La fusteria

Can Ros era ca nostra, un conventual construït i distribuït sense gaire gust perquè eren dues cases en una. A la part de davant es trobava la portassa que havia estat lloc de vi perquè encara hi quedaven tres cups, on degué fermentar el suc del raïm durant molts d’anys: dos davall terra i un a dalt tancat per una petita i pesada porta metàl•lica ja rovellada i rígida a causa d’anys i més anys d’inactivitat on, més tard, hi guardaríem les garroves pel mul i per la somera. Després venia la cambra dels meus pares i finalment el taller dels fusters que era el centre de més activitat d’aquell lloc. No sé per què però, a la fusteria, li dèiem la botiga i quan jo anava a casa dels cosins sempre era per ells en Toni de sa botiga.
La botiga era ampla i llarga amb quatre bancs de fuster d’aquells tan pesats que no es podien moure si no eren alçats per tres o quatre persones forçudes. Un pel meu pare, un altre pel seu germà, el conco en Jaume, el tercer p’en Pere Bassa, que més tard s’establiria pel seu compte, igual que en Damià Duran, que ocupava el darrer banc. A un racó hi havia un petit escriptori tancat de vidres plens de pols amb els dietaris on mumpare apuntava els detalls de les feines del taller per després poder fer les factures corresponents. Quan, ja de gran, fullejava jo aquells volums, em dava compte de com escrivia de malament el meu progenitor i de com li devia haver costat redactar tot allò ple de faltes. Aquelles faltes feien em mi l’efecte contrari al que diuen sobre tots aquells que escriuen malament, que són uns caps buits i que sé jo que més. Mumpare no era un cap buit. El que passava és que havia nascut a casa pobra i a més tenia madastra, de qui mai va parlar malament tot i que aquella dona no li feia gens els entorns. La dida i el didot foren els seus grans amors. Un pic mai en tota la vida el vaig veure plorar i va esser el dia en què va morir el didot. Contava que de nin fugia de ca seva i se n’anava a escalfar-se a casa del didot, qui, vora el foc, l’asseia damunt els genolls i li feia menjar pa amb talec torrat quan a la botiga sols podia esperar qualque tros de pa rostit amb dues figues seques o un poc de saïm amb sal i qualque closclada. Dins aquelles llàstimes el junyiren ben prest a un banc de fuster en lloc de deixar-lo estudiar i per això aquells dietaris plens de faltes que sempre vaig fullejar amb un gran respecte com si de la biografia d’un rei es tractàs... En realitat allà, d’alguna manera, hi havia el testimoni d’un home bo i honrat que me mereixia tota la meva admiració.
Darrera la botiga, un pati encimentat amb un pou amitger seguit d’una porxada davall la qual teníem molts de taulons, material primari de la feina. Després encara s’hi trobava un corral amb una soll, gàbies de conills, el colomer i una figuera martinenca, que pujava bona i esvelta pel fems que les gallines hi posaven dia a dia.
Me trobava bé allà jugant tan ample, damunt els taulons, dins la portassa o a la part de dalt de la casa, on dormíem el meu germà i jo i on hi havia, anant cap el terrat, el quarto de la xulla i el dels graners amb una caixa gran plena de diaris vells que utilitzaven a la fusteria per quan, amb aigua cuita, havien d’ajuntar fustes o amb xapes primes de més categoria, que acabarien lluentes amb el vernís corresponent a base de molt de joc de puny i de paciència.
Sé que aquells anys feia la col•lecció de programes de cine i en tenia dues capses de sabates plenes. Quan n’hi havia de repetits en penjava qualcun a un petit lloc cobert però no tancat del corral on els fusters anaven a orinar. Així aprofitaven la pixarada per aprendre que Sabú era el principal intèrpret de “El libro de la selva”, que Ava Gardner era “La condesa descalza” i que Bette Davis era “La loba”. La cosa del cinema ja en picava de tan nin i quan, més tard, provaria d’escriure les primeres retxes pel setmanari “Felanitx” ho faria comentant algunes d’aquelles inefables pel•lícules que en Domigo d’es Teatro deia que eren les millors del món. En Nicolau Llaneres, que avui cura preocupacions, va arribar a dir que les meves crítiques eren millors que les de “La Vanguardia”... Quasi res, Colau!
No ens desviem de l’època aquella dels programes. Jo era tan nin que m’ho creia tot i el que em contaven les monges era dogma de fe i mirau que me’n varen fer creure de bajanades! Bajanades que també creien elles, per suposat, mogudes per uns directors espirituals que predicaven les excel•lències de la puresa, del Bonjejuset de Praga, de santa Maria Goretti, que va preferir morir a ganivetades que no que la fessin una desgraciada en el sentit més usual d’aquesta expressió mallorquina que no aquí, però sí en el cas de moltes dones vol dir satisfeta, de la meditació, de l’àngelus... i d’un llarg rosari més. I quan arribava el mes de maig, que era el mes de Maria, el fervor espiritual floria al mateix temps que els jardins, que els balcons i que tot foravila. Fou llavors que les monges me digueren que seria bo que a ca nostra fes el meu propi altar coronat amb una estampa de la Mare de Déu de Lourdes que em regalaren amb aquella intenció. I jo, tot innocent, me’n vaig dins la fusteria, vaig moure unes barres i llistons i vaig fer lloc per muntar-hi el ditxós mes de Maria de les monges. Dos banquets amb una post a damunt i mitja dotzena de caps de taulons fent escala. A dalt l’estampa de la Mare, que, amb una mena de raigs làser que li sortien de per tot el cos, omplia el taller de gràcia divina i d’amor espiritual. Hi mancaven les flors que vendrien de ca ses ties Genasses, dues velles del carrer a les quals tot l’any regalava flocs de fusta de la botiga per començar foc. Dins la cambra del padrí, hi vaig trobar unes espelmes. El meu mes de Maria estava acabat. Els fusters, mumpare inclòs, feien la mitja veient-me amb tot aquell tràfec i moviment tan prop d’ells.
Massa comèdia religiosa no podia acabar bé mai. És que els nins sempre tenen el cap ple de curolles i quan en comencen una no l’acaben i van cap a l’altra. Per això un dia que havia enceses les espelmes d’aquell altar miraculós, no sé per què vaig pujar al pis i em vaig entretenir mirant les il•lustracions dels diaris d’aquella caixa enorme de la que vos parlava més amunt. Mentre les mirava em criden per dinar i quan érem a la fruita, sentim un crits espantosos que venien del carrer: “Foc!!! La fusteria de can Ros se cala foc!”. Els pares i jo pegam llongo de la cuina a la fusteria veient espantats com aquell mes de Maria estava tot encès i com moltes fustes de la botiga es cremaven violentament amenaçant destruir-ho tot. Resulta que havia oblidat les espelmes enceses i quan acabaren la cera va prendre tot l’altar i una part de la botiga que anava en camí de convertir-se en el desastre de l’any.
Aquella mena de monument religiós, l’havia aixecat ben adossat a les portes de llenya del nord del quarto del pares. Ja gran, i amb el títol de batxiller a la butxaca, encara recordava cada dia com aquella bona clapa negra de la llenya cremada de les dues portes eren els residus d’unes flames que havien posat en perill la casa, el negoci i la supervivència de la família.
Apagat el foc vaig quedar regirat a bastament com per no rebre cap renyada. Això ho comprengueren els pares, que es varen limitar a fer-me una reflexió amb seny de bístia vella. Però el conco en Jaume, que era força expressiu, no va poder pus i va exclamar: “Re mil de putes de mes de Maries!”. Tenia raó.