Si de tant en tant venc aquí a contar-vos ximpleries de les meves vos donareu compte de que, excepte els dijous que, com vos vaig dir vaig a Ciutat, me pas la vida d’esquena a la civilització, perquè entre es Riuetó, s’Algar i sa Punta poques activitats culturals, per no dir cap, hi puc trobar. Sí, una, la pintada infantil que hi fan els nins a l’estiu, res més. Però, alerta, que els llibres, la música, i els bons CDs de cinema no hi falten mai a ca meva. Per la finestra immunda de la televisió la cultura no hi sol guitar massa. Un dia en parlarem de l’oferta televisiva. Ah, però per Internet si que estic obert al món. Ja n’hi pot haver de coses al poble... Internet és un univers que educa, informa, te relaciona, te diu veritats i mentides, te rebenta, te calma o, també, te posa histèric que és quan te fa flastomar.
A s’Algar hi vaig cada dia, els matins a sortida de sol sense trobar-hi ningú i devers les cinc de l’horabaixa que és quan sol haver més gent. Jo dic que aquesta cala és com un santuari a cel obert on un hi pot trobar la pau interior, notar el valor del silenci i sentir profunda admiració per la naturalesa. Tot, perquè és l’únic indret de la nostra costa on no veus ciment, ni asfaltat, ni hotels. A gran dia hi sobren els cotxes, les motos i les caravanes. Hi sobraran mentre a la sala no hi hagi un batlle o uns regidors que el freqüentin i se donin compte de la joia que tenim i del que li falta perquè puguem lluir-la i fruir d’ella amb totes les dimensions.
Bé, al que anava. Fa unes setmanes que, a s’Algar, m’hi vaig trobar una persona un tant singular. Passat el niu de metralladora, quan la costa puja i apareixen els primers caramulls de pedres que hi va component i deixant plantats aquí i allà per tot el caminoi de ronda, l’amo en Miquel de can Felia des de fa uns anys quan se va jubilar. Allà m’hi vaig trobar, un dematí molt humit d’aquest hivern, dins el més de gener on tot rajava, un individu de mitja edat que, al sol tebi d’aquelles hores, estenia el que havia estat una tenda de campanya on hi havia passat la nit de qualsevol manera. Va venir al meu encontre amb una xerrera desfeta. Duia, a les mans, un petit mapa de Mallorca no més gros que un foli. Me va dir que havia estat a cala Murada i que volia arribar a cala d’Or caminant en direcció al far.
-Uff.. Si que hi anau malament –li vaig dir- Amb un mapa així de petit voleu trescar aquesta illa? Li vaig explicar que havia de pegar a l’altra banda d’es port i fer-se per amunt cap a s’Horta, etc.
Deixant la tenda estesa allà, la xerrera que duia va fer que m’anàs acompanyant fins on el mal temps hi posa l’alga. Mentre fèiem aquells centenars de metres me va demanar mil coses. Me’n va contar mil més. El seu aspecte era el d’una persona normal. Alt, primet, vestia molt senzillament però no anava brut ni feia mala olor. El seu parlar, encara que tan esmolat, també era discret i educat. Ho deia tot en castellà i aquí ho posaré tot en català encara que només sigui per fotre una mica els del Circulo Balear ara que les se prometen bones amb el en Bauzà dels orgues tan a favor seu. Li vaig dir que devia estar ben fort i sà fent caminades tan llargues.
-De quants d’anys me fa vostè?- me preguntà.
-En deveu tenir una trentena- vaig contestar mirant-li els cabells i la cara.
-Idò ha fet curt, senyor. En tenc cinquanta un.
-Vatua el món... Ningú ho diria!-Vaig exclamar sorprès.
-Sap que passa... que porto una vida molt sana. Soc fadrí, no bec, ni fum. I tampoc mai he tingut relacions sexuals. Son verge en tots els sentits, amic meu.
Quan algú te diu això darrer quedes un poc aturat perquè què li has de dir? Li has de dir que les juguetes són per jugar o coses semblants? Res, ho vaig deixar anar a tot això de la virginitat i per seguir parlant vaig pegar a una altra banda canviant dissimuladament de tema.
-De quina part de Catalunya sou?
-De Barcelona mateix. Però fa uns anys que visc a Madrid on estic preparant oposicions a notaria.
Quan va dir allò de notaria me vaig perdre. I més quan me va contar que vivia, juntament amb dotze o tretze més, a un pis de no sé quina barriada. Cinquanta un anys i preparant oposicions a notari, convivint amb tanta de gent i aquests dies passant les nits fredes damunt les pedres pelades de la costa. Que trobau? Ah, i encara no ho havia dit tot:
-Aquest matí voldria anar a missa. A quina hora la diuen?
-Crec que a les onze. -Vaig contestar.- Jo no hi vaig.
-A mi m’encanta anar a missa i, sobretot, sentir els sermons. Me fan pensar molt els sermons. Ara, a les onze, aniré aquí, a la missa del port i l’horabaixa a la de cala d’Or a veure com predica les paraules del Senyor el capellà d’allà.
-No vos queda casi res per caminar si, com deis, voleu arribar a cala d’Or a peu.
-Hi voldria anar per la costa, sempre per damunt les penyes...
-Uiii... No crec que ho pogueu fer... Ho trobareu molt lluny i malambrós. Venir de cala Murada és fàcil, però per anar a cala d’Or, germanet, en pegareu una panxada.
Ell estava convençut de que ho aconseguiria sense dificultat.
A l’altura de s’alga ens varem separar. Jo dient bona sort i ell agraint la companyia.
Quan vaig contar la trobada a la família me varen dir: “Punyeta... deu ser aquell homo que ahir horabaixa va venir a demanar pa rostit, tot carregat amb una bona motxilla i ple de santcristos penjats...” . Efectivament, aquells dies vaig poder comprovar com el pelegrí errant de s’Algar es guanyava el sustent demanat pa rostit per les cases. Pa rostit no devia ser per ell demanar ajuda. Era una manera de no rebaixar-se tant... com si volgués anar a pescar a la llesca. La gent, els primers dies, li donava pa blan, formatge, sobrassada o fruita planyent la seva situació... però quan tothom va trobar que aquell personatge tan verge i il·lustrat, allargava massa la seva estada al port i s’excedia sempre contant la mateixa història de les oposicions a notari, del voler escoltar tots els sermons de totes les misses, etc. La gent, vos deia, el va deixar córrer i per això quan, ja cansats d’ell i de la seva comèdia, el veien arribar, optaven per tancar les portes de ca seva, a veure si a cala d’Or, o on fos li poguessin canviar un poc el sentit del seu peregrinatge del que no vaig arribar a creure que el pogués dur a cap ermita en concret sinó més bé a una casta de vida erràtica i mig miserable demanant pa rostit per tot arreu...
Les històries amb mentides evidents, com és el cas d’aquesta, solen acabar per fer riure. Però vista la greu situació d’algunes persones que menteixen per poder menjar, creis que més que altra cosa, fan peneta.
