divendres, 29 d’octubre del 2010

El far i la publicitat

No sé si vos heu fitxat que el far des Port surt als panells publicitaris de les carreteres i ciutats de l’illa.


diumenge, 24 d’octubre del 2010

Gent d'aquí: Sa madona Catalina Tugores (de can Ploris) fa 91 anys.

Avui és 24 d'octubre i un 24 d’octubre varem néixer ella i jo, amb un temps de diferència, però el mateix dia. És la més velleta del barri i m’encanta que facem festa plegats. Mos telefonarem i mos direm que l’estiu que ve ella tornarà aquí, a n’es Riuetó, per anar cada dia a n’es Babo a peu, per parlar de les seves coses i de les nostres. Els temps passa per a tots... però per a ella que passi lentament i amb salut, com hauria de ser perquè la vida sigui tan llarga com li desitjam.





dimecres, 20 d’octubre del 2010

Mirant imatges: En Tòfol i en Rus

Des de sempre m’han agradat les imatges i d’aquí la meva afecció a la fotografia, al cinema i a la pintura. A ca meva trobaríeu calaixos ben plens d’imatges de tota mena: paisatges, persones, animals, festes, etc. Ahir vaig obrir una carpeta blava i en vaig treure una. La vaig mirar un moment i tot d’una, els records. Perquè les imatges que un ha guardat viuen encadenades a la memòria i ens mouen cap a l’inevitable procés de recordar fets, temps o gent. És per aquesta causa que, quan qualcú ens mostra una fotografia d’un viatge, d’un parent o d’una trobada qualsevol comenta: “Això era quan se va casar na Maria”, “El caparrí que veus a la dreta és en Joanet”, “Aquí, esperant el metro a París”. Mil coses així.
Ara vos ne vull descriure una. Mirau, és aquesta on hi ha un home amb els calçons mig arromangats i amb un canet al seu costat. Bé, aquí no hi ha canet per mala sort, però a la primera que vaig pintar hi era; aquesta és la segona. Com podríeu comprovar, el dibuix no és res de l’altre món. El canet estava aturat i l’home davalla del Calvari i va cap a ca seva, que no és gens lluny. Sols no haurà de fer tots els graons que el separen del poble i ja hi serà. Ca seva és un vell molí amb la torreta mig espanyada. El primer molí que trobam quan pujam en el puig. Avui l’han arreglat i ha canviat una mica. El nostre personatge vivia allà i era un home important... per mi era important, tant si voleu com si no. En més d’una ocasió vos he dit que la meva història no són els famosos sinó els qui han viscut prop de mi i m’han agradat. I aquest personatge em va agradar perquè em va cauré bé. Ja heu endevinat qui era, supòs... O no? Era en Tòfol. En Tòfol Gardanyo, que feia de cabrer i era petit i bona persona. Quan jo era al.lot, sempre que el trobava parlava amb ell. De mil coses. “Just ara han tocat les campanes... que hi ha cap mort?” me demanava... o “Saps si diumenge és fira?”. I jo també feia preguntes: “Quantes cabres tens ara, Tòfol?”, “Per què li has posat un davantal, al boc?”.
Tenia el nas grosset, com jo mateix, però diferent. Les cabres eren punyeteres perquè sempre han estat mig loques. Però ell era el cabrer titular del Calvari i allà no hi havia por de fer malbé els sembrats perquè les arades no podien pujar tan amunt. Per aquelles saons, els nins anàvem molt sovint a tals indrets i quasi tots érem amics seus i xerràvem amb ell quan el trobàvem. Si qualcun se volia aprofitar de la seva ingenuïtat d’home sincer i bo, els altes l’advertíem. Calia que el pastor de cabres quedàs tranquil i fos feliç entre les parets antigues i mig esbucades, els vells garrovers, les flors blaves dels lliris salvatges i les grogues de les vinagrelles. Quan vàrem saber que uns grandolassos l’havien fet beure més del compte i s’havien rigut d’ell, ens vàrem emprenyar molt i els vàrem cridar “Sou uns caps de fava!”. Quasi el veig ara quan una vegada va agafar el cabridet més petit i el va fer mamar a sa mare perquè nosaltres ho veiéssim.
L’altre protagonista de la meva aiguada és el ca que, com en Tòfol, ens gira l’esquena. No era el ca del pastor sinó que era el meu ca. El me va donar en Miquel de sa Fonda, pare del famós Miquel Barceló que pinta bous, dragons... i cans, però més lletjos que el meu de la fotografia. Ja fa molts d’anys d’això. El meu tenia el pel dur, espès i fort... Semblava que havia sortit de les estepes russes i per això li vaig posar Rus. Era un àngel. Mumare deia “Aquest és el meu amiguet” i el tenia sempre al seu costat. Un cotxe li va rompre una cama i un metge jove que era veïnat nostre, va provar d’enguixar-la-hi, però era tal el dolor que aquell guix li produïa que l’endemà mateix l’hi va llevar. L’os va saldar bé per miracle i ningú, al cap d’uns mesos, no hauria dit que li hagués passat res mai. Mirau si se va posar bé que, quan pujàvem a Sant Salvador, anava sempre per damunt l’esquena de les parets de pedra que limiten la carretera o el camí vell. I fou en el camí vell on va trobar un petit cérvol de jugueta dels de “peluche”, que diuen. El va portar a casa i mai el va voler deixar. Si el volies veure satisfet li donaves el cervolet i ell el guardava entre les cames de davant més content que una festa.
Va viure desset anys, que ja són anys per un ca. Crec que hauria viscut més, però anava tornant molt cec i pegava amb el cap pels escalons i se feia mal sempre seguit topant amb una cosa o amb l’altra. Quan vaig veure que sols li quedava el patiment em vaig decidir. El vaig rentar, li vaig posar el millor collar que tenia i cap al manescal. El manescal li va donar una injecció letal. “Que no patesqui” li havia dit jo. Al mateix segon que l’agulla va tocar la seva pell, en Rus va tancar els ulls i, mentre jo esperava alguna contracció o estirament, el manescal va dir “Ja és mort”. Heu de saber que aquella me va semblar la mort més bella del món i en vaig estar content. “Si quan em toqui a mi -vaig dir- me voleu fer el mateix, vos faig hereu, manescal”. “Si vols deixar el ca aquí ja ens cuidarem de...”. “No... que el me’n vull dur”. Un cop a casa vaig xapar un llençol, hi vaig posar en Rus amb la seva documentació d’identitat, perquè allà on anàs no tingués problemes... i també el petit cérvol de jugueta, entre les cames de davant.
Des d’aquell dia té el seu lloc just davall una alzina de sa Mola, a la vista del meu petit jardí d’arbres i de gallines, a un tros de garriga de can Cadernera, petit com una xeremia, on creixen i floreixen multitud d’estepes... que deuen esser les mateixes que creixen i floreixen a la Rússia central d’on sempre havia pensat que podia descendir el meu Rus.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Del XIV Simposium Nacional d'Aquarel·la


Fotografia enviada i mostrada a "El temps" d'IB3



dimarts, 5 d’octubre del 2010

De diumenge a les 07.40

Fotografia enviada i mostrada a "El temps" d'IB3

 

Tres segons plats

Aquells anys, passàvem el temps de figues a foravila, al Pou Nou, on engreixàvem mitja dotzena de porcs negres i aixecàvem les figues, les ametlles i les garroves.
Cada temporada, el padrí Toni anava a la vinya que hi havia darrera la caseta i collia una bona senalla de raïms negres i dolços. Després els premia i abocava el most dins la mateixa olla gran on solien fer els caragols. La posava en el foc i feia bullir el líquid un parell d’hores cada dia. De tant de bullir, aquell most acabava per minvar de tal manera que al final cabia dins una petita olla amb broc. Havia tornat força espès: una mena de melassa més dolça que tot, tant que, quan la tastaves, et feia coïtja en el coll. El seu nom propi era el d’arrop i crec que s’ha mig perduda, la paraula, perquè el suc del raïm ara no es bull a cap lloc.
Jo l’he enyorat, a l’arrop, perquè era una gola dinar a foravila d’uns fideus amb patata de primer i, per segon, mumare em fregia una tallada de sobrassada i, tot d’una que la tenia dins el plat, hi posava a damunt una bona cullerada de l’arrop miraculós sortit de les mans, el gust i la paciència del padrí. Mullar-hi pa blan era massa. Me creureu si vos dic que ara mateix, quan escric, em llep els llavis recordant el gust de la sobrassada fregida i el most bullit? Diuen que això de mesclar dolç i salat és un invent modern. Idò vos cont exactament de fa mig segle.
Tenia un canet de pel curt, clapat de blanc i negre, que nomia Menut. Petit, viu, valent i eriçoner. Una espira que ens anava de primera, ja que els eriçons no ens fotien els pollets com passava a altres cases del camp on hi havia corrals de gallines. Alguns vespres m’espolsava la por i sortia amb en Cañón a trescar tanques, botar parets i fer caminois. Al cap d’una hora o dues tornàvem a ca nostra amb dos o tres eriçons dins la sarrieta. Sé que, almanco dues vegades, vaig dir a mumare que els volia menjar rostits i per això el padrí, sempre el padrí, els escaldava i els inflava per una cama amb una canyeta fins que eren rodons com una pilota. Llavors, amb un vell raó d’afaitar, els tallava totes les pues. Ben cuits al forn fins que feien crec-crec i envoltats de patató i de verdures, aquella no era mala menja, que no he vist repetir a cap altre lloc i per ningú més. Deu esser per la feinada que duia...
Acabaré amb un altre plat que tant menjàvem el temps de les figues com altres mesos a la vila. Nosaltres li dèiem “estam i seda” i era un fregit a base de molta carabassa tallada amb petits daus i també molta col-i-flor i trossets de ventresca o de panxeta, amén d’unes talladetes rodones de botifarró. M’encantava i crec que, dels tres menjars de què vos estic contant, serà aquest el que qualsevol dia repetiré per la senzilla raó que tots els seus components estan encara a l’abast de tothom.
Quan les hamburgueses i les salsitxes han vingut, unes del centre d’Europa i les altres d’Amèrica, parlar del menjar de fa cinquanta anys a una pobra caseta de figuerolers del Pou Nou vos haurà semblat estrany. No me volgueu fer creure que una hamburguesa sigui millor que el pancuit, que un bullit d’ossos de porc, que unes sopes mallorquines... o que una tallada de sobrassada fregida amb arrop.
La llibreta que guardàvem dins el calaix dels torcaboques tenia totes les receptes de cuina escrites en felanitxer. No estaven corregides ni normalitzades, però a ca nostra tots les enteníem perfectament. No em tragueu llibres de narrativa ni de poesia, per molta bellesa que hi trobeu a dins. Mai no hi veuria els records, l’encant ni els sentiments que vaig experimentar quan mumare em deia “Comença per llegir fort la recepta dels rubiols i jo aniré preparant el ribell...”

divendres, 1 d’octubre del 2010

Fotografia de dimecres a les 8.

Enviada i mostrada a "El temps" d'IB3.- A mi em sembla interessant ja que destaca les cases assoleiades amb la llum calenta del matí sobre el gris general de la imatge

Arxiu del blog