dissabte, 18 de juny del 2011

Cala Estreta · Felanitx · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó

dimecres, 15 de juny del 2011

dimarts, 14 de juny del 2011

Figures al sol

 He parlat i escrit tantes vegades de s’Algar que ja he perdut el compte. Avui ho faig perquè m’han sorprès unes figuretes on mai les esperava: sobre la petita caseta del motor que du l’aigua a sa Punta.
La caseta, sembla que està de festa. Uns amics, que havien creat un munt de petites criatures  per algun treball artístic, les han penjades a la caseta perquè vegin com són les sortides de sol a s’Algar... fins que el sol mateix acabi amb elles!
De totes maneres, les he duites aquí, on les podrem veure sempre que volguem.  

A favor d'en Guillem Tintorer

He publicat aquest escrit al setmanari FELANITX del dia 11 de juny

Sobre la carta al director de J.T.

Havia de parlar, fa mesos, de la brutor que bona part de l’any campa pel Port, on voldria viure fins al meu final amb més netedat. El centre de Palma, on vaig cada setmana, me fa enveja. No així les rodalies, on tothom se queixa. No vull que aquí, el nostre port, acabi com una rodalia de Felanitx, on fa anys que l’ajuntament engegava campanyes perquè tot fes bona cara. M’encanta el Port... però els carrers, les voreres, els camins, la garriga a l’hivern, fan una mica de vergonya. I no me queix de ningú de la brigada, dels jardiners, etc. Trob que tots fan la seva feina. Per res del món voldria perjudicar-ne cap. Per la seva part, Obres de Port té una dona que va de verd i groc  que cuida una mica la vorera urbana. Quan, pel motiu que sigui, falla uns dies, és ben coneixedor perquè les papereres estan que rebenten i foten una pudor de mil dimonis. Per paga els qui tenim cans no trobam bosses per als excrements en els dispensadors corresponents i l’únic que hi havia a la meva part, el varen llevar. Vaig telefonar a la Sala perquè el tornassin posar. Me varen assegurar que ho farien però, ara que hi pens, no me varen dir quan. I jo, per tot allà on vaig, per les llibreries, a les drogueries, a can Roca de Palma... enlloc he trobat bosses negres petites de les que faciliten els dispensadors. En volia comprar i no en venen i com que no m’agrada passejar les merdes dins les transparents, me servesc dels mocadors de paper i, és clar que si les deix dins les papereres, al cap d’un dia es posen a pudir de valent.
Bé, això només ha estat per entrar amb metles, perquè la causa més important que m’ha duit a fer aquest escrit d’avui amb una mica més d’urgència que els altres l’ha motivada una carta al director apareguda a la pàgina 5 d’aquest setmanari corresponent a dia 4 de juny. Qualcú, a la fi, un tal J.T. romp una llança a favor d’en Guillem Tintorer, que tots els estius, com bé diu, fa una feina exemplar a favor de la netedat d’es Port i d’altres indrets del litoral felanitxer. Diu J.T. que “convendria que, els qui comandau, contractàssiu per sempre En Guillem”. Jo ho vull dir també i ben fort.
En Guillem va esser, fins fa més d’una quinzena d’anys, veïnat meu en es Riuetó. De la seva senzillesa i bondat no en cal parlar, les du amb ell ben arrelades i manifestes. De la seva eficàcia en la feina que fa, en són testimoni quasi tots els qui el veuen passar amb el camió i en les aturades que fa seguit seguit per recollir una fusta, un plàstic, una brutor qualsevol. No té aturai. És una vergonya que el tenguin de temporer. Quan vaig a pagar les contribucions, hi pens sempre. Si almenys una milionèsima part del que pagam tots servís per posar-lo fitxo!
No vos cregueu que en Guillem no lluitàs per esser-ho. Però, cansat i tot sol, va haver de tirar la tovallola. Record que, durant aquells anys de la seva lluita, vingué a veure’m i me va dir que una bona al·lota que duia la cosa social de l’Ajuntament li volia ajudar i me va demanar com ho havia de fer, perquè li exigien que justificàs que havia anat a escola el temps obligatori. Per dos o tres pics vaig telefonar a la directora de l’escola del Port per agilitzar la cosa. Sé que ella es va posar en contacte amb la Delegació... No sé a on, a la inspecció, o a l’escola mateixa, no trobaven els papers quan ell havia complert correctament tota l’escolarització que li tocava. A vegades, quan el trobava pel carrer, li demanava com ho tens i ell me deia un pic que tot anava per bon camí, un altre que ara me falta un certificat, que ara sí, que ara no... fins que vaig callar i pensar: a tu te passen amb parenostros i no faran res. Efectivament, en Guillem es passa la vida, anys i més anys, de temporer d’estiu sense que ningú de la Sala hagi tengut la dignitat d’esser just amb ell i de reconèixer tot quant fa. “Demanau pel Port quina feina fa –diu J.T. a la seva carta­– i si vos convendria tenir-lo tot l’any”.  Se mereix, sens dubte, vull afegir jo, la condició que li negau. Els contribuents estam contents de les feines ben fetes i les contribucions tenen més sentit  quan es tracta de remunerar aquelles més merescudes.
Supòs que en Guillem no ha tingut la suficient ajuda de sindicats, personal social, etc. Ni sé si ha acudit a ells o si sap com fer-ho. Potser no s’ha sabut explicar amb la gent que li podria ajudar. Els grossos li han exigit certificats d’escola i de cultura quan, respecte de l’escola i de la cultura de la netedat, en dóna amb una cullereta a tots.
Molts de dies, a sortida de sol,  el trob quan ve per s’Algar amb el camió. Me diu que li agrada més el camió que la furgoneta amb el remolc perquè, quan volta, el remolc no sempre l’obeeix així com ell vol. Buida el contenidor que hi ha prop del niu. Aixeca llaunes per aquí i per allà. I quan veu el puntet blanc d’un paper posa mà al fre, bota del vehicle mil pics i deixa el terra ben llampant. Després ha d’anar per les cales i ho ha de fer tot arreu. Fora mosques.
Ara, si un dia el torn trobar i ha sabut que, aquí i avui, he parlat bé d’ell com toca, té collons de fotre’s a plorar i no vull que ho faci.
S’està guanyant amb escreix, senyors de la Sala, la tranquil·litat que li escatimau. Pensau-ho.


Flux i reflux al Riuetó

diumenge, 12 de juny del 2011

A uns visitants

Uns internautes, mes bé joves, me demanen algunes coses sobre els meus panorames. Mirau:
M’he decidit pels panorames cilíndrics perquè trob que són els que millor van als paisatges on sempre interessa el que tenim  davant els ulls i  mai el cel de més amunt o la terra que hi ha al redol on posam els peus. (Els panorames esfèrics són millors pels interiors d’esglésies, palaus, etc. i es solen fer amb dues tomes d’un objectiu d’ull de peix. No és el cas que a mi me toca).
Per fer els meus necessit cada vegada de 8  a 15 o més fotografies preses d’un mateix punt amb la màquina completament anivellada mitjançant un trípode. El resultat no sempre és bo i cal, a vegades, fer quatre o cinc sèries de fotos amb un total 40-60 imatges per un sol panorama.
No sempre és interessant la part de darrera nostre però l’hem de retratar fins a donar la volta completa perquè si no el panorama resultarà una fotografia plana i freda. L’encant que tenen els panorames de 360º és que te donen la impressió de que tu mateix estàs dins els paisatge que contemples i això se coneix, dins el món de les imatges, amb el nom de “sensació envolvent”  (la paraula correcta seria “envoltant” però no la trob suficientment exacta).
Per obtenir el panorama de la catedral de Palma, que acab de posar just aquí baix, vaig prendre un total de 48 fotografies de les que, finalment, n’he utilitzades 9. 
He obert un nou blog on sols hi vaig posant els panorames. Per donar-li un caire més divulgatiu dins el món internàutic, està en castellà. No és que a mi m'agradi que hi vagi  però m'ho ha demanat el servidor. De totes maneres, en castellà, no hi ha més que els panorames amb els títols corresponets. Vegeu-loAQUÍ

Catedral Mallorca · Palma ·>>360º<<·

Dels meus dijous a Palma-1
 Pantalla completa: primer botó


dimarts, 7 de juny del 2011

Plaça d'Espanya · Felanitx · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó
f

diumenge, 5 de juny del 2011

Es Babo · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·

Pantalla completa: primer botó

dimecres, 1 de juny del 2011

Els estudiants que no estimaven els polítics

Devíem esser devers una trentena quan varem començar el batxillerat i deu o dotze quan l’acabàrem. Entre ells en Toni Perdigó, en Tomeu Guidó, en Mateu Ceia, en Joan Gerrer i en Miquel Real. Quin temps, aquell! Com si la vida començàs llavors.  Ca ses monges i cas frares quedaven dins un passat no gaire gloriós per culpa d’aquella puta guerra de feia només uns anys.    
Quan, a ca nostra, feia malcriadures o me posava inaguantable, mumpare  me renyava dient: “Te dic que hi vares venir, amb so Moviment”. És clar, tothom hi ve amb un moviment o l’altre, però en minúscules.
Era un temps en què calia que els polítics fossin de dretes, però a nosaltres, a l’institut i al carrer, la política la mos duia ben fluixa. L’aguantàvem, quin remei, però no en volíem sebre res. Teníem una assignatura dedicada a la beatificació d’en Franco i d’en José Antonio que se deia Formación del Espíritu Nacional, quan sabíem que en Franco era un dolent i l’altre, un idealista que fa esser afusellat després de fundar la Falange. Aprovàvem aquella cosa dient viva Espanya, la patria es una unidad de destino en lo universal, por el imperio hacia Dios,  i més pardalades d’aquestes. Per a nosaltres, aquell professor de nas xato i ulls clars, vingut de les vísceres més vulgars del franquisme, era un enxufat que no sabia més que quatre consignes i tres cançons. De fet, la resta de professors l’evitaven i se’n fotien un poc d’ell.
Els matins i els horabaixes aguantàvem la pujada i la baixada de les tres banderes, nacional, falangista i requetè, fent files al pati i cantant el Cara al sol i el Prietas las filas. Anàvem cada 20 de novembre a posar una corona de flors al replà de la Parròquia, a la creu dels Caiguts i allà responíem una, grande i libre quan el representant local del règim deia per tres vegades el nom de la pàtria. En lloc de dir-ho com cal, pronunciava la paraula sense la s i per això li varem posar, a aquell senyor el nom de “n’Epaña”, així sempre dit en castellà.
Al saló d’actes del centre, a qualque despatx i a diverses aules importants, el santcrist de metall daurat damunt una creu plana de cirerer, presidia sempre acompanyat per les fotografies del Caudillo i de José Antonio.
Mirau si me picaven poc, en Franco i el Movimiento, que, quan sis alumnes de l’institut fórem seleccionats per anar de franc a un campament del Frente de Juventudes a Menorca, jo vaig esser un d’ells i hi vaig anar sense sebre què tions era el frente aquell i em vaig posar la camisa blava, els calçons caqui i la corretja amb la sivella de l’escut com si m’hagués vestit per anar a vermar.
Ja que hi som podríem parlar un poc d’aquell campament a Menorca, al qual només nosaltres sis érem els únics mallorquins assistents. Arribats a l’illa, aprofitàrem per fer una visita curta a la casa de l’amic Germà Coll. Justament ell no hi era però la família ens va rebre amb totes les atencions del món. Després d’un trajecte en bus, enfilàrem cap a cala Galdana per un camí de carro fins que tocàrem l’arena d’aquell paradís verge i magnífic. Llavors li deien cala Santa Galdana. No sé si ara, perquè els hotels l’han prostituïda i corrompuda, li deuen haver acurçat el nom perquè, de santa, no en deu tenir res quan com, a Maria Goretti, li han fet perdre la virginitat a la força.
Les tendes de lona del nostre campament s’estenien a l’esquerra damunt un turó de més alçada que el nostre penyal Roig. Vos avorriria si vos contava de la vida quotidiana i repetida d’aquells dies, tots iguals per espai d’unes vint jornades. Potser estaria bé només una petita anècdota i així acabaríem amb bona boca.
El capellà del campament era un homo de mitja edat, alt i primet, que manava i dava ordes igual que els responsables de més graduació perquè era tan falangista com ells. Dins cada tenda, n’hi dormíem sis i ell ve el segon dia a la nostra i ja per començar mos va posar nerviosos a tots quan va dir que els faltaven tendes i espai i que hauríem de fer lloc a un nou jovenet que arribaria el sendemà. Allò mos va posar d’un mal humor com no vos podeu imaginar. Estrets que ja estàvem dins aquell redol tan reduït. Una calorada que feia sempre, tant de dia com de nit. En Martinez, que adesiara amollava pets i aquell tuf d’olor de peus que feien les espardenyes... i encara ficar-n’hi un altre. Déu meu! A més, no seria felanitxer i ja no pareixeria res igual.
La incògnita de qui seria el nou acampat mos va dur de cul tot el dia. De tant en tant guaitàvem per veure si el capellà venia amb ell. L’endemà, devers les deu, s’entrega amb les mans dins les butxaques. En treu una i amb una xinxeta clava una estampeta del Cor de Jesús al pal principal que sostenia la tenda dient: “Aquí teniu l’amic que vos faltava”. No vos vull dir les flastomies i les pestes que vàrem amollar quan se’n va anar fent la mitja. Amb el mal de ventre que ens havia fet passar el milà aquell! Per si fos poc, quan al cap de dues hores ve el cap principal de l’acampada per passar revista a la tenda, va dir: “A ver si aquí hay huevos i os laváis los pies más a menudo que esto apesta a verraco!”. Encara més: quan va veure l’estampeta va afegir: “Veo que teneis un nuevo camarada. Llevaros bien.” Camarada sempre m’havia semblat una paraula feixista. Ja llavors vaig trobar que aquell nom no li anava bé a l’estampeta. En aquell temps hi creia. La paraula adequada era amic o company i això ho vaig dir a mitja veu. Però en Miquel va esser més radical i, en certa manera, em va contradir: “Toni, aquest de la estampeta sí que en té. de camaradas. Vols sebre qui són? Idò, tots aquells capellans que, com aquest d’aquí, besen el cul an en Franco i an el seu Glorioso Alzamiento Nacional.”
Això que no en volíem sentir parlar, de política...

Arxiu del blog