divendres, 25 de març del 2011

Antoni Caldentey

Aprofit un dels meus dijous a la capital per visionar amb cert deteniment l’exposició de Antoni Caldentey al centre més concorregut de Ciutat. Ja hi havia pegat una ullada la setmana passada, el matí, abans de la inauguració. Me vaig dir tornaré perquè mereix fer-hi algunes fotografies per deixar-les al meu blog. En Toni, a més de pintar bé, és tot ell d’es Port (1978) i les manifestacions dels artistes d’es port no poden ser ignorades per mi que l’estim tant. Val la pena aquesta mostra que, amb el títol de Sa Vidriera, inclou 51 obres i estic segur despertarà l'admiració i el gust de quants aficionats i professionals la visitin.

dimecres, 23 de març del 2011

dimarts, 22 de març del 2011

Visites al nostre blog fins ara: 5.160

I aquest darrer mes: Espanya 652, EE.UU.32, Japó 15, Païssos Baixos 15, Corea del Sud 7, França 5, Russia 4, Xina, 3, Hongria 2.

La senyoreta

Als instituts, hi havia els professors i les senyoretes a les quals dèiem señoritas  i que podien esser fadrines, casades o viudes. Quan arribaven a certa edat, eren les señoras o les doñas, que tenien els cabells grisos, blancs o una miconeua blaus gràcies a cert tractament quasi ancestral, un poquet de bigoti i dos o tres senyals per aquí i per allà amb dues cerres arreveixinades a cadascun. Posteriorment, els cosmètics i les robes de moda els han permès arribar a la jubilació amb el primer i més jovenívol dels dos qualificatius esmentats i així passen de señoritas a pensionistas directament.
Per a impartir les classes de geografia i d’història, va venir una senyoreta de Maó a qui deien Maria Antònia. No em demaneu quants d’anys tenia. Per ventura una trentena. Era una dona seriosa, extremadament educada, pulcra, benparlant, afable, fina i petitona. El seu caràcter comptava amb totes les bones virtuts que una dona podia tenir. Massa virtuts per a nosaltres, que érem més fets per a l’acudit i la rialla que no pas per a les formes i els éssers exemplars. La record vestida amb una falda prisada, sempre planxada de l’hora i una brusa ben embotonada fins en el trau superior. Tenia els ulls petitons però ben oberts, el nas llimat geomètricament i la boca de pinyonet com la de les artistes del primer cinema en color per DeLuxe. No reia mai i parlava poc i bé sense alçar la veu, amb la qual no es cansava de dir que havíem d’esser bons al·lots i a donar consells i normes d’urbanitat per llarg. Això sí, predicava amb l’exemple com podeu imaginar per tot quant en vaig dient.
Tots nosaltres érem nins perquè les nines tenien el seu propi institut a l’altre cap del poble. Ja se sap que els mascles són més brutots i escupen i flastomen més que les femelles i la nostra senyoreta tornava vermella quan sentia certes paraules feixugues o quan, pels corredors, veia una estesa d’escopinades.
 De vegades sofria per por de no dir certes coses que poguessin molestar o ferir susceptibilitats. Cercava  els mots més refinats per manifestar que no havíem de fer això o allò i que anàssim alerta amb el periquito que, en el casino de can Crestai (més tard de can Reüll), sempre tenien amollat. Sabia que aquell animaló volia fer besitos a tothom i que ja de bon matí hi anaven les senyores putes del molí amb qui ell es desfeia en atencions. No vos puc dir exactament com la senyoreta ens va fer l’avís, però vos puc jurar que res semblant a prostituta o puta va sortir dels seus llavis de pinyó. Va dir una cosa com ara que les dones públiques podien tenir microbis i que el periquito els podia transmetre de la seva saliva a la nostra...
Tampoc no vos podríeu imaginar com ho va passar de malament per dir que, quan pujàssim a la tarima per donar la lliçó, no ens havíem de gratar. I és que no ens grataven el coll o el cap, precisament. Era perquè n’hi havia que se posaven les mans dins les butxaques i... grataven.  Quan ho veia, tornava vermella. I blava, de vegades. Una mena de força interior sobrenatural se rebel·lava contra aquell fet tan groller. També ho va voler dir ben dit, a la seva manera: “No es bueno que parezca que los chicos del Instituto Laboral de Felanitx tengan parásitos”. “Gadelles!”, va dir fluixet un a la part de darrera. Si ella ho arriba a sentir, davallen tots els sants del cel per ajudar-li a tal litigi. Com també hauria passat així si arriba a sebre que molts, tant si gratàvem com si no, dúiem les butxaques foradades.
A mitjan curs, quan creia que havia aconseguit els seus objectius sobre el nostre  comportament social defectuós, va tenir lloc el fet dels paperets, o de les paperetes, com volgueu. A cada època, sortien aquelles notes com surten les flors corresponents. Ja ho sabeu: “En Tomeu estima na Joana”, “En Miquel surt amb na Bàrbara” i els dibuixets  de cors amb fletxes com les espases de la Mare de Déu dels Dolors, però a un altre pla. La nostra heroïna se va posar nerviosa quan va veure que baix-baix ens comunicàvem secrets i alterant la classe. En va interceptar alguns i quan els anava llegint va arribar  a aquella nota que li va obrir desmesuradament els petits ullons de perdiu. El contingut no era per menys ja que unes poques paraules, usuals i netes de tot, se combinaven llibertinament per formar una cadena significativa que, per a ella, va esser com una galtada. El paperet –casi res!– formulava en castellà una qüestió tan atrevida com aquesta: “¿No se lo harías a la señorita?”. Mare de Déu! Pobra Maria Antònia, tan educada, tan mesurada, tan perfecta en tantes coses, haver de llegir aquella escandalosa proposta dirigida tan directament a la seva respectuosa i digna persona! Al principi, va guardar la compostura com va poder. Després se va perdre i... “Que salga el autor de la guarrada!” Ja vos podeu imaginar que ningú no la va haver escrita fins que les amenaces, les investigacions, l’FBI, la CIA i el tribunal de la Inquisició del centre descobriren el culpable, que va esser advertit tan fortament que, molts d’anys després, quan vaig tenir una xerrada amb ell i recordàrem el fet, em va manifestar que li havien posat dins el cap que, amb allò que va escriure, s’havia convertit en un degenerat i en un pervertit sexual. Però tots sabíem que l’amic no era res de tot allò, que era un xicot normal com tots els altres que va escriure una frase que hauria pogut escriure qualsevol.
Més tard en va venir una altra, de senyoreta, per a la mateixa assignatura. Era molt distinta: brusa oberta que permetia endevinar certes formes, faldetes més curtes, que feien que deixàssim caure el llapis o la goma d’esborrar per veure si podríem aprendre altres geografies totalment noves per a nosaltres. Per això també va deixar caure les eines aquell que d’entre tots duia més bones notes en la matèria i, un cop a la taula, va comentar que li havia semblat veure les dunes d’un desert. El seu veïnat li va fer  observar maliciosament  que els deserts també tenen oasis.
La senyoreta Maria Antònia va esser una gran dona, una dona impecable, la fadrina perfecta que, si l’hagués coneguda Fra Luis de León, hauria parlat d’ella perquè servís d’exemple i model a la seva perfecta casada, volia dir fadrina. Massa perfecta i excessivament púdica, que havia d’haver callat davant aquella descarada nota estimulant ja que estic ben segur que, de veres, ningú de nosaltres, als nostres 16 o 17 anys, no l’hauria tocada per res.... Ni tampoc no s’havia d’haver espantada del periquito del casino, que no féu aplegar purgacions a ningú. Les petites coses eren, són i seran sempre coses petites. Com les que sovint vos cont aquí mateix.

diumenge, 20 de març del 2011

La lluna d'es Riuetó a IB3

Vegeu, en el vídeo, com el meteoròleg diu que la lluna es veurà més grossa:

divendres, 18 de març del 2011

Del capítol 70 de "Mossèn Capellà"

Ahir horabaixa es va filmar, just aquí mateix, una seqüència del capítol 70 de “Mossèn Capellà”. La nostra amiga i veïnada Catalina hi té una curta intervenció quan l’artista que fa de Tianet  li diu quatre coses.

dimecres, 16 de març del 2011

Es Port l'any 1966

Aquesta panoràmica aèria d’es Port és del fotògraf Josep Planes quan l’any 1966 retratava Mallorca a bord del seu famós helicòpter. Ara l'ha reproduïda el periòdic Ultima Hora.

dilluns, 14 de març del 2011

Una foto

El pelegrí i la crisi

Si de tant en tant venc aquí a contar-vos ximpleries de les meves  vos donareu compte de que, excepte els dijous que, com vos vaig dir vaig a Ciutat, me pas la vida d’esquena a la civilització, perquè entre es Riuetó, s’Algar i sa Punta poques activitats culturals, per no dir cap, hi puc trobar. Sí, una, la pintada infantil que hi fan els nins a l’estiu, res més. Però, alerta, que els llibres, la música, i els bons CDs de cinema no hi falten mai a ca meva. Per la finestra immunda de la televisió la cultura  no hi sol guitar massa. Un dia en parlarem de l’oferta televisiva.  Ah, però per Internet si que estic obert al món. Ja n’hi pot haver de coses al poble... Internet és un univers que educa, informa, te relaciona, te diu veritats i mentides, te rebenta, te calma o, també, te posa histèric que és quan te fa flastomar.
A s’Algar hi vaig cada dia, els matins a sortida de sol sense trobar-hi ningú i devers les cinc de l’horabaixa que és quan sol haver més gent. Jo dic que aquesta cala és com un santuari a cel obert on un hi pot trobar la pau interior, notar el valor  del silenci i sentir profunda admiració per la naturalesa. Tot, perquè és l’únic indret de la nostra costa on no veus ciment, ni asfaltat, ni hotels. A gran dia hi sobren els cotxes, les motos i les caravanes. Hi sobraran mentre a la sala no hi hagi un batlle o uns regidors que el freqüentin i se donin compte de la joia que tenim i del que li falta perquè puguem  lluir-la i fruir d’ella amb totes les dimensions.
Bé, al que anava.  Fa unes setmanes que, a s’Algar,  m’hi vaig trobar una persona un tant singular. Passat el niu de metralladora, quan la costa puja i apareixen els primers caramulls de pedres que hi va component i deixant plantats aquí i allà per tot el caminoi de ronda, l’amo en Miquel de can Felia des de fa uns anys quan se va jubilar. Allà m’hi vaig trobar, un dematí molt humit d’aquest hivern, dins el més de gener on tot rajava, un individu de mitja edat que, al sol tebi d’aquelles hores,  estenia el que havia estat una tenda de campanya on hi havia passat la nit de qualsevol manera. Va venir al meu encontre amb una xerrera desfeta. Duia, a les mans, un petit mapa de Mallorca no més gros que un foli. Me va dir que havia estat a cala Murada i que volia arribar a cala d’Or  caminant en direcció al far.
-Uff.. Si que hi anau malament –li vaig dir- Amb un mapa així de petit voleu trescar aquesta illa?  Li vaig explicar que havia de pegar a l’altra banda d’es port i fer-se per amunt cap a s’Horta, etc.
Deixant la tenda estesa allà, la xerrera que duia va fer que m’anàs acompanyant fins on el mal temps hi posa l’alga. Mentre fèiem aquells centenars de metres me va demanar mil coses. Me’n va contar mil més. El seu aspecte era el d’una persona normal. Alt, primet, vestia molt senzillament però no anava brut ni feia mala olor. El seu parlar, encara que tan esmolat, també era discret i educat. Ho deia tot en castellà i aquí ho posaré tot en català encara que només sigui per fotre una mica els del Circulo Balear ara que les se prometen bones amb el en Bauzà dels orgues tan a favor seu. Li vaig dir que devia estar ben fort i sà fent caminades tan llargues.
-De quants d’anys me fa vostè?- me preguntà.
-En deveu tenir una trentena- vaig contestar mirant-li els cabells i la cara.
-Idò ha fet curt, senyor. En tenc cinquanta un.
-Vatua el món... Ningú ho diria!-Vaig exclamar sorprès.
-Sap que passa... que porto una vida molt sana. Soc fadrí, no bec, ni fum. I tampoc mai he tingut relacions sexuals. Son verge en tots els sentits, amic meu.
Quan algú te diu això darrer  quedes un poc aturat perquè què li has de dir? Li has de dir que les juguetes són per jugar o coses semblants? Res, ho vaig deixar anar a tot això de la virginitat i per seguir parlant vaig pegar a una altra banda canviant dissimuladament de tema.
-De quina part de Catalunya sou?
-De Barcelona mateix. Però fa uns anys que visc a Madrid on estic preparant oposicions a notaria.
Quan va dir allò de notaria me vaig perdre. I més quan me va contar que vivia, juntament amb dotze o tretze més, a un pis de no sé quina barriada. Cinquanta un anys i preparant oposicions a notari, convivint amb tanta de gent i aquests dies passant les nits fredes damunt les pedres pelades de la costa. Que trobau? Ah, i encara no ho havia dit tot:
-Aquest matí voldria anar a missa. A quina hora la diuen?
-Crec que a les onze. -Vaig contestar.- Jo no hi vaig.
-A mi m’encanta anar a missa i, sobretot, sentir els sermons. Me fan pensar molt els sermons. Ara, a les onze, aniré aquí, a la missa del port i l’horabaixa a la de cala d’Or a veure com predica les paraules del Senyor el capellà d’allà.
-No vos queda casi res per caminar si, com deis, voleu arribar a cala d’Or a peu.
-Hi voldria anar per la costa, sempre per damunt les penyes...
-Uiii... No crec que ho pogueu fer... Ho trobareu molt lluny i malambrós. Venir de cala Murada és fàcil, però per anar a cala d’Or, germanet, en pegareu una panxada.
Ell estava convençut de que ho aconseguiria sense dificultat.
A l’altura de s’alga ens varem separar. Jo dient bona sort i ell agraint la companyia.
Quan vaig contar la trobada a la família me varen dir: “Punyeta... deu ser aquell homo que ahir horabaixa va venir a demanar pa rostit, tot carregat amb una bona motxilla i ple de santcristos penjats...” . Efectivament, aquells dies vaig poder comprovar com el pelegrí errant de s’Algar es guanyava el sustent demanat pa rostit per les cases. Pa rostit no devia ser per ell demanar ajuda. Era una manera de no rebaixar-se tant... com si volgués anar a pescar a la llesca. La gent, els primers dies, li donava pa blan, formatge, sobrassada o fruita planyent la seva situació... però quan tothom va trobar que aquell personatge tan verge i il·lustrat, allargava massa la seva estada al port i s’excedia sempre contant la mateixa història de les oposicions a notari, del voler escoltar tots els sermons de totes les misses, etc. La gent, vos deia, el va deixar córrer i per això quan, ja cansats d’ell i de la seva comèdia, el veien arribar, optaven per tancar les portes de ca seva,  a veure si a cala d’Or, o on fos li poguessin canviar un poc el sentit del seu peregrinatge del que no vaig arribar a creure que el pogués dur a cap ermita en concret sinó més bé a una  casta de vida erràtica i mig miserable demanant pa rostit per tot arreu...
Les històries amb mentides evidents, com és el cas d’aquesta, solen acabar per fer riure. Però vista la greu situació d’algunes persones que menteixen per poder menjar, creis que més que altra cosa, fan peneta.

dissabte, 12 de març del 2011

Estadística de visitants

Segons informa el servidor, les entrades d'internautes que aquesta temporada han visitat aquest blog, es distribueixen, per nacions, de la manera següent:
En total 4554 entrades que no són poques. Gràcies a tots!

divendres, 11 de març del 2011

dimarts, 8 de març del 2011

dilluns, 7 de març del 2011

Entre les ones i els solcs

Un dels veïnats més estimats d’es Riuetó s’ha decidit a passar la part bona de la vida repartida entre el coral i l’espiga (Blai Bonet).
Per ell van aquets versos del felanitxer Antoni Rigo:
Si m’haguéssiu vist venir
per dins un camp de terrossos,
el meu cor se feia trossos
per arribar prest aquí.


dimecres, 2 de març del 2011

De com crec

Amics que han vingut al blog i que han llegit diversos dels meus escrits ja publicats a altres llocs me demanen que els digui de quina manera jo crec en Déu. Això no és gens delicat per mi. A pesar de que estic batiat i escrit com catòlic no puc evitar mostrar el meu desencant amb aquesta religió. No crec en les histories de la Bíblia i no vull saber res de cap altre llibre ni doctrina dels o de les que en diuen sagrats o sagrades (Coràn, Talmud, etc). No vaig de religions. D’això ja fa un grapat gros d’anys. Dins un temps publicaré un article que ja tenc redactat i perfilat amb el títol de “Credo in unum Deum” o simplement “Credo”. Perquè crec i molt en Déu. Vaig prometre, ja fa anys, aquest aclariment als meus seguidors del setmanari. A l’escrit veureu com he arribat a la conclusió de que som un teista. Aquesta és la paraula. Ara, precisament, estic llegint una obra del francès Henry de Montherlant titulada “El caos i la nit” on el personatge principal, un tal Celestino, espanyol exiliat de la guerra, ja d’edat, és precisament el primer teista que he trobat dins la literatura... perquè no m'hi fitxava quan en sortien. Supòs que dec ser més agradable que el Celes aquest... que no ho és ni mica, no per com creu, sinó per moltes altres causes.
Teisme i teista. Fa només dos mesos que he trobat les paraules. Al diccionari de taula que tenc al costat no hi són.

Arxiu del blog