El transistor i es Regent

LA RÀDIO QUE VA VENIR D'HOLANDA
En el procés de viure i canviar, veim com certes coses poden tenir el seu raconet dins el cor. Arribam a estimar i molt la casa on vivim, les plantes del jardí i no canviaríem per res ell llit on dormin o el balancí on feim la becadeta quan hem dinat. Sens dubte que unes coses són més estimades que les altres. Un dels pocs pics que vaig canviar de cotxe, vaig sentir un grau de reconeixement pel vell R5 que deixava i, sabent que anava a unes mans modestes que el necessitaven, li vaig pegar un copet a la xapa i li vaig dir: “Porta’t bé. Així com t’has portat amb mi”. Deixava sols un enginy de metall, però em vaig imaginar que em contestava mig desencantat de mi: “No et preocupis.. i que et vagi bé a tu amb el nou...”
Una pel·lícula tan deliciosa com Memòries d’Àfrica s’obri amb la veu delectable de la protagonista dient “Jo, una vegada, vaig tenir una granja a Àfrica del Sud...” i ho diu com qui no diu res, com que dir “Tenia un mocador blau” o “Ahir vàrem sopar de pa amb talec torrat”. Però l’encís de la veu traeix la simplicitat quasi insensible que ella, en aquell moment, vol donar al relat que comença a contar i que, a poc a poc, ens descobreix com devia haver estimat aquella granja africana.
Avui voldria parlar d’una cosa tan elemental i simple com és un receptor de ràdio i havia d’haver començat com la protagonista de la pel·lícula dient “Jo, fa uns anys, vaig tenir una ràdio que em dugueren d’Holanda...” Era una ràdio que sonava, i que sona encara, amb una fidelitat i transparència tals que ara, quan el progrés del so ha estat tan magnífic amb les digitalitzacions i altres avenços tècnics, faria un bon paper enmig de l’estèreo, els megabass i les quadrifonies.
Hauríeu d’haver sentit con se’n desfeia, el meu receptor, amb els violins de Bach i de Paganini, els pianos de Chopin i de Schubert, les trompetes de Telemann i de Torelli, les percussions de Bela Bàrtok i de Varèse. Era una ràdio per presumir-ne. De bon de veres! El progrés va dur altres receptors a ca nostra: un al menjador, un segon, amb rellotge, per a la tauleta de nit, i un altre a la cuina. Tots més moderns, més estètics, més elegants i presumits però cap no arribà mai a la sola de les sabates de la ja vella i estimada ràdio d’Holanda.
Era un temps en què don Gabriel Rebassa, es Regent, i jo parlàvem sovint de música. Ell n’escoltava molta. Coincidíem amb els romàntics, l´òpera i el renaixement, però era el Barroc el qui ens matava el porc en divendres. Jesús i que en sentíem de música del Barroc!
Després d’haver passat anys a la rectoria, don Gabriel es va tèmer que el tren que l’havia de dur on era el seu germà Pere venia a poc a poc, però arribava ja per devers Canteres i ell, molt discretament, va fer la maleta i es va mudar a la residència-hospital amb els vellets i les monges de la Caritat. Allà el vaig poder visitar unes poques vegades. La primera, dins una habitació blanca i nua que, de buida, feia fred. “Aquí vos falta una ràdio que umpli això de música. Vos ne duré una que em varen dur d’Holanda”, li vaig dir i ell va somriure i va contestar: “Tens raó, Toni. Aquí hi fa falta música”. Se va sorprendre, com tothom, que aquell receptor sonàs tan bé i va comentar que se sentia tan clar perquè, a dins, hi devia haver un dimoni boiet que sempre seguit espolsava i feia dissabte.
Quan es Regent va haver pujat en el tren del qual vos he parlat, poc temps després, un resident de l’hospital tocava a ca nostra i deia: “De part de la mare superiora, aquí teniu la ràdio que vàreu deixar a don Gabriel. M’ha dit que moltes de gràcies!”. Tornava el receptor que feia fer el ridícul al progrés. Aquells mesos va sonar sempre a ca nostra i els altres aparells quedaren mig oblidats i morts d’enveja, però un dia vaig pensar que allò era tenir-ne massa, de ràdios, i li vaig dir: “Hauràs de partir altra vegada... no és aquest el teu lloc. Tu has agafat el camí de la dignitat i et cercaré un indret on el puguis continuar.”
Mirau si en deu tenir d’anys la vella ràdio i encara canta com els àngels. L’altre dia me’n varen arribar noves. A cert taller on un grup de quinze o setze discapacitats i disminuïts psíquics fan, a la seva manera, obres d’art i d’artesania, la meva ràdio hi posa la música més bella del món. Quan em digueren que encara cantava tan bé li vaig enviar, dins mi mateix, el meu darrer pensament: “Tu ets filla de la intel·ligència i del miracle!”