Érem molt nins encara. Ell, en Sebastià, em guanyava de mig any o cosa així. El millor amic d’aquell temps amb qui sempre me trobava bé i tranquil. Els pares no ens deixaven anar a jugar pel carrer. Ell venia a ca nostra, can Ros. O jo anava a ca seva, just davant la botiga de ca n’Estaca.
A can Ros dinàvem sempre a la una en punt i a can Sebastià ho feien un poc més tard. Quan jo havia acabat, demanava si me’n podia anar a casa del meu amic. Mumpare em deia que sí, però advertia: “Si quan arribes veus que encara dinen no hi entris, que els nins no han de fer nosa”.Si en Sebastià em veia arribar venia cap a mi amb la darrera bocinada a la boca.
-Entra que ja hem acabat -me deia.
Encara no havíem començat a jugar quan la veu de sa mare ens interrompia:
-Heu de dur el dinar a la senyora –i ens allargava una senalleta on, davall d’un torcaboques net com les flors, hi havia una greixonera amb el primer plat. El segon, dins una palanganeta de pedra blanca cobert amb una tapadora d’alumini. Al fons, a un costat, la fruita. A l’altre costat, la clau de ferro de la casa de la senyora.
Aquella casa estava en el carrer de Santueri, just davant can Ramon, no gens lluny de can Sebastià. Sols havíem de passar el de Sant Nicolau i ja hi érem. Era com les altres, amb pocs mobles, neta i acollidora. La senyora ens esperava asseguda a un balancí no lluny del portal del corral. Cada cop que la veia sentia una gran admiració per aquella dona, que se passava el temps sempre tota sola, tancada amb clau per voluntat pròpia, asseguda i serena, vivint i repassant mil vegades la vida anterior i mai girada cap a un futur que no li podia oferir nous paisatges. Ho comprendreu perquè la senyora era cega. La llum, les formes i els colors l’havien deixada molts d’anys enrera. Res li regalava ja la vida més que els records o les carícies que el meu amiguet li feia seguit, seguit i que ella agraïa amb una tendresa infinita. No hi veia gens ni mica. Ni tan sols distingia la nit del dia.
Quan arribàvem, en Sebastià s’asseia damunt la seva falda i li donava mil besades al front i ella reia feliç i deia contenta: “Oh, quin ninet més foll!” i després demanava: “I el teu amic, que no ha vingut avui? Jo tocava tímidament una de les seves mans i deia: “Si, som aquí, senyora”.
He transcrit bé les frases perquè ella havia dit exactament foll i vingut i és que era catalana, viuda d’un militar important que si mal no record havia mort a Àfrica. En Sebastià me contà moltes històries del soldat però ara no les vos podria repetir perquè s’han dissoltes dins la boira dels anys. Sí que record a la perfecció una vara de llenya noble amb el puny i el cap de plata que l’amic treia d’un canterano i que era, sens dubte, la prova evident de l’alta graduació del militar.
La senyora dinava dins la cuina damunt una taula petita de fusta. La solíem mirar mentre menjava no fos que li caigués qualque cosa p’en terra. En Sebastià li pelava les pomes i les peres. Les taronges més fluixes, les volia pelar ella, sobretot si eren mandarines.
La senyora també volia escurar la greixonera i els plats que, un cop eixuts, col·locava amb esment dins la senalleta. Després s’asseia al corral on l’ombra era acollidora. Nosaltres ens posaven a jugar allà mateix per espai de més d’una hora. Ella ens escoltava. Si les mosques –n’hi havia tantes aquells anys!– s’acostaven a la seva cara, les hi arruixàvem. Mai per res del món no ens hauríem aprofitat de la seva desgràcia per fer-li una broma o l’altra. Aquella dona era sagrada per a nosaltres i la tractaven amb un esment i amb una gentilesa especials. La volíem protegir de tot quant la pogués perjudicar o fer-li el més petit dels mals. Arrimàvem a les parets les poques cadires que hi havia perquè no topàs amb elles quan feia quatre passes pel menjador i l’entrada. Pocs mobles i encara hi eren demés.
Faig memòria dels seus ulls morts. De cap manera no podies endevinar de quin color devien haver estat, tants d’anys duien apagats. No tenien cap color. Sols la veu, les mans i el lent caminar eren senyals clares de vida. Tenia els cabells blancs i llisos i els duia tallats a l’estil casolà, com els cabells de la gent pobra. Quina falta li feien a ella els rissos o les ones si els miralls d’aquella casa no servien absolutament de res.
Quan partíem, en Sebastià s’asseia de bell nou damunt els seus genolls i li tornava besar el front. La senyora deia cosa d’anar amb esment pel carrer i a mi “Adéu Tuniet!”.
Record com el vespre del dia que la vaig conèixer vaig pensar molt en ella dins el llit. En aquell temps jo era un nin dèbil i massa sensible. Posau que vaig fotre una bramada en tota... Mai vaig saber ni vaig demanar el seu nom. Per què ho havia de fer? Per nosaltres sempre seria la senyora.
