Era un carrer no gaire ample que llavors no devia tenir més d’una trentena de cases. Avui voldria pegar una repassada ràpida com un llamp a la vida i la gent d’aquell indret. Haurem de fer via i espigolar.
Can Baptista era el primer cantó a l’esquerra. Una casa llarga i prima on l’amo, que era molt religiós, va fer una coveta de pedres foradades en el corral per posar-hi la Mare de Déu de Lurdes. Dins un calaix del canterano, hi guardava la corona bona de sant Josep de la parròquia, que l’escolà major venia a cercar cada any quan s’acostava el 19 de març.
Just a davant, damunt el forn de can Pedacet, a una escaleta estreta i malambrosa, hi vivia un forner magre, sec i eixut de paraules, casat amb una argentina a la qual no vaig sentir mai un mot en mallorquí. Mumpare m’hi enviava perquè allà venien tabac d’estraperlo. Hi comprava unes pastilles que duien el nom de Jorge Ruso i que havia de dur ben estretes i amagades dins la butxaca.
A un altre cantó, a l’esquerra de la part alta, hi estava una família de molt bona gent que vaig apreciar sempre. Era la de l’amo de can Tem, que nomia Ramon i que cada divenres sant se llevava les sabates per passejar descalç el Crist de la Sang pels carrers de la vila dins la processó solemne d’aquell dia.
Veïnat seu, va esser en Bernat Peris, un gegant sempre alegre i festiu, inventor d’un anglès particular que només usava per acompanyar barques golondrines plenes de turistes que partien d’es port cap a Cabrera, Formentor i altres indrets de la costa, cantant acompanyat de la seva guitarra. Bé se demanaven, aquells estrangerons, de quina part de l’oest americà en Bernat havia tret aquell llenguatge que no aclarien.
A la mateixa part i a mitjan carrer, hi vivia don Toni Rigo. Encara el veig escrivint a la taula del menjador. La seva rima bucòlica i camperola, sempre plena de pagesetes que enamoraven pastors i mariners. De llenguatge senzill, delicat i bo d’entendre, els seus versos tenien per eixos el paisatge, les costums, l’encant i l’amor:
És vostra boca un confit,
són vostres dents perles fines,
vostra cara un ram florit,
tot perfumat i exquisit,
de flairoses englantines.
Tothom era feliç a les cançonetes de don Toni. Va esser l’exponent cultural que dignificava la barriada. Havia estat mestre de Calonge durant deu anys i visqué al nostre costat aquells temps de jubilat dins la postguerra amb companyia de la seva germana Catalina.Ca seva donava per una banda a la casa de dues germanes que tothom coneixia per ses ties Genasses. Varen convertir el seu corral en un jardí ple de flors i, cada mes de maig, jo hi anava i, de tant en tant, me tallaven un ram de roses i lliris per dur a les monges quan tenien armat el mes de Maria. A més, les feia contentes amb qualque senalla de flocs de la nostra fusteria, que deien que els anaven tan bé per començar foc.
A l’altre costat de la casa del poeta, hi va haver una funerària. Record que, una vegada que a Felanitx n’obriren una altra, degueren tenir por de la competència i varen repartir unes octavilles que deien que, si et mories abans de tres mesos, te regalaremos una bonita mortaja. Després hi vivia en Xisco Llucia, un pintor que emprava molta pintura, fred, callat, ajupit, cansat, una autèntica anima mea que caminava amb les mans dins les butxaques encara que fes calor. Sempre amb por d’estar malalt i de passar gana.
Davant ca nostra, era ca mumare, així que mumpare i mumare més veïnats no ho podien esser. Ell me va dir que, abans de casar-se, havia anat una mica perdut per una al•lota de més amunt, a la mateixa acera, que amb el temps va esser la mare d’en Toni Salero de ses rajoles.
Prop de ca nostra, sa madona Miquela, que quan s’enfadava amb s’homo era gros. Al punt que una vegada després de molts de crits, va agafar una corda i se va esmolar el coll fins que se va fer sang per fer creure a l’amo que s’havia volgut suïcidar. Mumare hi va haver d’anar a posar-li tintura de iode. De vegades organitzava balls per les seves filles amb un gramòfon d’aquells de gran trompa que se deien La voz de su amo. Els recordau?
Can Roca era a la mateixa part de ca nostra i la padrina hi venia a passar les vetlades amb les seves nétes acompanyades d’en Guillem Timoner, que en festejava una. També hi venia sa madona de can Muda, que va esser la gran amiga de mumare. Cada cop que anàvem en el cementeri, mumare me duia a la seva tomba a resar un parenostre per ella.
Alguna cosa més profunda que una simple amistat ens va unir sempre amb els del forn de can Pedacet. Quan mumpare moria llaurant vinya, el primer que va acudir al Molí d’en Galera va ser en Biel que el va agafar i el va posar dins el nostre carro per dur-lo a casa. Pocs mesos després jo partiria cap a Eivissa i des d’allà cridava al forn. Na Catalina anava, aviat, aviat, a cercar mumare que no havia telefonat mai i que només deia “Estàs bé?. Estàs bé...?” i no la treia d’allò. No en sabia de telefonar, mumareta! De cap manera.
Guardava pel final el record d’un deliciós matrimoni madrileny de casats de fresc, veïnats meus de pou amitger. Ella, na Josefina, agradosa i petitona; ell, en Juanito, malgrat el diminutiu que li dava ella, era un Gary Cooper, alt, ben plantat i elegantot. Feia d’àrbitre de futbol de tercera divisió i me convidava a anar amb ell els diumenges a conèixer pobles. Hi vaig anar fins que una vegada, a Santa Margalida, els locals varen perdre i ens esperaren a la sortida amb pedres i bastons. Era molt nin i me vaig assustar tant que no hi vaig voler tornar. Na Josefina, molt fenera, feia sostenidors a mida. Va tenir tant d’èxit que crec que totes les al•lotes del poble venien a fer-s’hi aquesta peça interior. El meu conco Jaume, que feia feina de fuster amb mumpare, ho explicava així: “No veis que en Juanito aquest les deu assetjar es sostenidors a totes i que en vénen tantes perquè les pegui quatre grapades...”. Eren uns bon veïnats... com tots. No en vaig tenir cap de dolent. En Tomeu de sa Bíblia, de can Barres, sempre llegia i explicava històries sagrades per on anava. Na Joana d’es Tauló, una espasa com a emblanquinadora. Els germans Salvà de can Mitjanit. En Jaume Estaca i els seus ferros artístics. A can Peraire, el periodista Andreu Manresa...
No hi puc ficar ningú més. He anat ràpid com una moto i sols han estat quatre pinzellades de la gent d’un carrer felanitxer com molts d’altres.
