Apologia d'un home senzill

M’agrada esser amic de tothom, fins i tot de tants de capellans, monges, frares, etc. que em varen fer creure moltes coses que ara no crec. No és que em volguessin enganyar perquè supòs que anaven de bona fe, però ara les coses han canviat tant que, com ja he dit més d’una vegada, això de Déu i jo ho arreglam entre nosaltres dos i no admet interferències per moltes explicacions, sermons i raons que em vulguin donar d’allà on vénguin.
Però hi va haver un període de la meva joventut en què vaig admirar una determinada persona d’un ordre religiós casolà entre nosaltres, un home que em va guanyar totalment per la seva simpatia, el seu bon caràcter i, sobretot, per la seva senzillesa extraordinària, com no n’he vista mai de tan gran en cap altre mortal.
Mirau que ara mateix dubtava de quin era el seu nom. Francesc? Sí, Francesc, n’estic segur. Els qui el coneixíem li dèiem l’hermano Clapés, i no res més. Germà, i no hermano, li diré sempre aquí perquè tot allò d’hermano i de padre eren castellanades fruit de l’educació imposada llavors.
Si sabia pintar persones, el vos pintaria tal com el vaig veure per primera vegada. Aquelles imatges, això no obstant, no serien gaire agradables de mirar ja que el seu físic era el d’una persona castigada pel dolor i el sofriment. Era alt, però no ho pareixia ni mica. Caminava mig tombat cap a la part esquerra del cos. El coll tort, la cara seca. Coixejava sempre i molt amb un peu més girat que l’altre... Com veis, una autèntica víctima del reuma i de l’artrosi. Feia pena i feia patir. Dins aquesta figura, posau-hi una ànima immensa, un caràcter dels millors, una religiositat i una fe d’autèntic sant. Tanta que havia tornat escrupulós i pertot arreu hi veia dimonis i pecats. Però reia sovint i quan se volia queixar o gemegar no li sortia més que un “Gràcies, Déu meu!”. Veure com aquell homenet acceptava tanta mala sort m’encantava i per això el vaig admirar sempre. M’agradava xerrar amb ell i dir-li coses per fer-lo riure. Quantes vegades amb en Miquel no li amollaven animalades per escandalitzar-lo una mica i que així mos renyàs a la seva manera.
Tenia uns familiars que sovint se recordaven d’ell. Devien esser cosins o així. Se notava que també ells, com nosaltres, el valoraven com calia i l’apreciaven sincerament. Era una gent que venia per les fires i per les “verbenes” i que se posava a una tauleta amb un d’aquells artilugis que volten dins un ribell convertint sucre en cotó blanc i dolç que enfilaven a un petit pal. Cada cop que passaven per la vila, li duien dos a tres mariol·los i alguns calçons de davall. Quina altra cosa li podien regalar, a un parent que va vestit amb una sotana que el cobria de negre de cap a peus? Ell ho contava content: “Han tornat els meus familiars i m’han omplert de roba de davall”. De vegades també li duien calcetins; negres, naturalment.
Agranava i espolsava per tota la casa, però el seu lloc de més feina era la sagristia, on acudien molts de dies en Joan i en Lluís, que li ajudaven i el feien riure també amb mil coses que li contaven. En Joan va treure una història d’una vegada que el capellà Costella feia la novena de sant Agustí en el Convent. Les novenes eren unes pràctiques bastant pesades en què, a més de molts de parenostres i altres oracions, se solia donar lectura a la meditació del dia, diferent sempre, i referida a aspectes, exemples o obres del sant en qüestió. Aquell dia, quan el capellà se trobava en aquesta part de la vida de sant Agustí, va llegir: “Por las noches san Agustín dormia sobre una vieja...”, va deixar la frase així penjada, davant un auditori ple de beates, piadoses unes i aucelleres les altres, que se miraren entre elles espantades. ¿De manera que sant Agustí, que de jove havia estat tan perdut i femeller i que deia que s’havia convertit tant, resultava que encara de vell, capellà o bisbe, se dedicava a dormir “damunt” dones velles?” Aquí el germà Clapés, tot escandalitzat i vermell, va explotar i va voler aturar en Joan mentre tots nosaltres esclafien a riure per les butxaques. “Un moment que no he acabat –va dir en Joan–, perquè resulta que el capellà Costella no havia dita la frase sencera per haver arribat a final de pàgina i quan va seguir a la següent va llegir: “...sobre una vieja alfombra”. De manera que on dormia, sant Agustí, era damunt una estora vella. Això pot passar quan se solen posar els adjectius davant els noms.
Un dia vaig notar com el nostre germà Clapés estava un poc musti, cosa que en ell no era habitual. L’havien destinat a un altre convent, que l’orde tenia a la Península. Al santuari de Béjar, a Salamanca. Però ho va superar prest i va partir content. Els qui vàrem quedar una mica més tots sols vàrem esser els seus amics, perquè aquella mena de ruïna humana ens va fer falta, vos dic. Abans que partís, li vaig voler fer una mica de cas: “Ja em direu què en farem, dels calçons blancs, quan se presentaran els vostres cosins...!”
Passaren uns anys i ja casi l’havia oblidat de tot quan un dia vaig sentir pel carrer una veu que em cridava “Toni, Toni!”. Em vaig girar i vaig veure un autèntic miracle: el germà Clapés havia tornat convertit en una perxa d’home. Semblava que havia crescut dos pams, alt, espigat, més ben carat que molts, més dret que un fus i caminant com tothom. No me’n podia avenir, d’aquell canvi tan extraordinari. És que, molts ja ho han notat, la humitat d’aquesta illa nostra tan bella condiciona, de vegades fatalment, la nostra salut. Terrible és aquest clima per a tots aquells propensos a patir de les articulacions o dels ossos. El reuma, l’artritis, l’artrosi i altres inflamacions poden arruïnar el nostre físic com volgueren anar acabant amb el germà Clapés. Sort que Déu i la seva congregació el col·locaren a un lloc diferent, sec i sa, on se va obrar l’autèntic miracle de la seva vida.
Vaig trobar que era molt just que aquell bon home s’hagués salvat dels seus dolors de tants d’anys. També havia engreixat i les galtes havien cobrat la pell llisa que els tocava tenir. “Que bé, germanet Clapés!”. I li vaig dir que no badàs i que se’n tornàs prest on havia trobat la salut i l’alegria. Ho va fer així perquè només havia vengut per uns dies...
Va morir a Béjar ja fa anys. Quan en tenia 68, crec. A la vegada que el clima i Déu tornaven el benestar a les seves articulacions, el caràcter encara esdevenia millor amb la gran capacitat, que també recobrava, de fer bona feina i bones obres. A Béjar, se va posar la gent dins les butxaques i tant l’admiraren que donaren el seu nom a una font. Ben fet perquè les fonts són sempre símbols d’alegria i de vida. Com ell. Tan baldat, tan malgarbat i tan temorec quan va venir a Felanitx i tan gran i tan valent quan hi va tornar després!