De com crec

Amics que han vingut al blog i que han llegit diversos dels meus escrits ja publicats a altres llocs me demanen que els digui de quina manera jo crec en Déu. Això no és gens delicat per mi. A pesar de que estic batiat i escrit com catòlic no puc evitar mostrar el meu desencant amb aquesta religió. No crec en les histories de la Bíblia i no vull saber res de cap altre llibre ni doctrina dels o de les que en diuen sagrats o sagrades (Coràn, Talmud, etc). No vaig de religions. D’això ja fa un grapat gros d’anys. Dins un temps publicaré un article que ja tenc redactat i perfilat amb el títol de “Credo in unum Deum” o simplement “Credo”. Perquè crec i molt en Déu. Vaig prometre, ja fa anys, aquest aclariment als meus seguidors del setmanari. A l’escrit veureu com he arribat a la conclusió de que som un teista. Aquesta és la paraula. Ara, precisament, estic llegint una obra del francès Henry de Montherlant titulada “El caos i la nit” on el personatge principal, un tal Celestino, espanyol exiliat de la guerra, ja d’edat, és precisament el primer teista que he trobat dins la literatura... perquè no m'hi fitxava quan en sortien. Supòs que dec ser més agradable que el Celes aquest... que no ho és ni mica, no per com creu, sinó per moltes altres causes.
Teisme i teista. Fa només dos mesos que he trobat les paraules. Al diccionari de taula que tenc al costat no hi són.