Carabines o Caramines?

Dues ties interessants

Mirau si ja fa anys que tot quant en diré és el que em contaren mon pare i el conco en Jaume. Aquelles ties no eren ties meves, per suposat. Record vagament les seves figures. Res més. Eren dues dones petitones, rabassudes, no gens ni mica repelenques, que varen viure molt a prop de la plaça de Ses Palmeres, en el carrer de Campos, just davant el casino de Calafava. Si a les fadrines i viudes que estan totes soles, els deim ties, per això mateix aquelles eren ties de tothom.
Els deien ses ties Carabines (o Caramines?). Eren bones dones, molt xerradores, amb xispa i gràcia de la millor. Per tot això, les coneixien a totes les barriades del poble, encara que elles sempre varen esser del mateix lloc. Se feia difícil conversar una estona amb aquelles tietes i no esclafir de riure dos o tres pics. Sé que una d’elles era cosidora i de qualsevol lloc de la vila li arribaven encàrrecs i feines diverses com acursar uns calçons o adaptar per a la filla la falda d’una mare.
Corrien uns anys de complicades i freqüents diferències polítiques. Fins i tot en els esports, que com sabeu solen viure d’esquena a les tendències governats. Demanau-ho si no a tots aquells caps blancs que vos puguin contar dels dos equips de futbol felanitxers que existiren amb els noms d’Es Cerol i Sa Patena en els que jugadors i aficionats tancaven alguns partits amb autèntiques batalles campals. Corrien gloses i cançons que mesclaven i enfrontaven maliciosament republicans i conservadors... un bullit que calia viure per saber l’autèntica dimensió històrica de tot allò.
Mentre se vivia dins d’aquella tempesta, el gran amor de les ties Carabines va esser un cusset clapat de blanc i negre. Per afegir llenya al foc de la foguera política, a les bones dones, no els ocorregué altra cosa que batiar l’animaló amb el nom de Salmerón, quan un famós diputat andalús d’aquest llinatge que es deia Nicolás, mort no feia gaire, que fou ministre de Justícia amb gran diferències ideològiques amb els catalans “progres”, era protagonista encara de multitud de cròniques en els rotatius més importants.
Me contaren que, un horabaixa d’estiu, quan les ties Carabines prenien la fresca, cosint a l’ombra que la casa feia al carrer, i el cusset dormia tranquil damunt un coixí de plomes de gallina en el portal, varen passar per allà un grapat de jovenots, entre els quals n’hi havia un vestit de militar de poca graduació a qui vingueren ganes de moure bareols i per aquest motiu no va fer sinó amollar amb la seva veu potent i seca, pròpia de la caserna, una filigrana d’amenaça que devia esser poc més poc manco com aquesta: “Algún día nos vamos a cargar a este puto perro republicano!”.
Les dones botiren automàticament dels seus balancins i fetes dues autèntiques feres agressives i bregoses, dedicaren al despietat sargent tota una lletania de malediccions guarnides de no sé quantes putes i pestes pogueren treure de l’infern.
No cal dir que el canet era sagrat per a les ties, i que ningú no el tocàs ni el miràs amb mal ull, o si no el deixarien fet un pern de rifa davant tota la vila.
Tant l’estimaven, tant el protegien i tant el defensaven de qualsevol perill que, quan anaven amb el carro a collir herba a foravila i veien a la carretera o als camins, per molt lluny que fos, un cotxe, qualque ciclista o un carro com el seu, deien “óu!” a la somera i una d’elles baixava per pujar en Salmeronet, que compixava cames-roges als portells, ensumava ellipsons i cugules a la vorera de les síquies o jugava amb qualque estol de papallones blanques que cercaven altres colors entre els lleomans, les corretjoles i les roselles.