Apagades de llum

D’apagades de llum encara ara n’hi ha algunes, com d’avaries de cotxe i d’aixetes que degoten, d’ordinadors que es desbaraten, etc. Si una apagada de llum, en el temps que correm, dura algunes hores pot ocasionar pèrdues importants a les indústries i a nosaltres mateixos que fa uns mesos vàrem congelar tres llampugues i que quan teníem moltes carxofes i les vàrem arreglar i guardar pels aguisats i per les greixeres o pel berenar de les matances on van collonudament bé. Les apagades d’encara no fa un any a Barcelona i les de poc després a certs indrets de Mallorca semblaren catàstrofes i perjudicaren fort.
Altre temps, quan les geleres eren de serpentí i només refredaven i no conservaven quasi res, les apagades de llum estaven a l’ordre del dia i es produïen per qualsevol motiu. Per un vent fort, per un llamp devers Campos o Porreres, perquè un mul quan llaurava amb l’arada amb rodes havia tomat un pal de la companyia i havia deixat els fils per terra; o qui sap per quines altres coses... Per molts i variats motius s’apagava el llum a tota la vila. Hi havia apagades que, com ara, es produïen perquè els obrers treballaven a la xarxa elèctrica. La gent protestava justament d’aquelles deficiències i no era estrany que dels casinos sortís una onada sonora amb un clamorós “Visca Gesa!”.
Record com un diumenge que no hi va haver llum començarem a veure males cares per la vila i fou precisament l’horabaixa d’aquell dia quan el vicari Pou, a la plàtica de la seva missa va sorprendre als fidels dient “Cristo és sa llum, Cristo és sa llum...” per arribar a “... i avui no n’hi ha hagut de tot lo dia”. Ho va expressar així, sense concordança, quan volia dir llum, perquè de cristos tothom n’amollava a voler.
Els que per un motiu a l’altre anaven a Ciutat o els que telefonaven molt sovint sabien amb anticipació l’hora en que es produirien moltes de les apagades. Els meus pares quasi no sortien de casa on teníem la fusteria i per aquest motiu no ho sabien mai. Era jo el que, venint d’escola, solia dur-los la noticia de que es tallaria el corrent a tal hora o a tal altra. Calia tenir el quinqué, l’espelma o el llum de carbur ben apunt amb els mixtos al costat.
Un dia, mentre dinàvem, vaig dir: “Avui s’apagarà el llum a les set de l’horabaixa”. Ho havia sentit com ho xerraven dues dones que baixaven de comprar peix de la plaça. Però va resultar que a aquella hora el llum no se va apagar i jo em vaig sentir fracassat, mentider i poca cosa. Per això vaig acostar una cadira on hi havia el comptador de l’electricitat perquè de tan ninet com era no hi podia arribar. Vaig llevar la pedra de porcellana dels fusibles al temps que sentia la veu de mumpare que deia a mumare “Tenia raó en Toniet. Aquest punyetero ho sap tot”.
La putada va ser que en aquell moment me va caure aquella petita peça blanca i es va fer mil miques. Me volia fondre. Em va pegar por, pixera, tremolors i no sé quantes coses més que es traduïren en un empegueiment fora mida. No me demaneu com em vaig presentar davant els pares. Sé que em vaig fotre a bramar esperant qualque xisclet que no es va arribar a produir. Quan vaig poder vaig confessar la malifeta i em vaig tapar la cara amb les mans. Els pares es varen mirar un moment entre ells i en lloc d’arruixar-me com esperava, esclafiren a riure per acabar dient: “Venga, no ploris per això que mos has fet mil putades molt més grosses que aquesta.”
Els comptadors d’ara no tenen pedretes de porcellana pels fusibles. El diferencial bota per qualsevol pessigolla que poguem fer als elements del sistema elèctric de les cases d’avui.
Encara que no ho pogueu creure alguns talls de llum eren ben arribats, com quan hi havia d’haver tràfec d’estraperlo. O com aquelles delicioses i estimades apagades que es produïen de vetllada al port quan ballaven d’aferrat als terrats de can Marilla, de can Farineta, de can Rabassa, etc. Eren ocasions úniques per pegar quatre grapades ja que seguíem ballant encara que la música s’hagués interrompuda... Notàvem com els senyors de la casa, pujant l’escala, posaven bona veu com per avisar-nos: “No senten ni una mosca -deien- Fan tanta bonda que sembla que no hi ha ningú”. Però hi érem tots encara que enfeinats. Un cursillista amb l’escut d’Acció Catòlica al butxacó deia: “Seria convenient que demà féssim una passada pel confessionari...”. A les discoteques d’avui, també molt a les fosques perquè convé per graponejar, no hi van els pares a dir res. I si algú parlàs allà de confessions el prendrien pel tren de les dues.