A propòsit de l’escrit “El dia més feliç”, publicat aquí dia 13 d’abril, he rebut una carta-email de l'amic Vicenç, de Santanyí, que vull incloure al blog. L’acompany amb aquesta aquarel·la que mostra un racò del seu poble amb l’ésglesia com element més destacat de la pintura.
Hola Toni: He llegit el teu Blog i m'ha recordat moltes coses de quan era nin i ara, sobre allò, te vull fer un comentari.
Una cadernera(carduelis carduelis) és un aucell que tota la vida l'he vist a ca nostra. Quan era nin posava una gàbia enganadora que en un departament tenia una posteta que hi aferrava pinyons en pasteta i en un altre compartiment hi posava una caderna mascle per fer de reclam i atreure a les altres; la solia posar damunt una enremada de pi que hi havia a moltes cases dins el corral i quan n'agafava una si era vella la amollava doncs se solien morir engabiades, només deixava les joves i les teniem una partida d'anys. El seu posat i el seu cant m'agradem molt però.... un temps a Sa Cala venien esbarts de caderneres i sobre tot si aquell anys havien sortit molts de cards i ara si qualque dia en veus dues o tres és molt. Jo fa uns mesos que sa que tenia es va morir i per trobar-ne una altre esperaré l'estiu i no sé si en podré aconseguir cap doncs ara estan protegides i no es venen com abans. Qualque horabixa si en sent cantar alguna a uns pins que hi ha devora ca nostra l'esolt i m'alegre un poc l'esperit.
La que has pintada està molt bé i m'ha recordat que els nins que venien de la Península les deien "colorines" de tants de colors i matisos que té.
I el dia més feliç de la meva vida, tampoc no va ser del dia la meva Primera Comunió encara que com tu dius ens ho volien ficar dins el cap. La postguerra feia estralls i no hi havia cap dobler enlloc, el manco dins ca nostra. Mu mare me conta que un dia vàrem anar a Palma a comprar-me les coses per combregar, el vestit (de marino), les sebates, els calcetins, els guants i tot el que haviem de menester. De mil pesetes n'hi varen sobrar, just are que no pots sortir de ca teva ni ja hi ha pesetes. Te diré que el record que me va donar el rector dur la data de 30 de març de 1950, tenia set anys just just.
Dels recordatoris de mà, sé que els vàrem encarregar però va arribar el dia i l'agència, que els havia de dur, ens va donar la noticia que els havia perduts i me vaig quedar sense i sobre tot davant els meus companys de l'escola que el posaven com un punt del "grado"i era s'únic que no en tenia per més "burla i afronta" com diu encara mumare.
Dels regals record una capsa de pintures "Alpino" i una maquineta de fer punta que era de ferro i era com un canó com els dels soldats peró molt petita. Del refresc? Poques coses record, hi devia haver els familiars més imprescindibles. Del retrat no record quan el vàrem fer peró el tenc i dins un guarda-robes mu mare guarda "sa marinera" d'aquell dia que tampoc va ser el dia més feliç de la meva vida perquè els set anys en aquell temps encara no havíem sortits de l'ou.
Just ara he obert el correu i he vist el video d'un senyor molt estressat que reacciona d'una manera molt violenta.
També he vist que has obert un altre blog per les teves aquerl·les i que poc a poc les hi aniràs ficant totes.
Perdona el sermó però m’ha agradat recordar-ho encara que sigui un passat que mai tornarà. Adéu.
Una cadernera(carduelis carduelis) és un aucell que tota la vida l'he vist a ca nostra. Quan era nin posava una gàbia enganadora que en un departament tenia una posteta que hi aferrava pinyons en pasteta i en un altre compartiment hi posava una caderna mascle per fer de reclam i atreure a les altres; la solia posar damunt una enremada de pi que hi havia a moltes cases dins el corral i quan n'agafava una si era vella la amollava doncs se solien morir engabiades, només deixava les joves i les teniem una partida d'anys. El seu posat i el seu cant m'agradem molt però.... un temps a Sa Cala venien esbarts de caderneres i sobre tot si aquell anys havien sortit molts de cards i ara si qualque dia en veus dues o tres és molt. Jo fa uns mesos que sa que tenia es va morir i per trobar-ne una altre esperaré l'estiu i no sé si en podré aconseguir cap doncs ara estan protegides i no es venen com abans. Qualque horabixa si en sent cantar alguna a uns pins que hi ha devora ca nostra l'esolt i m'alegre un poc l'esperit.
La que has pintada està molt bé i m'ha recordat que els nins que venien de la Península les deien "colorines" de tants de colors i matisos que té.
I el dia més feliç de la meva vida, tampoc no va ser del dia la meva Primera Comunió encara que com tu dius ens ho volien ficar dins el cap. La postguerra feia estralls i no hi havia cap dobler enlloc, el manco dins ca nostra. Mu mare me conta que un dia vàrem anar a Palma a comprar-me les coses per combregar, el vestit (de marino), les sebates, els calcetins, els guants i tot el que haviem de menester. De mil pesetes n'hi varen sobrar, just are que no pots sortir de ca teva ni ja hi ha pesetes. Te diré que el record que me va donar el rector dur la data de 30 de març de 1950, tenia set anys just just.
Dels recordatoris de mà, sé que els vàrem encarregar però va arribar el dia i l'agència, que els havia de dur, ens va donar la noticia que els havia perduts i me vaig quedar sense i sobre tot davant els meus companys de l'escola que el posaven com un punt del "grado"i era s'únic que no en tenia per més "burla i afronta" com diu encara mumare.
Dels regals record una capsa de pintures "Alpino" i una maquineta de fer punta que era de ferro i era com un canó com els dels soldats peró molt petita. Del refresc? Poques coses record, hi devia haver els familiars més imprescindibles. Del retrat no record quan el vàrem fer peró el tenc i dins un guarda-robes mu mare guarda "sa marinera" d'aquell dia que tampoc va ser el dia més feliç de la meva vida perquè els set anys en aquell temps encara no havíem sortits de l'ou.
Just ara he obert el correu i he vist el video d'un senyor molt estressat que reacciona d'una manera molt violenta.
També he vist que has obert un altre blog per les teves aquerl·les i que poc a poc les hi aniràs ficant totes.
Perdona el sermó però m’ha agradat recordar-ho encara que sigui un passat que mai tornarà. Adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada