Entrada de fosca

Aquell dissabte de primavera, hi havia una tómbola al parc de la Torre i tota la colla vàrem anar a jugar-hi. Guanyàrem set o vuit ridiculeses, com dos xiulets, una polsera de plàstic, dues pintes, etc. L’única cosa que ens va moure un poc a la bulla va esser una ampolla de rom Barcardí que va dormir al Centre d’Art i Cultura per sortir-ne l’endemà cap al corral d’en Nofret on acabarem tots asseguts a l’ombra d’un dels primers pins del camí de Sant Salvador. De complement al rom, dues llimonades i una “graciosa” de can Ramis. Férem més cas al rom ja que no en va quedar ni gota.
Quan el sol s’amagava, no es que estàssim gats però, com que duc la sinceritat per norma, vos diré que teníem el capet una mica emboirat i molta pixera. Tornàrem a la vila contents i cantant “Yo te daré, niña hermosa” i altres coverbos. Però, quan entràrem al bar del Centre, estàvem més acabats que una llosca. Ganes d’aterrar damunt el llit i gens ni mica de talent. En aquell estat va començar allà la que seria l’hora més llarga i més cruel de la meva joventut.
Al mateix bar em digueren que partís tot d’una cap a ca nostra ja que el meu pare havia passat per allà i havia deixat tal encàrrec. Vaig baixar preocupat. Què devia haver passat? Començava a fer fosca quan hi vaig arribar. Encara no havia oberta la vidriera per entrar quan sent la veu greu i potent de mumpare tot enfadat:
-On putes eres? Quan t’han de menester no et troben mai!
Uff, la cosa anava calenta. Em va pegar tremolor i por. Si se tem que vaig mig orat -vaig pensar- me xapa pel mig. Necessitava una dutxa d’aigua gelada, però, amb les presses, ni tan sols vaig poder entrar al lavabo a mullar-me la cara. Mumare mirava i no deia res. El pare em va dur cap a l’estable, on va junyir el mul al balancí de l’arada amb rodes: dues cadenes que aguantaven un tronc d’ullastre que tenia un ganxo per unir-se a la dita arada a l’hora de llaurar.
-A on hem d’anar amb això, mumpare? –vaig demanar.
-Ja t’ho diré! -va contestar- Quan ta mare i jo veníem de Son Cifre s’ha espanyat es cotxo i l’hem hagut de deixar a sa part alta des carrer des Convent... Així que obri aviat sa portassa i anem!
Ja me teniu des del meu carrer de Bartomeu Caldentey fins a l’altre cap del poble, darrera el meu pare i el mul aguantant aquell pesat balancí de fusta i de ferro. Devers can Moix em pegaren ganes de vomitar, però la por li va dir al meu cos: no vomitassis que, si ton pare se’n tem, s’armarà un cristo de mil dimonis. Vaig aguantar sense treure. En realitat, el gros d’aquella aventura no havia fet més que començar.
Arribàrem on el cotxe ens esperava fotut i felló, just al costat dret, a la altura de la darrera casa del carrer des Convent. Un trasto pesat i enorme que s’havia d’espanyar per força. De segona mà, comprat ja feia anys al pare d’en Miquel de can Tacó. Enganxam el balancí que portava el mul a un forat just fet a posta que hi havia al para-xocs d’aquell diantre de vehicle, que massa sovint posava a prova els nervis i l’humor del meu progenitor.
–Seu al volant –va dir mumpare– I vés alerta! Jo aniré a davant i duré el mul de les riendes i, com que aquest carrer ve tot cap avall, has de tenir molt d’esment amb el frenar i amollar d’hora i quan toqui. No fos cosa que a alguna estirada del mul el cotxe fes una envestida i li fotessis les cames.
Oh, Déu meu! Quasi tremol quan record tot allò de tan malament com ho devia haver passat. Jo no era més que un jovençà a mig fer i no sabia ni com es manejava un volant ni quin era el pedal del freno, ni res de res. A més, mig marejat com estava, em volia fondre. Si em despistava una mica i el cotxe envestia el mul i feria mumpare ja hauríem tengut l’almud pel cap i la tragèdia familiar a l’ànima. Em veia retratat a la portada de “El caso” amb uns titulars de mig pam: “Joven de Felanitx hiere gravemente a su padre y mata al mulo de éste al embestirles con el coche familiar”. Vos dic que suava sang i aigua mesclades amb el Bacardí dels collons i les llimonades de can Ramis. Ho passava tan puta i tan malament com mai no vos ho podreu imaginar. Adesiara els crits del meu pare advertint-me: Alerta, et dic...! Frena...! Gira...! No sé a quina estació del meu via-crucis particular devíem esser, quan arribarem davant can Pança. Ens aturàrem uns minuts i mumpare diu:
–Davalla, que crec que et convendria beure un conyac o una copeta de rom a veure si et desxondeixes una mica.
-Beure, jo? No, mumpare, no vull beure. Per res del món beuria ara!
Quan vaig sentir aquella proposta em pegaren altre cop les ganes de vomitar tot quan quedava dins mi de la bauxa de dues hores abans al Corral d’en Nofret. Però també aquesta vegada ho vaig poder reprimir.
De la resta, no me’n record gaire. Sé que vaig trobar el passeig d’Ernest Mestre molt llarg i que, a l’hora d’entrar el cotxe a la portassa, el pare cridà mumare i li digué:
-Surt i m’ajudaràs, que aquest banastre de fill teu no serveix per res.
Del cotxe vaig pegar llongo i ja vaig ser al lavabo on, allà sí, vaig treure la moca, gràcies a Déu. Minuts més tard entrava dins la cuina més blanc que la paret.
-Què li ha passat an en Toni? –va demanar mumare– Fa molt mala cara.
-No vos preocupeu, mumare, que estic bé... –vaig dir intentant superar-me–. Però crec que anit no soparé. Me’n vaig a jeure.
El dilluns em vaig despertar prest i content. Record que, quan em posava els calcetins, reia i en obrir la finestra, quan l’aire fresc del matí em pegà a la cara, em vaig poder escoltar a mi mateix com deia: “Ahir, va esser gros!”.