MIQUEL PONS (escrit i publicat fa uns anys)

A l’amic Miquel Pons li han concedit la primera Medalla d’Or de la Vila de Santanyí i jo, des d’aquestes humils notes, el vull felicitar i li vull donar una abraçada sincera, emotiva i coral.Els anys que va passar entre nosaltres no foren pocs i a més de la feina a l’institut es va integrar per complet dins el nostre petit món cultural on érem una barcada d’amics inquiets que remàvem com podíem dins les mars immenses de tot el que tenia cara d’art i d’artesania i on cercàvem els dons que dignificassin una mica més el bategar quotidià del nostre temps. Ens va agradar ferm que en Miquel estàs tots aquells anys entre nosaltres. La seva capacitat de diàleg savi i educat, la personalitat arrelada des de sempre dins els camps amples i immensos de les lletres feien que la seva compania fos un autèntic pler. Tot d’una es va posar a fer feina i crec que era el que en feia més de tots i el que la feia millor. Feia “cultura” quan escrivia, quan ens acompanyava als concerts o al teatre, quan ens mostrava i presentava les obres de tantes exposicions, quan, recolzat a l’altar major del Convent, posava veu greu de solemnitats i ens parlava, a les portes de la Setmana Major, de les creus de la Passió que ell veia esteses per tot el terme i per tot el que ens envolta. Fins dins la sang del gall de les panades que s’havia presa dins el plat de terra hi veia creus. És que la poesia apareixia sempre que agafava la ploma i el paper. Prosa poètica li diu tothom a tal manera d’escriure. Prosa poètica que afluïa dins les seves “Cèdules Personals” que es varen editar quan vivia aquí, o al “El poble” que guarda gelosament dins un calaix mentre na Francisca el mira extraviada, víctima d’un destí incomprensible que comparteixen amb un amor i una tendresa que ningú mai no trencarà.Ens parlava tantes vegades de les “Cales” i de la “petita Consolació” que no ens quedava més remei que alguns diumenges horabaixa agafar el cotxe i anar a veure si les aigües santanyineres lluïen tan blaves i verdes com ell presumia que eren. I també anàvem al puig des d’on la panoràmica de la vorera és tan ampla que no els basta als ulls llur angular per abraçar-la tota. Per força la seva ha de ser terra de poetes i d’artistes de tota mena. No podria existir sense ells.Ja fa molts d’anys que en Miquel Pons es el cronista oficial d’aquell regne i pens que deu ser una delícia fer les actes de tal escenari i anar posant aquí en Blai, en Bernat i en Toni , allà els pintors i els escultors i a l’altra part els artesans i els vellets... Bella crònica la teva, Miquel, que pots teixir amb fils tan nobles.El meu padrí Toni, de can Formatge, era, com és ell, de s’Alqueria Blanca i com que sé que aquests dies en Miquel ha dit que voldria escriure sobre els de la guerra de Filipines li vull referir que el meu padrí hi va anar de soldat i que un general li va encarregar que fes una església i per tal motiu va posar a les seves ordres una grossa de natius que el feien tornar mig foll. Contava com feien els adobs... que a un gaiato li deien “tatai” i a un nin “babai”. Per què no et vares decidir abans, Miquel? El padrí te n’hagués contades un caramull de coses de Filipines! Era molt bon homo i per ell, pels seus familiars i per tu mateix sé que a s’Alqueria hi ha bona gent. Aquell és, sens dubte, lloc generós farcid de virtuts.Heu de saber que en Miquel Pons sempre escriu o parla d’escriure. Quin gust més bo tenir aquest gust, amic meu! A tu qui, dins la cultura i dins la història cerques, cavil·les i treballes pel teu poble y que has oblidat el significat i l’ús de la paraula “no”, a tu, company, que encara no saps que és girar l’esquena, ara el poble, cansat ja de veure tot el que fas i com ho has fet de bé fins ara, pensa que es ben hora de donar-te les gràcies i et concedeix aquesta medalla d’or. Per tal motiu arribaran a ca teva compliments i ovacions de per tot arreu –a qui no coneixes dins el món civilitzat de l’Illa?- i per això mateix et vull fer arribar la meva enhorabona que faig pública aquí perquè els qui com jo són amics teus des d’aquells ditxosos anys de la nostra joventut, sàpiguen ells i sàpiga tothom que encara guardes tot el coratge, la gallardia i la mesura que sempre t’han caracteritzat.Ben fet santanyiners que aquests dies feis festa al nostre amic Miquel Pons!