Miquel Gelabert

El petit clip que segueix, on veim a M. Gelabert a “Ventdelplà”, il·lustra més que cap altra paraula afegida l’escrit que vaig publicar l’altra temporada i que queda a continuació degudament retallat i actualitzat.

Tractaré de ser esquemàtic per no allargar ni avorrir. De les ficcions que veim per la televisió sols parlaré de les anomenades sèries-riu (en alguns casos dites culebrons) per arribar a la figura d’un bon actor. Aquest tipus de novel·les televisives es solen emetre en molts de capítols que augmenten fins que l’audiència d’espectadors toca el dos. “El cor de la ciutat”, per exemple, va pel 1590 i Déu sap si acabarà mai.
Totes les sèries hispanoamericanes emeses fins avui al nostre país, de Mèxic, de Veneçuela i de Colòmbia principalment, són d’una qualitat tan i tan baixa que avergonyeixen : vulgars, absurdes, mal interpretades i mal fetes
Ja camin cap on vull que és TV3 i concretament a “Ventdelplà” els capítols de la qual s’emeten per segona o tercera temporada els vespres dels dilluns i dels dimarts. L’autor és un home del meu temps, possiblement més jove, Josep Maria Benet i Jornet, dramaturg molt conegut mereixedor de premis importants entre els que cal destacar el nacional de literatura dramàtica i el Josep M. Segarra de teatre
“Ventdelplà” és, com vos deia, una imaginació del senyor Benet i Jornet on aquí si, s’hi dedica de forma més seriosa. Conta la història d’un poble i d’una gent. De molta gent perquè el guió quedi obert fins que els espectadors es cansin. Si la realització i els escenaris són encert, més encara ho és la magnifica interpretació de quants d’actors hi intervenen. I aquí arribam a la persona d’un actor que heu de conèixer: Miquel Gelabert qui dona vida a un home senzill i pla.
Nasqué l’any 1954 al carrer Major, just davant s’Editorial. Ca’n Miquel era una casa gran antiga el solar de la qual arribava al carrer de l’Hospici. Ell du el nom del seu padrí, el famós historiador don Miquel Bordoy. En aquell casal fou on s’escrigueren la vida i els miracles de la nostra ciutat i on el futur actor viuria amb els seus pares, don Joan Gelabert i donya Lluïsa Bordoy i els seus germans. Posteriorment, quan es va vendre, la finca es va dividir. Una de les parts l’ocuparia la sastreria Cerdà i l’altra la rellotgeria Major.
En Miquel era un butxac alegre i simpàtic mentre jo cercava premis Nòbel de literartura a les estanteries de s’impremta. Me ve la imatge d’un horabaixa quan sortint de ca seva pegà dos bots i entrà a la llibreria i de com tot d’una se n’anà cap a la mare d’en Tomeu i li digué: “Sabeu si ja ha arribat es Pulgarcito?”. Sa madona Francisca contestà molt amablement al seu veinadet: “Encara no ha passat s’agència, Miquel...” i aquí, sobre el seu semblant, vaig veure per primera vegada la cara d’un còmic, d’un comediant que feia coses amb les mans, amb els ulls i amb la llegua... si bé allò només volgués significar que se moria de ganes de tenir el darrer número del Pulgarcito, que era precís dir a l’agència que no se torbàs tant...
Va partir de ben jove cap a Barcelona on es consagrà com intèrpret dramàtic. Ja de nin es juntava aquí i allà amb altres aficionats amb els que es dedicava a la interpretació de mil personatges, la seva autèntica vocació d’artista. Estudiant de l’Institut del Teatre, durant l’últim curs penjà els exàmens i es plantà amb èxit sobre els escenaris més importants. Ha treballat amb els Aquilinos, el Teatre Lliure, el de Salt, l’Aquelarre, etc. Ha participat en muntatges tan importants com La vida es sueño, Faust amb la Fura dels Baus, La tempestad, Macbeth, etc. De la mà de Mario Gas va pujar als teatres de l’òpera per L’elixir d’amore i Ballo in maschera. Ha fet cinema i televisió (“Iris”, “Temps de silenci”, etc). Fa més de 20 anys que està afincat a Tiana, a la masia de Can Boter...
Vos he escrit això d’avui per si el voleu veure. Amb ell entrareu dins un petit poble i unes terres d’un lloc imaginat on dona vida a un autèntic pagès, bo, sa i feliç que nom Jaume i qui, com molts de pagesos, ha convertit la seva finca en un agroturisme.
Vos assegur i promet que en Miquel ho fa molt bé. De puta mare, com diuen ara.