dissabte, 24 de maig del 2008

Miquel Gelabert

El petit clip que segueix, on veim a M. Gelabert a “Ventdelplà”, il·lustra més que cap altra paraula afegida l’escrit que vaig publicar l’altra temporada i que queda a continuació degudament retallat i actualitzat.



Tractaré de ser esquemàtic per no allargar ni avorrir. De les ficcions que veim per la televisió sols parlaré de les anomenades sèries-riu (en alguns casos dites culebrons) per arribar a la figura d’un bon actor. Aquest tipus de novel·les televisives es solen emetre en molts de capítols que augmenten fins que l’audiència d’espectadors toca el dos. “El cor de la ciutat”, per exemple, va pel 1590 i Déu sap si acabarà mai.
Totes les sèries hispanoamericanes emeses fins avui al nostre país, de Mèxic, de Veneçuela i de Colòmbia principalment, són d’una qualitat tan i tan baixa que avergonyeixen : vulgars, absurdes, mal interpretades i mal fetes
Ja camin cap on vull que és TV3 i concretament a “Ventdelplà” els capítols de la qual s’emeten per segona o tercera temporada els vespres dels dilluns i dels dimarts. L’autor és un home del meu temps, possiblement més jove, Josep Maria Benet i Jornet, dramaturg molt conegut mereixedor de premis importants entre els que cal destacar el nacional de literatura dramàtica i el Josep M. Segarra de teatre
“Ventdelplà” és, com vos deia, una imaginació del senyor Benet i Jornet on aquí si, s’hi dedica de forma més seriosa. Conta la història d’un poble i d’una gent. De molta gent perquè el guió quedi obert fins que els espectadors es cansin. Si la realització i els escenaris són encert, més encara ho és la magnifica interpretació de quants d’actors hi intervenen. I aquí arribam a la persona d’un actor que heu de conèixer: Miquel Gelabert qui dona vida a un home senzill i pla.
Nasqué l’any 1954 al carrer Major, just davant s’Editorial. Ca’n Miquel era una casa gran antiga el solar de la qual arribava al carrer de l’Hospici. Ell du el nom del seu padrí, el famós historiador don Miquel Bordoy. En aquell casal fou on s’escrigueren la vida i els miracles de la nostra ciutat i on el futur actor viuria amb els seus pares, don Joan Gelabert i donya Lluïsa Bordoy i els seus germans. Posteriorment, quan es va vendre, la finca es va dividir. Una de les parts l’ocuparia la sastreria Cerdà i l’altra la rellotgeria Major.
En Miquel era un butxac alegre i simpàtic mentre jo cercava premis Nòbel de literartura a les estanteries de s’impremta. Me ve la imatge d’un horabaixa quan sortint de ca seva pegà dos bots i entrà a la llibreria i de com tot d’una se n’anà cap a la mare d’en Tomeu i li digué: “Sabeu si ja ha arribat es Pulgarcito?”. Sa madona Francisca contestà molt amablement al seu veinadet: “Encara no ha passat s’agència, Miquel...” i aquí, sobre el seu semblant, vaig veure per primera vegada la cara d’un còmic, d’un comediant que feia coses amb les mans, amb els ulls i amb la llegua... si bé allò només volgués significar que se moria de ganes de tenir el darrer número del Pulgarcito, que era precís dir a l’agència que no se torbàs tant...
Va partir de ben jove cap a Barcelona on es consagrà com intèrpret dramàtic. Ja de nin es juntava aquí i allà amb altres aficionats amb els que es dedicava a la interpretació de mil personatges, la seva autèntica vocació d’artista. Estudiant de l’Institut del Teatre, durant l’últim curs penjà els exàmens i es plantà amb èxit sobre els escenaris més importants. Ha treballat amb els Aquilinos, el Teatre Lliure, el de Salt, l’Aquelarre, etc. Ha participat en muntatges tan importants com La vida es sueño, Faust amb la Fura dels Baus, La tempestad, Macbeth, etc. De la mà de Mario Gas va pujar als teatres de l’òpera per L’elixir d’amore i Ballo in maschera. Ha fet cinema i televisió (“Iris”, “Temps de silenci”, etc). Fa més de 20 anys que està afincat a Tiana, a la masia de Can Boter...
Vos he escrit això d’avui per si el voleu veure. Amb ell entrareu dins un petit poble i unes terres d’un lloc imaginat on dona vida a un autèntic pagès, bo, sa i feliç que nom Jaume i qui, com molts de pagesos, ha convertit la seva finca en un agroturisme.
Vos assegur i promet que en Miquel ho fa molt bé. De puta mare, com diuen ara.

dijous, 22 de maig del 2008

El transistor i es Regent

LA RÀDIO QUE VA VENIR D'HOLANDA
En el procés de viure i canviar, veim com certes coses poden tenir el seu raconet dins el cor. Arribam a estimar i molt la casa on vivim, les plantes del jardí i no canviaríem per res ell llit on dormin o el balancí on feim la becadeta quan hem dinat. Sens dubte que unes coses són més estimades que les altres. Un dels pocs pics que vaig canviar de cotxe, vaig sentir un grau de reconeixement pel vell R5 que deixava i, sabent que anava a unes mans modestes que el necessitaven, li vaig pegar un copet a la xapa i li vaig dir: “Porta’t bé. Així com t’has portat amb mi”. Deixava sols un enginy de metall, però em vaig imaginar que em contestava mig desencantat de mi: “No et preocupis.. i que et vagi bé a tu amb el nou...”
Una pel·lícula tan deliciosa com Memòries d’Àfrica s’obri amb la veu delectable de la protagonista dient “Jo, una vegada, vaig tenir una granja a Àfrica del Sud...” i ho diu com qui no diu res, com que dir “Tenia un mocador blau” o “Ahir vàrem sopar de pa amb talec torrat”. Però l’encís de la veu traeix la simplicitat quasi insensible que ella, en aquell moment, vol donar al relat que comença a contar i que, a poc a poc, ens descobreix com devia haver estimat aquella granja africana.
Avui voldria parlar d’una cosa tan elemental i simple com és un receptor de ràdio i havia d’haver començat com la protagonista de la pel·lícula dient “Jo, fa uns anys, vaig tenir una ràdio que em dugueren d’Holanda...” Era una ràdio que sonava, i que sona encara, amb una fidelitat i transparència tals que ara, quan el progrés del so ha estat tan magnífic amb les digitalitzacions i altres avenços tècnics, faria un bon paper enmig de l’estèreo, els megabass i les quadrifonies.
Hauríeu d’haver sentit con se’n desfeia, el meu receptor, amb els violins de Bach i de Paganini, els pianos de Chopin i de Schubert, les trompetes de Telemann i de Torelli, les percussions de Bela Bàrtok i de Varèse. Era una ràdio per presumir-ne. De bon de veres! El progrés va dur altres receptors a ca nostra: un al menjador, un segon, amb rellotge, per a la tauleta de nit, i un altre a la cuina. Tots més moderns, més estètics, més elegants i presumits però cap no arribà mai a la sola de les sabates de la ja vella i estimada ràdio d’Holanda.
Era un temps en què don Gabriel Rebassa, es Regent, i jo parlàvem sovint de música. Ell n’escoltava molta. Coincidíem amb els romàntics, l´òpera i el renaixement, però era el Barroc el qui ens matava el porc en divendres. Jesús i que en sentíem de música del Barroc!

Després d’haver passat anys a la rectoria, don Gabriel es va tèmer que el tren que l’havia de dur on era el seu germà Pere venia a poc a poc, però arribava ja per devers Canteres i ell, molt discretament, va fer la maleta i es va mudar a la residència-hospital amb els vellets i les monges de la Caritat. Allà el vaig poder visitar unes poques vegades. La primera, dins una habitació blanca i nua que, de buida, feia fred. “Aquí vos falta una ràdio que umpli això de música. Vos ne duré una que em varen dur d’Holanda”, li vaig dir i ell va somriure i va contestar: “Tens raó, Toni. Aquí hi fa falta música”. Se va sorprendre, com tothom, que aquell receptor sonàs tan bé i va comentar que se sentia tan clar perquè, a dins, hi devia haver un dimoni boiet que sempre seguit espolsava i feia dissabte.
Quan es Regent va haver pujat en el tren del qual vos he parlat, poc temps després, un resident de l’hospital tocava a ca nostra i deia: “De part de la mare superiora, aquí teniu la ràdio que vàreu deixar a don Gabriel. M’ha dit que moltes de gràcies!”. Tornava el receptor que feia fer el ridícul al progrés. Aquells mesos va sonar sempre a ca nostra i els altres aparells quedaren mig oblidats i morts d’enveja, però un dia vaig pensar que allò era tenir-ne massa, de ràdios, i li vaig dir: “Hauràs de partir altra vegada... no és aquest el teu lloc. Tu has agafat el camí de la dignitat i et cercaré un indret on el puguis continuar.”
Mirau si en deu tenir d’anys la vella ràdio i encara canta com els àngels. L’altre dia me’n varen arribar noves. A cert taller on un grup de quinze o setze discapacitats i disminuïts psíquics fan, a la seva manera, obres d’art i d’artesania, la meva ràdio hi posa la música més bella del món. Quan em digueren que encara cantava tan bé li vaig enviar, dins mi mateix, el meu darrer pensament: “Tu ets filla de la intel·ligència i del miracle!”

divendres, 16 de maig del 2008

Entrevista

Sempre són sinceres i interessants les obres i les manifestacions de Jaume Santandreu. Aquí deix una recent entrevista amb ell emesa per IB3tv.

divendres, 9 de maig del 2008

Arbres felanirxers

Si la gent fa cara d’ecce homo perquè va estressada per culpa de les presses que tothom du per les feines que mai no s’acaben, els arbres encara en fan més, de mala cara, per distinta causa. L’altre dia me mirava una tuia que havia sembrada fa anys i vaig acabar per dir- li: “Què punyetes et passa?”. Però jo ja sé bé què li passa. Li passa que no ha plogut ni gota i fa un any que ella demana aigua desesperadament. Ara ja ha acabat els menuts, els grossos i la plorera. Torna groga i clara. Com en diríem, d’una planta que fa tan poca planta?
Els arbres es van morint de set perquè aquesta terra nostra va perdent equilibris i canviant cicles desordenadament i no puc imaginar quina culpa en tenen, els arbres, dels desastres que feim els humans. Són éssers tan comuns que sols tenen el seu nom genèric: pi, figuera, albercoquer, ullastre... No sé de cap arbre que dugui el nom de Pep, Joan, Carme o Maria Antònia. Però sí que sé d’uns arbres determinats que tenen certa personalitat i la gent els coneix i els té una veritable consideració. Dins el poble mateix, l’arbre de pisos de can Tacó ha estat un monument d’art colpit per la pluja, els vents i la llum. Incorporat des de quan no es va poder aturar de créixer al paisatge de sa Font, l’ha feta tornar més airosa. He repassat les meves aquarel·les i a quatre d’aquestes hi és, i ara no sabria pintar sa Font sense l’arbre. Ha mort. Ha mort per una festa de bull i foc d’un vespre. Ell, que havia trigat tants d’anys per adquirir tanta esveltesa. Ara ens faltarà i la plaça se’n ressentirà. Si el dia de demà les meves pintures tornen a cap exposició, seran una mentida. Quatre mentides que no vull esborrar ni desfer per res.
El lledoner del pati de Sant Alfons deu conèixer més nins que els mestres i que els frares. Deu saber de rosaris i vespres solemnes, deu ensumar encens i sentir les olors de caixa vella dels confessionaris.
La figuera del campanar de l’església de Sant Miquel no havia estat mai tan petita. Estén els peus dins les pedres i mira el poble. Un dia vaig escriure un conte que he perdut on la figuera havia tornat sorda de tan fort com sentia les campanes. No va poder resistir els tocs de n’Eloi i els de les seves germanes. Quin ocell o quin vent havia deixat llavor tan forta allà dalt perquè s’hi fes un arbre tan noble i tan resistent. Pel digne lloc on va establir la seva residència, deu esser una figuera de coll de dama o de la senyora. D’una senyora que, com la Regenta de Clarín, es devia confessar amb el vicari més jove de la Parròquia.
Hi deu haver encara un garrover a mitjan carretera de Campos, on la gent de foravila hi esperava la galera que els duia a altres pobles, i mumare contava que un dia va anar a la seva ombra per veure passar el primer cotxe que va venir a Felanitx i que, segons ella, va dur la Infanta al nostre poble. “Saps què vàrem veure? –me va dir–. Idò un caramull de pols com un nigul i no res més”.
A la carretera del Port, abans d’arribar a Can Perdiu, a Sa Carrotja, just allà on parteix el camí que va cap a Son Durí, hi ha un altre garrover mig jubilat del qual sols en queda una soca mal feta i quatre rames vestides de qualsevol manera: el garrover de la salve. L’oració era el peatge que tots retíem a la Mare de Déu de Sant Salvador quan passàvem per davant aquell arbre que deu marcar la recta més curta que es pot traçar des del camí del port al santuari. Li deuen mancar les salves d’abans, al vell garrover, i per això està tan acabat i trist com un padrí piadós quan veu com els seus néts no en volen sentir parlar més, de marededéus.
I per acabar, arribant ja al Port, una mica de memòria per un altre dels arbres més coneguts dels felanitxers: un pi gran i gentil, cosí llunyà i menor d’aquell que a Formentor va inspirar cançons a Costa i Llobera. Al nostre pi, perquè estava a un revolt on cotxes, carruatges i motos aixecaven la terra mil vegades repassada per les llantes i els pneumàtics, li deien el pi de sa pols, on la mirada cap al Port és ampla i la panoràmica es mostra neta. On es veuen els raigs del sol i les bellumes del mar fent escambrins entre la costa i l’horitzó. Eren uns anys en què la gent es passejava a peu per la carretera de l’entrada del port. Algunes vegades els joves d’una colla o els d’una altra decidien fer la volta més llarga i arribaven fins al pi de sa pols. Així també ho varen voler fer unes senyores amb aires postcolombins, tan felanitxeres com en Tià Xoriguer però que, per residir a los Madriles, les se donaven de parlar bé el castellà i si no, vegeu com una d’elles va fer la proposta de la volta llarga a les seves amigues d’aquesta manera: “Podríamos llegar hasta el pino del polvo”. Pols, senyora i no polvo, que amb aquest darrer nom cal tenir esment. Pobre arbre que, per tenir els dos sexes, es fecundava a ell mateix! Haver de sentir com la crème de l’alta societat li posava malnoms que no mereixia!

dilluns, 5 de maig del 2008

Comentari a "El dia més feliç"


A propòsit de l’escrit “El dia més feliç”, publicat aquí dia 13 d’abril, he rebut una carta-email de l'amic Vicenç, de Santanyí, que vull incloure al blog. L’acompany amb aquesta aquarel·la que mostra un racò del seu poble amb l’ésglesia com element més destacat de la pintura.


Hola Toni: He llegit el teu Blog i m'ha recordat moltes coses de quan era nin i ara, sobre allò, te vull fer un comentari.
Una cadernera(carduelis carduelis) és un aucell que tota la vida l'he vist a ca nostra. Quan era nin posava una gàbia enganadora que en un departament tenia una posteta que hi aferrava pinyons en pasteta i en un altre compartiment hi posava una caderna mascle per fer de reclam i atreure a les altres; la solia posar damunt una enremada de pi que hi havia a moltes cases dins el corral i quan n'agafava una si era vella la amollava doncs se solien morir engabiades, només deixava les joves i les teniem una partida d'anys. El seu posat i el seu cant m'agradem molt però.... un temps a Sa Cala venien esbarts de caderneres i sobre tot si aquell anys havien sortit molts de cards i ara si qualque dia en veus dues o tres és molt. Jo fa uns mesos que sa que tenia es va morir i per trobar-ne una altre esperaré l'estiu i no sé si en podré aconseguir cap doncs ara estan protegides i no es venen com abans. Qualque horabixa si en sent cantar alguna a uns pins que hi ha devora ca nostra l'esolt i m'alegre un poc l'esperit.
La que has pintada està molt bé i m'ha recordat que els nins que venien de la Península les deien "colorines" de tants de colors i matisos que té.
I el dia més feliç de la meva vida, tampoc no va ser del dia la meva Primera Comunió encara que com tu dius ens ho volien ficar dins el cap. La postguerra feia estralls i no hi havia cap dobler enlloc, el manco dins ca nostra. Mu mare me conta que un dia vàrem anar a Palma a comprar-me les coses per combregar, el vestit (de marino), les sebates, els calcetins, els guants i tot el que haviem de menester. De mil pesetes n'hi varen sobrar, just are que no pots sortir de ca teva ni ja hi ha pesetes. Te diré que el record que me va donar el rector dur la data de 30 de març de 1950, tenia set anys just just.
Dels recordatoris de mà, sé que els vàrem encarregar però va arribar el dia i l'agència, que els havia de dur, ens va donar la noticia que els havia perduts i me vaig quedar sense i sobre tot davant els meus companys de l'escola que el posaven com un punt del "grado"i era s'únic que no en tenia per més "burla i afronta" com diu encara mumare.
Dels regals record una capsa de pintures "Alpino" i una maquineta de fer punta que era de ferro i era com un canó com els dels soldats peró molt petita. Del refresc? Poques coses record, hi devia haver els familiars més imprescindibles. Del retrat no record quan el vàrem fer peró el tenc i dins un guarda-robes mu mare guarda "sa marinera" d'aquell dia que tampoc va ser el dia més feliç de la meva vida perquè els set anys en aquell temps encara no havíem sortits de l'ou.
Just ara he obert el correu i he vist el video d'un senyor molt estressat que reacciona d'una manera molt violenta.
També he vist que has obert un altre blog per les teves aquerl·les i que poc a poc les hi aniràs ficant totes.
Perdona el sermó però m’ha agradat recordar-ho encara que sigui un passat que mai tornarà. Adéu.