dimecres, 4 de març del 2009

EL PLAT PRODIGIÓS

Davant aquella entrada mora del Parc de la Torre, hi vivia una dona coixa a qui deien Tonina. Guardava una història íntima que no acabava d’esser secreta perquè la contava massa sovint. A mi, la me va dir un matí que plovia tant que me vaig haver d’arraconar entre les persianes i les vidrieres de ca seva.
-Passa, jove, que acabaràs xop- me va dir.
Crec que m’hauria convingut més arribar a ca nostra amb el pop corresponent que no haver d’aguantar tota aquella xerrera pels colzes que caracteritzava la bona dona.
Fruit de tanta facilitat de paraula va esser que em vaig assabentar que, temps enrera, havia patit estones en què no se trobava segura d’ella mateixa i per aquest motiu actuava una mica fora de control. Per això fou necessari que en aquelles ocasions la fermassin a una cadira, tant dins el casino, que era el primer aiguavés de ca seva, com dins la cuina. Va passar una temporada de gran pena en què li sobraren els nervis i li mancaren les forces. Se va voler morir i va resar molt. Com aquella vegada en què, lligada a una cadira de bova davant la taula, esperava el dinar i demanava que l’alliberassin dels fermalls. Me contava que va resar tant com no ho havia fet mai abans. En aquells moments, se produí dins ella una emoció nova i diu que havia vist la figura inconfusible del Sagrat Cor de Jesús dins el plat. El va poder contemplar present just davant ella amb els braços oberts i amb la víscera vital lluint al pit les mateixes flames de les estampes on hi havia les oracions dels set primers divendres de mes. Va esser cosa d’uns segons, acabats els quals va veure, admirada i sorpresa, com al cul del plat que just davant ella esperava les llenties s’hi havia dibuixat la figura d’un cor.
Arribats aquí em va dir:
-Espera...- i va treure d’un racó del rebost el famós plat, on vaig poder comprovar que, efectivament, al fons hi havia una ratlla fina, de color entre marró i negre.
No vos podria jurar que allò fos la silueta d’un cor. Igualment hauria pogut esser la d’una fruita o la d’una altra cosa semblant. Però va esser curiós comprovar com el dibuix se repetia exactament a la part interior i a l’exterior del plat, coincidint totalment els dos dissenys. Passant-hi el dit per damunt, se notava un petit relleu tant a una part com a l’altra.
Deia que, pocs dies després, el Sagrat Cor de Jesús li va tornar aparèixer dins el mateix plat. Com que devia esser una figura divina tirant a dretes i, a més, tenia sentit de l’humor, en aquella ocasió la Santa Víscera va utilitzar el castellà per dir-li: “Cuando te encuentres otra vez delante de la carne de cañón, piensa en mi”. Degué fer referència a alguns fets passats que mai no vaig poder esbrinar. Pens que allò de “la carne de cañón” podia haver estat cosa de militars ja que, just davant ca na Tonina, hi havia un bon contingent de soldats, on va esser la caserna felanitxera, lloc on ara s’aixeca el Col·legi Joan Capó.
Madò Tonina estava de tot convençuda que els seus miracles s’havien produït i conservava el plat amb una fe i una devoció absolutes. Tant el va arribar a estimar i protegir que va dir al llanterner que li fes una mena de capsa de zinc amb la coberta de vidre per guardar-lo degudament. Allà el tingué com si de la relíquia més preciosa i més sagrada se tractàs. Aquell dia de pluja que parlava amb mi li bullia dins el cap una gran inquietud: Què seria del seu estimat tresor quan ella morís?
Record quan en aquell temps va morir a la vila una persona que professava la religió dels testimonis de Jehovà. Hi hagué expectació al cementeri a l’hora de l’enterrament, quan, a més de la família i els testimonis de la vila i d’altres pobles, hi acudí molta gent curiosa de sebre com es faria la cerimònia.
Cal apuntar que els nostres catòlics no eren gaire tolerants amb les altres religions i n’hi havia que feien befa i insultaven els de Jehovà. Des de les trones i des dels convents, havien predicat prou en contra de tot quant no fos apostòlic i romà. Per això aquells insults que se sentiren al cementeri semblaven una bandera sonora que feia l’ombra massa llarga i massa negra. Déu perdoni els qui ensenyaven als altres a esser despietats i intolerants amb els qui no creien res o ho feien de forma diferent de la nostra.
Aprofitant la gentada, un dels ministres de la menyspreada religió pujà damunt un caramull de pedres que hi havia vora l’entrada. Eren dies en què asfaltaven el camí. Va començar una oració fúnebre amb la frase tan sabuda de “El Senyor és el meu pastor; no em manca res...”.
No pogué seguir. Els intolerants li cridaren “beneit” i altres coses. Però allà mateix i en aquell precís moment s’avançà d’entre la gent la figura coixa i gegant de la nostra Tonina i se sentí fins lluny la seva veu forta i greu:
-A veure si callen tots aquests ases de dos cèntims que haurien d’anar a bramar a ca seva.
Va defensar el dret del predicador a dir les paraules de comiat al seu difunt i després volgué contar la història i miracles del seu estimat plat. Però no va acabar d’anar bé perquè el protestant a qui havia protegit va dir que allò no podia esser ver i que no era creïble de cap de les maneres.
La cara de na Tonina se va trasmudar i en uns segons va passar de la serenitat espiritual a la fúria més rotunda que se retrobava amb les maneres de quan la lligaren a les cadires:
-Ah quatre putes de cabota! –va exclamar- A veure si nosaltres hem de creure el que tu dius i tu te n’has de fotre del Cor de Jesús i del meu plat...
Així va esser com va acabar aquell singular enterrament. Les coses en què creim ens convencen perquè les creim no perquè siguin o no siguin veritat.
Don Gabriel Rebassa, regent que fou de la parròquia felanitxera, va esser el legatari del prodigiós plat de la nostra amiga. Mort ell, aquell singular recipient de terra cuita va passar a les mans de la seva neboda Lourdes. Fins ara no s’ha sabut que hagi estat motiu d’altres prodigis.
Serà bo afegir que, perquè don Gabriel havia tengut la santa paciència d’escoltar un pic i un altre les històries interminables i miraculoses d’aquella doneta mig tronada, va arribar a merèixer tota la seva admiració i confiança. Prova d’això que dic és el fet que un dia, dins l’autocar que la duia a Ciutat, va coincidir amb ell i quan el va tenir al seu costat va dir als altres passatgers: “Què vos pareix aquest curro?”. Duia un engrescament fora mida pel seu Regent i hi ha dins la memòria altres manifestacions seves en què deia que havia somiat casar-se amb ell.