Va per una amiga

ESCRIT + IMATGE
Un dels meus escrits m’agrada més que els altres. Molts d’ells les tornaria pastar i els publicaria de bell nou, cosa que no faré. El que pos aquí va per una amiga que el me va demanar. La protagonista de la petita narració, na Rosa, va morir fa uns anys. Deu ser per això que ara m’estim l'escrit. Dins ell surt la botiga de ca n’Estelrich, una casa amb un caràcter especial que, pintada per mi ja fa molt, encapçala la present entrada del blog. L'aquarel·la, que no és res de l’altre món, la vaig regalar a n’Antònia que és la madona de la botiga on despatxa queviures i somriures a tot quisqui. Li va agradar tant que no passa cap festa de sant Antoni que no me faci una coca de verdura, privilegi que crec que ja hauria d’haver prescit i que me fa vergonya acceptar pel temps que ha passat...

NA ROSA
A ca nostra, quan parlam d’ella, sempre deim “na Roseta” perquè és menuda com un gerro que espera flors. A tot estirar, m’arriba a les costelles dolces.
Vivia vuit o deu cases més amunt d’on era ca nostra, en el carrer de Mossèn Bartomeu Caldentey, a la dreta, mirant cap en el puig de Sant Nicolau que, per haver estat tot d’argila, ha desaparegut com desapareixen tants de paisatges en mans dels qui manegen la construcció i el desorde urbanístic. Ca nostra, una fusteria de molts d’anys i ca na Rosa, una caseta no gens ampla i llargaruda, sortien a la mateixa voravia, estreta ferm, perquè el carrer no dóna per a més.
Els seus fills, dues nines i un nin que li deien Martí, varen néixer en aquell carrer, com jo mateix. M’agradava jugar a baldufes i al clotet amb en Sebastià Serra i en Martí. Ho fèiem a una placeta plena de pols que hi havia a dues passes.
Quan en Martí tenia catorze o quinze anys, feia d’escolà i per aquest motiu sentia sermons a voler. Persuadit que els sagraments serveixen de tant com diuen els capellans, va convèncer sa mare perquè anàs a confessar-se i ella, per deixar-lo content, ho va fer. Quan va esser davant el confés, es va repassar de cap a peus i esperit i no va trobar cap pecat. Això la va apurar ferm perquè no sabia com envestir-hi i a la fi va armar al confés un embull de falsedats, dient-li que havia enganyat el seu espòs amb no sé quin amant i no sé quantes vegades fins que va veure com aquell homenet canviava una mica de color i va desfer el que deia: “Hala, que no hi ha res ver de tot això que he dit! Tot són mentides. Però en Martinet volia que me confessàs...” Així era i així és, encara avui, na Rosa. No ha canviat un pèl.
Fa molt més temps que jo que viu en el Port, a la part de sa capella.
-Quants d’anys tens ara, Rosa?
-Mira, n’he de fer vuitanta-quatre.
-Gens me pareix que en tenguis tants...
Té l’esperit jove i agradable com no n’he vist mai cap d’altre.
En fa vint que va morir en Martí. Només en tenia quaranta-quatre quan va partir. Una malaltia incurable en el sistema nerviós va anar tallant esperances i moviments fins que un dia que l’havien deixat per uns minuts, el varen trobar mort, assegut a la cadira on l’havien posat. Quina feta, Rosa! Li haurem de demanar, al teu fill, com ho fan per pujar en el cel assegut a una cadira. Catorze mesos després, moria el seu marit.
Va quedar a la casa amb les filles. La casada en el pis, i na Concepció i ella a la planta baixa. Na Concepció va néixer molt sorda i per això diu les paraules a la seva manera, tan coixes de so com les sent. Tot quant li manca d’oïda, ho va posar de bona al·lota.
Fa temps que, perquè no li faltassin proves a superar, la llum va fugir per complet dels ulls de na Rosa i era una estampa humana veure com anaven pel carrer totes dues. L’una mirant i l’altra escoltant; de bracet sempre. Mai ningú no va sentir d’elles una queixa ni va veure cap ombra a les seves cares.
Fa poc, l’estalvi rigorós i l’austeritat li permeteren fer-se operar els ulls i amb un duro
damunt l’altre, un metge de Manacor va fer el miracle. Ara, cada pic que em topa me coneix sense que na Concepció li digui “Ara ve en Toni”. Sol menar un cusset que s’afua als meus i per això tots lladren a la vegada i foten un renou de por. Jo li dic que despertarem tot el barri i ella riu quan contesta: “Ja no dorm ningú a l’hora d’ara”.
Abans de l’operació, me coneixia sempre per la veu. Un dia, a la botiga de ca n’Estelrich, plena de gent que esperava el pa, ja m’havia sentit pel carrer i em va rebre amb “Ara entra en Toni Ros”. I jo: “Ja m’has conegut?”. Ella va continuar: “No saps quants de pics record el temps que vivíem en el mateix carrer. Jo feia feina de perlera a la fàbrica “Perlas Islas” i ton pare i el conco en Jaume de fusters a ca teva. Una de les vegades que m’hi vaig aturar ton pare me va mostrar una cançó. La te vull dir. Mira:
En Franco du una camia
tota plena de botons,
i s’ha passat pels collons
que a les deu toquin migdia.
La botiga en ple va esclatar a riure. Uns varen comentar com tot això dels canvis d’horaris emprenya i no serveix de res i que ja en temps del Caudillo anava tothom despistat amb l’hora nova, l’hora vella o l’hora del sol sense haver de tocar els rellotges.
Me va agradar molt la cançó, Rosa. Saps que en podríem fer? La podríem enviar al Cançoner del Pare Ginard, que és un edifici de moltes pàgines on les cançons juguen i viuen a pensió completa. Allà són protegides i vigilades gelosament per la cultura popular. Un bon lloc.
Na Rosa és –ho he dit en el principi– com un gerro. Un gerro que guarda el seu nom. Però també és una roca on hi ha pegat fort el temporal i ja la veis sempre amb el seu bon caràcter que res ni ningú no torcerà.
Els qui escriuen les històries les omplen d’artistes, inventors, reis, generals i presidents. Tots, gent grossa. Dins la que jo escriuré algun dia d’amagat, hi seràs tu, amiga meva, que vares inventar el coratge.