dilluns, 30 de maig del 2011

Convidada a les meves aquarel·les

Per veure les aquarel·les: Feis clic aquí

divendres, 27 de maig del 2011

Can Cordellina · Portocolom · Mallorca ·>>360<<·

1: Amb els seus colors, un dia clar
2: Amb tons sípia, un dia gris

Vista aèria de Santueri-Sant Salvador

Publicada ahir dijous a una separata de "Diario de Mallorca"

dimarts, 24 de maig del 2011

Es Riuetó 4 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó

diumenge, 22 de maig del 2011

Plaça de s'Arraval. Felanitx. Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó
Amb alguns defectes però aquí deix el panorama perquè és molt dificultós fotografiar a s'Arraval a causa dels cotxes.

dissabte, 21 de maig del 2011

Sa Boca - Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó

dimecres, 18 de maig del 2011

S'Arenal 2 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó

dimarts, 17 de maig del 2011

S'Arenal 1· Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó
   

divendres, 13 de maig del 2011

Es Riuetó 3 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

Panorama cilíndric
 Per cada un d'aquests panorames faig de 8 a 15 fotografies normals que llavors cal reunir en una sola de més de 2 metres de llargària.
 Pantalla completa: primer botó

Es Riuetó 2 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó

dimecres, 11 de maig del 2011

Es Riuetó 1 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

 Panorama cilíndric
Mirau que en duc de temps a Internet on m’he trobat amb gent magnífica que segurament mai coneixeré personalment. Entre tot aquest munt de bons internautes avui he de manifestar el meu agraïment a un gran amic que he fet fa poc ben lluny d’aquí i que du més de vuit anys treballant la tècnica dels panorames. A Argentina, en Diego, qui, des de Bones Aires i mitjançant la seva web http://www.360facil.com.ar i un caramull de correus, ha tingut la santa paciència de mostrar-me, passa a passa, la manera de com inserir els panorames que vaig i aniré realitzant, si Déu vol. Aquí mateix vos deix el primer que no podia ser altre que Es Riuetó on tenc ca meva i cas meu germà. Per mi, el lloc més preciós del món. Del mateix i d’altres indrets d’es Port i de Mallorca tenc la intenció de dur més panorames en aquesta senzilla pàgina personal que vull que sigui de tots.
M’he decantat pels panorames cilíndrics que trob ideals pels paisatjes ja que no distorsionen la realitat. 
Gràcies una vegada més per la vostra atenció i amistat. 
Pantalla completa: primer botó
.

dimecres, 4 de maig del 2011

La senyora

(He publicat aquest escrit al darrer número del setmanari local. Aqui l'he actualitzat avui mateix.)
 Érem molt nins encara. Ell, en Sebastià, em guanyava de mig any o cosa així. El millor amic d’aquell temps amb qui sempre me trobava bé i tranquil.  Els pares no ens deixaven anar a jugar pel carrer. Ell venia a ca nostra, can Ros. O jo anava a ca seva, just davant la botiga de ca n’Estaca.
A can Ros dinàvem sempre a la una en punt i a can Sebastià ho feien un poc més tard. Quan jo havia acabat, demanava si me’n podia anar a casa del meu amic. Mumpare em deia que sí, però advertia: “Si quan arribes veus que encara dinen no hi entris, que els nins no han de fer nosa”.
Si en Sebastià em veia arribar venia cap a mi amb la darrera bocinada a la boca.
 -Entra que ja hem acabat -me deia.
Encara no havíem començat a jugar quan la veu de sa mare ens interrompia:
-Heu de dur el dinar a la senyora –i ens allargava una senalleta on, davall d’un torcaboques net com les flors, hi havia una greixonera amb el primer plat. El segon, dins una palanganeta de pedra blanca cobert amb una tapadora d’alumini. Al fons, a un costat, la fruita. A l’altre costat, la clau de ferro de la casa de la senyora.
Aquella casa estava en el carrer de Santueri, just davant can Ramon, no gens lluny de can Sebastià. Sols havíem de passar el de Sant Nicolau i ja hi érem. Era com les altres, amb pocs mobles, neta i acollidora. La senyora ens esperava asseguda a un balancí no lluny del portal del corral. Cada cop que la veia sentia una gran admiració per aquella dona, que se passava el temps sempre tota sola, tancada amb clau per voluntat pròpia, asseguda i serena, vivint i repassant mil vegades la vida anterior i mai girada cap a un futur que no li podia oferir nous paisatges. Ho comprendreu perquè la senyora era cega. La llum, les formes i els colors l’havien deixada molts d’anys enrera. Res li regalava ja la vida més que els records o les carícies  que el meu amiguet li feia seguit, seguit i que ella agraïa amb una tendresa  infinita. No hi veia gens ni mica.  Ni tan sols distingia la nit del dia.
Quan arribàvem, en Sebastià s’asseia damunt la seva falda  i li donava mil besades al front i ella reia feliç i deia contenta: “Oh, quin ninet més foll!” i després demanava: “I el teu amic, que no ha vingut avui? Jo tocava tímidament una de les seves mans i deia: “Si, som aquí, senyora”.
He transcrit bé les frases perquè ella havia dit exactament  foll i vingut i és que era catalana, viuda d’un militar important que si mal no record havia mort a Àfrica. En Sebastià me contà moltes històries del soldat però ara no les vos podria repetir perquè s’han dissoltes dins la boira dels anys. Sí que record a la perfecció una vara de llenya noble amb el puny i el cap de plata que l’amic treia d’un canterano i que era, sens dubte, la prova evident de l’alta graduació del militar.
La senyora dinava dins la cuina damunt una taula petita de fusta. La solíem mirar mentre menjava no fos que li caigués qualque cosa p’en terra. En Sebastià li pelava les pomes i  les peres. Les taronges més fluixes, les volia pelar ella, sobretot si eren mandarines.
La senyora també volia escurar la greixonera i els plats que, un cop eixuts, col·locava amb esment dins la senalleta. Després s’asseia al corral on l’ombra era acollidora. Nosaltres ens posaven a jugar allà mateix per espai de més d’una hora. Ella ens escoltava. Si les mosques –n’hi havia tantes aquells anys!– s’acostaven a la seva cara, les hi arruixàvem. Mai per res del món no ens hauríem aprofitat de la seva desgràcia per fer-li una broma o l’altra. Aquella dona era sagrada per a nosaltres i la tractaven amb un esment i amb una gentilesa especials. La volíem protegir de tot quant la pogués perjudicar o fer-li el més petit dels mals. Arrimàvem a les parets les poques cadires que hi havia perquè no topàs amb elles quan feia quatre passes pel menjador i l’entrada. Pocs mobles i encara hi eren demés.
Faig memòria dels seus ulls morts. De cap manera no podies endevinar de quin color devien haver estat, tants d’anys duien apagats. No tenien cap color. Sols la veu, les mans i el lent caminar eren senyals clares de vida. Tenia els cabells blancs i llisos i els duia tallats a l’estil casolà, com els cabells de la gent pobra. Quina falta li feien a ella els rissos o les ones si els miralls d’aquella casa no servien absolutament de res.
Quan partíem, en Sebastià s’asseia de bell nou damunt els seus genolls i li tornava besar el front. La senyora deia cosa d’anar amb esment pel carrer i a mi “Adéu Tuniet!”.
Record com el vespre del dia que la vaig conèixer vaig pensar molt en ella dins el llit. En aquell temps jo era un nin dèbil i massa sensible. Posau que vaig fotre una bramada en tota... Mai vaig saber ni vaig demanar el seu nom. Per què ho havia de fer? Per nosaltres sempre seria  la senyora.

Arxiu del blog