dijous, 23 de juliol del 2009

Un jove de Llucmajor

En Toni Ramis, com tota la seva família, era una persona noble. Alguns segles enrera els nobles tenien títols i ara tenen dignitat. D’aquests era en Toni, el nebot d’aquell Regent més de mig poeta que nomia Gabriel Rebassa i que va ser amic meu i crec que de tothom qui com jo a Felanitx tenia els meus anys.
Sa Rectoria era i és encara avui un conventual on llavors residien el Regent, dos vicaris, la madona Bàrbara i, a temporades més o menys llargues, algun dels tres nebots de don Pere i de don Gabriel
La reduïda dinastia dels Rebassa és va instal•lar a la rectoria començant pel cervell ponderat i transcendent de don Pere per continuar i acabar amb don Gabriel que es va fer nostre perquè ja de tot d’una el vàrem admetre com a un felanitxer més. Vingueren de Llucmajor, un dels pobles ben considerats aquí. Més que Manacor que, més gran i més prop, feia dir a mumpare que no se’n podien fiar ni mica. El trobava com una cova de lladres. Anava a comprar-hi mobles per revendre i sempre el fotien d’una manera o de l’altra, a part de que li birlassin els taps de la benzina i de l’aigua d’aquell citroën amb butxaca que després convertiria amb camioneta. M’hi feia anar amb ell perquè quedàs dins el cotxe i guardàs. Ara, des de que els artistes han emigrat d’aquí i han fet lloc, els lladres es deuen haver mudat a Felanitx perquè són més protagonistes del nostre poble que la cultura mateixa.
No ens desviem del tema encetat més amunt. Moltes vegades don Gabriel Rebassa duia o convidava el seu nebot i les nebodes a passar llargues temporades a la rectoria. Tant ell com elles s’integraren a les nostres colles sense que ens dàssim compte. En Toni tenia la mateixa veu greu del seu conco. Era alt i espigat, amb la cara agradosa, de mirada franca i neta. Sobre la part més alta del front, quatre dotzenes de cabells es rebel•laven dels altres girant cap a l’esquerra. Cap el mateix indret on, al cervell que protegien, començaren a germinar noves ideés. Moltes vegades jugàvem i sortíem plegats i per no res ens dèiem mil coses, animalades de jovençans que encara maduràvem i que mesclàvem les capbuitades amb les rialles més sanes. Record com a un recés de cert ball en Tomeu li va demanar què feia que es passava tant de temps a Felanitx, afegint que allò era sospitós. Fou llavors quan algú de nosaltres li enflocà aquesta: “És ver, Toni, que tu ets fill d’es Regent i de sor Celedònia?”. Mentre tots, inclòs ell, esclafíem a riure, tingué els ulls badats i la resposta preparada: “I de vosaltres quants n’hi ha que sou fills d’una puta?”. Mai el podies fotre perquè sempre tenia les respostes i les solucions als llavis. Per tot, fos el que fos.
Tornarem grans perquè era inevitable i ell creixia savi, responsable, bo, clar i net. Prest es va decantar cap a l’estudi de les lleis i les idees el col•locaren dins el camp diplomàtic. Començava. Estava a un punt de partida i ja era una espasa. S’estrenava per ser un socialista important quan arribà a Felanitx la noticia freda i negra que ens va deixar a tots sense paraules: un accident de trànsit havia acabat amb la seva vida.
Cada cop que veig les seves germanes, Margalida i Lourdes, pens amb ell. Ara ja fa molt que no les he vistes. Però no importa. La darrera fou Lourdes. En Tomeu me diu que, amb na Catalina, varen sopar amb ella no fa massa. Podria aprofitar i dir d’elles. De les seves veus baixes, escanyades, reposades i gruixudes que conserven els mateixos matisos característics dels destacats oradors d’aquella gentil dinastia vinguda de Llucmajor.
Li dèiem en Toni Regent. Algun dia havia de deixar constància del seu pas dins la memòria. Aquell jove llucmajorer força simpàtic i força agradable, com vos contava, fou amic al que el destí li marcà el camí curt i les petjades profundes.
Durant els anys on es desperten dins un les inquietuds en Toni havia vist i sentit com els seus concos Pere i Gabriel, des de la trona, proclamaven llibertats, demanaven igualtats i exigien justícies i amors. Marcat per aquelles esperances volgué somiar, també ell, poder transmetre algun dia les mateixes idees des d’alguna de les trones més importants del país: el Parlament, el Congrés o el Senat. Anava caminant amb passes grosses cap allà per posar-hi la veritat més neta, la seva veritat... i va morir a l’intent.


P.S.- Avui, dins la calor profunda del 2009, vull afegir que na Luordes, tan vivaratxa i alegre llavors, va morir fa uns anys, i que el seu vidu, a qui no coneixiem de res, s’ha fet amic dels amics i amigues del Felanitx de llavors. Poc després de la publicació de l'escrit na Lourdes havia anat a s'Editorial perquè me diguessin gràcies per haver parlat tan bé del seu germà.
No havia parlat bé, vaig fer curt. És que en Toni era tan i tan llest que hagués pogut arribar fins a ser president de la nació perquè a més de la seva gran intel.ligècia tenia un innegable atractiu personal i una oratòria capaç de convèncer l’enemic més rebel.

dijous, 16 de juliol del 2009

Avui és el dia del Carme

Imatge importada: manualitat

Si el vostre problema és l’avorriment aquí teniu un exemple d’un treball que podeu realitzar per vèncer el tedi. Feis un jersei de colorins per algun arbre i així quan vengui l’hivern no tendrà por a les gelades.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Sumun Pontifex

Crec en Déu i en l’eternitat però gens ni mica en les religions perquè són repressores i dicten les lleis que volen i no les de Déu.
El Papa actual, ja de cardenal, era un monsenyor inquisidor que feia de policia vigilant que ningú camviàs res, una mena de SS més conservador i retrògrad que cap altre pixaprim.


Mai m’ha caigut bé el “Mazinguer” aquest i per això el deix aquí d’esquena per no veure-li la cara de comediant que té.

De la nostra i d’altres religions podria parlar-ne sovint. Ja veurem si ho faig. Avui només volia dir: “El Papa... quina peça!”
-

dissabte, 11 de juliol del 2009

Entrada de fosca

Aquell dissabte de primavera, hi havia una tómbola al parc de la Torre i tota la colla vàrem anar a jugar-hi. Guanyàrem set o vuit ridiculeses, com dos xiulets, una polsera de plàstic, dues pintes, etc. L’única cosa que ens va moure un poc a la bulla va esser una ampolla de rom Barcardí que va dormir al Centre d’Art i Cultura per sortir-ne l’endemà cap al corral d’en Nofret on acabarem tots asseguts a l’ombra d’un dels primers pins del camí de Sant Salvador. De complement al rom, dues llimonades i una “graciosa” de can Ramis. Férem més cas al rom ja que no en va quedar ni gota.
Quan el sol s’amagava, no es que estàssim gats però, com que duc la sinceritat per norma, vos diré que teníem el capet una mica emboirat i molta pixera. Tornàrem a la vila contents i cantant “Yo te daré, niña hermosa” i altres coverbos. Però, quan entràrem al bar del Centre, estàvem més acabats que una llosca. Ganes d’aterrar damunt el llit i gens ni mica de talent. En aquell estat va començar allà la que seria l’hora més llarga i més cruel de la meva joventut.
Al mateix bar em digueren que partís tot d’una cap a ca nostra ja que el meu pare havia passat per allà i havia deixat tal encàrrec. Vaig baixar preocupat. Què devia haver passat? Començava a fer fosca quan hi vaig arribar. Encara no havia oberta la vidriera per entrar quan sent la veu greu i potent de mumpare tot enfadat:
-On putes eres? Quan t’han de menester no et troben mai!
Uff, la cosa anava calenta. Em va pegar tremolor i por. Si se tem que vaig mig orat -vaig pensar- me xapa pel mig. Necessitava una dutxa d’aigua gelada, però, amb les presses, ni tan sols vaig poder entrar al lavabo a mullar-me la cara. Mumare mirava i no deia res. El pare em va dur cap a l’estable, on va junyir el mul al balancí de l’arada amb rodes: dues cadenes que aguantaven un tronc d’ullastre que tenia un ganxo per unir-se a la dita arada a l’hora de llaurar.
-A on hem d’anar amb això, mumpare? –vaig demanar.
-Ja t’ho diré! -va contestar- Quan ta mare i jo veníem de Son Cifre s’ha espanyat es cotxo i l’hem hagut de deixar a sa part alta des carrer des Convent... Així que obri aviat sa portassa i anem!
Ja me teniu des del meu carrer de Bartomeu Caldentey fins a l’altre cap del poble, darrera el meu pare i el mul aguantant aquell pesat balancí de fusta i de ferro. Devers can Moix em pegaren ganes de vomitar, però la por li va dir al meu cos: no vomitassis que, si ton pare se’n tem, s’armarà un cristo de mil dimonis. Vaig aguantar sense treure. En realitat, el gros d’aquella aventura no havia fet més que començar.
Arribàrem on el cotxe ens esperava fotut i felló, just al costat dret, a la altura de la darrera casa del carrer des Convent. Un trasto pesat i enorme que s’havia d’espanyar per força. De segona mà, comprat ja feia anys al pare d’en Miquel de can Tacó. Enganxam el balancí que portava el mul a un forat just fet a posta que hi havia al para-xocs d’aquell diantre de vehicle, que massa sovint posava a prova els nervis i l’humor del meu progenitor.
–Seu al volant –va dir mumpare– I vés alerta! Jo aniré a davant i duré el mul de les riendes i, com que aquest carrer ve tot cap avall, has de tenir molt d’esment amb el frenar i amollar d’hora i quan toqui. No fos cosa que a alguna estirada del mul el cotxe fes una envestida i li fotessis les cames.
Oh, Déu meu! Quasi tremol quan record tot allò de tan malament com ho devia haver passat. Jo no era més que un jovençà a mig fer i no sabia ni com es manejava un volant ni quin era el pedal del freno, ni res de res. A més, mig marejat com estava, em volia fondre. Si em despistava una mica i el cotxe envestia el mul i feria mumpare ja hauríem tengut l’almud pel cap i la tragèdia familiar a l’ànima. Em veia retratat a la portada de “El caso” amb uns titulars de mig pam: “Joven de Felanitx hiere gravemente a su padre y mata al mulo de éste al embestirles con el coche familiar”. Vos dic que suava sang i aigua mesclades amb el Bacardí dels collons i les llimonades de can Ramis. Ho passava tan puta i tan malament com mai no vos ho podreu imaginar. Adesiara els crits del meu pare advertint-me: Alerta, et dic...! Frena...! Gira...! No sé a quina estació del meu via-crucis particular devíem esser, quan arribarem davant can Pança. Ens aturàrem uns minuts i mumpare diu:
–Davalla, que crec que et convendria beure un conyac o una copeta de rom a veure si et desxondeixes una mica.
-Beure, jo? No, mumpare, no vull beure. Per res del món beuria ara!
Quan vaig sentir aquella proposta em pegaren altre cop les ganes de vomitar tot quan quedava dins mi de la bauxa de dues hores abans al Corral d’en Nofret. Però també aquesta vegada ho vaig poder reprimir.
De la resta, no me’n record gaire. Sé que vaig trobar el passeig d’Ernest Mestre molt llarg i que, a l’hora d’entrar el cotxe a la portassa, el pare cridà mumare i li digué:
-Surt i m’ajudaràs, que aquest banastre de fill teu no serveix per res.
Del cotxe vaig pegar llongo i ja vaig ser al lavabo on, allà sí, vaig treure la moca, gràcies a Déu. Minuts més tard entrava dins la cuina més blanc que la paret.
-Què li ha passat an en Toni? –va demanar mumare– Fa molt mala cara.
-No vos preocupeu, mumare, que estic bé... –vaig dir intentant superar-me–. Però crec que anit no soparé. Me’n vaig a jeure.
El dilluns em vaig despertar prest i content. Record que, quan em posava els calcetins, reia i en obrir la finestra, quan l’aire fresc del matí em pegà a la cara, em vaig poder escoltar a mi mateix com deia: “Ahir, va esser gros!”.


dimarts, 7 de juliol del 2009

Coanegra · Orient

Parlava a un dels apartats d’aquest blog de les caminades que vaig fer amb un important grup excursionista dirigit per l’historiador, mig felanitxer, Gaspar Valero.
Amb aquell grup, anomenat Segall (perquè en Gaspar és de cas Segai de Felanitx) vaig conèixer i recórrer el torrent de Coanegra que des de la serra de Tramuntana du les aigües fins a Santa Maria.
Deix aquí dos petits vídeos, un de propi que és crònica d’aquell dia de l’any 2003 i un altre només d’es Salt d’es Freu, prop d’Orient, que és on en realitat pren força el torrent.
També van algunes imatges d’aquella deliciosa caminada.









diumenge, 5 de juliol del 2009

Cala Estreta

Cala Estreta és una de les joies de la nostra costa. L’amic Jaume és un dels seus enamorats i m’envia aquestes fotografies que deix aquí perquè vegeu bona part del seu encant.
·