dimecres, 29 de desembre del 2010

dimarts, 28 de desembre del 2010

dijous, 23 de desembre del 2010

Una nit senzilla

Ahir escoltava com un locutor de Radio Nacional demanava als oients que li diguessin per telèfon com volien passar la nit de Nadal.
Me va encantar quan el germà d’un pagès li va dir: En Tomeu nostro té un cusset que m’estima molt. Sé que ara és coix perquè el va atropellar un camió. La nit de Nadal hi vull anar. Seurem a la foganya i jo tindré damunt el cusset... No vull res més.

dimarts, 21 de desembre del 2010

diumenge, 19 de desembre del 2010

Una bona pel·lícula

Feta aquest 2010, és una pel•lícula que m’ha agradat molt. La vaig baixar sense tenir-ne noticia i, la veritat, val la pena. L’aconsell a tots aquells amics que estan una mica farts del cinema violent o de ciència-ficció monstruosa que avui tant abunda perquè aquí, amb una filmació nítida, correcta i clàssica s’ha aconseguit una obra de postguerra poeticosentimental com ara, per desgràcia, ja no se’n fan.

divendres, 12 de novembre del 2010

Video educatiu

Crec que un senyor molt singular que vol ser president del govern d'aquesta comunitat, amb una incultura manifesta, necessita algunes nocions importants de català. La primera d'elles podria ser aquest vídeo que m'envia un amic i que tan bé li  pot anar al polític després de tots els absurds que ha anat escampant aquestes setmanes. Aquí es donarà compte de la gran riquesa de les paraules de la nostra llengua. El vídeo només mostra la d'una d'elles.


dissabte, 6 de novembre del 2010

divendres, 29 d’octubre del 2010

El far i la publicitat

No sé si vos heu fitxat que el far des Port surt als panells publicitaris de les carreteres i ciutats de l’illa.


diumenge, 24 d’octubre del 2010

Gent d'aquí: Sa madona Catalina Tugores (de can Ploris) fa 91 anys.

Avui és 24 d'octubre i un 24 d’octubre varem néixer ella i jo, amb un temps de diferència, però el mateix dia. És la més velleta del barri i m’encanta que facem festa plegats. Mos telefonarem i mos direm que l’estiu que ve ella tornarà aquí, a n’es Riuetó, per anar cada dia a n’es Babo a peu, per parlar de les seves coses i de les nostres. Els temps passa per a tots... però per a ella que passi lentament i amb salut, com hauria de ser perquè la vida sigui tan llarga com li desitjam.





dimecres, 20 d’octubre del 2010

Mirant imatges: En Tòfol i en Rus

Des de sempre m’han agradat les imatges i d’aquí la meva afecció a la fotografia, al cinema i a la pintura. A ca meva trobaríeu calaixos ben plens d’imatges de tota mena: paisatges, persones, animals, festes, etc. Ahir vaig obrir una carpeta blava i en vaig treure una. La vaig mirar un moment i tot d’una, els records. Perquè les imatges que un ha guardat viuen encadenades a la memòria i ens mouen cap a l’inevitable procés de recordar fets, temps o gent. És per aquesta causa que, quan qualcú ens mostra una fotografia d’un viatge, d’un parent o d’una trobada qualsevol comenta: “Això era quan se va casar na Maria”, “El caparrí que veus a la dreta és en Joanet”, “Aquí, esperant el metro a París”. Mil coses així.
Ara vos ne vull descriure una. Mirau, és aquesta on hi ha un home amb els calçons mig arromangats i amb un canet al seu costat. Bé, aquí no hi ha canet per mala sort, però a la primera que vaig pintar hi era; aquesta és la segona. Com podríeu comprovar, el dibuix no és res de l’altre món. El canet estava aturat i l’home davalla del Calvari i va cap a ca seva, que no és gens lluny. Sols no haurà de fer tots els graons que el separen del poble i ja hi serà. Ca seva és un vell molí amb la torreta mig espanyada. El primer molí que trobam quan pujam en el puig. Avui l’han arreglat i ha canviat una mica. El nostre personatge vivia allà i era un home important... per mi era important, tant si voleu com si no. En més d’una ocasió vos he dit que la meva història no són els famosos sinó els qui han viscut prop de mi i m’han agradat. I aquest personatge em va agradar perquè em va cauré bé. Ja heu endevinat qui era, supòs... O no? Era en Tòfol. En Tòfol Gardanyo, que feia de cabrer i era petit i bona persona. Quan jo era al.lot, sempre que el trobava parlava amb ell. De mil coses. “Just ara han tocat les campanes... que hi ha cap mort?” me demanava... o “Saps si diumenge és fira?”. I jo també feia preguntes: “Quantes cabres tens ara, Tòfol?”, “Per què li has posat un davantal, al boc?”.
Tenia el nas grosset, com jo mateix, però diferent. Les cabres eren punyeteres perquè sempre han estat mig loques. Però ell era el cabrer titular del Calvari i allà no hi havia por de fer malbé els sembrats perquè les arades no podien pujar tan amunt. Per aquelles saons, els nins anàvem molt sovint a tals indrets i quasi tots érem amics seus i xerràvem amb ell quan el trobàvem. Si qualcun se volia aprofitar de la seva ingenuïtat d’home sincer i bo, els altes l’advertíem. Calia que el pastor de cabres quedàs tranquil i fos feliç entre les parets antigues i mig esbucades, els vells garrovers, les flors blaves dels lliris salvatges i les grogues de les vinagrelles. Quan vàrem saber que uns grandolassos l’havien fet beure més del compte i s’havien rigut d’ell, ens vàrem emprenyar molt i els vàrem cridar “Sou uns caps de fava!”. Quasi el veig ara quan una vegada va agafar el cabridet més petit i el va fer mamar a sa mare perquè nosaltres ho veiéssim.
L’altre protagonista de la meva aiguada és el ca que, com en Tòfol, ens gira l’esquena. No era el ca del pastor sinó que era el meu ca. El me va donar en Miquel de sa Fonda, pare del famós Miquel Barceló que pinta bous, dragons... i cans, però més lletjos que el meu de la fotografia. Ja fa molts d’anys d’això. El meu tenia el pel dur, espès i fort... Semblava que havia sortit de les estepes russes i per això li vaig posar Rus. Era un àngel. Mumare deia “Aquest és el meu amiguet” i el tenia sempre al seu costat. Un cotxe li va rompre una cama i un metge jove que era veïnat nostre, va provar d’enguixar-la-hi, però era tal el dolor que aquell guix li produïa que l’endemà mateix l’hi va llevar. L’os va saldar bé per miracle i ningú, al cap d’uns mesos, no hauria dit que li hagués passat res mai. Mirau si se va posar bé que, quan pujàvem a Sant Salvador, anava sempre per damunt l’esquena de les parets de pedra que limiten la carretera o el camí vell. I fou en el camí vell on va trobar un petit cérvol de jugueta dels de “peluche”, que diuen. El va portar a casa i mai el va voler deixar. Si el volies veure satisfet li donaves el cervolet i ell el guardava entre les cames de davant més content que una festa.
Va viure desset anys, que ja són anys per un ca. Crec que hauria viscut més, però anava tornant molt cec i pegava amb el cap pels escalons i se feia mal sempre seguit topant amb una cosa o amb l’altra. Quan vaig veure que sols li quedava el patiment em vaig decidir. El vaig rentar, li vaig posar el millor collar que tenia i cap al manescal. El manescal li va donar una injecció letal. “Que no patesqui” li havia dit jo. Al mateix segon que l’agulla va tocar la seva pell, en Rus va tancar els ulls i, mentre jo esperava alguna contracció o estirament, el manescal va dir “Ja és mort”. Heu de saber que aquella me va semblar la mort més bella del món i en vaig estar content. “Si quan em toqui a mi -vaig dir- me voleu fer el mateix, vos faig hereu, manescal”. “Si vols deixar el ca aquí ja ens cuidarem de...”. “No... que el me’n vull dur”. Un cop a casa vaig xapar un llençol, hi vaig posar en Rus amb la seva documentació d’identitat, perquè allà on anàs no tingués problemes... i també el petit cérvol de jugueta, entre les cames de davant.
Des d’aquell dia té el seu lloc just davall una alzina de sa Mola, a la vista del meu petit jardí d’arbres i de gallines, a un tros de garriga de can Cadernera, petit com una xeremia, on creixen i floreixen multitud d’estepes... que deuen esser les mateixes que creixen i floreixen a la Rússia central d’on sempre havia pensat que podia descendir el meu Rus.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Del XIV Simposium Nacional d'Aquarel·la


Fotografia enviada i mostrada a "El temps" d'IB3



dimarts, 5 d’octubre del 2010

De diumenge a les 07.40

Fotografia enviada i mostrada a "El temps" d'IB3

 

Tres segons plats

Aquells anys, passàvem el temps de figues a foravila, al Pou Nou, on engreixàvem mitja dotzena de porcs negres i aixecàvem les figues, les ametlles i les garroves.
Cada temporada, el padrí Toni anava a la vinya que hi havia darrera la caseta i collia una bona senalla de raïms negres i dolços. Després els premia i abocava el most dins la mateixa olla gran on solien fer els caragols. La posava en el foc i feia bullir el líquid un parell d’hores cada dia. De tant de bullir, aquell most acabava per minvar de tal manera que al final cabia dins una petita olla amb broc. Havia tornat força espès: una mena de melassa més dolça que tot, tant que, quan la tastaves, et feia coïtja en el coll. El seu nom propi era el d’arrop i crec que s’ha mig perduda, la paraula, perquè el suc del raïm ara no es bull a cap lloc.
Jo l’he enyorat, a l’arrop, perquè era una gola dinar a foravila d’uns fideus amb patata de primer i, per segon, mumare em fregia una tallada de sobrassada i, tot d’una que la tenia dins el plat, hi posava a damunt una bona cullerada de l’arrop miraculós sortit de les mans, el gust i la paciència del padrí. Mullar-hi pa blan era massa. Me creureu si vos dic que ara mateix, quan escric, em llep els llavis recordant el gust de la sobrassada fregida i el most bullit? Diuen que això de mesclar dolç i salat és un invent modern. Idò vos cont exactament de fa mig segle.
Tenia un canet de pel curt, clapat de blanc i negre, que nomia Menut. Petit, viu, valent i eriçoner. Una espira que ens anava de primera, ja que els eriçons no ens fotien els pollets com passava a altres cases del camp on hi havia corrals de gallines. Alguns vespres m’espolsava la por i sortia amb en Cañón a trescar tanques, botar parets i fer caminois. Al cap d’una hora o dues tornàvem a ca nostra amb dos o tres eriçons dins la sarrieta. Sé que, almanco dues vegades, vaig dir a mumare que els volia menjar rostits i per això el padrí, sempre el padrí, els escaldava i els inflava per una cama amb una canyeta fins que eren rodons com una pilota. Llavors, amb un vell raó d’afaitar, els tallava totes les pues. Ben cuits al forn fins que feien crec-crec i envoltats de patató i de verdures, aquella no era mala menja, que no he vist repetir a cap altre lloc i per ningú més. Deu esser per la feinada que duia...
Acabaré amb un altre plat que tant menjàvem el temps de les figues com altres mesos a la vila. Nosaltres li dèiem “estam i seda” i era un fregit a base de molta carabassa tallada amb petits daus i també molta col-i-flor i trossets de ventresca o de panxeta, amén d’unes talladetes rodones de botifarró. M’encantava i crec que, dels tres menjars de què vos estic contant, serà aquest el que qualsevol dia repetiré per la senzilla raó que tots els seus components estan encara a l’abast de tothom.
Quan les hamburgueses i les salsitxes han vingut, unes del centre d’Europa i les altres d’Amèrica, parlar del menjar de fa cinquanta anys a una pobra caseta de figuerolers del Pou Nou vos haurà semblat estrany. No me volgueu fer creure que una hamburguesa sigui millor que el pancuit, que un bullit d’ossos de porc, que unes sopes mallorquines... o que una tallada de sobrassada fregida amb arrop.
La llibreta que guardàvem dins el calaix dels torcaboques tenia totes les receptes de cuina escrites en felanitxer. No estaven corregides ni normalitzades, però a ca nostra tots les enteníem perfectament. No em tragueu llibres de narrativa ni de poesia, per molta bellesa que hi trobeu a dins. Mai no hi veuria els records, l’encant ni els sentiments que vaig experimentar quan mumare em deia “Comença per llegir fort la recepta dels rubiols i jo aniré preparant el ribell...”

divendres, 1 d’octubre del 2010

Fotografia de dimecres a les 8.

Enviada i mostrada a "El temps" d'IB3.- A mi em sembla interessant ja que destaca les cases assoleiades amb la llum calenta del matí sobre el gris general de la imatge

diumenge, 19 de setembre del 2010

dilluns, 13 de setembre del 2010

Petites coses al port... Entre el somriure i la vergonya.

Crec que amb els anys que duc escrivint ja he dit tot quant volia dir del nostre port. Però cada estiu el port és actualitat perquè quasi tothom hi és per la calor i per les vacancions i no em queda més remei que agranar una mica dins la memòria a veure si hi queda res que vos pugui contar. Si en surt qualque cosa, serà sempre personal i mai general i per aquest motiu, un o l’altre o tots vosaltres direu: mira’t aquest, quines beneiteries ha vingut a contar avui...
De vegades exageram quan deim que no s’ha de tudar res. És sobre aquest tema, que va la primera agranadura. Vegeu com un horabaixa tots els de la colla ens trobàrem a l’arenal dels Capellans, que ara és conegut com els Banys de na Cleo. Motiu d’aquella reunió: fer i menjar un bon trempó, com abans ja ho havíem fet i menjat a s’Algar o a sa Cova Foradada. Encara havien d’inventar els plàstics i el férem dins un ribell de test, envernissat i lluent. En varen quedar unes poques racions. Quan arribàrem a l’ensaïmada, va passar per allà una senyora felanitxera, tota romàntica i amb aires d’arts escèniques, i va dir que si havíem de tirar aquell trempó que no ho féssim, que ella el se’n duria per sopar el seu marit. Només per aprofitar aquell menjar tan senzill, la bona dama va traginar a peu el ribell des de Na Cleo fins a la part central de les cases del port, quan encara feia sol i la calor pitjava amb tota. La m’imagín amb un pam de llengua defora entre la pols del camí. Posat que les tomàtigues i els prebes anaven tirats de preu, li hauria convingut més deixar anar el nostre trempó i fer-ne un tranquil.lament dins la seva cuina. No ho trobau així? Ella. no. Tudar, a casa seva, era un sacrilegi. No s’ha de tudar res, és ver, però tot té un límit. Un pescador la va sentir com, arribant a les primeres cases del Riuetó, cantava “Un bel di vedremo”, a pesar de la suada magistral que duia. Li anava l’òpera, a la dama aquella.
Foren uns anys en què era inevitable topar-se amb don Joan, el vicari d’es Port. Un porrerenc que marcà època pels llargs anys que hi va exercir. Pel seu caràcter pagès, amigable i, sobretot, per la seva senzillesa i transparència. Amic de tothom, no era home per anar a fer sermons a la Seu i, dins la seva encantadora subjectivitat, repetia cada any, lletra per lletra, que a la processó del Carme havíem de posar bones cordes i fermar les barques fort, no fos cosa que qualcuna se rompés i la processó quedàs xapada en canal.
Tornaré tot d’una a don Joan, però per anar on vos vull dur és necessari anotar que altre temps quasi totes les dones arribaven verges al matrimoni. No era com ara que no està massa ben vista tanta virginitat ni tants d’escrúpols com la santa mare església exigeix encara a les dones per exercir de catòliques exemplars. Per tals costums virginals, molts de casats de fresc, abans de partir cap a Madrid, Barcelona, Sevilla o Andorra, anaven a passar les primeres nits al port, on solien fer trinques. Ja m’enteneu. Un lloc molt adequat per a consumar el que fos. De dia, un passeig i altre, ben aferradets pel Riuetó, es Babo o s’Algar i a qualque lloc es trobaven amb el vicari, que ja torna al nostre escrit. Queda dit que els encontres de les parelles amb ell eren inevitables. I ell els desitjava tota mena de felicitats i de ventures. Ho feia amb el seu dir planer i net. Paraules senzilles i simpàtiques com la salutació que va fer a uns amics meus un matí quan anaren a prendre al cafè amb llet al bar de can Cosme: “Bon dia, noviis! I que no heu tengut por aquesta nit?”. Què ha dit el vicari!, pensaren ells, però don Joan era així i no havia dit res més que allò que haguria dit a una colla de nins de 12 anys. Per paga, a la vetlada, s’havia apagat el llum i no n’hi havia hagut de tota la nit. Els tirs del capellà anaven en aquest sentit. Havia parlat exactament de por, de la por de la fosca i dels fantasmes i de res pus. Ja estam que els noviis pensaren amb tot quant degué crear la seva pròpia imaginació després del primer vespre de dormir junts. L’al.lota va tornar vermella i res més. No hi importava explorar ni mica el diàleg de don Joan, les paraules del qual sortien d’un enteniment incapaç d’avergonyir, ferir o cremar ningú.
D’avergonyir una mica uns protagonistes d’una bauxa especial de la qual tenc molta responsabilitat, foren uns fets motivats per un servidor quan va haver aprovat les oposicions. Vaig convidar els meus amics a sopar a ca nostra, al port. Havíem de fer llarg i vàrem complir. Cal dir que tots nosaltres érem moderats en tot i que aquell vespre vàrem botar olímpicament la paret i vàrem enviar la moderació a ca una puta quan ens perdérem amb el beure i amb el menjar. L’escenari quiet i solitari d’aquella tardor convidava a l’excés. Feia la nit tranquil.la d’una lluna plena i grossa com un erer que ho banyava i ho vestia tot de plata. El paisatge semblava acabat de sortit de ca l’argenter. A mitjanit, el far era l’únic vigilant del nostre caminar, que ens va dur per ca’n Cordellina, on entrarem tots dins una barca de no sé qui i ens posàrem a remar cap a la fonera, on cantarem el “Cara al sol” i el “Prietas las filas” amb tanta potencia que ja hauria volgut en Pavarotti arribar a notes tan altes. Quan tornàrem fermar la pastera, un dels amics que no havia romput cap plat mai, se va fitxar en un llaüt d’allà prop i va dir: “Mirau, aquest és el llaüt del nostre professor de...”, i aquí ve l’animalada perquè, amb tota delicadesa, va obrir les portes que tapaven el motor, se va treure la tiula i va fotre una pixarada damunt aquella màquina que no tenia cap culpa dels suspensos o dels aprovats que havia firmats el seu propietari, qui, temps havia, ens havia transmès amb tota paciència i amb tota manya els coneixements propis de la matèria que li fou assignada al nostre Institut Laboral. A més, l’alumne que va cometre la buidada de ronyons sobre el centre neuràlgic de l’embarcació era un gran amic personal de l’educador i cal pensar si, a la seva manera, ho va fer per agraïment més que per altre motiu... Anau a cercar si en realitat allò fou o no un acte d’homenatge i d’estima.
Però hem de convenir que aquell va esser un fet vergonyós. Ho vàrem reconèixer tots nosaltres quan l’endemà ens havíem aclarit d’aquella boirada que el beure més del compte provocà dins els nostres cervellets. Que és de ver que el beure ho capgira tot. No begueu massa, amics meus, que si, com nosaltres, compixau un motor de barca, vos podríeu compixar també la moral, de la qual no hem de presumir mai si no treballam sempre a favor seu.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Un dinar d'amics

Qualsevol motiu és bo per reunir-se en Es Riuetó. Avui en Sebastià ha vingut amb els amics del judo i s’han trobat de p.m. dinant a l’ombra, sempre contents i de bon humor.

Molt de peix

Dijous, a Ciutat, me vaig entretenir mirant i retratant la part del peix al mercat de l’Olivar. Una gentada comprant i badant. A una de les taules on venien rap, un pagès d’Inca en volia dos i el jove que el despatxava xerrava com una cotorra i me va fer riure perquè li deia: Mirau, heu de pensar a guardar es fetge. No el tireu perquè ben picat és boníssim per sa salsa. Entesos? Pensau amb allò que diu “Des rap es fetge i de sa dóna s’encletxa “.

divendres, 10 de setembre del 2010

dimecres, 8 de setembre del 2010

Imatge a El TEMPS d'IB3

Aquesta imatge de s'Algar és la que ha mostrat IB3

Petita anècdota il.lustrada.

Sols una petita nota que va amb la imatge. És, merament, una situació gens estranya, una trobada anecdòtica. Un dia d’aquets vaig arribar, com molts d’altres dies, si és hi puc anar, a veure sortir el sol a s’Algar , des de la barraca d’ovelles totalment esbucada que hi ha a mig camí entre el portell de la barrera i el penyal Roig. Me sol seure una bona estona a una de les pedres de les runes i allà admir l’espectacle que protagonitza el sol naixent. Llavors pens, respir l’aire pur del matins, faig plans, me grat el cap o allà on me piqui, etc. Però mirau com el dia que dic hi vaig trobar, ben adormits sobre el poc pla de terra que queda de la barraca, una parella de dos estrangers d’uns trenta-quaranta anys. Les meves cusses, espantades per la sorpresa feren un escàndol i els dos alemanys es varen despertar amb un bot, tot sobresaltats i ens miraren espantats  a les cusses i a mi, com si haguéssim estat policies que els anàssim a detenir. Però un cop deixondits ells i les cusses més tranquil.les, tots plegats varem mirar i fruir la sortida del sol.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Un vídeo amb encant animal.

L’amic Vicenç m’envia aquest vídeo amb un porquet excepcional. Cada cop que el veig me toca les fibres sensibles de l’emoció pensant que estam vivint d’animals que tenen la seva animeta i que la llei de la supervivència és natural però molt cruel... Vos encantarà aquesta gravació. ---  Gràcies, Vicenç!

Gent d'aquí: Els extres, descontents

Era molt agradable trobar gent d’es Port a Mossèn Capellà... Amics i coneguts, sempre simpàtics i amables que m’encantava veure de tant en tant a la TV encara que fos a rampellades. Però ara resulta que aquesta colla d’extres que intervenien freqüentment a les filmacions han desertat perquè entre el que les havia promès la producció i el que han rebut a les darreres liquidacions hi ha hagut una diferencia en contra que els ha deixat fellons. Com a bons felanitxers han posat color a les ombres i ho han celebrat amb un sopar a can Xisco qui, com tots sabem, era l’ànima coordinadora del grup. Voldria que les coses s’arreglassin per tornar veure els nostres paisans a la petita pantalla

diumenge, 5 de setembre del 2010

Gent d'aquí: Josep A. Grimalt

La seva casa està situada al principi o al final d’es Riuetó, segons se miri. La gent el coneix com el Professor Grimalt de la tv. De diàleg sempre agradable i divertit, l’amic de la universitat ja fa temps que està jubilat professionalment però ell no para... Ara redacta un llarg treball per una miscel.lània que coordina i publicarà algú important relacionat amb l’abadia de Montserrat. També escriu i investiga sobre el dramatisme romàntic i sentimental dins la novel.la, el cinema i el teatre i per això ha de treballar amb “La dama de les camèlies”, "Ama Rosa, “Los hijos de nadie”, etc. Quan me nomena aquets títols jo faig la mitja i ell me diu: “A tu sempre te fan riure aquestes històries”. Passa cada dia a mitja tarda quan va caminant cap a s’Arenal  perquè el colesterol sigui el correcte. S’atura sempre i parlam una mica. Li vaig demanar si el podia retratar i posar al meu blog i va dir que si i aquí el deix perquè sempre és bo trobar-se amb les imatges dels amics i coneguts... i molt més si són d’es Riuetó.

divendres, 3 de setembre del 2010

Un bon llibre de Tomeu Balutxo

De recent aparició després d’haver quedat finalista als premis Carlemany l’any 2008. Una obra que a mi m’ha encantat i que el felanitxer Tomeu Mestre de Ca’n Balutxo ha escrit amb una prosa magnifica, plana, bella i fàcil per tothom. Tant l’autor com l’editor la presenten com una novel.la tràgica on el fet de la desaparició de la línia del tren Felanitx-Palma l’any 1968 és motiu del suïcidi d’un treballador dels serveis ferroviaris. Més que novel.la jo crec que “El darrer manuscrit” és un llibre de memòria social, un sòlid i complet testimoni de costums de vida i de conducta dels felanitxers i manacorins (sobretot felanitxers) d’aquella dècada de la qual hi ha posat quasi tot. La gent, les terres, la costa, els edificis, la política i  per damunt i destacant, la religió (el protagonista diu que pixa aigua beneïda), hi són més protagonistes que la l’aventura mateixa del narrador. La parròquia, Sant Salvador, els periòdics de La Pedra Foguera o El Maculí, l’estraperlo, els malnoms, els topònims, la fam i la por de les guerres, les costes, la nit de les verges, l’enriquiment d’en Verga i d’en Fontanet, etc. Un sentiment seriós, dramàtic i real vers una Mallorca que, ja des de llavors, es va consumint i destrossant. Destaca l’estació de Canteres que degué ser ca seva per l’autor... amb les pedreres de Sa Mola. Una lectura obligada que no deixarà a ningú indiferent i que pot obrir els ulls a tota una generació que puja... però puja no sé com.

I és per força que ara dic això:  Vos deix aquí una fotografia d'en Pep Sirer que guard i que no va amb el llibre perquè la imatge és una festa i el llibre no. Hi som tots els que aquell vespre de 1968 varem fer el darrer viatge amb el tren de Felanitx, rient i cantant. Arribarem fins a Porreres on algú ens escridassà perquè trobava que no havíem de fer festa ni bulla per una fita que significava la pèrdua del treball i del pa. A partir de llavors em vaig sentir tocat per aquelles queixes i més encara quan,  temps després, algú me contà un fet dramàtic relacionat amb la desaparició del tren, no sé quin perquè no el puc recordar per molt que fili...

Arxiu del blog