La cama felanitxera d'en Gaspar

Fa pocs anys vaig fer nou o deu sortides amb un grup d’excursionistes caminants de Ciutat en el qual anava també una amiga pintora que m’ha ensenyat de millorar. Aquest grup té un director responsable força conegut dins el món cultural que es diu Gaspar Valero. En una altra ocasió, ja vos vaig parlar d’ell perquè és professor d’Història a la universitat i autor de nombroses obres sobre distints aspectes de la nostra illa, entre aquestes una de ben extensa en sis volums titulada “Camins i paisatges”. Ho coneix i ho ha trescat tot.


Me deia, en Gaspar, que la sang, l’ADN i tot aquest qualiportal de la seva persona tenen un cinquanta per cent de felanitxer i que per això ha posat el nom de Segall al seu grup, que, a més de les sortides per tota l’illa, organitza caramulls d’actes on la cultura és el protagonista. Un segall és un nadó de cabra ja desmamat, però que encara no ha acabat de créixer. Nosaltres li deim i escrivim segai. Qui no ha sentit parlar de ca’s Segai a Felanitx?
A moltes sortides, xerrava amb en Gaspar d’aquesta cama tan felanitxera de la qual diu que se sent molt orgullós. Parlàvem d’aquell i d’aquell altre i que darrerament havia mort un parent seu de ca’s Garriguer. Un historiador sempre vol saber més coses de la família i per això em va demanar si n’hi podia aclarir algunes més dels avantpassats de la vila.
Vaig pensar que no em quedaria més remei que fer un poc de Ramon de Firella, cercant per aquí i per allà, però no va esser necessari, perquè el meu amic Toni Mesquida de ca’n Berga em va dir que ell mateix era familiar d’en Gaspar. M’ho serví com dins una palangana i ho vaig tenir tan fàcil que no em va costar res.
El resultat va esser que els padrins de la mare d’en Toni i els padrins del pare d’en Gaspar eren els mateixos. Ell, de ca’s Segai, i ella, Corralera. L’amo en Segai nomia Joan Monserrat i era molt conegut a la pagesia i al poble. D’aquells que els diumenges d’hivern podies trobar per la vila vestit amb calçons de vellut, camisa blanca i guardapits, empatant el diàleg amb altres pagesos i amb mercaders. Feia de carreter per un celler que tenia el pare del metge Pollença. Bona persona, correcte sempre i amb la característica que returava bastant quan parlava.
Ella, sa madona Corralera, nomia Antonina Servera. Era decidida, autoritària, xerradora pels colzes, petita i esquifida de cos; d’aquelles que no s’aturen per res, que ho amollen tot i que canten les quaranta sempre que ho troben oportú.
La casa dels Segai era una de les del carrer de Son Pinar. Un cop mort l’amo en Joan, la seva viuda es va mudar a Sa Creu Nova, on visqué tota sola mentre va tenir bona salut.
A la carretera de Ca’s Concos, passat Son Bennàsser, hi ha una casa que era seva i que encara es diu ca’s Segai. Anant cap en es Port, passat ca’n Perdiu, hi tenien una finca que ara xapa la carretera, amb un garrover al camí que es deia es garrover d’es Segai.
Varen esser gent de bona casta i de bona llavor ja que varen tenir sis fills. Vegeu quins:
La major, na Sebastiana, era la padrina de l’amic Toni. N’Andreu, que era fotògraf i que se’n va anar a retratar per Argentina; va tornar per viure un temps al carrer Nou i va partir altre pic a ballar tangos. Na Maria va esser la padrina d’en Gaspar Valero. En Tomeu, casat amb una filla de ca’n Garinet. En Joan que va morir fent el servici. I n’Antonina, que seria de ca’s Garriguer.
Quasi totes aquestes dades i detalls que vos acab d’escriure de gent i famílies força conegudes a la vila, les vaig apuntar darrera d’una fotografia dels dos Segais vells que em va facilitar la mare d’en Toni. Ell, ben mudat amb americana i corbata i ella, vestida de pagesa amb un mocador negre pel cap, un altre pel cos i un davantal amb retxes.
A més, encara a un paper, hi vaig redactar una anècdota que em va contar madò Catalina de quan sa madona Corralera estava per a morir. Imaginau-la dins el llit respirant amb dificultat entre un gemec i l’altre. A una de les darreres visites, el seu metge li va demanar: “I que teniu que vos fa mal, madoneta?” Ella el va mirar amb uns ulls ben grossos i mig inquiets per contestar després: “Què me fa mal, deis? Idò tot, metge, fora es cul i sa llengo”.
Tota la vida havia estat així de gràfica. Ja vos ho deia més amunt. A mi, em va fer riure aquesta anècdota i supòs que a tots vosaltres també vos ne fa, poc o molt. Però resulta que, quan en Gaspar la va llegir, no va fer menció de res. I jo: “Què no t’ha feta gràcia, això que t’he escrit de sa teva repadrina?”. Ell va dir que sí com que voler dir que res. No vaig entendre aquella fredor de l’historiador. Encara no l’entenc. Però pens que tots els felanitxers que no viuen de seguit dins el poble perden una mica aquell sentit de l’humor tan nostre que fa que de vegades ens qualifiquin de lleterets. Lleterets per fer dues rialles, no per fer mal a ningú. Lleterets de llet sana i pagesa, no com per molts de llocs, que la tenen desnatada o adulterada, com deu esser la que utilitzen per mullar “es barro”, que ara ja no es bescuit, sinó croissants, bollos, donuts, tostadas... i mil porquerietes més.
En Gaspar ve poc per aquí i, per tant, quasi no exerceix de felanitxer. Li haurem de donar quatre lliçons.