Crec que amb els anys que duc escrivint ja he dit tot quant volia dir del nostre port. Però cada estiu el port és actualitat perquè quasi tothom hi és per la calor i per les vacancions i no em queda més remei que agranar una mica dins la memòria a veure si hi queda res que vos pugui contar. Si en surt qualque cosa, serà sempre personal i mai general i per aquest motiu, un o l’altre o tots vosaltres direu: mira’t aquest, quines beneiteries ha vingut a contar avui...
De vegades exageram quan deim que no s’ha de tudar res. És sobre aquest tema, que va la primera agranadura. Vegeu com un horabaixa tots els de la colla ens trobàrem a l’arenal dels Capellans, que ara és conegut com els Banys de na Cleo. Motiu d’aquella reunió: fer i menjar un bon trempó, com abans ja ho havíem fet i menjat a s’Algar o a sa Cova Foradada. Encara havien d’inventar els plàstics i el férem dins un ribell de test, envernissat i lluent. En varen quedar unes poques racions. Quan arribàrem a l’ensaïmada, va passar per allà una senyora felanitxera, tota romàntica i amb aires d’arts escèniques, i va dir que si havíem de tirar aquell trempó que no ho féssim, que ella el se’n duria per sopar el seu marit. Només per aprofitar aquell menjar tan senzill, la bona dama va traginar a peu el ribell des de Na Cleo fins a la part central de les cases del port, quan encara feia sol i la calor pitjava amb tota. La m’imagín amb un pam de llengua defora entre la pols del camí. Posat que les tomàtigues i els prebes anaven tirats de preu, li hauria convingut més deixar anar el nostre trempó i fer-ne un tranquil.lament dins la seva cuina. No ho trobau així? Ella. no. Tudar, a casa seva, era un sacrilegi. No s’ha de tudar res, és ver, però tot té un límit. Un pescador la va sentir com, arribant a les primeres cases del Riuetó, cantava “Un bel di vedremo”, a pesar de la suada magistral que duia. Li anava l’òpera, a la dama aquella.
Foren uns anys en què era inevitable topar-se amb don Joan, el vicari d’es Port. Un porrerenc que marcà època pels llargs anys que hi va exercir. Pel seu caràcter pagès, amigable i, sobretot, per la seva senzillesa i transparència. Amic de tothom, no era home per anar a fer sermons a la Seu i, dins la seva encantadora subjectivitat, repetia cada any, lletra per lletra, que a la processó del Carme havíem de posar bones cordes i fermar les barques fort, no fos cosa que qualcuna se rompés i la processó quedàs xapada en canal.
Tornaré tot d’una a don Joan, però per anar on vos vull dur és necessari anotar que altre temps quasi totes les dones arribaven verges al matrimoni. No era com ara que no està massa ben vista tanta virginitat ni tants d’escrúpols com la santa mare església exigeix encara a les dones per exercir de catòliques exemplars. Per tals costums virginals, molts de casats de fresc, abans de partir cap a Madrid, Barcelona, Sevilla o Andorra, anaven a passar les primeres nits al port, on solien fer trinques. Ja m’enteneu. Un lloc molt adequat per a consumar el que fos. De dia, un passeig i altre, ben aferradets pel Riuetó, es Babo o s’Algar i a qualque lloc es trobaven amb el vicari, que ja torna al nostre escrit. Queda dit que els encontres de les parelles amb ell eren inevitables. I ell els desitjava tota mena de felicitats i de ventures. Ho feia amb el seu dir planer i net. Paraules senzilles i simpàtiques com la salutació que va fer a uns amics meus un matí quan anaren a prendre al cafè amb llet al bar de can Cosme: “Bon dia, noviis! I que no heu tengut por aquesta nit?”. Què ha dit el vicari!, pensaren ells, però don Joan era així i no havia dit res més que allò que haguria dit a una colla de nins de 12 anys. Per paga, a la vetlada, s’havia apagat el llum i no n’hi havia hagut de tota la nit. Els tirs del capellà anaven en aquest sentit. Havia parlat exactament de por, de la por de la fosca i dels fantasmes i de res pus. Ja estam que els noviis pensaren amb tot quant degué crear la seva pròpia imaginació després del primer vespre de dormir junts. L’al.lota va tornar vermella i res més. No hi importava explorar ni mica el diàleg de don Joan, les paraules del qual sortien d’un enteniment incapaç d’avergonyir, ferir o cremar ningú.
D’avergonyir una mica uns protagonistes d’una bauxa especial de la qual tenc molta responsabilitat, foren uns fets motivats per un servidor quan va haver aprovat les oposicions. Vaig convidar els meus amics a sopar a ca nostra, al port. Havíem de fer llarg i vàrem complir. Cal dir que tots nosaltres érem moderats en tot i que aquell vespre vàrem botar olímpicament la paret i vàrem enviar la moderació a ca una puta quan ens perdérem amb el beure i amb el menjar. L’escenari quiet i solitari d’aquella tardor convidava a l’excés. Feia la nit tranquil.la d’una lluna plena i grossa com un erer que ho banyava i ho vestia tot de plata. El paisatge semblava acabat de sortit de ca l’argenter. A mitjanit, el far era l’únic vigilant del nostre caminar, que ens va dur per ca’n Cordellina, on entrarem tots dins una barca de no sé qui i ens posàrem a remar cap a la fonera, on cantarem el “Cara al sol” i el “Prietas las filas” amb tanta potencia que ja hauria volgut en Pavarotti arribar a notes tan altes. Quan tornàrem fermar la pastera, un dels amics que no havia romput cap plat mai, se va fitxar en un llaüt d’allà prop i va dir: “Mirau, aquest és el llaüt del nostre professor de...”, i aquí ve l’animalada perquè, amb tota delicadesa, va obrir les portes que tapaven el motor, se va treure la tiula i va fotre una pixarada damunt aquella màquina que no tenia cap culpa dels suspensos o dels aprovats que havia firmats el seu propietari, qui, temps havia, ens havia transmès amb tota paciència i amb tota manya els coneixements propis de la matèria que li fou assignada al nostre Institut Laboral. A més, l’alumne que va cometre la buidada de ronyons sobre el centre neuràlgic de l’embarcació era un gran amic personal de l’educador i cal pensar si, a la seva manera, ho va fer per agraïment més que per altre motiu... Anau a cercar si en realitat allò fou o no un acte d’homenatge i d’estima.
Però hem de convenir que aquell va esser un fet vergonyós. Ho vàrem reconèixer tots nosaltres quan l’endemà ens havíem aclarit d’aquella boirada que el beure més del compte provocà dins els nostres cervellets. Que és de ver que el beure ho capgira tot. No begueu massa, amics meus, que si, com nosaltres, compixau un motor de barca, vos podríeu compixar també la moral, de la qual no hem de presumir mai si no treballam sempre a favor seu.
