Ara vos ne vull descriure una. Mirau, és aquesta on hi ha un home amb els calçons mig arromangats i amb un canet al seu costat. Bé, aquí no hi ha canet per mala sort, però a la primera que vaig pintar hi era; aquesta és la segona. Com podríeu comprovar, el dibuix no és res de l’altre món. El canet estava aturat i l’home davalla del Calvari i va cap a ca seva, que no és gens lluny. Sols no haurà de fer tots els graons que el separen del poble i ja hi serà. Ca seva és un vell molí amb la torreta mig espanyada. El primer molí que trobam quan pujam en el puig. Avui l’han arreglat i ha canviat una mica. El nostre personatge vivia allà i era un home important... per mi era important, tant si voleu com si no. En més d’una ocasió vos he dit que la meva història no són els famosos sinó els qui han viscut prop de mi i m’han agradat. I aquest personatge em va agradar perquè em va cauré bé. Ja heu endevinat qui era, supòs... O no? Era en Tòfol. En Tòfol Gardanyo, que feia de cabrer i era petit i bona persona. Quan jo era al.lot, sempre que el trobava parlava amb ell. De mil coses. “Just ara han tocat les campanes... que hi ha cap mort?” me demanava... o “Saps si diumenge és fira?”. I jo també feia preguntes: “Quantes cabres tens ara, Tòfol?”, “Per què li has posat un davantal, al boc?”.
Tenia el nas grosset, com jo mateix, però diferent. Les cabres eren punyeteres perquè sempre han estat mig loques. Però ell era el cabrer titular del Calvari i allà no hi havia por de fer malbé els sembrats perquè les arades no podien pujar tan amunt. Per aquelles saons, els nins anàvem molt sovint a tals indrets i quasi tots érem amics seus i xerràvem amb ell quan el trobàvem. Si qualcun se volia aprofitar de la seva ingenuïtat d’home sincer i bo, els altes l’advertíem. Calia que el pastor de cabres quedàs tranquil i fos feliç entre les parets antigues i mig esbucades, els vells garrovers, les flors blaves dels lliris salvatges i les grogues de les vinagrelles. Quan vàrem saber que uns grandolassos l’havien fet beure més del compte i s’havien rigut d’ell, ens vàrem emprenyar molt i els vàrem cridar “Sou uns caps de fava!”. Quasi el veig ara quan una vegada va agafar el cabridet més petit i el va fer mamar a sa mare perquè nosaltres ho veiéssim.L’altre protagonista de la meva aiguada és el ca que, com en Tòfol, ens gira l’esquena. No era el ca del pastor sinó que era el meu ca. El me va donar en Miquel de sa Fonda, pare del famós Miquel Barceló que pinta bous, dragons... i cans, però més lletjos que el meu de la fotografia. Ja fa molts d’anys d’això. El meu tenia el pel dur, espès i fort... Semblava que havia sortit de les estepes russes i per això li vaig posar Rus. Era un àngel. Mumare deia “Aquest és el meu amiguet” i el tenia sempre al seu costat. Un cotxe li va rompre una cama i un metge jove que era veïnat nostre, va provar d’enguixar-la-hi, però era tal el dolor que aquell guix li produïa que l’endemà mateix l’hi va llevar. L’os va saldar bé per miracle i ningú, al cap d’uns mesos, no hauria dit que li hagués passat res mai. Mirau si se va posar bé que, quan pujàvem a Sant Salvador, anava sempre per damunt l’esquena de les parets de pedra que limiten la carretera o el camí vell. I fou en el camí vell on va trobar un petit cérvol de jugueta dels de “peluche”, que diuen. El va portar a casa i mai el va voler deixar. Si el volies veure satisfet li donaves el cervolet i ell el guardava entre les cames de davant més content que una festa.
Va viure desset anys, que ja són anys per un ca. Crec que hauria viscut més, però anava tornant molt cec i pegava amb el cap pels escalons i se feia mal sempre seguit topant amb una cosa o amb l’altra. Quan vaig veure que sols li quedava el patiment em vaig decidir. El vaig rentar, li vaig posar el millor collar que tenia i cap al manescal. El manescal li va donar una injecció letal. “Que no patesqui” li havia dit jo. Al mateix segon que l’agulla va tocar la seva pell, en Rus va tancar els ulls i, mentre jo esperava alguna contracció o estirament, el manescal va dir “Ja és mort”. Heu de saber que aquella me va semblar la mort més bella del món i en vaig estar content. “Si quan em toqui a mi -vaig dir- me voleu fer el mateix, vos faig hereu, manescal”. “Si vols deixar el ca aquí ja ens cuidarem de...”. “No... que el me’n vull dur”. Un cop a casa vaig xapar un llençol, hi vaig posar en Rus amb la seva documentació d’identitat, perquè allà on anàs no tingués problemes... i també el petit cérvol de jugueta, entre les cames de davant.
Des d’aquell dia té el seu lloc just davall una alzina de sa Mola, a la vista del meu petit jardí d’arbres i de gallines, a un tros de garriga de can Cadernera, petit com una xeremia, on creixen i floreixen multitud d’estepes... que deuen esser les mateixes que creixen i floreixen a la Rússia central d’on sempre havia pensat que podia descendir el meu Rus.
