dimarts, 5 d’octubre del 2010

Tres segons plats

Aquells anys, passàvem el temps de figues a foravila, al Pou Nou, on engreixàvem mitja dotzena de porcs negres i aixecàvem les figues, les ametlles i les garroves.
Cada temporada, el padrí Toni anava a la vinya que hi havia darrera la caseta i collia una bona senalla de raïms negres i dolços. Després els premia i abocava el most dins la mateixa olla gran on solien fer els caragols. La posava en el foc i feia bullir el líquid un parell d’hores cada dia. De tant de bullir, aquell most acabava per minvar de tal manera que al final cabia dins una petita olla amb broc. Havia tornat força espès: una mena de melassa més dolça que tot, tant que, quan la tastaves, et feia coïtja en el coll. El seu nom propi era el d’arrop i crec que s’ha mig perduda, la paraula, perquè el suc del raïm ara no es bull a cap lloc.
Jo l’he enyorat, a l’arrop, perquè era una gola dinar a foravila d’uns fideus amb patata de primer i, per segon, mumare em fregia una tallada de sobrassada i, tot d’una que la tenia dins el plat, hi posava a damunt una bona cullerada de l’arrop miraculós sortit de les mans, el gust i la paciència del padrí. Mullar-hi pa blan era massa. Me creureu si vos dic que ara mateix, quan escric, em llep els llavis recordant el gust de la sobrassada fregida i el most bullit? Diuen que això de mesclar dolç i salat és un invent modern. Idò vos cont exactament de fa mig segle.
Tenia un canet de pel curt, clapat de blanc i negre, que nomia Menut. Petit, viu, valent i eriçoner. Una espira que ens anava de primera, ja que els eriçons no ens fotien els pollets com passava a altres cases del camp on hi havia corrals de gallines. Alguns vespres m’espolsava la por i sortia amb en Cañón a trescar tanques, botar parets i fer caminois. Al cap d’una hora o dues tornàvem a ca nostra amb dos o tres eriçons dins la sarrieta. Sé que, almanco dues vegades, vaig dir a mumare que els volia menjar rostits i per això el padrí, sempre el padrí, els escaldava i els inflava per una cama amb una canyeta fins que eren rodons com una pilota. Llavors, amb un vell raó d’afaitar, els tallava totes les pues. Ben cuits al forn fins que feien crec-crec i envoltats de patató i de verdures, aquella no era mala menja, que no he vist repetir a cap altre lloc i per ningú més. Deu esser per la feinada que duia...
Acabaré amb un altre plat que tant menjàvem el temps de les figues com altres mesos a la vila. Nosaltres li dèiem “estam i seda” i era un fregit a base de molta carabassa tallada amb petits daus i també molta col-i-flor i trossets de ventresca o de panxeta, amén d’unes talladetes rodones de botifarró. M’encantava i crec que, dels tres menjars de què vos estic contant, serà aquest el que qualsevol dia repetiré per la senzilla raó que tots els seus components estan encara a l’abast de tothom.
Quan les hamburgueses i les salsitxes han vingut, unes del centre d’Europa i les altres d’Amèrica, parlar del menjar de fa cinquanta anys a una pobra caseta de figuerolers del Pou Nou vos haurà semblat estrany. No me volgueu fer creure que una hamburguesa sigui millor que el pancuit, que un bullit d’ossos de porc, que unes sopes mallorquines... o que una tallada de sobrassada fregida amb arrop.
La llibreta que guardàvem dins el calaix dels torcaboques tenia totes les receptes de cuina escrites en felanitxer. No estaven corregides ni normalitzades, però a ca nostra tots les enteníem perfectament. No em tragueu llibres de narrativa ni de poesia, per molta bellesa que hi trobeu a dins. Mai no hi veuria els records, l’encant ni els sentiments que vaig experimentar quan mumare em deia “Comença per llegir fort la recepta dels rubiols i jo aniré preparant el ribell...”

Arxiu del blog