diumenge, 29 de gener del 2012

dissabte, 28 de gener del 2012

dimecres, 25 de gener del 2012

Una pregunta



¿Sabeu el nom d'aquesta planta que abunda al camí de s'Algar i que ara floreix?

La solució: diumenge

He llegit: "VIENTO Y PALABRA" d' Antonio Chazarra

Primer llibre de poemes en castellà que duc aquí. D’autor totalment desconegut. El m’ha fet arribar una veïnada que també ho era abans de l’escriptor Antonio Chazarra.
Natural d’Águlas, Chazarra, el va editar l’any 1979 en una tirada limitada per paisans, familiars i amics. Endevinam dins els versos una profunda sensibilitat interior y una mena d’adoració vers l’obra d’Antonio Machado.
He passat gust llegint les seves rimes, senzilles, musicals i plenes d’emotivitat i d’un intimisme innegable com el de
Yo no sé quien soy de veras,
tampoco quiero saberlo.
Como más tranquilo vivo
es matando el pensamiento
y echándole tierra encima
para no vivir muriendo.

dilluns, 23 de gener del 2012

No els volen a molts de pobles

Anau a la següent entrada del fòrum de Felanitx i vuereu com a sa Pobla també els rebutgen:
http://www.forumdefelanitx.cat/viewtopic.php?f=15&t=5303

diumenge, 22 de gener del 2012

Passejant en Xiu

Tothom del barri coneix en Xiu. És el canet de l’amiga Miquela que cada dia el passeja per la vorera d’es Riuetó o per s’Algar.  Aquest amiguet és simpàtic amb tothom però fuig de les meves cussetes quan el se volen acabar de cas. No sempre, perquè les cerca quan elles estan per l’amor. No de bades sa madona de can Llopis,  veïnada seva, diu que en Xiu és molt femeller. I té raó.

Arxiu retro d'en Ros · 14

dissabte, 21 de gener del 2012

Adéu de la meva part a IB3

De la ràdio i de la televisió d'IB3, (d'es de que en Bauzà la controla), ja no en vull saber res. Eren les nostres emissores, fluixes però nostres, i ara són uns dels primers instruments castellanitzants del nou Govern que per desgràcia dels que estimam tot això nostro, va guanyar les eleccions. Mala sort.
Vegeu una mostra en el retall de premsa que me fa arribar un amic i veïnat:

Un poema titulat LA MANGUERA

(De l'acte que els autèntics poetes i escriptors de les Illes, celebraven en català a Can Alcover, al mateix temps que els governants feien el seu Ciutat de Palma bilingüe al Principlal).
Versos punxants a carn i poèticament sentimentals, d'en Miquel Àngel Llauger dedicats els poetes i escriptors fidels al català, per al Ciutat de Palma alternatius, després de demanar disculpes per la manguera, que no és al diccionari normatiu, però sí a l'Alcover-Moll:

Si em fos donat ser el Dante d'avui dia,
en el cercle més tètric de l'Infern
hi posaria el tal Mateu Isern,
culpable de pecat de simonia.
Si jo fos l'Alighieri d'aquest temps
na Salom pagaria pels seus actes
entre salines d'aigües putrefactes
i fumerols que fan pudor de fems
Si em vengués inspirada l'escriguera,
encendria amb els versos un gran foc
perquè en Bauzá cremàs a poc a poc
sense un bomber que li donàs manguera.
I ompliria els graons del Purgatori
de tots els mallorquins que varen fer
aquest pecat mortal, votar el PP,
responsables també d'aquest desori.
I en el cap curucull del Paradís
hi seríeu vosaltres, a la glòria
per haver estat fidels a la memòria
i defensar la llengua i el país.

Un carrer com els altres

Partint de sa Font pel carrer de Son Morei i creuant el de ses Eres, trobam el que era i serà per sempre el meu carrer perquè hi vaig néixer i viure per espai de mig segle, que no és poc. Com aquell fill de qui sa mare ha fuit de casa i s’ha ajuntat amb un altre homo i de resultes té dos pares, ara que he emigrat jo per viure a un altre bon carrer d’es Port, hauré de dir que tenc dos carrers i que duc sort. Aquell primer amb el nom d’un insigne paisà, don Bartomeu Caldentey, que va esser el Guttenberg de Mallorca. Efectivament, a més de gran lul•lista, li devem la primera impremta de l’illa.
Era un carrer no gaire ample que llavors no devia tenir més d’una trentena de cases. Avui voldria pegar una repassada ràpida com un llamp a la vida i la gent d’aquell indret. Haurem de fer via i espigolar.
Can Baptista era el primer cantó a l’esquerra. Una casa llarga i prima on l’amo, que era molt religiós, va fer una coveta de pedres foradades en el corral per posar-hi la Mare de Déu de Lurdes. Dins un calaix del canterano, hi guardava la corona bona de sant Josep de la parròquia, que l’escolà major venia a cercar cada any quan s’acostava el 19 de març.
Just a davant, damunt el forn de can Pedacet, a una escaleta estreta i malambrosa, hi vivia un forner magre, sec i eixut de paraules, casat amb una argentina a la qual no vaig sentir mai un mot en mallorquí. Mumpare m’hi enviava perquè allà venien tabac d’estraperlo. Hi comprava unes pastilles que duien el nom de Jorge Ruso i que havia de dur ben estretes i amagades dins la butxaca.
A un altre cantó, a l’esquerra de la part alta, hi estava una família de molt bona gent que vaig apreciar sempre. Era la de l’amo de can Tem, que nomia Ramon i que cada divenres sant se llevava les sabates per passejar descalç el Crist de la Sang pels carrers de la vila dins la processó solemne d’aquell dia.
Veïnat seu, va esser en Bernat Peris, un gegant sempre alegre i festiu, inventor d’un anglès particular que només usava per acompanyar barques golondrines plenes de turistes que partien d’es port cap a Cabrera, Formentor i altres indrets de la costa, cantant acompanyat de la seva guitarra. Bé se demanaven, aquells estrangerons, de quina part de l’oest americà en Bernat havia tret aquell llenguatge que no aclarien.
A la mateixa part i a mitjan carrer, hi vivia don Toni Rigo. Encara el veig escrivint a la taula del menjador. La seva rima bucòlica i camperola, sempre plena de pagesetes que enamoraven pastors i mariners. De llenguatge senzill, delicat i bo d’entendre, els seus versos tenien per eixos el paisatge, les costums, l’encant i l’amor:
És vostra boca un confit,
són vostres dents perles fines,
vostra cara un ram florit,
tot perfumat i exquisit,
de flairoses englantines.
Tothom era feliç a les cançonetes de don Toni. Va esser l’exponent cultural que dignificava la barriada. Havia estat mestre de Calonge durant deu anys i visqué al nostre costat aquells temps de jubilat dins la postguerra amb companyia de la seva germana Catalina.
Ca seva donava per una banda a la casa de dues germanes que tothom coneixia per ses ties Genasses. Varen convertir el seu corral en un jardí ple de flors i, cada mes de maig, jo hi anava i, de tant en tant, me tallaven un ram de roses i lliris per dur a les monges quan tenien armat el mes de Maria. A més, les feia contentes amb qualque senalla de flocs de la nostra fusteria, que deien que els anaven tan bé per començar foc.
A l’altre costat de la casa del poeta, hi va haver una funerària. Record que, una vegada que a Felanitx n’obriren una altra, degueren tenir por de la competència i varen repartir unes octavilles que deien que, si et mories abans de tres mesos, te regalaremos una bonita mortaja. Després hi vivia en Xisco Llucia, un pintor que emprava molta pintura, fred, callat, ajupit, cansat, una autèntica anima mea que caminava amb les mans dins les butxaques encara que fes calor. Sempre amb por d’estar malalt i de passar gana.
Davant ca nostra, era ca mumare, així que mumpare i mumare més veïnats no ho podien esser. Ell me va dir que, abans de casar-se, havia anat una mica perdut per una al•lota de més amunt, a la mateixa acera, que amb el temps va esser la mare d’en Toni Salero de ses rajoles.
Prop de ca nostra, sa madona Miquela, que quan s’enfadava amb s’homo era gros. Al punt que una vegada després de molts de crits, va agafar una corda i se va esmolar el coll fins que se va fer sang per fer creure a l’amo que s’havia volgut suïcidar. Mumare hi va haver d’anar a posar-li tintura de iode. De vegades organitzava balls per les seves filles amb un gramòfon d’aquells de gran trompa que se deien La voz de su amo. Els recordau?
Can Roca era a la mateixa part de ca nostra i la padrina hi venia a passar les vetlades amb les seves nétes acompanyades d’en Guillem Timoner, que en festejava una. També hi venia sa madona de can Muda, que va esser la gran amiga de mumare. Cada cop que anàvem en el cementeri, mumare me duia a la seva tomba a resar un parenostre per ella.
Alguna cosa més profunda que una simple amistat ens va unir sempre amb els del forn de can Pedacet. Quan mumpare moria llaurant vinya, el primer que va acudir al Molí d’en Galera va ser en Biel que el va agafar i el va posar dins el nostre carro per dur-lo a casa. Pocs mesos després jo partiria cap a Eivissa i des d’allà cridava al forn. Na Catalina anava, aviat, aviat, a cercar mumare que no havia telefonat mai i que només deia “Estàs bé?. Estàs bé...?” i no la treia d’allò. No en sabia de telefonar, mumareta! De cap manera.
Guardava pel final el record d’un deliciós matrimoni madrileny de casats de fresc, veïnats meus de pou amitger. Ella, na Josefina, agradosa i petitona; ell, en Juanito, malgrat el diminutiu que li dava ella, era un Gary Cooper, alt, ben plantat i elegantot. Feia d’àrbitre de futbol de tercera divisió i me convidava a anar amb ell els diumenges a conèixer pobles. Hi vaig anar fins que una vegada, a Santa Margalida, els locals varen perdre i ens esperaren a la sortida amb pedres i bastons. Era molt nin i me vaig assustar tant que no hi vaig voler tornar. Na Josefina, molt fenera, feia sostenidors a mida. Va tenir tant d’èxit que crec que totes les al•lotes del poble venien a fer-s’hi aquesta peça interior. El meu conco Jaume, que feia feina de fuster amb mumpare, ho explicava així: “No veis que en Juanito aquest les deu assetjar es sostenidors a totes i que en vénen tantes perquè les pegui quatre grapades...”. Eren uns bon veïnats... com tots. No en vaig tenir cap de dolent. En Tomeu de sa Bíblia, de can Barres, sempre llegia i explicava històries sagrades per on anava. Na Joana d’es Tauló, una espasa com a emblanquinadora. Els germans Salvà de can Mitjanit. En Jaume Estaca i els seus ferros artístics. A can Peraire, el periodista Andreu Manresa...
No hi puc ficar ningú més. He anat ràpid com una moto i sols han estat quatre pinzellades de la gent d’un carrer felanitxer com molts d’altres.


dimarts, 17 de gener del 2012

dilluns, 16 de gener del 2012

3 imatges de Pere Joan Ribas

Amb gust publicam aquestes àmplies imatges que ens acaba de fer arribar l'amic Pere Joan


divendres, 13 de gener del 2012

Curtcircuit en Es Riuetó (Vídeo i Fotografies)


Un aparatós curtcircuit es va produir ahir vespre just a la façana de la casa núm. 27 d’Es Riuetó causant danys de certa consideració a l’edifici. Les espurnes començaren cap allà les 8 del vespre i es perlongaren fins ben avançada la nit quan es varen personar els tècnics de la companyia Endesa. Bombers, policia local i guàrdia civil, que havien vengut amb anterioritat, no pogueren fer res per solucionar el greu problema.

Tal com ho mostra el vídeo en un minut, foren dues hores reals d’autèntica tensió.



dijous, 12 de gener del 2012

El Rey i Urdangariiiin... (2 vídeos semblants)

Per simpàtics, aquests 2 mini vídeos de "El Intermedio"

 


dilluns, 9 de gener del 2012

Arxiu retro d'en Ros · 12

He llegit: "EN EL PAÍS DE LA NUBE BLANCA" de Sarah Lark

Aquesta novel•la, escrita per una dona, és típicament femenina i agradarà sobretot a elles. Més de 750 pàgines per contar l’odissea de dues al•lotes que l’any 1852 agafen un vaixell que les durà a canviar la vida senzilla de Londres per una manera de prosseguir-la més costosa i aventurera a Nova Zelanda. Van allà per casar-se amb dos homes que no coneixen, cercant la felicitat dins aquell món tan exòtic i desconegut on el drama, la tragèdia i l’amor no sempre s’assemblarà al temps romàntic que elles esperaven viure.

Tan extensa i amb una argument en la línea de “Capitanes y Reyes”, és ben possible que no ens torben en veure-la convertida en una sèrie d’èxit a la televisió.
Té, al meu entendre, un greu defecte del que pequen moltes altres grans sagues de gran volum com el d’aquesta: el final precipitat on els problemes es resolen en unes poques pàgines. Ja que havíeu imaginat, escrit i pensat tant, amiga autora, haguéssiu pogut dedicar un dies més a fugir d’aquest acabament feliç i tan de novel•leta barata d’aventures que li heu donat.


divendres, 6 de gener del 2012

Des del Puig Gros de Bendinat

Són dues imatges més que m'envia l'amic Gaspar Valero fetes el dia de cap d'any.

Arxiu retro d'en Ros · 11

Plaça de ses Columnes · Palma de Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: Primer botó


dimarts, 3 de gener del 2012

El romà de la Rambla

De les fotografies que he fetes darrerament per Palma només puc salvar aquesta:

dilluns, 2 de gener del 2012

diumenge, 1 de gener del 2012

Arxiu del blog