dimarts, 30 de març del 2010

Foto

dimecres, 24 de març del 2010

La música i jo

Aquest escrit, el vaig llegir a la inauguració del curs de l’Escola de Música Pare Aulí. No és res de l’altre món, però si vos agrada la mú-sica i no sou músic comprendreu per on vaig.

M’heu convidat a l’obertura d’aquest nou curs de l’Escola de Música com si fos un especialista, un investigador o un entès, quan jo de música sols en sé escoltar.
Ja de ben petit en vaig tenir una senalla grossa, de ganes d’aprendre la música tal com l’ensenyen ara a la vostra escola i com l’apreneu o l’aprendreu vosaltres, però jo havia nascut dins la misèria que deixen les guerres i a ca nostra, per més fotut, érem pobres. El meu pare, fuster quan les fusteries no donaven res, i la meva mare, pagesa que arrancava herba dins els sembrats i n’arrabassava tanta que tenia les mans i els peus plens de talls i, a les vetlades, jo veia com se cosia aquelles ferides amb el mateix fil i la mateixa agulla amb què m’apedaçava els calçons. Les de mumare no semblaven mans per a tocar piano. Tot això quan la música sols era un luxe per als més rics. Això, quan a mi m’hauria agradat estudiar-ne.
Sols el cantar i l’escoltar se podien fer sense pagar i, amb la intenció de cantar, vaig voler formar part d’una escolania de cantadors que, per aquelles saons, dirigia a Felanitx don Bernat Julià de ca n‘Estepoll, qui, fins fa ben poc, ha estat el conductor i l’ànima d’una formació tan important com és la Capella Mallorquina. Va resultar que la meva no va esser una bona veu i per aquest motiu no hi vaig poder entrar.
Però jo duia escrit ben endins, no sé a on, però ben endins, que la música havia d’esser amiga meva. Acabam de veure com no la vaig poder practicar, ni estudiar, ni tan sols cantar. Però, com que m’agradava molt, la vaig poder conèixer i estimar. Tot va començar un diumenge horabaixa quan un dels meus amics, de més bona família que jo, me va convidar a ca seva a escoltar un tocadiscos nou que tenia un braç automàtic que s’aixecava tot sol i se posava damunt la primera estria d’aquelles gravacions de pasta negra. Quan el vaig sentir sonar, vaig trobar que allò era una meravella. Aquells sons, elegants i brillants, me feren oblidar on era, d’on venia i quants d’anys tenia...M’ho feren oblidar tot. Sempre recordaré com les notes m’anaven hipnotitzant. M’hipnotitzaren de gust. Eren les danses polovsianes d’El Príncep Igor de Borodin. No sé quantes vegades les vaig arribar a escoltar aquell hivern. I va esser un altre esdeveniment tan particular com el primer, el dia que el meu amic em va dir que tenia un nou disc. Va esser una peça llarga per a cor i orquestra de Franz Schubert que duia per títol El cant dels esperits sobre les aigües. Un altre prodigi que també em va conquerir sanament. No l’he tornada a sentir mai més i vos jur que el dia que la trobi la compraré i la posaré un pic i un altre perquè encara record com un cor magistral feia sonar de meravella aquelles delicioses esses finals de moltes paraules amb un èmfasi i una perfecció tals que semblaven com si vinguessin d’un altre món. A més, també em traginaria tal música a un passat que de cap manera no vull oblidar.
Així vaig començar a entrar dins l’univers fabulós de la música i mai no n’he volgut sortir de bé que m’hi trob. Som un escoltador insaciable i no res més, però pens que això ja és ben molt i no ho deixaria per res.
A les escoles de música ensenyen d’escoltar-ne, d’interpretar-ne i de fer-ne. Casi res! La fita on jo vaig quedar em donarà la satisfacció de veure i apreciar com tocau i quina música feis. Potser no em torbaré a poder passar el gust de sentir-vos. Que mai no em cansaré d’escoltar música.
Me cansen els cotxes i les motos del carrer. Me cansen els crits dels qui se barallen o s’insulten. Me cansen les mentides i les blasfèmies. Me cansen, encara que sigui de lluny, els trons de les bombes de les guerres. I voldria poder oblidar els plors de les viudes i dels fills orfes dels qui han mort a qualsevol atemptat. Voldria poder oblidar els sons de les desgràcies.
Per contra, la música mai no em cansa ni em cansarà. Ella sempre porta la bandera blanca de la pau i vesteix l’escut dels qui se respecten i s’estimen. Ella resisteix el pas dels anys. La mateixa música que podia haver estat amiga dels meus padrins és amiga meva i serà també amiga vostra si voleu i dels vostres fills. Com les danses d’El Príncep Igor. Com El cant dels esperits sobre les aigües. La millor música serà amiga vostra, si voleu. Si sols la cercau per les discoteques, la trobareu pobra i buida, incapaç de durar més de dos dies i l’haureu de baratar sempre seguit... Si la cercau dins la vostra Escola de Música, en els conservatoris, a les sales de concerts o en els discos dels grans clàssics, hi trobareu la mateixa amiga que jo tenc, que sempre és jove i nova. Vos contarà històries i coses que no imaginau. Vos emocionarà fins a fer-vos pell de gallina. Vos deixarà tan bona boca!
Supòs que veis ben clar que això que dic a cada moment és que a mi m’encanta la mú-sica. I això que només n’he escoltada. Resulta que els altres n’han feta i l’interpreten per a mi...i per a tots, naturalment. Resulta que l’han feta collonuda –i forçat he de treure ara aquesta paraula perquè, així com vos estic parlant i contant, no en trob d’altra de millor.
De música, n’han feta de collonuda, Johan Sebastian Bach, Wolfang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Gabriel Fauré, Georges Gershwin, Enric Granados...
N’han feta de collonuda, Richard Wagner, Giuseppe Verdi, Henry Purcell, Gustav Malher, Frederic Chopin, César Frank...per què dir-ne més? Mils i mils d’altres més que coneixereu i que ja coneixeu... com el pare Joan Aulí, que dóna nom a la vostra escola i que també en va fer... de pistonuda!
Que bé si t’agrada la música, amic meu. Veuràs que com cada cop que allarguis les ganes i en trobis una de nova i et posis a estudiar-la, a tocar-la, a cantar-la o, senzilla-ment, a sentir-la, veuràs quin gust té l’art quan pren la forma dels sons.
Si ara pogués il.lustrar sonorament les meves paraules d’avui, agafaria un Adagio es-balaïdor de Samuel Barber, i et faria veure quines barques més belles i tranquil•les solquen la mar dins l’infinit.
Si et posava Després d’un somni de Gabriel Fauré, sabries com se pot despertar de bé, el pensament cada cop que la llum de l’alba banya per primera vegada els llençols i les coixineres del teu llit.
Si volies tastar l’autèntic sabor de la pau, precisament Pau Casals.
Per fugir del gust amarg de les decepcions i dels pensaments que ens fan anar amb el cap baix, tendríem més de 500 concerts de Vivaldi o les obertures de la Música de taula de Telemann.
Si et vols veure dins les solemnitats dels castells i dels palaus: l’obertura Egmont de Beethoven.
Si penses en la llibertat: Nabucco, de Verdi.
Si tens fe i creus en Déu: Bach, Palestrina o Victoria.
Si vols entrar dins un pinar per sentir com escriu el vent la remor dels arbres: l’italià Respighi.
Si prefereixes imaginar móns llunyans: Els planetes de Holst.
Vols viatjar en tren?: Pacífic 231 de Honegger.
T’agraden els contes de Les mil i una nits?: Rimsky-Korsakov.
Si tant et complau mirar la lluna: les sonates de Beethoven.
Per a quan travessis el port remant: Offenbach.
O quan vagis pels jardins: Joaquín Rodrigo o Manuel de Falla
Tu saps com és un ocell que li diuen cucuiada? Vols sentir durant setze minuts tot el quant fa la cucuiada per fer-se amunt i emprendre el vol? Quatre anys vaig anar darrera aquesta peça de Vaughan Williams, escrivint a emissores, telefonant a musicòlegs... Ningú no en sabia noves i a la fi m’hi vaig topar: The Lark Ascending, que vaig traduir com La cucuiada fent-se amunt. Meravella entre les coses bones!
Vols que anem a veure una exposició de quadres? Cap company millor que Modest Mussorgski.
O prefereixes contemplar com surt el sol avui que fa un dia net i tranquil?: Edward Grieg.
Ets ecologista i t’agrada la muntanya? Richard Strauss en sap de formidables.
Vols anar per la mar gran i veure i sentir l’oceà amb tot el seu esplendor? Ho pots fer amb Frank Bridge.
O t’agradaria observar com passen els rius?: Smetana.
Però per ventura voldries sensacions de coses exòtiques?: Maurice Ravel o Heitor Vi-llalobos.
O vols sentir com feien aquelles màquines de precisió que se fabricaven fa segles per cantar el pas del temps des de les grans edificacions gòtiques? Et quedaries amb La sonnerie de sainte Geneviève del francès Marin Marais.
En Miquel Pons parlava no fa gaire del Rèquiem de Penderecki. Quina Passió segons sant Lluc més guai que va escriure aquest home! Si no vaig equivocat, fa uns pocs me-sos que va venir a Palma...i jo no hi vaig anar, vatua s’ase!
Si ets un romàntic, Chopin.
Si un poeta, Franz Liszt.
Si t’encanta l’espiritualitat, Bruckner.
Què t’agradaria? Què vols sentir?
Vols sentir...què se jo!? Tot quant vulguis i de la manera més fascinant, podràs sentir i assaborir amb la música.
No puc dir res més. Crec que he explicat i he deixat ben clar per què m’agrada la mú-sica. Jo, que sols puc contar i expressar sensacions, no en sé pus i no ho puc fer d’altra manera. Tu tendràs o tens ja la sort d’entrar-hi de la forma que a mi, quan era com tu, m’hauria agradat fer-ho. Això és sort que duràs, amic meu. No t’ho pots imaginar!

dissabte, 20 de març del 2010

CAMINADES 6:Coanegra·Orient

La vaig fer dia 8 de desembre de 2003



































dimarts, 16 de març del 2010

Na Maria a la premsa.

Les pàgines d'esports de DIARIO DE MALLORCA publicaven ahir una fotografia de les proves d'atletisme del passat dissabte on apareix la meva nebodeta Maria a qui veim volant sobre les tanques.

dissabte, 13 de març del 2010

La fusteria

Can Ros era ca nostra, un conventual construït i distribuït sense gaire gust perquè eren dues cases en una. A la part de davant es trobava la portassa que havia estat lloc de vi perquè encara hi quedaven tres cups, on degué fermentar el suc del raïm durant molts d’anys: dos davall terra i un a dalt tancat per una petita i pesada porta metàl•lica ja rovellada i rígida a causa d’anys i més anys d’inactivitat on, més tard, hi guardaríem les garroves pel mul i per la somera. Després venia la cambra dels meus pares i finalment el taller dels fusters que era el centre de més activitat d’aquell lloc. No sé per què però, a la fusteria, li dèiem la botiga i quan jo anava a casa dels cosins sempre era per ells en Toni de sa botiga.
La botiga era ampla i llarga amb quatre bancs de fuster d’aquells tan pesats que no es podien moure si no eren alçats per tres o quatre persones forçudes. Un pel meu pare, un altre pel seu germà, el conco en Jaume, el tercer p’en Pere Bassa, que més tard s’establiria pel seu compte, igual que en Damià Duran, que ocupava el darrer banc. A un racó hi havia un petit escriptori tancat de vidres plens de pols amb els dietaris on mumpare apuntava els detalls de les feines del taller per després poder fer les factures corresponents. Quan, ja de gran, fullejava jo aquells volums, em dava compte de com escrivia de malament el meu progenitor i de com li devia haver costat redactar tot allò ple de faltes. Aquelles faltes feien em mi l’efecte contrari al que diuen sobre tots aquells que escriuen malament, que són uns caps buits i que sé jo que més. Mumpare no era un cap buit. El que passava és que havia nascut a casa pobra i a més tenia madastra, de qui mai va parlar malament tot i que aquella dona no li feia gens els entorns. La dida i el didot foren els seus grans amors. Un pic mai en tota la vida el vaig veure plorar i va esser el dia en què va morir el didot. Contava que de nin fugia de ca seva i se n’anava a escalfar-se a casa del didot, qui, vora el foc, l’asseia damunt els genolls i li feia menjar pa amb talec torrat quan a la botiga sols podia esperar qualque tros de pa rostit amb dues figues seques o un poc de saïm amb sal i qualque closclada. Dins aquelles llàstimes el junyiren ben prest a un banc de fuster en lloc de deixar-lo estudiar i per això aquells dietaris plens de faltes que sempre vaig fullejar amb un gran respecte com si de la biografia d’un rei es tractàs... En realitat allà, d’alguna manera, hi havia el testimoni d’un home bo i honrat que me mereixia tota la meva admiració.
Darrera la botiga, un pati encimentat amb un pou amitger seguit d’una porxada davall la qual teníem molts de taulons, material primari de la feina. Després encara s’hi trobava un corral amb una soll, gàbies de conills, el colomer i una figuera martinenca, que pujava bona i esvelta pel fems que les gallines hi posaven dia a dia.
Me trobava bé allà jugant tan ample, damunt els taulons, dins la portassa o a la part de dalt de la casa, on dormíem el meu germà i jo i on hi havia, anant cap el terrat, el quarto de la xulla i el dels graners amb una caixa gran plena de diaris vells que utilitzaven a la fusteria per quan, amb aigua cuita, havien d’ajuntar fustes o amb xapes primes de més categoria, que acabarien lluentes amb el vernís corresponent a base de molt de joc de puny i de paciència.
Sé que aquells anys feia la col•lecció de programes de cine i en tenia dues capses de sabates plenes. Quan n’hi havia de repetits en penjava qualcun a un petit lloc cobert però no tancat del corral on els fusters anaven a orinar. Així aprofitaven la pixarada per aprendre que Sabú era el principal intèrpret de “El libro de la selva”, que Ava Gardner era “La condesa descalza” i que Bette Davis era “La loba”. La cosa del cinema ja en picava de tan nin i quan, més tard, provaria d’escriure les primeres retxes pel setmanari “Felanitx” ho faria comentant algunes d’aquelles inefables pel•lícules que en Domigo d’es Teatro deia que eren les millors del món. En Nicolau Llaneres, que avui cura preocupacions, va arribar a dir que les meves crítiques eren millors que les de “La Vanguardia”... Quasi res, Colau!
No ens desviem de l’època aquella dels programes. Jo era tan nin que m’ho creia tot i el que em contaven les monges era dogma de fe i mirau que me’n varen fer creure de bajanades! Bajanades que també creien elles, per suposat, mogudes per uns directors espirituals que predicaven les excel•lències de la puresa, del Bonjejuset de Praga, de santa Maria Goretti, que va preferir morir a ganivetades que no que la fessin una desgraciada en el sentit més usual d’aquesta expressió mallorquina que no aquí, però sí en el cas de moltes dones vol dir satisfeta, de la meditació, de l’àngelus... i d’un llarg rosari més. I quan arribava el mes de maig, que era el mes de Maria, el fervor espiritual floria al mateix temps que els jardins, que els balcons i que tot foravila. Fou llavors que les monges me digueren que seria bo que a ca nostra fes el meu propi altar coronat amb una estampa de la Mare de Déu de Lourdes que em regalaren amb aquella intenció. I jo, tot innocent, me’n vaig dins la fusteria, vaig moure unes barres i llistons i vaig fer lloc per muntar-hi el ditxós mes de Maria de les monges. Dos banquets amb una post a damunt i mitja dotzena de caps de taulons fent escala. A dalt l’estampa de la Mare, que, amb una mena de raigs làser que li sortien de per tot el cos, omplia el taller de gràcia divina i d’amor espiritual. Hi mancaven les flors que vendrien de ca ses ties Genasses, dues velles del carrer a les quals tot l’any regalava flocs de fusta de la botiga per començar foc. Dins la cambra del padrí, hi vaig trobar unes espelmes. El meu mes de Maria estava acabat. Els fusters, mumpare inclòs, feien la mitja veient-me amb tot aquell tràfec i moviment tan prop d’ells.
Massa comèdia religiosa no podia acabar bé mai. És que els nins sempre tenen el cap ple de curolles i quan en comencen una no l’acaben i van cap a l’altra. Per això un dia que havia enceses les espelmes d’aquell altar miraculós, no sé per què vaig pujar al pis i em vaig entretenir mirant les il•lustracions dels diaris d’aquella caixa enorme de la que vos parlava més amunt. Mentre les mirava em criden per dinar i quan érem a la fruita, sentim un crits espantosos que venien del carrer: “Foc!!! La fusteria de can Ros se cala foc!”. Els pares i jo pegam llongo de la cuina a la fusteria veient espantats com aquell mes de Maria estava tot encès i com moltes fustes de la botiga es cremaven violentament amenaçant destruir-ho tot. Resulta que havia oblidat les espelmes enceses i quan acabaren la cera va prendre tot l’altar i una part de la botiga que anava en camí de convertir-se en el desastre de l’any.
Aquella mena de monument religiós, l’havia aixecat ben adossat a les portes de llenya del nord del quarto del pares. Ja gran, i amb el títol de batxiller a la butxaca, encara recordava cada dia com aquella bona clapa negra de la llenya cremada de les dues portes eren els residus d’unes flames que havien posat en perill la casa, el negoci i la supervivència de la família.
Apagat el foc vaig quedar regirat a bastament com per no rebre cap renyada. Això ho comprengueren els pares, que es varen limitar a fer-me una reflexió amb seny de bístia vella. Però el conco en Jaume, que era força expressiu, no va poder pus i va exclamar: “Re mil de putes de mes de Maries!”. Tenia raó.

dimecres, 3 de març del 2010

dilluns, 1 de març del 2010