dijous, 13 de desembre del 2007

LA PARRÒQUIA X 10

En algunes ocasions he anat pintant la parròquia del nostre poble perquè és diferent a totes les altres, perquè és un primer símbol de la vila, perquè m'han demanat que la pintàs, per ser un motiu artístic excepcional i, més que res, perquè sempre m'ha agradat pintar-la. - Aqui deix, només, algunes mostres del que he fet amb ella.













divendres, 30 de novembre del 2007

ESTIMAR-SE A S'ALGAR

Allò que vulgarment anomenam fer l’amor no defineix amb exactitud el cas d’estimar-se. Estimar-se ho pot incloure, però és més gran i més profund. Si un fa l’amor sense estimar, ho redueix a quatre bolcades. També val per fruir més de la vida, però no hem de confondre els conceptes. D’aquí que el títol d’aquest escrit d’avui pot resultar un xic fals, però heu de comprendre que, si hagués posat a dalt “Fer l’amor a s’Algar”, m’hauria quedat un poc groller. Ho deixam així i ho tenim en compte. Entesos?
De totes formes, no vos prengueu massa seriosament el contingut moral o social d’això que comentaré. Era hora de reprendre el to desimbolt que vull mostrar sempre per veure si, entre sensació i altra, feim quatre rialles.
L’estimació i els estalvis dels pares i no el meu sou de mestre, per suposat, m’han permès tenir les finestres de ca nostra girades cap al Riuetó i cap al camí de s’Algar i com que s’Algar és un cul de sac per als vehicles, podria contar tots els cotxes que hi van. Els pescadors hi guaiten de molt prest per veure si fa bon temps per sortir. A diverses hores del dia hi van persones de edats diferents a banyar-se, a estirar les cames, a cercar-hi alga o a amollar-hi els cans. Però, ¿què hi cerquen tants de cotxes les nits de lluna o de fosques espesses, tant si plou com si no, devers les dues, les tres o les quatre del matí? Sempre m’ho he demanat i no trob més resposta que una estesa de preservatius usats repartits per aquí i per allà.
Afortunadament les olors de la sexualitat humana no són les mateixes que les olors que deixen les cusses perquè, a l’hora d’ara, i amb els canets que tenc que ensumen i llepen per on han passat elles, ca nostra estaria plena de purgacions, de gadelles i d’altres desgràcies. A s’Algar, hi ha un bon contenidor fermat amb una cadena, on la gent hi hauria de posar els papers, els plàstics, les restes de menjar, etc.
Si les piles dels rellotges, les dels comandaments a distància, les de les calculadores, etc. que són tan menudes, acaben a contenidors petits especials amb els corresponents avisos d’alerta dels perills contaminants de les bateries, per ventura a s’Algar, i amb els corresponents avisos també, hi haurien d’ubicar qualque receptacle per als profilàctics usats, que haurien de buidar persones especialitzades, amb les corresponents precaucions com ara guants de goma i esprais desinfectants.
Mai vaig a s’Algar cercant fosques perquè, quan un no veu res, pot anar per onsevulla i sempre serà el mateix lloc. Però, com que tenc el costum d’aixecar-me de bon matí, vos puc assegurar que allà cada sortida de sol es un espectacle incomparable que la natura ofereix gratuïtament a tot aquell a qui li agradin les meravelles no fabricades per la mà i el cap de l’home. Ja en poden escriure, de llibres, els poetes; ja en poden posar, de colors, els pintors; ja poden compondre, els músics... No hi ha res tan fascinant com les sortides de sol a s’Algar. I no n’hi ha ni una que s’assembli a la del dia anterior. Un pic per un cel ben clar i ben net, l’altre perquè hi ha un nigul o perquè n’hi ha molts, perquè passa una barca per una clapa que la mar pinta d’or i de plata, perquè ahir era com un vidre i avui fa quatre ones llargues. El més de setembre és el millor, ja que el sol acostuma guaitar gros com un erer... Una sortida de sol dura exactament dos minuts i vint segons. I totes, a s’Algar, superen tot quant pugui passar per la imaginació dels Comediants o dels Dagoll-Dagom. N’hi he vistes tantes! La posada en escena de qui va fer el món no té comparances amb aquelles que puguin imaginar els artistes.

A l’estiu, és l’hora en què les discoteques dels malsortats carrers dels renous deuen dir adéu als darrers clients i per aquest motiu no és estrany veure a s’Algar alguns cotxes plens d’enamorats que, moguts per les dues copes de més, per l’encant natural del dia que neix, per les temptacions del déu Eros i per la calentor personal i pròpia de l’edat, solen tombar els seients dels vehicles i s’abandonen a manifestacions tan humanes i primitives que, sort que ell a la vetllada va passar per la màquina automàtica de l’apotecaria i es va proveir d’una capseta de mitja dotzena de preservatius, que serviran per a aquesta i per a altres tantes sortides de sol...
Dues o tres vegades, he hagut d’estirar la corretja dels meus canets per allunyar-me d’aquella franja més transitada que a redols és camí i a altres no i que ofereix un millor trepitjar per arribar fins al niu de metralladora. Seria bo que els enamorats parassin una mica d’esment per no quedar amb el vehicle just allà on vos dic. Hi ha tants de llocs on aturar-se! Així no hauria de fer cap voltera per no trencar unes demostracions d’afecte que deuen esser sublims, però que a mi particularment sols m’ofereixen la comèdia no gaire encisadora de dues anques que pugen i davallen contínuament tal com si fossin mogudes per un motoret. Per altra banda, un sol que surt a poc a poc dins les aigües davant tu és molt més captivador que tot.
Cal protegir s’Algar diu tothom des de fa anys ja. Del ciment, dels renous, de les caravanes i de la brutor. Deix clar que és un indret ideal per a estimar-se. Les modes i les formes han canviat i, si els clàssics contaven que els enamorats cercaven floretes a foravila o als jardins, hem de convenir que avui prefereixen s’Algar, que no arrib a saber si per a ells és amagatall o romanticisme. D’amagar-se, no s’amaguen gaire i, a la cosa romàntica, la redueixen a un cansament i una bona suada dins un cotxe.
De totes formes, si tots hem de protegir aquell entorn, haurien de tenir esment a no deixar el terra perdut. Una cosa tan senzilla com pot esser un mocadoret de cel·lulosa, que sempre duim tots dins el vehicle, podria ajudar a fer que allò que ara van deixant i que embruta les pedres o les herbes acabàs a qualsevol paperera. Allò del petit contenidor que proposava era una broma, però que tenguin en compte que la gent ben educada quan ha acabat la feina... fa net.
Res no hauria de estar prohibit, excepte perjudicar els altres. Embrutar perjudica. I crec estar d’acord amb aquella senyora marquesa que deia als seus convidats més joves: “Podeu fer totes les brutoretes que volgueu però no vos torqueu amb les cortines”. Per lliçó, idò, a s’Algar, també totes les que volgueu, però no l’embruteu.
El nom de s’Algar té, per a nosaltres i per a vosaltres, un significat d’aigües netes i de cala verge, tant si hi anau tots sols i tranquils com acompanyats amb la vostra parella, que pot esser, entre carícies i grapades, que vos hagi posat com una moto, com diuen ara...
Pensau-hi sempre, d’acord?

dimecres, 28 de novembre del 2007

UN MINUT ECOLÒGIC

Les darreres pluges varen deixar algunes petites basses d'aigua al Camp Roig. L'endemà mateix aparegueren allà cinc ànneres negres amb taques blanques. Fa més d'una setmana que hi són i semblen campar-s'hi bé malgrat que el vent de gregal ha estat bufant amb tota força aquests dies.

diumenge, 25 de novembre del 2007

CAMINADA DE S'ALGAR A CALA MURADA

Fa temps que volia posar a internet aquesta petita guia destinada a aquells que no han anat mai a peu a cala Murada des d'es Port. Aquí està per si pot ser d'utilitat a qualcú.
He anat fent les entrades al BLOG de manera inversa a la que s'indica com habitual als blogs. Això perquè el document sigui de consulta fàcil.






























Aquesta passejada és fàcil i molt coneguda per tot aquell que camina per aquí i per allà.
Sol tenir una durada de 105 minuts.
IMPORTANT: La imatge corresponent a la barraca esbucada toca anar després de la d'es Secret d'en Moix.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Sortida de sol des de sa Punta

Clic sobre la fotografia

Va per una amiga


ESCRIT + IMATGE
Un dels meus escrits m’agrada més que els altres. Molts d’ells les tornaria pastar i els publicaria de bell nou, cosa que no faré. El que pos aquí va per una amiga que el me va demanar. La protagonista de la petita narració, na Rosa, va morir fa uns anys. Deu ser per això que ara m’estim l'escrit. Dins ell surt la botiga de ca n’Estelrich, una casa amb un caràcter especial que, pintada per mi ja fa molt, encapçala la present entrada del blog. L'aquarel·la, que no és res de l’altre món, la vaig regalar a n’Antònia que és la madona de la botiga on despatxa queviures i somriures a tot quisqui. Li va agradar tant que no passa cap festa de sant Antoni que no me faci una coca de verdura, privilegi que crec que ja hauria d’haver prescit i que me fa vergonya acceptar pel temps que ha passat...

NA ROSA
A ca nostra, quan parlam d’ella, sempre deim “na Roseta” perquè és menuda com un gerro que espera flors. A tot estirar, m’arriba a les costelles dolces.
Vivia vuit o deu cases més amunt d’on era ca nostra, en el carrer de Mossèn Bartomeu Caldentey, a la dreta, mirant cap en el puig de Sant Nicolau que, per haver estat tot d’argila, ha desaparegut com desapareixen tants de paisatges en mans dels qui manegen la construcció i el desorde urbanístic. Ca nostra, una fusteria de molts d’anys i ca na Rosa, una caseta no gens ampla i llargaruda, sortien a la mateixa voravia, estreta ferm, perquè el carrer no dóna per a més.
Els seus fills, dues nines i un nin que li deien Martí, varen néixer en aquell carrer, com jo mateix. M’agradava jugar a baldufes i al clotet amb en Sebastià Serra i en Martí. Ho fèiem a una placeta plena de pols que hi havia a dues passes.
Quan en Martí tenia catorze o quinze anys, feia d’escolà i per aquest motiu sentia sermons a voler. Persuadit que els sagraments serveixen de tant com diuen els capellans, va convèncer sa mare perquè anàs a confessar-se i ella, per deixar-lo content, ho va fer. Quan va esser davant el confés, es va repassar de cap a peus i esperit i no va trobar cap pecat. Això la va apurar ferm perquè no sabia com envestir-hi i a la fi va armar al confés un embull de falsedats, dient-li que havia enganyat el seu espòs amb no sé quin amant i no sé quantes vegades fins que va veure com aquell homenet canviava una mica de color i va desfer el que deia: “Hala, que no hi ha res ver de tot això que he dit! Tot són mentides. Però en Martinet volia que me confessàs...” Així era i així és, encara avui, na Rosa. No ha canviat un pèl.
Fa molt més temps que jo que viu en el Port, a la part de sa capella.
-Quants d’anys tens ara, Rosa?
-Mira, n’he de fer vuitanta-quatre.
-Gens me pareix que en tenguis tants...
Té l’esperit jove i agradable com no n’he vist mai cap d’altre.
En fa vint que va morir en Martí. Només en tenia quaranta-quatre quan va partir. Una malaltia incurable en el sistema nerviós va anar tallant esperances i moviments fins que un dia que l’havien deixat per uns minuts, el varen trobar mort, assegut a la cadira on l’havien posat. Quina feta, Rosa! Li haurem de demanar, al teu fill, com ho fan per pujar en el cel assegut a una cadira. Catorze mesos després, moria el seu marit.
Va quedar a la casa amb les filles. La casada en el pis, i na Concepció i ella a la planta baixa. Na Concepció va néixer molt sorda i per això diu les paraules a la seva manera, tan coixes de so com les sent. Tot quant li manca d’oïda, ho va posar de bona al·lota.
Fa temps que, perquè no li faltassin proves a superar, la llum va fugir per complet dels ulls de na Rosa i era una estampa humana veure com anaven pel carrer totes dues. L’una mirant i l’altra escoltant; de bracet sempre. Mai ningú no va sentir d’elles una queixa ni va veure cap ombra a les seves cares.
Fa poc, l’estalvi rigorós i l’austeritat li permeteren fer-se operar els ulls i amb un duro
damunt l’altre, un metge de Manacor va fer el miracle. Ara, cada pic que em topa me coneix sense que na Concepció li digui “Ara ve en Toni”. Sol menar un cusset que s’afua als meus i per això tots lladren a la vegada i foten un renou de por. Jo li dic que despertarem tot el barri i ella riu quan contesta: “Ja no dorm ningú a l’hora d’ara”.
Abans de l’operació, me coneixia sempre per la veu. Un dia, a la botiga de ca n’Estelrich, plena de gent que esperava el pa, ja m’havia sentit pel carrer i em va rebre amb “Ara entra en Toni Ros”. I jo: “Ja m’has conegut?”. Ella va continuar: “No saps quants de pics record el temps que vivíem en el mateix carrer. Jo feia feina de perlera a la fàbrica “Perlas Islas” i ton pare i el conco en Jaume de fusters a ca teva. Una de les vegades que m’hi vaig aturar ton pare me va mostrar una cançó. La te vull dir. Mira:
En Franco du una camia
tota plena de botons,
i s’ha passat pels collons
que a les deu toquin migdia.
La botiga en ple va esclatar a riure. Uns varen comentar com tot això dels canvis d’horaris emprenya i no serveix de res i que ja en temps del Caudillo anava tothom despistat amb l’hora nova, l’hora vella o l’hora del sol sense haver de tocar els rellotges.
Me va agradar molt la cançó, Rosa. Saps que en podríem fer? La podríem enviar al Cançoner del Pare Ginard, que és un edifici de moltes pàgines on les cançons juguen i viuen a pensió completa. Allà són protegides i vigilades gelosament per la cultura popular. Un bon lloc.
Na Rosa és –ho he dit en el principi– com un gerro. Un gerro que guarda el seu nom. Però també és una roca on hi ha pegat fort el temporal i ja la veis sempre amb el seu bon caràcter que res ni ningú no torcerà.
Els qui escriuen les històries les omplen d’artistes, inventors, reis, generals i presidents. Tots, gent grossa. Dins la que jo escriuré algun dia d’amagat, hi seràs tu, amiga meva, que vares inventar el coratge.

divendres, 23 de novembre del 2007

Veritat = Realitat

ES PORT EN ESTAT CAÒTIC
Quan un arriba a Portocolom es dona compte tot d'una que el paisatge està essent destruït i trepitjat per multitud de màquines excavadores, formigoneres, etc. La construcció absurda i desmesurada acabarà per matar la poca tranquilitat que hi trobam. Un no sap que ha de fer en front d'un caos tan gros.
Jo, amb la meva petita màquina digital de fotos, he filmat aquest micro-vídeo, mal fet perquè no en sé de filmar ni l'aparell és per això... Però aquí el deix perquè pens que aquesta és també una manera de cridar contra l'absurd i la mort d'un vell paradís que quasi tots estimam i admiram. No tots, tots, per desgràcia.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Dimarts 25 de setembre

A
Avui ha fet una calorada a Portocolom. Com aquells dies d’estiu que pronostiquen canvis. El matí he anat fins a Sa Nostra per aclarir algunes coses de pocs diners i m’ha atès en Florian, un alumne d’altre temps que jugava a bàsquet i que ha tornat un capoll al que les al·lotes deuen anar darrera. M’ha atès amb una correcció exemplar i m’ha regalat el darrer llibre editat per l’empresa. Una magnífica edició amb poc que llegir i unes fotografies fabuloses.
Petita o no tan petita mala sort al final de l’horabaixa perquè en un moment en el que estava distret, en Menut (vegeu petit video), el canet més vell que ja no hi veu gens ni tampoc hi sent, ha caigut dins la mar i no me n’he adonat fins uns minuts després quan ja havia begut molta d’aigua; ell que no pot tancar la boca... Però com que no vol morir, entre tremolors i sanglots, abans de sopar, ha tret tot el líquid i s’ha tranquil·litzat. Ara dorm com un tronc tapat amb un tros de manta vella.

Arxiu del blog