Per a impartir les classes de geografia i d’història, va venir una senyoreta de Maó a qui deien Maria Antònia. No em demaneu quants d’anys tenia. Per ventura una trentena. Era una dona seriosa, extremadament educada, pulcra, benparlant, afable, fina i petitona. El seu caràcter comptava amb totes les bones virtuts que una dona podia tenir. Massa virtuts per a nosaltres, que érem més fets per a l’acudit i la rialla que no pas per a les formes i els éssers exemplars. La record vestida amb una falda prisada, sempre planxada de l’hora i una brusa ben embotonada fins en el trau superior. Tenia els ulls petitons però ben oberts, el nas llimat geomètricament i la boca de pinyonet com la de les artistes del primer cinema en color per DeLuxe. No reia mai i parlava poc i bé sense alçar la veu, amb la qual no es cansava de dir que havíem d’esser bons al·lots i a donar consells i normes d’urbanitat per llarg. Això sí, predicava amb l’exemple com podeu imaginar per tot quant en vaig dient.
Tots nosaltres érem nins perquè les nines tenien el seu propi institut a l’altre cap del poble. Ja se sap que els mascles són més brutots i escupen i flastomen més que les femelles i la nostra senyoreta tornava vermella quan sentia certes paraules feixugues o quan, pels corredors, veia una estesa d’escopinades.
De vegades sofria per por de no dir certes coses que poguessin molestar o ferir susceptibilitats. Cercava els mots més refinats per manifestar que no havíem de fer això o allò i que anàssim alerta amb el periquito que, en el casino de can Crestai (més tard de can Reüll), sempre tenien amollat. Sabia que aquell animaló volia fer besitos a tothom i que ja de bon matí hi anaven les senyores putes del molí amb qui ell es desfeia en atencions. No vos puc dir exactament com la senyoreta ens va fer l’avís, però vos puc jurar que res semblant a prostituta o puta va sortir dels seus llavis de pinyó. Va dir una cosa com ara que les dones públiques podien tenir microbis i que el periquito els podia transmetre de la seva saliva a la nostra...
Tampoc no vos podríeu imaginar com ho va passar de malament per dir que, quan pujàssim a la tarima per donar la lliçó, no ens havíem de gratar. I és que no ens grataven el coll o el cap, precisament. Era perquè n’hi havia que se posaven les mans dins les butxaques i... grataven. Quan ho veia, tornava vermella. I blava, de vegades. Una mena de força interior sobrenatural se rebel·lava contra aquell fet tan groller. També ho va voler dir ben dit, a la seva manera: “No es bueno que parezca que los chicos del Instituto Laboral de Felanitx tengan parásitos”. “Gadelles!”, va dir fluixet un a la part de darrera. Si ella ho arriba a sentir, davallen tots els sants del cel per ajudar-li a tal litigi. Com també hauria passat així si arriba a sebre que molts, tant si gratàvem com si no, dúiem les butxaques foradades.
A mitjan curs, quan creia que havia aconseguit els seus objectius sobre el nostre comportament social defectuós, va tenir lloc el fet dels paperets, o de les paperetes, com volgueu. A cada època, sortien aquelles notes com surten les flors corresponents. Ja ho sabeu: “En Tomeu estima na Joana”, “En Miquel surt amb na Bàrbara” i els dibuixets de cors amb fletxes com les espases de la Mare de Déu dels Dolors, però a un altre pla. La nostra heroïna se va posar nerviosa quan va veure que baix-baix ens comunicàvem secrets i alterant la classe. En va interceptar alguns i quan els anava llegint va arribar a aquella nota que li va obrir desmesuradament els petits ullons de perdiu. El contingut no era per menys ja que unes poques paraules, usuals i netes de tot, se combinaven llibertinament per formar una cadena significativa que, per a ella, va esser com una galtada. El paperet –casi res!– formulava en castellà una qüestió tan atrevida com aquesta: “¿No se lo harías a la señorita?”. Mare de Déu! Pobra Maria Antònia, tan educada, tan mesurada, tan perfecta en tantes coses, haver de llegir aquella escandalosa proposta dirigida tan directament a la seva respectuosa i digna persona! Al principi, va guardar la compostura com va poder. Després se va perdre i... “Que salga el autor de la guarrada!” Ja vos podeu imaginar que ningú no la va haver escrita fins que les amenaces, les investigacions, l’FBI, la CIA i el tribunal de la Inquisició del centre descobriren el culpable, que va esser advertit tan fortament que, molts d’anys després, quan vaig tenir una xerrada amb ell i recordàrem el fet, em va manifestar que li havien posat dins el cap que, amb allò que va escriure, s’havia convertit en un degenerat i en un pervertit sexual. Però tots sabíem que l’amic no era res de tot allò, que era un xicot normal com tots els altres que va escriure una frase que hauria pogut escriure qualsevol.
Més tard en va venir una altra, de senyoreta, per a la mateixa assignatura. Era molt distinta: brusa oberta que permetia endevinar certes formes, faldetes més curtes, que feien que deixàssim caure el llapis o la goma d’esborrar per veure si podríem aprendre altres geografies totalment noves per a nosaltres. Per això també va deixar caure les eines aquell que d’entre tots duia més bones notes en la matèria i, un cop a la taula, va comentar que li havia semblat veure les dunes d’un desert. El seu veïnat li va fer observar maliciosament que els deserts també tenen oasis.
La senyoreta Maria Antònia va esser una gran dona, una dona impecable, la fadrina perfecta que, si l’hagués coneguda Fra Luis de León, hauria parlat d’ella perquè servís d’exemple i model a la seva perfecta casada, volia dir fadrina. Massa perfecta i excessivament púdica, que havia d’haver callat davant aquella descarada nota estimulant ja que estic ben segur que, de veres, ningú de nosaltres, als nostres 16 o 17 anys, no l’hauria tocada per res.... Ni tampoc no s’havia d’haver espantada del periquito del casino, que no féu aplegar purgacions a ningú. Les petites coses eren, són i seran sempre coses petites. Com les que sovint vos cont aquí mateix.
