dilluns, 30 de març del 2009

Cartell


diumenge, 29 de març del 2009

dissabte, 21 de març del 2009

diumenge, 15 de març del 2009

Apologia d'un home senzill

M’agrada esser amic de tothom, fins i tot de tants de capellans, monges, frares, etc. que em varen fer creure moltes coses que ara no crec. No és que em volguessin enganyar perquè supòs que anaven de bona fe, però ara les coses han canviat tant que, com ja he dit més d’una vegada, això de Déu i jo ho arreglam entre nosaltres dos i no admet interferències per moltes explicacions, sermons i raons que em vulguin donar d’allà on vénguin.
Però hi va haver un període de la meva joventut en què vaig admirar una determinada persona d’un ordre religiós casolà entre nosaltres, un home que em va guanyar totalment per la seva simpatia, el seu bon caràcter i, sobretot, per la seva senzillesa extraordinària, com no n’he vista mai de tan gran en cap altre mortal.
Mirau que ara mateix dubtava de quin era el seu nom. Francesc? Sí, Francesc, n’estic segur. Els qui el coneixíem li dèiem l’hermano Clapés, i no res més. Germà, i no hermano, li diré sempre aquí perquè tot allò d’hermano i de padre eren castellanades fruit de l’educació imposada llavors.
Si sabia pintar persones, el vos pintaria tal com el vaig veure per primera vegada. Aquelles imatges, això no obstant, no serien gaire agradables de mirar ja que el seu físic era el d’una persona castigada pel dolor i el sofriment. Era alt, però no ho pareixia ni mica. Caminava mig tombat cap a la part esquerra del cos. El coll tort, la cara seca. Coixejava sempre i molt amb un peu més girat que l’altre... Com veis, una autèntica víctima del reuma i de l’artrosi. Feia pena i feia patir. Dins aquesta figura, posau-hi una ànima immensa, un caràcter dels millors, una religiositat i una fe d’autèntic sant. Tanta que havia tornat escrupulós i pertot arreu hi veia dimonis i pecats. Però reia sovint i quan se volia queixar o gemegar no li sortia més que un “Gràcies, Déu meu!”. Veure com aquell homenet acceptava tanta mala sort m’encantava i per això el vaig admirar sempre. M’agradava xerrar amb ell i dir-li coses per fer-lo riure. Quantes vegades amb en Miquel no li amollaven animalades per escandalitzar-lo una mica i que així mos renyàs a la seva manera.
Tenia uns familiars que sovint se recordaven d’ell. Devien esser cosins o així. Se notava que també ells, com nosaltres, el valoraven com calia i l’apreciaven sincerament. Era una gent que venia per les fires i per les “verbenes” i que se posava a una tauleta amb un d’aquells artilugis que volten dins un ribell convertint sucre en cotó blanc i dolç que enfilaven a un petit pal. Cada cop que passaven per la vila, li duien dos a tres mariol·los i alguns calçons de davall. Quina altra cosa li podien regalar, a un parent que va vestit amb una sotana que el cobria de negre de cap a peus? Ell ho contava content: “Han tornat els meus familiars i m’han omplert de roba de davall”. De vegades també li duien calcetins; negres, naturalment.
Agranava i espolsava per tota la casa, però el seu lloc de més feina era la sagristia, on acudien molts de dies en Joan i en Lluís, que li ajudaven i el feien riure també amb mil coses que li contaven. En Joan va treure una història d’una vegada que el capellà Costella feia la novena de sant Agustí en el Convent. Les novenes eren unes pràctiques bastant pesades en què, a més de molts de parenostres i altres oracions, se solia donar lectura a la meditació del dia, diferent sempre, i referida a aspectes, exemples o obres del sant en qüestió. Aquell dia, quan el capellà se trobava en aquesta part de la vida de sant Agustí, va llegir: “Por las noches san Agustín dormia sobre una vieja...”, va deixar la frase així penjada, davant un auditori ple de beates, piadoses unes i aucelleres les altres, que se miraren entre elles espantades. ¿De manera que sant Agustí, que de jove havia estat tan perdut i femeller i que deia que s’havia convertit tant, resultava que encara de vell, capellà o bisbe, se dedicava a dormir “damunt” dones velles?” Aquí el germà Clapés, tot escandalitzat i vermell, va explotar i va voler aturar en Joan mentre tots nosaltres esclafien a riure per les butxaques. “Un moment que no he acabat –va dir en Joan–, perquè resulta que el capellà Costella no havia dita la frase sencera per haver arribat a final de pàgina i quan va seguir a la següent va llegir: “...sobre una vieja alfombra”. De manera que on dormia, sant Agustí, era damunt una estora vella. Això pot passar quan se solen posar els adjectius davant els noms.
Un dia vaig notar com el nostre germà Clapés estava un poc musti, cosa que en ell no era habitual. L’havien destinat a un altre convent, que l’orde tenia a la Península. Al santuari de Béjar, a Salamanca. Però ho va superar prest i va partir content. Els qui vàrem quedar una mica més tots sols vàrem esser els seus amics, perquè aquella mena de ruïna humana ens va fer falta, vos dic. Abans que partís, li vaig voler fer una mica de cas: “Ja em direu què en farem, dels calçons blancs, quan se presentaran els vostres cosins...!”
Passaren uns anys i ja casi l’havia oblidat de tot quan un dia vaig sentir pel carrer una veu que em cridava “Toni, Toni!”. Em vaig girar i vaig veure un autèntic miracle: el germà Clapés havia tornat convertit en una perxa d’home. Semblava que havia crescut dos pams, alt, espigat, més ben carat que molts, més dret que un fus i caminant com tothom. No me’n podia avenir, d’aquell canvi tan extraordinari. És que, molts ja ho han notat, la humitat d’aquesta illa nostra tan bella condiciona, de vegades fatalment, la nostra salut. Terrible és aquest clima per a tots aquells propensos a patir de les articulacions o dels ossos. El reuma, l’artritis, l’artrosi i altres inflamacions poden arruïnar el nostre físic com volgueren anar acabant amb el germà Clapés. Sort que Déu i la seva congregació el col·locaren a un lloc diferent, sec i sa, on se va obrar l’autèntic miracle de la seva vida.
Vaig trobar que era molt just que aquell bon home s’hagués salvat dels seus dolors de tants d’anys. També havia engreixat i les galtes havien cobrat la pell llisa que els tocava tenir. “Que bé, germanet Clapés!”. I li vaig dir que no badàs i que se’n tornàs prest on havia trobat la salut i l’alegria. Ho va fer així perquè només havia vengut per uns dies...
Va morir a Béjar ja fa anys. Quan en tenia 68, crec. A la vegada que el clima i Déu tornaven el benestar a les seves articulacions, el caràcter encara esdevenia millor amb la gran capacitat, que també recobrava, de fer bona feina i bones obres. A Béjar, se va posar la gent dins les butxaques i tant l’admiraren que donaren el seu nom a una font. Ben fet perquè les fonts són sempre símbols d’alegria i de vida. Com ell. Tan baldat, tan malgarbat i tan temorec quan va venir a Felanitx i tan gran i tan valent quan hi va tornar després!

divendres, 6 de març del 2009

El dipòsit

Pos això d'avui perquè m'emprenyen tantes obres dins d'una garriga que és de tots i que, a més, està protegida com espai natural. He muntat aquesta "feina" només per fer sa mitja (?). No val la pena però alguna cosa havia de posar sobre el particular.
L'aigua de Sa Punta és molt puta i a vegades fugia i han trobat que l'havien de tancar dins una presó d'alta seguretat sense importar destruir les plantes i el paisatge fent camins i ocupant terreny públic.







Brutícia

Quan l'ajuntament proposa que Felanitx sigui un poble net vegeu com algú, més porc que els porcs -i deman perdó a aquests simpàtics animals per utilitzar el seu nom- va deixant la seva "merda" per tot arreu. Aquest cop li ha tocat al Riuetó, just al llenagadís de la darrera barraca.
Un dels veinats va avisar Obres de Port on li varen dir que llevarien l'endemesa. No ho han fet i ara, que hi ha mal temps, le brutícia s'escampa amb les ones... (Engrandiu la imatge)

dimecres, 4 de març del 2009

EL PLAT PRODIGIÓS

Davant aquella entrada mora del Parc de la Torre, hi vivia una dona coixa a qui deien Tonina. Guardava una història íntima que no acabava d’esser secreta perquè la contava massa sovint. A mi, la me va dir un matí que plovia tant que me vaig haver d’arraconar entre les persianes i les vidrieres de ca seva.
-Passa, jove, que acabaràs xop- me va dir.
Crec que m’hauria convingut més arribar a ca nostra amb el pop corresponent que no haver d’aguantar tota aquella xerrera pels colzes que caracteritzava la bona dona.
Fruit de tanta facilitat de paraula va esser que em vaig assabentar que, temps enrera, havia patit estones en què no se trobava segura d’ella mateixa i per aquest motiu actuava una mica fora de control. Per això fou necessari que en aquelles ocasions la fermassin a una cadira, tant dins el casino, que era el primer aiguavés de ca seva, com dins la cuina. Va passar una temporada de gran pena en què li sobraren els nervis i li mancaren les forces. Se va voler morir i va resar molt. Com aquella vegada en què, lligada a una cadira de bova davant la taula, esperava el dinar i demanava que l’alliberassin dels fermalls. Me contava que va resar tant com no ho havia fet mai abans. En aquells moments, se produí dins ella una emoció nova i diu que havia vist la figura inconfusible del Sagrat Cor de Jesús dins el plat. El va poder contemplar present just davant ella amb els braços oberts i amb la víscera vital lluint al pit les mateixes flames de les estampes on hi havia les oracions dels set primers divendres de mes. Va esser cosa d’uns segons, acabats els quals va veure, admirada i sorpresa, com al cul del plat que just davant ella esperava les llenties s’hi havia dibuixat la figura d’un cor.
Arribats aquí em va dir:
-Espera...- i va treure d’un racó del rebost el famós plat, on vaig poder comprovar que, efectivament, al fons hi havia una ratlla fina, de color entre marró i negre.
No vos podria jurar que allò fos la silueta d’un cor. Igualment hauria pogut esser la d’una fruita o la d’una altra cosa semblant. Però va esser curiós comprovar com el dibuix se repetia exactament a la part interior i a l’exterior del plat, coincidint totalment els dos dissenys. Passant-hi el dit per damunt, se notava un petit relleu tant a una part com a l’altra.
Deia que, pocs dies després, el Sagrat Cor de Jesús li va tornar aparèixer dins el mateix plat. Com que devia esser una figura divina tirant a dretes i, a més, tenia sentit de l’humor, en aquella ocasió la Santa Víscera va utilitzar el castellà per dir-li: “Cuando te encuentres otra vez delante de la carne de cañón, piensa en mi”. Degué fer referència a alguns fets passats que mai no vaig poder esbrinar. Pens que allò de “la carne de cañón” podia haver estat cosa de militars ja que, just davant ca na Tonina, hi havia un bon contingent de soldats, on va esser la caserna felanitxera, lloc on ara s’aixeca el Col·legi Joan Capó.
Madò Tonina estava de tot convençuda que els seus miracles s’havien produït i conservava el plat amb una fe i una devoció absolutes. Tant el va arribar a estimar i protegir que va dir al llanterner que li fes una mena de capsa de zinc amb la coberta de vidre per guardar-lo degudament. Allà el tingué com si de la relíquia més preciosa i més sagrada se tractàs. Aquell dia de pluja que parlava amb mi li bullia dins el cap una gran inquietud: Què seria del seu estimat tresor quan ella morís?
Record quan en aquell temps va morir a la vila una persona que professava la religió dels testimonis de Jehovà. Hi hagué expectació al cementeri a l’hora de l’enterrament, quan, a més de la família i els testimonis de la vila i d’altres pobles, hi acudí molta gent curiosa de sebre com es faria la cerimònia.
Cal apuntar que els nostres catòlics no eren gaire tolerants amb les altres religions i n’hi havia que feien befa i insultaven els de Jehovà. Des de les trones i des dels convents, havien predicat prou en contra de tot quant no fos apostòlic i romà. Per això aquells insults que se sentiren al cementeri semblaven una bandera sonora que feia l’ombra massa llarga i massa negra. Déu perdoni els qui ensenyaven als altres a esser despietats i intolerants amb els qui no creien res o ho feien de forma diferent de la nostra.
Aprofitant la gentada, un dels ministres de la menyspreada religió pujà damunt un caramull de pedres que hi havia vora l’entrada. Eren dies en què asfaltaven el camí. Va començar una oració fúnebre amb la frase tan sabuda de “El Senyor és el meu pastor; no em manca res...”.
No pogué seguir. Els intolerants li cridaren “beneit” i altres coses. Però allà mateix i en aquell precís moment s’avançà d’entre la gent la figura coixa i gegant de la nostra Tonina i se sentí fins lluny la seva veu forta i greu:
-A veure si callen tots aquests ases de dos cèntims que haurien d’anar a bramar a ca seva.
Va defensar el dret del predicador a dir les paraules de comiat al seu difunt i després volgué contar la història i miracles del seu estimat plat. Però no va acabar d’anar bé perquè el protestant a qui havia protegit va dir que allò no podia esser ver i que no era creïble de cap de les maneres.
La cara de na Tonina se va trasmudar i en uns segons va passar de la serenitat espiritual a la fúria més rotunda que se retrobava amb les maneres de quan la lligaren a les cadires:
-Ah quatre putes de cabota! –va exclamar- A veure si nosaltres hem de creure el que tu dius i tu te n’has de fotre del Cor de Jesús i del meu plat...
Així va esser com va acabar aquell singular enterrament. Les coses en què creim ens convencen perquè les creim no perquè siguin o no siguin veritat.
Don Gabriel Rebassa, regent que fou de la parròquia felanitxera, va esser el legatari del prodigiós plat de la nostra amiga. Mort ell, aquell singular recipient de terra cuita va passar a les mans de la seva neboda Lourdes. Fins ara no s’ha sabut que hagi estat motiu d’altres prodigis.
Serà bo afegir que, perquè don Gabriel havia tengut la santa paciència d’escoltar un pic i un altre les històries interminables i miraculoses d’aquella doneta mig tronada, va arribar a merèixer tota la seva admiració i confiança. Prova d’això que dic és el fet que un dia, dins l’autocar que la duia a Ciutat, va coincidir amb ell i quan el va tenir al seu costat va dir als altres passatgers: “Què vos pareix aquest curro?”. Duia un engrescament fora mida pel seu Regent i hi ha dins la memòria altres manifestacions seves en què deia que havia somiat casar-se amb ell.