La música i jo

Aquest escrit, el vaig llegir a la inauguració del curs de l’Escola de Música Pare Aulí. No és res de l’altre món, però si vos agrada la mú-sica i no sou músic comprendreu per on vaig.

M’heu convidat a l’obertura d’aquest nou curs de l’Escola de Música com si fos un especialista, un investigador o un entès, quan jo de música sols en sé escoltar.
Ja de ben petit en vaig tenir una senalla grossa, de ganes d’aprendre la música tal com l’ensenyen ara a la vostra escola i com l’apreneu o l’aprendreu vosaltres, però jo havia nascut dins la misèria que deixen les guerres i a ca nostra, per més fotut, érem pobres. El meu pare, fuster quan les fusteries no donaven res, i la meva mare, pagesa que arrancava herba dins els sembrats i n’arrabassava tanta que tenia les mans i els peus plens de talls i, a les vetlades, jo veia com se cosia aquelles ferides amb el mateix fil i la mateixa agulla amb què m’apedaçava els calçons. Les de mumare no semblaven mans per a tocar piano. Tot això quan la música sols era un luxe per als més rics. Això, quan a mi m’hauria agradat estudiar-ne.
Sols el cantar i l’escoltar se podien fer sense pagar i, amb la intenció de cantar, vaig voler formar part d’una escolania de cantadors que, per aquelles saons, dirigia a Felanitx don Bernat Julià de ca n‘Estepoll, qui, fins fa ben poc, ha estat el conductor i l’ànima d’una formació tan important com és la Capella Mallorquina. Va resultar que la meva no va esser una bona veu i per aquest motiu no hi vaig poder entrar.
Però jo duia escrit ben endins, no sé a on, però ben endins, que la música havia d’esser amiga meva. Acabam de veure com no la vaig poder practicar, ni estudiar, ni tan sols cantar. Però, com que m’agradava molt, la vaig poder conèixer i estimar. Tot va començar un diumenge horabaixa quan un dels meus amics, de més bona família que jo, me va convidar a ca seva a escoltar un tocadiscos nou que tenia un braç automàtic que s’aixecava tot sol i se posava damunt la primera estria d’aquelles gravacions de pasta negra. Quan el vaig sentir sonar, vaig trobar que allò era una meravella. Aquells sons, elegants i brillants, me feren oblidar on era, d’on venia i quants d’anys tenia...M’ho feren oblidar tot. Sempre recordaré com les notes m’anaven hipnotitzant. M’hipnotitzaren de gust. Eren les danses polovsianes d’El Príncep Igor de Borodin. No sé quantes vegades les vaig arribar a escoltar aquell hivern. I va esser un altre esdeveniment tan particular com el primer, el dia que el meu amic em va dir que tenia un nou disc. Va esser una peça llarga per a cor i orquestra de Franz Schubert que duia per títol El cant dels esperits sobre les aigües. Un altre prodigi que també em va conquerir sanament. No l’he tornada a sentir mai més i vos jur que el dia que la trobi la compraré i la posaré un pic i un altre perquè encara record com un cor magistral feia sonar de meravella aquelles delicioses esses finals de moltes paraules amb un èmfasi i una perfecció tals que semblaven com si vinguessin d’un altre món. A més, també em traginaria tal música a un passat que de cap manera no vull oblidar.
Així vaig començar a entrar dins l’univers fabulós de la música i mai no n’he volgut sortir de bé que m’hi trob. Som un escoltador insaciable i no res més, però pens que això ja és ben molt i no ho deixaria per res.
A les escoles de música ensenyen d’escoltar-ne, d’interpretar-ne i de fer-ne. Casi res! La fita on jo vaig quedar em donarà la satisfacció de veure i apreciar com tocau i quina música feis. Potser no em torbaré a poder passar el gust de sentir-vos. Que mai no em cansaré d’escoltar música.
Me cansen els cotxes i les motos del carrer. Me cansen els crits dels qui se barallen o s’insulten. Me cansen les mentides i les blasfèmies. Me cansen, encara que sigui de lluny, els trons de les bombes de les guerres. I voldria poder oblidar els plors de les viudes i dels fills orfes dels qui han mort a qualsevol atemptat. Voldria poder oblidar els sons de les desgràcies.
Per contra, la música mai no em cansa ni em cansarà. Ella sempre porta la bandera blanca de la pau i vesteix l’escut dels qui se respecten i s’estimen. Ella resisteix el pas dels anys. La mateixa música que podia haver estat amiga dels meus padrins és amiga meva i serà també amiga vostra si voleu i dels vostres fills. Com les danses d’El Príncep Igor. Com El cant dels esperits sobre les aigües. La millor música serà amiga vostra, si voleu. Si sols la cercau per les discoteques, la trobareu pobra i buida, incapaç de durar més de dos dies i l’haureu de baratar sempre seguit... Si la cercau dins la vostra Escola de Música, en els conservatoris, a les sales de concerts o en els discos dels grans clàssics, hi trobareu la mateixa amiga que jo tenc, que sempre és jove i nova. Vos contarà històries i coses que no imaginau. Vos emocionarà fins a fer-vos pell de gallina. Vos deixarà tan bona boca!
Supòs que veis ben clar que això que dic a cada moment és que a mi m’encanta la mú-sica. I això que només n’he escoltada. Resulta que els altres n’han feta i l’interpreten per a mi...i per a tots, naturalment. Resulta que l’han feta collonuda –i forçat he de treure ara aquesta paraula perquè, així com vos estic parlant i contant, no en trob d’altra de millor.
De música, n’han feta de collonuda, Johan Sebastian Bach, Wolfang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Gabriel Fauré, Georges Gershwin, Enric Granados...
N’han feta de collonuda, Richard Wagner, Giuseppe Verdi, Henry Purcell, Gustav Malher, Frederic Chopin, César Frank...per què dir-ne més? Mils i mils d’altres més que coneixereu i que ja coneixeu... com el pare Joan Aulí, que dóna nom a la vostra escola i que també en va fer... de pistonuda!
Que bé si t’agrada la música, amic meu. Veuràs que com cada cop que allarguis les ganes i en trobis una de nova i et posis a estudiar-la, a tocar-la, a cantar-la o, senzilla-ment, a sentir-la, veuràs quin gust té l’art quan pren la forma dels sons.
Si ara pogués il.lustrar sonorament les meves paraules d’avui, agafaria un Adagio es-balaïdor de Samuel Barber, i et faria veure quines barques més belles i tranquil•les solquen la mar dins l’infinit.
Si et posava Després d’un somni de Gabriel Fauré, sabries com se pot despertar de bé, el pensament cada cop que la llum de l’alba banya per primera vegada els llençols i les coixineres del teu llit.
Si volies tastar l’autèntic sabor de la pau, precisament Pau Casals.
Per fugir del gust amarg de les decepcions i dels pensaments que ens fan anar amb el cap baix, tendríem més de 500 concerts de Vivaldi o les obertures de la Música de taula de Telemann.
Si et vols veure dins les solemnitats dels castells i dels palaus: l’obertura Egmont de Beethoven.
Si penses en la llibertat: Nabucco, de Verdi.
Si tens fe i creus en Déu: Bach, Palestrina o Victoria.
Si vols entrar dins un pinar per sentir com escriu el vent la remor dels arbres: l’italià Respighi.
Si prefereixes imaginar móns llunyans: Els planetes de Holst.
Vols viatjar en tren?: Pacífic 231 de Honegger.
T’agraden els contes de Les mil i una nits?: Rimsky-Korsakov.
Si tant et complau mirar la lluna: les sonates de Beethoven.
Per a quan travessis el port remant: Offenbach.
O quan vagis pels jardins: Joaquín Rodrigo o Manuel de Falla
Tu saps com és un ocell que li diuen cucuiada? Vols sentir durant setze minuts tot el quant fa la cucuiada per fer-se amunt i emprendre el vol? Quatre anys vaig anar darrera aquesta peça de Vaughan Williams, escrivint a emissores, telefonant a musicòlegs... Ningú no en sabia noves i a la fi m’hi vaig topar: The Lark Ascending, que vaig traduir com La cucuiada fent-se amunt. Meravella entre les coses bones!
Vols que anem a veure una exposició de quadres? Cap company millor que Modest Mussorgski.
O prefereixes contemplar com surt el sol avui que fa un dia net i tranquil?: Edward Grieg.
Ets ecologista i t’agrada la muntanya? Richard Strauss en sap de formidables.
Vols anar per la mar gran i veure i sentir l’oceà amb tot el seu esplendor? Ho pots fer amb Frank Bridge.
O t’agradaria observar com passen els rius?: Smetana.
Però per ventura voldries sensacions de coses exòtiques?: Maurice Ravel o Heitor Vi-llalobos.
O vols sentir com feien aquelles màquines de precisió que se fabricaven fa segles per cantar el pas del temps des de les grans edificacions gòtiques? Et quedaries amb La sonnerie de sainte Geneviève del francès Marin Marais.
En Miquel Pons parlava no fa gaire del Rèquiem de Penderecki. Quina Passió segons sant Lluc més guai que va escriure aquest home! Si no vaig equivocat, fa uns pocs me-sos que va venir a Palma...i jo no hi vaig anar, vatua s’ase!
Si ets un romàntic, Chopin.
Si un poeta, Franz Liszt.
Si t’encanta l’espiritualitat, Bruckner.
Què t’agradaria? Què vols sentir?
Vols sentir...què se jo!? Tot quant vulguis i de la manera més fascinant, podràs sentir i assaborir amb la música.
No puc dir res més. Crec que he explicat i he deixat ben clar per què m’agrada la mú-sica. Jo, que sols puc contar i expressar sensacions, no en sé pus i no ho puc fer d’altra manera. Tu tendràs o tens ja la sort d’entrar-hi de la forma que a mi, quan era com tu, m’hauria agradat fer-ho. Això és sort que duràs, amic meu. No t’ho pots imaginar!