulls molt diferents als joves que consumeixen drogues a com els miren els seus companys que no en consumeixen. Els seus companys els comprenen de manera diferent a nosaltres i no fan el renou que, equivocadament o no, podem fer a més dels inútils sermons que alguns pares els amollen massa reiterativament.

Una de les petites històries que volia contar de la meves anades i vengudes a Ciutat amb el tren és aquella en la que un dia me vaig trobar amb un jove drogodepenent. Era en el trajecte de tornada. Cinc minuts abans de que el ferrocarril prengués la marxa m’asseia dins un dels primers vagons i me posava a llegir la premsa gratuïta que t’ofereixen a l’entrada de l’estació i que llavors sempre parlava bé del corresponent govern balear i del president Mates.

-Me puc seure al vostre costat, senyor? – era la veu d’un jove d’uns vint-i-cinc anys, alt, ben plantat, ben mudat i ben pentinat, encara que un poc magre i d’ulls més brillants que un mirall nou. Venia un poc truiós fent alguns moviments desgarbats. Semblava acalorat quan calor allà dins no en feia ni mica.

Va fer com que voler obrir les finestres que eren fixes i que no podien cedir mai.

-Collons –va dir-  això no s’obri!

-No crec que ho puguis obrir -li vaig comentar.

Ell venia amb una xerrera poc normal i es movia constantment fins que es va asseure i allargant les cames tot quan pogué s’asserenà un tant i llavors es va posar a parlar com ho fa la gent. Jo li anava responent amb correcció i ell, per moments, feia gala d’una educació quasi exemplar. Vàrem tocar molts de temes, entre ells el de la informàtica que deia que en volia aprendre i que prest diria als seus pares que li comprassin un bon ordinador. Quan li vaig anar explicant quatre coses de les noves tecnologies vaig veure que tot aquell coratge que avançava  moments abans no li serviria de res ja que estava més peix que un nin de pocs anys.

-Vos de que feis... si no és molt demanar? – em preguntà després d’una pausa.

-Som mestre d’escola... Ara ja no. Ho era.

-Ah, no és estrany que en sapigueu de tot això! –va respondre.

-També tu en sabràs algun dia si ho estudies i tens constància –el vaig voler animar- I diguem ara... i de què fas tu?

-Jo... Ho voleu saber? De veres voleu saber de que faig? Jo som drogaaddicte, mestre. Això és tot. No dic mentides. Mai n’he dites.

-Ah... –vaig dir sense immutar-me gens, com si m’hagués dit que era universitari o oficinista i per no fotre el moment vaig seguir així:

-Però treballaràs un poc amb ton pare, supòs...

-No. Jo no treball. Vos he dit que som drogaaddicte...  idò no som res més que això. Els drogaaddictes que feim de drogaaddictes i de res més.

-No sé com ho tendràs per aprendre informàtica...

-Teniu raó... –va riure- A vegades duc el cap una mica emboirat i pot ser no serviria...

-D’on ets? –Per la manera de parlar  ja creia saber-ho i ell va confirmà la sospita.

-Vos ho contaré... Jo som de Pollença...Em dic Cèsar. Els matins m’aixec ben prest. Visc amb els meus pares al port pollencí a un xalet que està lluny de remeis i per agafar el bus que me du a Inca abans he fer  dos quilòmetres a peu. Quan arrib a Inca agaf el tren i cap a Palma on me posen el xute de metadona. I després, ja veis...Ara són la una, me’n torn cap a la casa, altre cop el bus, la caminada de sempre... i  a les tres dinam.. Què més voleu saber?

   -No, res més.  Bé, si això ho fas cada dia...

-Si, cada dia igual. Els diumenges també. Sempre, sempre, tío...

Vaig pensar i repensar que estar així sempre, sempre, deu ser ben fotut. Però pot ser m’estava equivocant. El jove aquell semblava feliç. Els seus pares, rics. Ho deuen poden dur. El govern hi posa la metadona... Ja me’n direu!  És lliure. No s’amaga de res. Cap futur ni un... sols un present que no millorarà. Bé...no ho sé. Morts els seus pares, que en farem d’ell? Hi ha institucions  socials que treballen perquè futurs així no siguin penosos. Ell, avui per avui, no voldrà anar a cap lloc semblant. Li agrada estar com està i fer el que fa.

   Va dir que el distreia parlar amb mi, que jo era un tipus legal, que els mestres comprenem i saben més coses que molta altra gent. Vaig concretar que som iguals que tothom, ni millors, ni pitjors.

Però mirau, aquesta mena d’amistat que acabava de néixer entre nosaltres se’n va anar a la punyeta en uns segons. Bastà que parlant de la metadona i de les seves anades a Palma jo digués en un mal moment “Però un dia quan en surtis de tot això...”.  Bona la vaig fer! Pegà bot d’on seia, el seu semblant passà de la serenitat a l’enfado i va dir:

-A ca una puta, professor!- I va partr cap a l’altre cap del vagó on no el pogués veure ni endevinar. Se va amagar.

Teniu en compte que li havia dit  “quan en surtis...” posant tot l’esment del món, en veu baixa i tranquil·la,  com si no digués res... Però ell va captar el missatge de la manera més clara i més dràstica. Vos he de confessar que en aquells instants em vaig sentir fracassat... No em vaig portar amb ell com es deuen portar els amics no addictes. El tipus legal que deia que era jo havia fet el ridícul parlant d’esperances a qui era feliç amb els seus xutes diaris. Conten i expliquen que la metadona és un camí per sortir del pou. Per ell és un lloc on quedar-se, on s’hi troba bé i on fa comptes passar-s’hi la vida. Que quedi clar.

Quan més tard, a Inca, va baixar del tren, el vaig veure sobre l’andana. Ja no estava enmorronxat. Li havia fuita la moneia de feia una estona. Es va girar i em va alçar la mà com si res hagués passat. Anava caminant cap el carrer i destacava entre la gent avançant tot pinxo i elegant, presumint d’ell mateix. Quan es componia els cabells va mig somriure per dir-me “Vagi bé”. No el podia sentir però el vaig entendre. En realitat aparentava la imatge modèlica i sana d’una joventut exemplar. Només alguna cosa que s’amagava dins aquells ulls de mirall semblava dir bon dia a la soledat i a la tristesa.

Molta sort, Cèsar!

Un felanitxer en tren · 8

En els trens la gent es col·loca de quatre en quatre i les tres persones que aquell dimarts formaren el meu quartet del viatge de retorn eren de Santa Eugènia. Dues d’elles, un home i la seva dona, havien anat al metge, a fer compres al mercat de l’Olivar i a recollir una faixa que tenien per arreglar.

Tant ells dos com la dona que els acompanyava tenien, poc més poc manco, els meus anys. La que venia amb el seu marit li contava a l’altra que el metge que la duia a Son Dureta era tan i tan bo a més de simpàtic, educat i dolç. Tenia clar que no el canviaria per cap altre. Mentre ella relatava els miracles de l’especialista, l’home me mirava i me feia senyes assentint, fent capades, de que era ben ver tot el que la dona contava. Me va dir el nom del doctor i em preguntà si el coneixia. Vaig manifestar que no. Ni idea de qui pogués ser.

-Gens pareix que sa vostra dona estigui malalta –vaig dir després

Llavors va ser ella qui me contà el que li passava:

-Ara estic bé. Però tenc problemes amb la glàdula tirode, aquí a n’es coll, i m’han d’observar de tant en tant.

Prest desviàrem el tema cap a altres vents encara que tornàrem a ell sense voler-ho fer.

Madò Margalida, que així nomia la del tiroide, contava a la seva amiga que a ca seva, a Santa Eugènia, el peixater que anava al poble dos o tres dies a la setmana, mai hi arribava perquè vivien a les foranes.

-Sempre l’he d’encalçar i quasi mai du rajades que és lo que jo vull. I si en du són massa grosses. Lo que faig és anar fins a s’Olivar cada cop que venim a Ciutat on, una peixatera que conec,  les me tria petitones i les lleva sa pell. Ara mateix -va assenyalar una senalleta- me’n duc tres de precioses.

-Trob que vos deuen agradar ferm ses rajades –vaig comentar.

-A mi si que m’agraden, ara que es meu home fa estona que n’està cansat. Les ha avorrides de tantes com n’ha hagudes de menjar per culpa meva.

L’home, tot pacient, feia la mitja, fart de tanta i tanta rajada, mentre ella seguia explicant motius i causes: 

-Sabeu que passa? Que a mi me van molt bé pel tiroide. Es tendrums que tenen i que venen a ser es ossos d’aquests peixos, són molt indicats pes mal que jo patesc. Si ses rajades són grosses es tendrums són mals d’engolir però a s’Olivar sempre en trob de petites.

No vaig creure oportú demanar si aquell remei tan original havia estat receptat pel metge o si era fruit de la terapèutica popular que és sempre la que s’aprèn al carrer. De totes maneres deix el testimoni aquí per aquells qui, tenint el tirode barrinat, vulguin provar la rajada. Mal no els pot fer. Cosa hi deu haver de ver perquè crec que devora d’aquesta glàndula hi ha un cartílag amb el mateix nom.

Altra vegada vaig voler desviar la xerrada:

-Com arribau fins a n’es tren aquells que sou de Santa Eugènia?

-Ho tenim molt bé –va explicar l’home- A la vila agafam un tib que mos du fins a Santa Maria.

En altres escrits d’aquesta sèrie ferroviària ja vos havia parlat dels tibs encara que sense mencionar aquest nom que és fàcil d’entendre: Transport de les Illes Balears. Els tibs dels que parlam avui són autobusos que, d’acord amb el govern, acosten la gent a les estacions.

-Es matí, dins es bus mateix, a Santa Eugènia, compram es tiquet d’anada i tornada i ja no mos hem de preocupar de res més.

-Si que és ver que ho teniu bé. –Vaig dir- A Felanitx, mentre esperam que posin es tren, n’hauríem de tenir alguns d’autobusos d’aquests. En realitat crec que  n’hi ha però no sé que duguin a s’estació de cap tren. ¿Me creureu si vos dic que a n’es programes electorals de s’altre dia crec només hi va haver un partit polític que anomenàs es tren?

-És fotut no tenir tren i és magnífic tenir-lo. –va afegir l’home- Creis-me que és una gran cosa. Però mentre esperau, demanau es tib que possiblement el vos posaran...

-Qué sé jo que faran!  Molta construcció és lo que fan. No se preocupen de res més...

Parlant i comentant dels tibs  ens acostaven a Santa Maria on ells tres havien de baixar. La dóna cercava  alguna cosa dins una senalleta enorme on hi duia de tot i ho girava un pic i un altre. És va arribar a posar nerviosa i amb tant de remoure va contagiar al seu marit qui li va dir:

-Però què putes cerques, Margalida?

-Què cerc? –va dir ella- Ses rajades, Tomeu! No trob sa bossa... És que no la duim! -i va tornar blanca com la paret.

-No i jo no la m’he menjada – va dir el seu marit.

-Se cert que l’hem deixada a sa botiga de ses faixes, just devora d’una capsa de bragues.

-Collons, Margalida! –exclamà en Tomeu- Quin capet!

-És quan havia de pagar  he cercat sa cartereta que estava a baix de tot i dec haver tret ses rajades i les he deixades allà...

-Idò diguès que feim.... que sé cert que aquelles dependentes no en deuen tenir ni poc ni gens de talent de rajada.

-Què feim, dius...? Haurem de tornar a Palma, Tomeuet. Quin remei!

L’home va fer “Ufff!” i era que bufava de cansat i d’apurat. No hi havia per tant perquè de trens en passen cada estona.

-Adéu, felanitxer... – me va dir mig girant els ulls en blanc- Ja ho veis. Ara devallarem i altre cop a Ciutat per ses ditxoses rajades.

Quan el tren s’allunyava les veia a ells dos dient adéu a l’altra paisana que pujava al tib de Santa Eugènia que va desaparèixer en uns segons. En Tomeu, sobre l’andana, baix un sol de justícia, va alçar els braços i no sé que va dir. Pot ser va cridar: “Vatua el món de rajades!”.

 Com que era molt alt el veien d’enfora. Amb l’estirament cap amunt els davanters de la camisa li sortiren dels calçons.

Entre Nuredduna i Tànit

La deessa de Mallorca és Nuredduna que contempla les aigües i sent els vents prop del Molinar. La d’Eivissa  nom Tànit, té cura de la fecunditat i dins les seves esteles hi guarda una lluna creixent que representa les esperances. Símbols de dues illes germanes que abans eren paradisos per gaudir i que avui ho són per empegueir a les respectives dives que els artistes haurien de refer amb els ulls tapats perquè no acabin a les uvis dels hospitals.

Aquells mesos de 1966 i 1967 Tànit i Nuredduna és mostraven encara contentes i orgulloses  sense sospitar que no es torbarien massa a haver de baixar el cap. Me va tocar estar a l’altra illa per un espai de temps una mica més llarg del que dura un embaràs. Vaig enyorar Felanitx i vaig abraçar Tànit com si fos una mare immaterial. Ella em va posar al costat d’uns pocs felanitxers amb els que em va semblar estar a casa.

Feia poc que havia mort mumpare i preveia que la soledat de mumare seria una ferida que no es tancaria fàcilment. Per això als pocs dies d’arribar allà li vaig telefonar al forn de can Pedacet. El forner Biel la va anar a cercar i com que ella mai havia telefonat es va limitar a dir “Eh... eh... eh” mil vegades. Crec que ni me va entendre ni me va sentir. Per una part l’emoció i per l’altra aquell auricular negre que ni sabia com s’agafava. Na Catalina, sa dona d’en Biel, li va demanar “Què vos ha dit en Toni?” i ella es va posar a plorar i va respondre “No ho sé, jo no ho sé...” Pobra mare meva, tota sola a Felanitx, tan treballadora, tan preocupada i tan bona dona, ni llavors ni mai li va anar bé el telèfon perquè era un enginy que li venia modern i estrany!

En Pep, en Miquel, en Miquel Lluís i en Joan són felanitxers dels meus anys que passarien amb mi aquells deu mesos i  que alegrarien i compondrien tots els meus dies bons i dolents. Tenien a Vara de Rey el seu apartament on dormir i jo m’hostatjaria a una habitació del restaurant Alfredo en el que compartiria amb ells dinar i sopar. Moltes vegades fèiem taula llarga amb els jugadors del primer equip de futbol de l’Eivissa entre els que record en Pericàs un manacorí que feia feina al banc d’en Matutes i un peninsular alt i forçarrut que quan el diumenge en el que va venir el Baleares es va fer un gol en pròpia porta el vàrem haver de consolar i estopejar durant hores. També n’Esteban Makoli, un negret agradós d’ulls brillants i de cabells de gatell, forts com els fregalls d’alumini.

En Joan Riera (en Juanito, llavors), fill de l’amo de la casa, era com nosaltres i de la nostra edat. Feia el treball de dirigir i organitzar el restaurant sempre vigilat per la mirada del seu pare que es passava la vida sense esforçar-se no fos cosa que la feina li fes mal. Els felanitxers tots quatre ens férem força amics d’en Juanito qui avui, mort el seu progenitor ja fa molt, du les riendes de l’establiment i fa de patriarca complet com abans feia el vell mirant satisfet com la filla del seu cor, Catalina. se’n sap desfer magníficament de la marxa del restaurant, que si sempre ha estat important, avui és el millor lloc d’aquella illa on els qui hi mengen es xuclen els dits i es senten bé perquè tant la manjua com l’ambient i el tracte són realment collonuts.

En Joan ha significat per mi una de les millors amistats que m’ha regalat la vida i quan aquell mes de juny del 67 vaig deixar Eivissa per sempre ho vaig fer content perquè mumare em necessitava aquí però allà va quedar  un bocinet invisible de mi mateix del que en són testimoni les repetides botelles d’herbes del lloc que el meu amic m’ha anat  enviant de tant en tant quan algun felanitxer s’ha aturat a dinar a ca n’Alfredo.

Per correspondre a tal mostres d’afecte un dia de fa dos anys quan vaig aconseguir una foto de la façana magníficament renovada del cèntric restaurant en vaig fer una aquarel·la i encara que me quedàs un poc freda perquè això de pintar damunt fotografies mai dona bons resultats, la hi vaig enviar i en Joan va quedar tant content que als pocs dies la pintura feia la seva planta presumint a una de les parets del local. I això no és tot perquè fa només unes setmanes que n’Andreu Riera i en encara més poc en Pep Bono, varen ésser  a Eivissa i em varen dur, de part d’en Joan, una altra botella cada un d’ells que em va sorprendre més gratament perquè aquest pic no han estat d’herbes sinó d’un vi exquisit de selecció personal que du escrit que és 100% monestrell de vinyes velles i que ha estat mesos i mesos en bota de roure francès nevers. Per acabar de confitar la cosa, un detall que m’ha fet pessigolles: presidint majestuosament el centre  de l’etiqueta hi figura una miniatura de la meva aquarel·la que si abans em semblava freda, ara, així de petita, me pareix encantadora.

Mirau, m’he perdut escrivint només quatre coses quan avui havia de tocar temes importants com el de que allà vaig tenir temps de sobra per pensar i per decidir sobre mi mateix. Feia ja massa anys que estava condemnat i en pecat mortal i a Eivissa vaig veure convenient acabar amb tot allò i fer el que normalment en diuen tirar es missal dins es pou, es dir, deixar una religió que no m’agradava ni em convencia i agafar a Déu de la mà i caminar amb Ell sense inferns, ni miracles, ni misteris, ni embulls. Va ser un acte de coratge molt meditat que m’ha fet feliç des de llavors i per sempre. Vos ho contaré amb més temps que ara no puc. No sé quan, però ho faré.

                                                                                               Portocolom, 30 d’agost.

El nin combrega

Els fotògrafs  entenen de llums.  Saben que al migdia la claror no és bona  perquè les ombres amaguen els ulls de la gent. Hi posen taques negres. En canvi la claror de l’horabaixa, quan el sol es pon o ja s’ha post, és bona ferm. Dóna certa calentor i suavitat a la pell i tot queda bé. El flash fa la resta.

Vos parlaré d’un personatge que cal retratar: en Rafelet que dins un temps ha de fer la primera comunió. A ca seva no van a missa ni creuen en res però volen que s’al·lot  combregui. Els negocis han anat vent en popa des de que son pare, en Paco, es va ficar a la constructora on saberen de primera mà que canviarien la qualificació de certs terrenys que compraren tot d’una per dues pessetes i que dos dies després valien una milionada. Amb els negocis així, la comunió del nin serà una bona oportunitat per mostrar a mig poble un gran xalet enorme que s’han fet davant la mar. 

Fa mesos que en Rafelet assisteix a catequesi. Sap les primeres oracions i du unes setmanes que va a missa cada diumenge. S’ha confessat i està en gràcia de Déu com li han explicat tan clar.  Un cop passada la festa no sap cert si hi tornarà a missa. Farà el que digui sa mare. Sap que ella i son pare combregaran amb ell com ha vist que els altres pares combreguen quan els seus fills reben la primera comunió. Els costums ho duen així. Dins el seu capet d’infant hi ha coses que no li quadren perquè ja hem dit que els progenitors no van d’esglésies ... però  combregaran. “La gràcia de Déu dels meus pares -pensa en Rafelet- no deu ser la mateixa que diu la senyoreta catequista”.

Tornem als fotògrafs  i a la llum de l’horabaixa perquè avui hi ha una claror suau al Riuetó. Ha arribat un mercedes negre que condueix en Paco, just un cotxe de funerària, per paga ara s’usen els cotxes negres i tothom el compra d’aquest color. Él mercedes és el seu cotxe i no tragina més morts que ells mateixos. Boten primer l’al·lot i el retratista. El nin està gras i fa poca planta encara que va ben pentinat amb la retxa xapant-li  el cap quasi geomètricament. Cal obtenir algunes bones imatges per la cartolina de convidada on hi haurà un text que redactarà el mestre del nin i que dirà cosa així de “Juntament amb els meus pares vos vull participar que la meva primera eucaristia tindrà lloc el dia...”.

El fotògraf està apurat. La llum és bona, el paisatge magnífic, els colors de l’horabaixa encantadors... però aquella bolla de greix amb galtes de trompeter no encaixa.... Prova de perfil, de baix, el posa a contrallum... res, no hi ha manera: un pa massa tovat i mal cuit. Finalment decideix que el retratarà d’enfora, assegut a la part de popa d’un llaüt llegint el missalet blanc.

-Alerta a sa mudada que hi ha pols i humitat per tot- diu sa mare.

Quan han fet unes poques fotografies el nin té pixera i vol botar de la barca.

-No botis –mana son pare- pixa dins la mar.

Però en Rafel diu que no, que per allà hi ha un home que era mestre de sa graduada i que el pot veure.

-Quin? Aquell que té tants de canets? I què fa si et veu? Deixa’l anar... Pixa t’he dit!

El nin fa un roi tímid com si returàs orinant.... Sa mare  amb una penada mentre el seu homo riu fort fumant un puret. Ella no pot pus i avisa: “No et fessis gotes als calçons!”. El retratista aprofita la pausa i pren aire. En Paco li diu que després de combregar, a la festa del xalet, ho ha de retratar tot: jardí, piscina, la casa per dintre i per fora, els convidats, el ball amb l’orquestra, les flors.

-Si has de posar més personal en poses. Vull fotos i vídeos a rompre. Que estiguin bé. No te deman res pus!

-Quedareu content don Paco.

-I sa felanitxera que no donarà res?

-Abans ho haguessin fet però ara m’han dit que han d’anar amb na Munar i no crec que ho pugui mostrar.

-Putes de Munar d’es collons! Els polítics ho barrinen tot. –Així de delicat és el parlar d’en Paco.

Serà la gran festa d’en Rafelet i del xalet. Un xalet de mal gust que no agradarà a ningú. Comentaran que és preciós i pensaran que és un bunyol. Donya Miquela dirà a donya Enriqueta:

-T’has fitxat amb es cuarto d’es nin tot color de taronja amb una retxa blanca?

I donya Enriqueta que camina aixancada, que té cara de camioner i veu esquerdada contestarà:

-Saps que és tot això? Idò, una buina seca.

Ja veis... crítiques i comentaris poc amorosos  perquè diuen, amb poc judici, que de rics n’han de venir de casta i les coses que fan els que hi han tornat en un santiamén no cauen massa bé a tots aquells que han estat rics sempre. Ni tampoc als pobres, per suposat.

  Cada dia n’hi ha més de rics que no ho eren. Tant els d’abans com els d’avui solen donar l’espectacle per fer renou. No és igual tenir doblers que tenir gust. El bon gust no se compra. Pot ser que donya Enriqueta, que abans era senyora de poques pessetes i ara de cap euro,  tengui raó dient que els rics fan buines. No és difícil fer-ne.

 Dins aquest marc social tan encantador surt una pregunta: Val la pena fer combregar el nin?