Un jove de Llucmajor

En Toni Ramis, com tota la seva família, era una persona noble. Alguns segles enrera els nobles tenien títols i ara tenen dignitat. D’aquests era en Toni, el nebot d’aquell Regent més de mig poeta que nomia Gabriel Rebassa i que va ser amic meu i crec que de tothom qui com jo a Felanitx tenia els meus anys.
Sa Rectoria era i és encara avui un conventual on llavors residien el Regent, dos vicaris, la madona Bàrbara i, a temporades més o menys llargues, algun dels tres nebots de don Pere i de don Gabriel
La reduïda dinastia dels Rebassa és va instal•lar a la rectoria començant pel cervell ponderat i transcendent de don Pere per continuar i acabar amb don Gabriel que es va fer nostre perquè ja de tot d’una el vàrem admetre com a un felanitxer més. Vingueren de Llucmajor, un dels pobles ben considerats aquí. Més que Manacor que, més gran i més prop, feia dir a mumpare que no se’n podien fiar ni mica. El trobava com una cova de lladres. Anava a comprar-hi mobles per revendre i sempre el fotien d’una manera o de l’altra, a part de que li birlassin els taps de la benzina i de l’aigua d’aquell citroën amb butxaca que després convertiria amb camioneta. M’hi feia anar amb ell perquè quedàs dins el cotxe i guardàs. Ara, des de que els artistes han emigrat d’aquí i han fet lloc, els lladres es deuen haver mudat a Felanitx perquè són més protagonistes del nostre poble que la cultura mateixa.
No ens desviem del tema encetat més amunt. Moltes vegades don Gabriel Rebassa duia o convidava el seu nebot i les nebodes a passar llargues temporades a la rectoria. Tant ell com elles s’integraren a les nostres colles sense que ens dàssim compte. En Toni tenia la mateixa veu greu del seu conco. Era alt i espigat, amb la cara agradosa, de mirada franca i neta. Sobre la part més alta del front, quatre dotzenes de cabells es rebel•laven dels altres girant cap a l’esquerra. Cap el mateix indret on, al cervell que protegien, començaren a germinar noves ideés. Moltes vegades jugàvem i sortíem plegats i per no res ens dèiem mil coses, animalades de jovençans que encara maduràvem i que mesclàvem les capbuitades amb les rialles més sanes. Record com a un recés de cert ball en Tomeu li va demanar què feia que es passava tant de temps a Felanitx, afegint que allò era sospitós. Fou llavors quan algú de nosaltres li enflocà aquesta: “És ver, Toni, que tu ets fill d’es Regent i de sor Celedònia?”. Mentre tots, inclòs ell, esclafíem a riure, tingué els ulls badats i la resposta preparada: “I de vosaltres quants n’hi ha que sou fills d’una puta?”. Mai el podies fotre perquè sempre tenia les respostes i les solucions als llavis. Per tot, fos el que fos.
Tornarem grans perquè era inevitable i ell creixia savi, responsable, bo, clar i net. Prest es va decantar cap a l’estudi de les lleis i les idees el col•locaren dins el camp diplomàtic. Començava. Estava a un punt de partida i ja era una espasa. S’estrenava per ser un socialista important quan arribà a Felanitx la noticia freda i negra que ens va deixar a tots sense paraules: un accident de trànsit havia acabat amb la seva vida.
Cada cop que veig les seves germanes, Margalida i Lourdes, pens amb ell. Ara ja fa molt que no les he vistes. Però no importa. La darrera fou Lourdes. En Tomeu me diu que, amb na Catalina, varen sopar amb ella no fa massa. Podria aprofitar i dir d’elles. De les seves veus baixes, escanyades, reposades i gruixudes que conserven els mateixos matisos característics dels destacats oradors d’aquella gentil dinastia vinguda de Llucmajor.
Li dèiem en Toni Regent. Algun dia havia de deixar constància del seu pas dins la memòria. Aquell jove llucmajorer força simpàtic i força agradable, com vos contava, fou amic al que el destí li marcà el camí curt i les petjades profundes.
Durant els anys on es desperten dins un les inquietuds en Toni havia vist i sentit com els seus concos Pere i Gabriel, des de la trona, proclamaven llibertats, demanaven igualtats i exigien justícies i amors. Marcat per aquelles esperances volgué somiar, també ell, poder transmetre algun dia les mateixes idees des d’alguna de les trones més importants del país: el Parlament, el Congrés o el Senat. Anava caminant amb passes grosses cap allà per posar-hi la veritat més neta, la seva veritat... i va morir a l’intent.

P.S.- Avui, dins la calor profunda del 2009, vull afegir que na Luordes, tan vivaratxa i alegre llavors, va morir fa uns anys, i que el seu vidu, a qui no coneixiem de res, s’ha fet amic dels amics i amigues del Felanitx de llavors. Poc després de la publicació de l'escrit na Lourdes havia anat a s'Editorial perquè me diguessin gràcies per haver parlat tan bé del seu germà.
No havia parlat bé, vaig fer curt. És que en Toni era tan i tan llest que hagués pogut arribar fins a ser president de la nació perquè a més de la seva gran intel.ligècia tenia un innegable atractiu personal i una oratòria capaç de convèncer l’enemic més rebel.