dimecres, 31 de desembre del 2008

Carabines o Caramines?

Dues ties interessants

Mirau si ja fa anys que tot quant en diré és el que em contaren mon pare i el conco en Jaume. Aquelles ties no eren ties meves, per suposat. Record vagament les seves figures. Res més. Eren dues dones petitones, rabassudes, no gens ni mica repelenques, que varen viure molt a prop de la plaça de Ses Palmeres, en el carrer de Campos, just davant el casino de Calafava. Si a les fadrines i viudes que estan totes soles, els deim ties, per això mateix aquelles eren ties de tothom.
Els deien ses ties Carabines (o Caramines?). Eren bones dones, molt xerradores, amb xispa i gràcia de la millor. Per tot això, les coneixien a totes les barriades del poble, encara que elles sempre varen esser del mateix lloc. Se feia difícil conversar una estona amb aquelles tietes i no esclafir de riure dos o tres pics. Sé que una d’elles era cosidora i de qualsevol lloc de la vila li arribaven encàrrecs i feines diverses com acursar uns calçons o adaptar per a la filla la falda d’una mare.
Corrien uns anys de complicades i freqüents diferències polítiques. Fins i tot en els esports, que com sabeu solen viure d’esquena a les tendències governats. Demanau-ho si no a tots aquells caps blancs que vos puguin contar dels dos equips de futbol felanitxers que existiren amb els noms d’Es Cerol i Sa Patena en els que jugadors i aficionats tancaven alguns partits amb autèntiques batalles campals. Corrien gloses i cançons que mesclaven i enfrontaven maliciosament republicans i conservadors... un bullit que calia viure per saber l’autèntica dimensió històrica de tot allò.
Mentre se vivia dins d’aquella tempesta, el gran amor de les ties Carabines va esser un cusset clapat de blanc i negre. Per afegir llenya al foc de la foguera política, a les bones dones, no els ocorregué altra cosa que batiar l’animaló amb el nom de Salmerón, quan un famós diputat andalús d’aquest llinatge que es deia Nicolás, mort no feia gaire, que fou ministre de Justícia amb gran diferències ideològiques amb els catalans “progres”, era protagonista encara de multitud de cròniques en els rotatius més importants.
Me contaren que, un horabaixa d’estiu, quan les ties Carabines prenien la fresca, cosint a l’ombra que la casa feia al carrer, i el cusset dormia tranquil damunt un coixí de plomes de gallina en el portal, varen passar per allà un grapat de jovenots, entre els quals n’hi havia un vestit de militar de poca graduació a qui vingueren ganes de moure bareols i per aquest motiu no va fer sinó amollar amb la seva veu potent i seca, pròpia de la caserna, una filigrana d’amenaça que devia esser poc més poc manco com aquesta: “Algún día nos vamos a cargar a este puto perro republicano!”.
Les dones botiren automàticament dels seus balancins i fetes dues autèntiques feres agressives i bregoses, dedicaren al despietat sargent tota una lletania de malediccions guarnides de no sé quantes putes i pestes pogueren treure de l’infern.
No cal dir que el canet era sagrat per a les ties, i que ningú no el tocàs ni el miràs amb mal ull, o si no el deixarien fet un pern de rifa davant tota la vila.
Tant l’estimaven, tant el protegien i tant el defensaven de qualsevol perill que, quan anaven amb el carro a collir herba a foravila i veien a la carretera o als camins, per molt lluny que fos, un cotxe, qualque ciclista o un carro com el seu, deien “óu!” a la somera i una d’elles baixava per pujar en Salmeronet, que compixava cames-roges als portells, ensumava ellipsons i cugules a la vorera de les síquies o jugava amb qualque estol de papallones blanques que cercaven altres colors entre els lleomans, les corretjoles i les roselles.

divendres, 12 de desembre del 2008

Ses Païsses

Els pescadors les coneixen bé però ara es tracta de mostrar-les als amics.
Parlam d'un lloc situat a un centenar de metres de s'Algar anant cap el far.
La part baixa presenta dues coves al mateix nivell de la mar, i a dalt, sobre les penyes, a una vintena de metres de la vorera, hi trobam un forat d'una d'elles que pot sorprendre als qui caminen per les roques. Cal tenir esment perquè en aquell punt una mala passa podria ser fatal.
Presentem, idò, ses Païsses. Ho farem amb dues fotografies i tres petitíssims vídeos.

Les fotografies són panoràmiques i amb elles veureu clarament la seva situació:



El primer vídeo retrata la boca de les coves des de la mar:





El segon va per damunt les penyes y mostra el forat amb les ones que arriben a la part baixa del fondal:


En el tercer vídeo sentirem el fort renou que surt del forat els dies de mal temps
:

dimarts, 9 de desembre del 2008

MIQUEL PONS (escrit i publicat fa uns anys)

A l’amic Miquel Pons li han concedit la primera Medalla d’Or de la Vila de Santanyí i jo, des d’aquestes humils notes, el vull felicitar i li vull donar una abraçada sincera, emotiva i coral.Els anys que va passar entre nosaltres no foren pocs i a més de la feina a l’institut es va integrar per complet dins el nostre petit món cultural on érem una barcada d’amics inquiets que remàvem com podíem dins les mars immenses de tot el que tenia cara d’art i d’artesania i on cercàvem els dons que dignificassin una mica més el bategar quotidià del nostre temps. Ens va agradar ferm que en Miquel estàs tots aquells anys entre nosaltres. La seva capacitat de diàleg savi i educat, la personalitat arrelada des de sempre dins els camps amples i immensos de les lletres feien que la seva compania fos un autèntic pler. Tot d’una es va posar a fer feina i crec que era el que en feia més de tots i el que la feia millor. Feia “cultura” quan escrivia, quan ens acompanyava als concerts o al teatre, quan ens mostrava i presentava les obres de tantes exposicions, quan, recolzat a l’altar major del Convent, posava veu greu de solemnitats i ens parlava, a les portes de la Setmana Major, de les creus de la Passió que ell veia esteses per tot el terme i per tot el que ens envolta. Fins dins la sang del gall de les panades que s’havia presa dins el plat de terra hi veia creus. És que la poesia apareixia sempre que agafava la ploma i el paper. Prosa poètica li diu tothom a tal manera d’escriure. Prosa poètica que afluïa dins les seves “Cèdules Personals” que es varen editar quan vivia aquí, o al “El poble” que guarda gelosament dins un calaix mentre na Francisca el mira extraviada, víctima d’un destí incomprensible que comparteixen amb un amor i una tendresa que ningú mai no trencarà.Ens parlava tantes vegades de les “Cales” i de la “petita Consolació” que no ens quedava més remei que alguns diumenges horabaixa agafar el cotxe i anar a veure si les aigües santanyineres lluïen tan blaves i verdes com ell presumia que eren. I també anàvem al puig des d’on la panoràmica de la vorera és tan ampla que no els basta als ulls llur angular per abraçar-la tota. Per força la seva ha de ser terra de poetes i d’artistes de tota mena. No podria existir sense ells.Ja fa molts d’anys que en Miquel Pons es el cronista oficial d’aquell regne i pens que deu ser una delícia fer les actes de tal escenari i anar posant aquí en Blai, en Bernat i en Toni , allà els pintors i els escultors i a l’altra part els artesans i els vellets... Bella crònica la teva, Miquel, que pots teixir amb fils tan nobles.El meu padrí Toni, de can Formatge, era, com és ell, de s’Alqueria Blanca i com que sé que aquests dies en Miquel ha dit que voldria escriure sobre els de la guerra de Filipines li vull referir que el meu padrí hi va anar de soldat i que un general li va encarregar que fes una església i per tal motiu va posar a les seves ordres una grossa de natius que el feien tornar mig foll. Contava com feien els adobs... que a un gaiato li deien “tatai” i a un nin “babai”. Per què no et vares decidir abans, Miquel? El padrí te n’hagués contades un caramull de coses de Filipines! Era molt bon homo i per ell, pels seus familiars i per tu mateix sé que a s’Alqueria hi ha bona gent. Aquell és, sens dubte, lloc generós farcid de virtuts.Heu de saber que en Miquel Pons sempre escriu o parla d’escriure. Quin gust més bo tenir aquest gust, amic meu! A tu qui, dins la cultura i dins la història cerques, cavil·les i treballes pel teu poble y que has oblidat el significat i l’ús de la paraula “no”, a tu, company, que encara no saps que és girar l’esquena, ara el poble, cansat ja de veure tot el que fas i com ho has fet de bé fins ara, pensa que es ben hora de donar-te les gràcies i et concedeix aquesta medalla d’or. Per tal motiu arribaran a ca teva compliments i ovacions de per tot arreu –a qui no coneixes dins el món civilitzat de l’Illa?- i per això mateix et vull fer arribar la meva enhorabona que faig pública aquí perquè els qui com jo són amics teus des d’aquells ditxosos anys de la nostra joventut, sàpiguen ells i sàpiga tothom que encara guardes tot el coratge, la gallardia i la mesura que sempre t’han caracteritzat.Ben fet santanyiners que aquests dies feis festa al nostre amic Miquel Pons!





dilluns, 8 de desembre del 2008

Felanitxer, ferrer i artista

Va ser veïnat i alumne meu a sa Graduada. Era una mena d’abella sense aturall. Però sempre simpàtic, agradable i estimador com cap altre. De menut feia tanta gràcia a mumare que quan me parlava d’ell ho feia amb alegria . Ja de gran va muntar el seu taller d’artista just davant ca nostra, al carrer Bartomeu Caldentey... i crec que és allà encara, on avui, dels ferros i de la ferralla en fa art.

divendres, 5 de desembre del 2008

Putada al paisatge

A la garriga protegida de Sa Punta...