dijous, 14 d’agost del 2008
diumenge, 10 d’agost del 2008
En Tòfol
L’escola de les monges quedava molt a prop de ca meva. De ben menut ja hi acudia sense que ningú m’acompanyàs. M’havia d’aturar al cantó de can Truiol i mirar a la dreta i a l’esquerra per si venia cap cotxo o cap bístia. La sala o aula on anava amb sor X... era la primera que trobava quan entrava a la dreta perquè l’altre costat era la paret amitgera amb el veïnat. Totes les finestres daven al carrer i vora la pissarra es dissimulava una petita porta blanca que tenia accés a la capella del convent.
Allà, a ca ses monges, vaig conèixer en Tòfol. Quants d’anys tenia? Cinc o sis, no ho puc dir amb certesa. Jo també devia tenir aquella edat. Ell era un foraviler molt moreno. Més que jo. Pell, cabells i ulls més negres que els meus, que ja n’hi havia. Parlava poc i es portava bé. També jo feia bonda i venia cares les paraules. No érem com en Jaume d’es forn a qui sempre seguit havien de renyar per una cosa o per l’altra.
Aquell any, en Tòfol i jo vàrem ocupar cadires a la mateixa taula blanca. Estàrem junts tot el curs i això va ser una sort. En qüestió d’aprendre devíem ser un desastre tots dos perquè, mirau, una setmana ell era el darrer i l’altra ho era jo. Ens anaren tornant durant deu mesos que semblaren deu segles. Com que érem els darrers, ens tocava estar al darrera de tot, just on la porta d’entrada separava dos mobles plens de petits calaixos on tots els alumnes teníem un caramull d’útils de feina.
Els més espavilats i llests, i per suposat els més guapos, ocupaven les taules de la primera fila, just davant la monja que els dedicava tota mena d’atencions i elogis. Com que érem tan menuts, allò ens feia una mica d’enveja i no pensàvem que un d’ells era nebot d’una de les religioses de la comunitat. Record que tenia un reveixí i com la mestra li posava una agulla de ganxo perquè els seus cabells no es rebel·lessin. Casi cada dia es repetia aquella maternal cerimònia. Al seu costat, hi seia un fill d’un conegut industrial a qui la monja demanava sovint pels seus pares, a veure com els anava i si estaven bons.
Voleu saber per què, dins aquell panorama de desigualtats, en Tòfol i jo arribàrem a ser tan amics? Idò, ni més ni manco, perquè ens va tocar patir plegats. A ell no li anaven gens bé els comptes de restar i a mi era la cal·ligrafia la que em matava a picades. Tenia tan mala lletra que aquells quaderns meus no eren miradors. Un defecte em castigava per damunt tots els altres: no hi havia manera d’escriure la erra majúscula de Roig. Jesús, i que me va costar de molt, aquella lletra. Per què me vàreu dar, mumpare, un llinatge tan mal d’escriure? Les vegades que vaig haver de quedar assegut davant la plagueta el temps dels jocs! I de les dotze a la una! Aquella puta erra no tenia consol.
Un matí, mirant el que feia en Tòfol, em vaig espantar perquè el meu amiguet, esborrant i esborrant una resta que li sortia malament va fer un forat a la fulla. “La monja et renyarà” vaig advertir i ell va tornar vermell del retgiró que duia. Però heu de saber que jo, lluitant amb la punyetera erra, vaig fer una taca de tinta al meu escrit, tan grossa com un escarabat gros. Quan sor X... va veure els nostres desastres ens va penjar els quaderns a les respectives esquenes amb unes agulles tancadores i ens va fer passejar per les sales de les nines grans que se’n varen riure de nosaltres sense pietat i ens feren abaixar els ulls i tornar de mil colors a tots dos, que ens volíem fondre i desaparèixer. Anaven junts i ens daven la mà ben fort mentre aquelles feres bramulaven les seves rialles animades per la professora. Tan dintre de nosaltres ens varen ferir tals demostracions d’espant i de ridiculesa que, un cop al corredor, em vaig aferrar pel coll d’en Tòfol i ell del meu i abraçats així, ben fort, ens varen posar a plorar sense cap consol ni un. La monja ens va voler separar però no va poder. Ni ell ni jo volíem tornar al món que ens acabava de tractar d’aquella manera. La nostra unió era l’única defensa dins aquella mar tan brava.
A partir d’aquell fet, en Tòfol ha estat quelcom de molt important per mi. Sempre que l’he recordat, he sentit una tendra estimació molt especial fins al punt que quan, anys més tard, ens trobaven pel carrer ens abraçàvem fort i jo deia sempre als meus amics de la vila: “Vàrem patir plegats quan fórem els darrers a l’escola... Per això ens estimam tant”.
Ell va desaparèixer per tornar un bon pagès, mentre jo estudiava de mestre. A deu anys d’exercir l’ensenyança per aquí i per allà, em destinaren a Felanitx i heu de saber i pensar que un dia d’aquell primer setembre a la vila, varen tocar a la porta de la meva aula i, quan vaig obrir, em vaig trobar amb els ulls negres d’en Tòfol que duia de la mà un fillet tan morenet com ell i espavilat ferm. “La directora m’ha dit que, al meu fill Miquel, li toca venir amb tu...” Vaig ser feliç aquell horabaixa. “Aquí no hi ha primers ni darrers, Tòfol -li vaig dir- però està segur que si un dia, pel que sigui, em toca fer una fila o establir preferències qualsevols, el teu fill mai no serà el darrer. Això t’ho jur. Encara que m’hagin de denunciar per fer parts i quarts...”
No va ser necessari cometre cap exclusivisme. En Miquel era llest i valent i va seure sempre on va voler i va tenir els millors amics d’aquell curs. Els anys havien canviat l’escena i els personatges.
Mentre anava veient com el fill d’en Tòfol era feliç al meu costat, dins l’ànima, dins la meva per suposat, s’anava cicatritzant del tot una ferida oberta feia molts d’anys...
Si per casualitat em llegeixes, Tòfol, digués alguna cosa... que fa tant de temps que no xerram plegats, amic meu! De què fa, el teu Miquel? Telefona, tío!
Allà, a ca ses monges, vaig conèixer en Tòfol. Quants d’anys tenia? Cinc o sis, no ho puc dir amb certesa. Jo també devia tenir aquella edat. Ell era un foraviler molt moreno. Més que jo. Pell, cabells i ulls més negres que els meus, que ja n’hi havia. Parlava poc i es portava bé. També jo feia bonda i venia cares les paraules. No érem com en Jaume d’es forn a qui sempre seguit havien de renyar per una cosa o per l’altra.
Aquell any, en Tòfol i jo vàrem ocupar cadires a la mateixa taula blanca. Estàrem junts tot el curs i això va ser una sort. En qüestió d’aprendre devíem ser un desastre tots dos perquè, mirau, una setmana ell era el darrer i l’altra ho era jo. Ens anaren tornant durant deu mesos que semblaren deu segles. Com que érem els darrers, ens tocava estar al darrera de tot, just on la porta d’entrada separava dos mobles plens de petits calaixos on tots els alumnes teníem un caramull d’útils de feina.
Els més espavilats i llests, i per suposat els més guapos, ocupaven les taules de la primera fila, just davant la monja que els dedicava tota mena d’atencions i elogis. Com que érem tan menuts, allò ens feia una mica d’enveja i no pensàvem que un d’ells era nebot d’una de les religioses de la comunitat. Record que tenia un reveixí i com la mestra li posava una agulla de ganxo perquè els seus cabells no es rebel·lessin. Casi cada dia es repetia aquella maternal cerimònia. Al seu costat, hi seia un fill d’un conegut industrial a qui la monja demanava sovint pels seus pares, a veure com els anava i si estaven bons.
Voleu saber per què, dins aquell panorama de desigualtats, en Tòfol i jo arribàrem a ser tan amics? Idò, ni més ni manco, perquè ens va tocar patir plegats. A ell no li anaven gens bé els comptes de restar i a mi era la cal·ligrafia la que em matava a picades. Tenia tan mala lletra que aquells quaderns meus no eren miradors. Un defecte em castigava per damunt tots els altres: no hi havia manera d’escriure la erra majúscula de Roig. Jesús, i que me va costar de molt, aquella lletra. Per què me vàreu dar, mumpare, un llinatge tan mal d’escriure? Les vegades que vaig haver de quedar assegut davant la plagueta el temps dels jocs! I de les dotze a la una! Aquella puta erra no tenia consol.
Un matí, mirant el que feia en Tòfol, em vaig espantar perquè el meu amiguet, esborrant i esborrant una resta que li sortia malament va fer un forat a la fulla. “La monja et renyarà” vaig advertir i ell va tornar vermell del retgiró que duia. Però heu de saber que jo, lluitant amb la punyetera erra, vaig fer una taca de tinta al meu escrit, tan grossa com un escarabat gros. Quan sor X... va veure els nostres desastres ens va penjar els quaderns a les respectives esquenes amb unes agulles tancadores i ens va fer passejar per les sales de les nines grans que se’n varen riure de nosaltres sense pietat i ens feren abaixar els ulls i tornar de mil colors a tots dos, que ens volíem fondre i desaparèixer. Anaven junts i ens daven la mà ben fort mentre aquelles feres bramulaven les seves rialles animades per la professora. Tan dintre de nosaltres ens varen ferir tals demostracions d’espant i de ridiculesa que, un cop al corredor, em vaig aferrar pel coll d’en Tòfol i ell del meu i abraçats així, ben fort, ens varen posar a plorar sense cap consol ni un. La monja ens va voler separar però no va poder. Ni ell ni jo volíem tornar al món que ens acabava de tractar d’aquella manera. La nostra unió era l’única defensa dins aquella mar tan brava.
A partir d’aquell fet, en Tòfol ha estat quelcom de molt important per mi. Sempre que l’he recordat, he sentit una tendra estimació molt especial fins al punt que quan, anys més tard, ens trobaven pel carrer ens abraçàvem fort i jo deia sempre als meus amics de la vila: “Vàrem patir plegats quan fórem els darrers a l’escola... Per això ens estimam tant”.
Ell va desaparèixer per tornar un bon pagès, mentre jo estudiava de mestre. A deu anys d’exercir l’ensenyança per aquí i per allà, em destinaren a Felanitx i heu de saber i pensar que un dia d’aquell primer setembre a la vila, varen tocar a la porta de la meva aula i, quan vaig obrir, em vaig trobar amb els ulls negres d’en Tòfol que duia de la mà un fillet tan morenet com ell i espavilat ferm. “La directora m’ha dit que, al meu fill Miquel, li toca venir amb tu...” Vaig ser feliç aquell horabaixa. “Aquí no hi ha primers ni darrers, Tòfol -li vaig dir- però està segur que si un dia, pel que sigui, em toca fer una fila o establir preferències qualsevols, el teu fill mai no serà el darrer. Això t’ho jur. Encara que m’hagin de denunciar per fer parts i quarts...”
No va ser necessari cometre cap exclusivisme. En Miquel era llest i valent i va seure sempre on va voler i va tenir els millors amics d’aquell curs. Els anys havien canviat l’escena i els personatges.
Mentre anava veient com el fill d’en Tòfol era feliç al meu costat, dins l’ànima, dins la meva per suposat, s’anava cicatritzant del tot una ferida oberta feia molts d’anys...
Si per casualitat em llegeixes, Tòfol, digués alguna cosa... que fa tant de temps que no xerram plegats, amic meu! De què fa, el teu Miquel? Telefona, tío!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)