Arbres felanirxers

Si la gent fa cara d’ecce homo perquè va estressada per culpa de les presses que tothom du per les feines que mai no s’acaben, els arbres encara en fan més, de mala cara, per distinta causa. L’altre dia me mirava una tuia que havia sembrada fa anys i vaig acabar per dir- li: “Què punyetes et passa?”. Però jo ja sé bé què li passa. Li passa que no ha plogut ni gota i fa un any que ella demana aigua desesperadament. Ara ja ha acabat els menuts, els grossos i la plorera. Torna groga i clara. Com en diríem, d’una planta que fa tan poca planta?
Els arbres es van morint de set perquè aquesta terra nostra va perdent equilibris i canviant cicles desordenadament i no puc imaginar quina culpa en tenen, els arbres, dels desastres que feim els humans. Són éssers tan comuns que sols tenen el seu nom genèric: pi, figuera, albercoquer, ullastre... No sé de cap arbre que dugui el nom de Pep, Joan, Carme o Maria Antònia. Però sí que sé d’uns arbres determinats que tenen certa personalitat i la gent els coneix i els té una veritable consideració. Dins el poble mateix, l’arbre de pisos de can Tacó ha estat un monument d’art colpit per la pluja, els vents i la llum. Incorporat des de quan no es va poder aturar de créixer al paisatge de sa Font, l’ha feta tornar més airosa. He repassat les meves aquarel·les i a quatre d’aquestes hi és, i ara no sabria pintar sa Font sense l’arbre. Ha mort. Ha mort per una festa de bull i foc d’un vespre. Ell, que havia trigat tants d’anys per adquirir tanta esveltesa. Ara ens faltarà i la plaça se’n ressentirà. Si el dia de demà les meves pintures tornen a cap exposició, seran una mentida. Quatre mentides que no vull esborrar ni desfer per res.
El lledoner del pati de Sant Alfons deu conèixer més nins que els mestres i que els frares. Deu saber de rosaris i vespres solemnes, deu ensumar encens i sentir les olors de caixa vella dels confessionaris.
La figuera del campanar de l’església de Sant Miquel no havia estat mai tan petita. Estén els peus dins les pedres i mira el poble. Un dia vaig escriure un conte que he perdut on la figuera havia tornat sorda de tan fort com sentia les campanes. No va poder resistir els tocs de n’Eloi i els de les seves germanes. Quin ocell o quin vent havia deixat llavor tan forta allà dalt perquè s’hi fes un arbre tan noble i tan resistent. Pel digne lloc on va establir la seva residència, deu esser una figuera de coll de dama o de la senyora. D’una senyora que, com la Regenta de Clarín, es devia confessar amb el vicari més jove de la Parròquia.
Hi deu haver encara un garrover a mitjan carretera de Campos, on la gent de foravila hi esperava la galera que els duia a altres pobles, i mumare contava que un dia va anar a la seva ombra per veure passar el primer cotxe que va venir a Felanitx i que, segons ella, va dur la Infanta al nostre poble. “Saps què vàrem veure? –me va dir–. Idò un caramull de pols com un nigul i no res més”.
A la carretera del Port, abans d’arribar a Can Perdiu, a Sa Carrotja, just allà on parteix el camí que va cap a Son Durí, hi ha un altre garrover mig jubilat del qual sols en queda una soca mal feta i quatre rames vestides de qualsevol manera: el garrover de la salve. L’oració era el peatge que tots retíem a la Mare de Déu de Sant Salvador quan passàvem per davant aquell arbre que deu marcar la recta més curta que es pot traçar des del camí del port al santuari. Li deuen mancar les salves d’abans, al vell garrover, i per això està tan acabat i trist com un padrí piadós quan veu com els seus néts no en volen sentir parlar més, de marededéus.
I per acabar, arribant ja al Port, una mica de memòria per un altre dels arbres més coneguts dels felanitxers: un pi gran i gentil, cosí llunyà i menor d’aquell que a Formentor va inspirar cançons a Costa i Llobera. Al nostre pi, perquè estava a un revolt on cotxes, carruatges i motos aixecaven la terra mil vegades repassada per les llantes i els pneumàtics, li deien el pi de sa pols, on la mirada cap al Port és ampla i la panoràmica es mostra neta. On es veuen els raigs del sol i les bellumes del mar fent escambrins entre la costa i l’horitzó. Eren uns anys en què la gent es passejava a peu per la carretera de l’entrada del port. Algunes vegades els joves d’una colla o els d’una altra decidien fer la volta més llarga i arribaven fins al pi de sa pols. Així també ho varen voler fer unes senyores amb aires postcolombins, tan felanitxeres com en Tià Xoriguer però que, per residir a los Madriles, les se donaven de parlar bé el castellà i si no, vegeu com una d’elles va fer la proposta de la volta llarga a les seves amigues d’aquesta manera: “Podríamos llegar hasta el pino del polvo”. Pols, senyora i no polvo, que amb aquest darrer nom cal tenir esment. Pobre arbre que, per tenir els dos sexes, es fecundava a ell mateix! Haver de sentir com la crème de l’alta societat li posava malnoms que no mereixia!