dijous, 31 de desembre del 2009
dilluns, 21 de desembre del 2009
dimecres, 9 de desembre del 2009
dijous, 3 de desembre del 2009
Hortènsia, Hortènsia!
El meu padri Toni va viure 96 anys.Sempre bo i feliç. Menys el darrer any quan ja havien mort tots els seus amics. Llavors si tenia ganes de partir. És trist veure partir els companys... però cal viure sense ells també. Encara que no es viu igual.
La mort de n'Hortènsia va ser un d'aquells cops que cal curar. Aquí ve el meu petit escrit d'aquells dies:
Com que els mestres d’escola ensenyam de dividir, ens pensam que tot ho podem xapar pel mig i anam fuits. El dilluns dia 7, jo mateix em volia fer dos trossos i no en vaig esser capaç. Per una part, el funeral de n’Hortènsia Vilaret a la parròquia de sant Miquel i per l’altra, el del pare de na Marosa, a la mateixa hora, a Muro. Com podia esser mai a Muro i a Felanitx al mateix temps? La màgia no és cosa meva i ho vaig haver d’arreglar enviant abraçades per telèfon i posant la veu més seriosa que mai per dir a la meva amiga de sa Graduada: “Em sap greu, Maria Rosa. Sé bé el que sents. Ten en compte que la gent que estimam, quan mor, no fuig, sinó que queda. Ells entren dins un i s’hi muden per sempre. Són com aquells llogaters que no hi ha manera de fer fora. Com ells, però més agradables perquè et cauen bé...”.
Els mestres fadrins i solitaris, com jo, estam una mica més tronats que els altres. Com que som poc dormidor, me podeu imaginar de bon matí, abans que apuntin les primeres clarors de l’alba, despert de tot dins el llit, amb el llumet del comodí encès, els ulls com uns salers i les mans damunt el tapament o darrera el clotell; desxondit, amb unes ganes de xerrar que me raspen la llengua. No hi ha ningú a menys de vint metres a la rodona i, si vull, puc parlar amb veu alta. Acostum a començar per saludar i donar les gràcies als tres que me varen fer: el fuster Ros, la seva dona i Aquell qui va decidir que tingués el nas gros i l’esperança llarga. A tots tres, els estim bastant i cada matí els cont coses. Bajanades de les meves i putades que em van passant. Xerrera punyetera que ha de sortir.
La matinada del dilluns, dia set, els vaig dir: “Avui no vull saber res de vosaltres perquè s’ha mort n’Hortènsia i li he de cantar les quaranta”. Com ho fan per renyar qualcú com ella, que ha estat una dona extraordinària que se va fer estimar sempre? Fou precís prendre’n consciència i vaig començar així:
Mira, Hortènsia, això són dues paraules i no et pensis que ara et vulgui dedicar una necrològica. Res més lluny. No en sé fer. Ni et pensis tampoc que véngui a tirar-te floretes. Ja te’n vaig tirar un dia i me va sortir el tir per la culata. T’ho contaré, que avui estic amb tu per això. Però primer et vull felicitar per haver passats més de noranta “tacos” aquí i per partir de cop en sec, sense sofrir ni badallar. Ja me diràs a on tenc d’anar a firmar perquè em passi com t’ha passat a tu. Collons i que n’has duita, de sort!
Ni tan sols resaré per tu i és que et coneixia bé i sé que no ho necessites. A més, no hi crec ni de lluny en els parenostres, ni en les parts de rosari, ni en res semblant. Oh, si te contava…! Ara, m’entendries. A mi me va més bé xerrar que és distret i que no fa son. I ara ho faig per renyar-te... entre cometes i a la meva manera, per suposat. T’he de dir quatre paraules ben dites que mereixeres encara que no t’ho pensassis mai. Que me’n vares fer una com un covo que no et perdonaré així com així. Va esser quan te vares jubilar. La direcció de l’escola me va encarregar el discurs de la festa. Més que discurs una quartilla que vaig llegir amb la meva veu de locutor de ràdio i que havia escrita posant-hi tot el sentiment i tota la sinceritat del món. Tant, que vaig deixar caure una llagrimeta damunt el paper quan la redactava. Deia aquell paper que havies estat una mestra exemplar, una catalana-felanitxera de primera, un model a imitar, una persona encantadora... i més coses “guais” de tu, totes les que vaig esser capaç de recordar. Acabada la festa, t’esperava... Volia que em fessis un petó, com deis per la teva terra, i que em diguessis que t’havia agradat allò meu. I saps com em vares tractar? Me vares dir, més cremada que un misto, que no havia tret cap enlloc, que tot allò no eren més que mentides per quedar bé i que havia d’haver dit la veritat. Quina veritat volies? Com putes podia dir que havies estat un trasto si valies el teu pes en or, tia? (Si no vols que et digui tia, et puc dir padrina perquè a mumare no la puc substituir.) Me va saber greu, et dic. Tant que em vaig proposar estar emprenyat i fer-te morros durant una temporada. En realitat va esser un dia i mig... Però t’ho volia retreure i ara me n’he alliberat. Així eres tu... Bona sense que ningú ho pogués dir.
Res més. Ja ho he amollat. Que et vagi bé. Si veus els meus pares, els fas el petó que em deus i quedarem cabals. Ah, i a vegades em pos a riure quan pens una cosa de tu. Resulta que el meu conco en Jaume tenia sal, el punyetero, i un dia, quan vaig partir cap a ca teva, li vaig dir “Me’n vaig a ca n’Hortènsia”. Saps què li va amollar? Idò va comentar: “Aquesta mestra, amb el nom que té, la deuen tenir dins un cossiol”.
A les hortènsies dels cossiols, sempre les mostren florides i precioses. Amb l’aspecte que deus tenir tu ara mateix... Qui t’ha coneguda i no t’ha estimat? Que alci la mà i li diré que va fuit.
La mort de n'Hortènsia va ser un d'aquells cops que cal curar. Aquí ve el meu petit escrit d'aquells dies:
Com que els mestres d’escola ensenyam de dividir, ens pensam que tot ho podem xapar pel mig i anam fuits. El dilluns dia 7, jo mateix em volia fer dos trossos i no en vaig esser capaç. Per una part, el funeral de n’Hortènsia Vilaret a la parròquia de sant Miquel i per l’altra, el del pare de na Marosa, a la mateixa hora, a Muro. Com podia esser mai a Muro i a Felanitx al mateix temps? La màgia no és cosa meva i ho vaig haver d’arreglar enviant abraçades per telèfon i posant la veu més seriosa que mai per dir a la meva amiga de sa Graduada: “Em sap greu, Maria Rosa. Sé bé el que sents. Ten en compte que la gent que estimam, quan mor, no fuig, sinó que queda. Ells entren dins un i s’hi muden per sempre. Són com aquells llogaters que no hi ha manera de fer fora. Com ells, però més agradables perquè et cauen bé...”.
Els mestres fadrins i solitaris, com jo, estam una mica més tronats que els altres. Com que som poc dormidor, me podeu imaginar de bon matí, abans que apuntin les primeres clarors de l’alba, despert de tot dins el llit, amb el llumet del comodí encès, els ulls com uns salers i les mans damunt el tapament o darrera el clotell; desxondit, amb unes ganes de xerrar que me raspen la llengua. No hi ha ningú a menys de vint metres a la rodona i, si vull, puc parlar amb veu alta. Acostum a començar per saludar i donar les gràcies als tres que me varen fer: el fuster Ros, la seva dona i Aquell qui va decidir que tingués el nas gros i l’esperança llarga. A tots tres, els estim bastant i cada matí els cont coses. Bajanades de les meves i putades que em van passant. Xerrera punyetera que ha de sortir.
La matinada del dilluns, dia set, els vaig dir: “Avui no vull saber res de vosaltres perquè s’ha mort n’Hortènsia i li he de cantar les quaranta”. Com ho fan per renyar qualcú com ella, que ha estat una dona extraordinària que se va fer estimar sempre? Fou precís prendre’n consciència i vaig començar així:
Mira, Hortènsia, això són dues paraules i no et pensis que ara et vulgui dedicar una necrològica. Res més lluny. No en sé fer. Ni et pensis tampoc que véngui a tirar-te floretes. Ja te’n vaig tirar un dia i me va sortir el tir per la culata. T’ho contaré, que avui estic amb tu per això. Però primer et vull felicitar per haver passats més de noranta “tacos” aquí i per partir de cop en sec, sense sofrir ni badallar. Ja me diràs a on tenc d’anar a firmar perquè em passi com t’ha passat a tu. Collons i que n’has duita, de sort!
Ni tan sols resaré per tu i és que et coneixia bé i sé que no ho necessites. A més, no hi crec ni de lluny en els parenostres, ni en les parts de rosari, ni en res semblant. Oh, si te contava…! Ara, m’entendries. A mi me va més bé xerrar que és distret i que no fa son. I ara ho faig per renyar-te... entre cometes i a la meva manera, per suposat. T’he de dir quatre paraules ben dites que mereixeres encara que no t’ho pensassis mai. Que me’n vares fer una com un covo que no et perdonaré així com així. Va esser quan te vares jubilar. La direcció de l’escola me va encarregar el discurs de la festa. Més que discurs una quartilla que vaig llegir amb la meva veu de locutor de ràdio i que havia escrita posant-hi tot el sentiment i tota la sinceritat del món. Tant, que vaig deixar caure una llagrimeta damunt el paper quan la redactava. Deia aquell paper que havies estat una mestra exemplar, una catalana-felanitxera de primera, un model a imitar, una persona encantadora... i més coses “guais” de tu, totes les que vaig esser capaç de recordar. Acabada la festa, t’esperava... Volia que em fessis un petó, com deis per la teva terra, i que em diguessis que t’havia agradat allò meu. I saps com em vares tractar? Me vares dir, més cremada que un misto, que no havia tret cap enlloc, que tot allò no eren més que mentides per quedar bé i que havia d’haver dit la veritat. Quina veritat volies? Com putes podia dir que havies estat un trasto si valies el teu pes en or, tia? (Si no vols que et digui tia, et puc dir padrina perquè a mumare no la puc substituir.) Me va saber greu, et dic. Tant que em vaig proposar estar emprenyat i fer-te morros durant una temporada. En realitat va esser un dia i mig... Però t’ho volia retreure i ara me n’he alliberat. Així eres tu... Bona sense que ningú ho pogués dir.
Res més. Ja ho he amollat. Que et vagi bé. Si veus els meus pares, els fas el petó que em deus i quedarem cabals. Ah, i a vegades em pos a riure quan pens una cosa de tu. Resulta que el meu conco en Jaume tenia sal, el punyetero, i un dia, quan vaig partir cap a ca teva, li vaig dir “Me’n vaig a ca n’Hortènsia”. Saps què li va amollar? Idò va comentar: “Aquesta mestra, amb el nom que té, la deuen tenir dins un cossiol”.
A les hortènsies dels cossiols, sempre les mostren florides i precioses. Amb l’aspecte que deus tenir tu ara mateix... Qui t’ha coneguda i no t’ha estimat? Que alci la mà i li diré que va fuit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)