diumenge, 25 d’abril del 2010
diumenge, 18 d’abril del 2010
dimarts, 13 d’abril del 2010
Figueres de moro
L’actual marxa del món ens ha duit una quantitat considerable de moros. Cada dia n’hi ha més. Al seu país ho passen malament i vénen aquí per sortir una mica de la misèria. Diverses xerrades amb mestres de distintes escoles mallorquines m’han fet veure que Felanitx és un dels nuclis que més n’ha rebuts. Mentre que les escoles de Santanyí, s’Arenal o Llucmajor, per dir-ne algunes, tenen un moret i mig o una moreta i mitja per cada cent mallorquins, aquí la proporció deu superar el tres per cent. No crec anar gaire errat.
No és que avui vulgui encaminar el meu escrit cap al fenomen de la immigració. Del que intentaré parlar és d’un aspecte concret del nostre paisatge foraviler. Mentre que la quantitat de moros augmenta tant com deia just ara, les figueres de moro, que pel seu nom i aspecte deuen procedir amb tota seguretat de terres àrabs, estan en camí de desaparèixer. Cada dia en veuen menys.
Fa quaranta anys o no tant que no hi havia caseta del camp, petita o grossa, per a la gent o per a les eines, habitable o no, que no tingués al seu costat un bon corral de figueres de moro.
Quan mon pare va deixar la fusteria per fer-se pagès vàrem arribar a tenir tres petites casetes d’eines, a uns vuitanta metres una de l’altra, totes amb el seu corral de figueres de moro. Dues casetes en tenien un a la dreta i un altre a l’esquerra. Mumare es va fer figuerolera i cada any engreixàvem mitja dotzena de porcs negres. Fou un canvi radical que vaig motivar jo mateix. Va esser culpa meva perquè havia tingut la cucurutxa i havia quedat més fluix i dèbil que no sé què. Tenia els pits mig esfondrats i poca talent ferm. Tot me feia oi. Els metges parlaren d’un bon canvi d’aires, que a foravila es respirava millor i que allà tot era més sà i més net. No ho varen haver de repetir gaire vegades. En uns mesos, els estalvis acumulats amb la feina de la fusteria serviren per adquirir unes quarterades de terra seca al Pou Nou, on de tant en tant la memòria m’hi tragina sense esforçar-se ni mica. I és que m’agrada tornar a aquelles terres encara que sols sigui amb el record i l’enyorança.
Eren un parell de tanques amb ametllers, figueres de cristià i garrovers. També amb els seus corrals de figueres de moro com vos contava. Les figues constituïen la base de l’alimentació dels porcs. Malgrat que jo pujàs tan magret i delicat, mumare no volia de cap de les maneres que em convertís en un nin peresós ni aviciat, i per això em cridava de bon matí i em feia collir tres o quatre poals de figues de moro. S’havien de collir de prest perquè amb la calentor del sol les espines volaven fàcilment quan tocaves les figues i n’arribaves a dur per tot el cos aferrades a la pell per la suor.
Teníem una màquina per capolar aquelles figues. Era una màquina de rodar a la qual calia aferrar-se sense vessa. A mumare, no li feia gens de por ni aquella ni qualsevol altra feina. Ho duia escrit a les mans, que s’enganxaven a les calces i als llençols de tants de talls i asprors com arribaven a tenir.
Figues de moro ben moltes i figues de cristià amb un poc d’aigua i unes bones grapades de farina d’ordi era sempre el menú quotidià dels nostres porcs, que pujaven grassos i lluents. D’ells sortirien les millors sobrassades i els millors camaiots. Un no comprèn que els moros s’hagin muntat la vida sense tastar la carn del porc ni els seus derivats. Putes de religions que limiten el viure de les persones i les sotmeten a proves i privacions totalment inútils i absurdes! La nostra també en té, de privacions semblants, i d’altres incongruències...
A Ciutat, els ciutadanons menjaven més pa amb oli que nosaltres, que li dàvem a les llonganisses i als botifarrons tant com volíem. També a Palma ho tenien malament per les figues de moro ja que allà, per devers el Born o la Rambla, no n’hi havia cap ni un, de corral amb figueres. Al conco En Francesc, que era el pare d’en Guillem Rosselló Bordoy, que fins fa poc ha estat el director del Museu de Mallorca, li agradaven amb delit les figues de moro i n’hi enviàvem un paner o dos cada temporada amb el tren. Un any, que va esser any de puces i n’hi havia pertot, va arribar una carta del conco amb una glosa escrita seva on deia que les nostres figues de moro els arribaren empuçades i que tot el carrer de Balmes de Palma gratava per culpa nostra. La queixa, en el seu cas personal, tenia força raó perquè a ell l’afectaven terriblement aquells animalets paràsits. Patia una mena d’al•lèrgia i el trajecte que cada puça feia damunt la seva pell quedava dibuixat com si l’haguessin repassat amb retoladors blaus i vermells. Quan es va posar nuu davant el mirall, va contemplar el seu cos tal com si d’un mapa de carreteres i de ferrocarrils s’hagués tractat.
Als al•lots, ens agradava molt anar a jugar a pirates o a conillons d’amagat dins les figueres de moro i es que els socots vells de la part baixa oferien laberints de mil formes i dificultats. Hi podies anar sense picar-te ja que les pues eren a la part de dalt, on les fulles es mostraven més verdes i on a l’estiu s’hi feien les figues. Els vespres de lluna, quan, de bracet amb mumare, anàvem a passar la vetlada al veïnat de mes prop, les formes i les ombres d’aquelles figueres eren imponents i m’arribaven a fer una mica de por. Els corrals de les figueres de moro foren els dormitoris de les gallines, que hi tenien els nierons. Devia esser pel fems que hi deixaven, que el julivert hi creixia tan bo com elles mateixes.
No vull acabar sense parlar d’en Joan, que era un jove pagès una mica tipus cowboy americà que va utilitzar les figueres de moro per una certa i concreta activitat recreativa. Ell contava com una vegada que va anar a una peladissa d’ametles a una possessió important, varen acabar amb una bona bauxa a base de mistela, resolis i ball d’aferrat. Era un temps en què una besada de cine al carrer hauria pogut crear problemes d’ordre públic. Tothom anava amb ganes d’aferrar-se i un ball d’aquells era una ocasió magnífica de fer-ho. Total, que el nostre cowboy es va passar un poquet amb la cosa d’estrènyer ballant i el seu estat anímc degué pujar un tant perquè l’al•lota que ballava amb ell se’n va témer, i quan es va atrevir a posar-li mà on ja vos podeu imaginar, va quedar tota sorpresa i va dir: “Uep! Això teu necessita matar”. Ell no va tornar vermell perquè va trobar tot d’una la resposta escaient: “Idò, saps que podríem fer? Anem dins les figueres de moro i el matarem...”. Li vaig comentar que, si amb tanta fosca com feia, no havia trobat altre lloc més idoni que les figueres de moro, i ell va replicar: “Calla, que ens va anar beníssim”.
He d’acabar i vull dir que me sap greu que les figueres de moro estiguin en perill d’extinció. No p’en Joan, que ja és pare i padrí amb tot orgull, sinó pel paisatge que es ressentirà tant sense aquelles. Com la mar se ressent per certs peixos i certes algues que s’acaben. Com el cel que, ja no troba voltors que hi dibuixin filigranes. Com la costa, que plora perquè les roques tornen parets de ciment. Com els pins, que, essent més pocs que abans, ja no troben caderneres. Com la vida de tants que enyoram la calma i l’aire d’aquells anys d’infantesa i de joventut...
No és que avui vulgui encaminar el meu escrit cap al fenomen de la immigració. Del que intentaré parlar és d’un aspecte concret del nostre paisatge foraviler. Mentre que la quantitat de moros augmenta tant com deia just ara, les figueres de moro, que pel seu nom i aspecte deuen procedir amb tota seguretat de terres àrabs, estan en camí de desaparèixer. Cada dia en veuen menys.
Fa quaranta anys o no tant que no hi havia caseta del camp, petita o grossa, per a la gent o per a les eines, habitable o no, que no tingués al seu costat un bon corral de figueres de moro.
Quan mon pare va deixar la fusteria per fer-se pagès vàrem arribar a tenir tres petites casetes d’eines, a uns vuitanta metres una de l’altra, totes amb el seu corral de figueres de moro. Dues casetes en tenien un a la dreta i un altre a l’esquerra. Mumare es va fer figuerolera i cada any engreixàvem mitja dotzena de porcs negres. Fou un canvi radical que vaig motivar jo mateix. Va esser culpa meva perquè havia tingut la cucurutxa i havia quedat més fluix i dèbil que no sé què. Tenia els pits mig esfondrats i poca talent ferm. Tot me feia oi. Els metges parlaren d’un bon canvi d’aires, que a foravila es respirava millor i que allà tot era més sà i més net. No ho varen haver de repetir gaire vegades. En uns mesos, els estalvis acumulats amb la feina de la fusteria serviren per adquirir unes quarterades de terra seca al Pou Nou, on de tant en tant la memòria m’hi tragina sense esforçar-se ni mica. I és que m’agrada tornar a aquelles terres encara que sols sigui amb el record i l’enyorança.
Eren un parell de tanques amb ametllers, figueres de cristià i garrovers. També amb els seus corrals de figueres de moro com vos contava. Les figues constituïen la base de l’alimentació dels porcs. Malgrat que jo pujàs tan magret i delicat, mumare no volia de cap de les maneres que em convertís en un nin peresós ni aviciat, i per això em cridava de bon matí i em feia collir tres o quatre poals de figues de moro. S’havien de collir de prest perquè amb la calentor del sol les espines volaven fàcilment quan tocaves les figues i n’arribaves a dur per tot el cos aferrades a la pell per la suor.
Teníem una màquina per capolar aquelles figues. Era una màquina de rodar a la qual calia aferrar-se sense vessa. A mumare, no li feia gens de por ni aquella ni qualsevol altra feina. Ho duia escrit a les mans, que s’enganxaven a les calces i als llençols de tants de talls i asprors com arribaven a tenir.
Figues de moro ben moltes i figues de cristià amb un poc d’aigua i unes bones grapades de farina d’ordi era sempre el menú quotidià dels nostres porcs, que pujaven grassos i lluents. D’ells sortirien les millors sobrassades i els millors camaiots. Un no comprèn que els moros s’hagin muntat la vida sense tastar la carn del porc ni els seus derivats. Putes de religions que limiten el viure de les persones i les sotmeten a proves i privacions totalment inútils i absurdes! La nostra també en té, de privacions semblants, i d’altres incongruències...
A Ciutat, els ciutadanons menjaven més pa amb oli que nosaltres, que li dàvem a les llonganisses i als botifarrons tant com volíem. També a Palma ho tenien malament per les figues de moro ja que allà, per devers el Born o la Rambla, no n’hi havia cap ni un, de corral amb figueres. Al conco En Francesc, que era el pare d’en Guillem Rosselló Bordoy, que fins fa poc ha estat el director del Museu de Mallorca, li agradaven amb delit les figues de moro i n’hi enviàvem un paner o dos cada temporada amb el tren. Un any, que va esser any de puces i n’hi havia pertot, va arribar una carta del conco amb una glosa escrita seva on deia que les nostres figues de moro els arribaren empuçades i que tot el carrer de Balmes de Palma gratava per culpa nostra. La queixa, en el seu cas personal, tenia força raó perquè a ell l’afectaven terriblement aquells animalets paràsits. Patia una mena d’al•lèrgia i el trajecte que cada puça feia damunt la seva pell quedava dibuixat com si l’haguessin repassat amb retoladors blaus i vermells. Quan es va posar nuu davant el mirall, va contemplar el seu cos tal com si d’un mapa de carreteres i de ferrocarrils s’hagués tractat.
Als al•lots, ens agradava molt anar a jugar a pirates o a conillons d’amagat dins les figueres de moro i es que els socots vells de la part baixa oferien laberints de mil formes i dificultats. Hi podies anar sense picar-te ja que les pues eren a la part de dalt, on les fulles es mostraven més verdes i on a l’estiu s’hi feien les figues. Els vespres de lluna, quan, de bracet amb mumare, anàvem a passar la vetlada al veïnat de mes prop, les formes i les ombres d’aquelles figueres eren imponents i m’arribaven a fer una mica de por. Els corrals de les figueres de moro foren els dormitoris de les gallines, que hi tenien els nierons. Devia esser pel fems que hi deixaven, que el julivert hi creixia tan bo com elles mateixes.
No vull acabar sense parlar d’en Joan, que era un jove pagès una mica tipus cowboy americà que va utilitzar les figueres de moro per una certa i concreta activitat recreativa. Ell contava com una vegada que va anar a una peladissa d’ametles a una possessió important, varen acabar amb una bona bauxa a base de mistela, resolis i ball d’aferrat. Era un temps en què una besada de cine al carrer hauria pogut crear problemes d’ordre públic. Tothom anava amb ganes d’aferrar-se i un ball d’aquells era una ocasió magnífica de fer-ho. Total, que el nostre cowboy es va passar un poquet amb la cosa d’estrènyer ballant i el seu estat anímc degué pujar un tant perquè l’al•lota que ballava amb ell se’n va témer, i quan es va atrevir a posar-li mà on ja vos podeu imaginar, va quedar tota sorpresa i va dir: “Uep! Això teu necessita matar”. Ell no va tornar vermell perquè va trobar tot d’una la resposta escaient: “Idò, saps que podríem fer? Anem dins les figueres de moro i el matarem...”. Li vaig comentar que, si amb tanta fosca com feia, no havia trobat altre lloc més idoni que les figueres de moro, i ell va replicar: “Calla, que ens va anar beníssim”.
He d’acabar i vull dir que me sap greu que les figueres de moro estiguin en perill d’extinció. No p’en Joan, que ja és pare i padrí amb tot orgull, sinó pel paisatge que es ressentirà tant sense aquelles. Com la mar se ressent per certs peixos i certes algues que s’acaben. Com el cel que, ja no troba voltors que hi dibuixin filigranes. Com la costa, que plora perquè les roques tornen parets de ciment. Com els pins, que, essent més pocs que abans, ja no troben caderneres. Com la vida de tants que enyoram la calma i l’aire d’aquells anys d’infantesa i de joventut...
dissabte, 10 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)