Un escrit de fa uns anys

Els poetes
Em va bastar sortir al carrer i la festa de la poesia em fou servida. Tot un luxe que no sé si se repetirà perquè la tramuntana bufava fort ferm i tenc por que els poetes en sortissin escalivats i no vulguin tornar mai més a les barques del Riuetó, que hagueren de lluitar a cop de rem i de múscul per no sortir de l’endret davant el qual un públic més bé reduït hagué d’esperar dins la fosca i també dins el vent, més de mitja hora de tolerància que, a vint minuts per a les dotze de la nit, semblava que havia fuit dels rellotges per rebentar les paciències de tots els qui allà, silenciosament, esperàvem.
Els de Sargantana hi havien duit l’acústica i els focus que il·luminaren els protagonistes dins les embarcacions, on encara demanaven fanals o llanternes per poder donar lectura als seus versos amb la conveniència que calia.
La trobada que coment va tenir lloc fa quinze dies i vingué amb el títol de “Encontre de poetes de roca i sorra”. Anava dedicada a Blai Bonet, la mort del qual ens fa recordar i enyorar cada dia tantes coses. En Blai era el mestre, el més gran de tots. El darrer d’una generació inoblidable que els dels meus anys vàrem tenir la sort de sentir bategar. Set anys vaig fer feina a Santanyí i no puc dir les vegades que vaig anar a ca seva. Unes, per les ganes fortes que tenia de parlar amb ell i altres perquè m’hi enviaven alguns escriptors del nostre poble. Parlàrem d’en Jaume Oliver, d’en Tomeu de s’Impremta, d’en Joan Manresa, d’en Miquel Bauçà més que de cap altre, i d’en Miquel Barceló, que començava a posar ales per fer-se amunt, pintant o dibuixant, com contava en Biel Mesquida, patates amb cucs que en sortien pels forats que havien fet.
Miquel Morro presentava la trobada i començà amb la meravella de “Entre el coral i l’espiga”, una obra d’un lirisme total on podem trobar propostes tan captivadores com
Analitzau-me la veu
que al coll em neix un pinar.
Mirau si té blaus de mar
la meva paraula en creu.
Seguiren les veus d’un esbart de trobadors que juguen tan bé amb les paraules i els sentiments que un no creia mai que la llengua fos tan noble, tan senzilla i tan gran a la vegada.
Un del primers fou Antoni Bauçà, a qui Blai havia dedicat un deliciós article de premsa uns mesos abans de partir. Magnífica la intervenció d’Àngels Cardona i extraordinària de tot la de Narcís Comadira, qui, com jo mateix, se devia trobar a dues passes del lloc de l’encontre perquè, des de fa bastants d’anys, passa els estius a la part de sa Capella i no deixa cap oportunitat per dir que aquesta terra li agrada molt (amb tant com l’han malmenada, Narcís?).
Fou anunciat malament el nom del felanitxer Joan Manresa, que es va queixar d’això perquè, precisament aquí, fa massa vegades que en poc temps se dóna aquest fet. Té raó perquè sempre, i des de fa més de trenta anys, tot quant ha publicat, presentat o llegit ha anat amb els dos únics vocables que ell, intencionadament, vol fer servir com a senyals definitius d’identificació personal dins el món de la cultura. Cal respectar, pens, la seva voluntat i no crec ofendre’l gens ni mica demanant que se tengui en compte aquesta circumstància, precisament en el seu poble, que és l’únic que l’equivoca. Els seus tres poemes, composts de paraules nues, clares i crues, miraven sempre cap a un món per a nosaltres exòtic i per a ell tan quotidià com el pa amb oli.
Biel Mesquida és un dels meus autors, abocat avui cap a una novel·la que no pot fugir del tronc poètic que el fa genial i que no hauria de deixar, per molt que la narrativa llarga i regular el tempti un pic i un altre. Va entrar dins l’acte amb una queixa pel retrat a l’oli de Blai que hi havia recolzat a unes veles prodigioses. Supòs que el que va dir En Biel anava més per la ideologia de l’autor de la tela que per la seva discutible qualitat artística. Personalment vull afegir que un quadre de dimensions tan reduïdes feia un trist paper sobre la magnitud dels dos triangles blancs.
Jaume Santandreu ens recordà com, fa més de vint anys, la nostra llengua era galtejada a cada passa i acabà amb un parenostre dedicat a Blai Bonet en el qual fugí totalment de les cursileries religioses amb què hem estat equivocadament educats.
Cap al final, havíem de sentir la veu de l’amic santanyiner Antoni Vidal Ferrando, però els seus versos sortiren de la boca del presentador. On eres, Toni? Supòs que et trobes bé perquè encara no fa un mes que compartírem taula en el sopar-homenatge al nostre company Nofre Ballester, a Campos. O ets, per ventura, a fer el camí de Santiago amb na Sebastiana Rado i companyia? Com foren de belles les teves paraules encara que les digués un altre! Esper amb ganes l’aparició de la teva darrera novel·la tan justament guardonada.
Tants de poetes i tants de poemes no hi caben dins una sola nit. Aquest gènere és per paladejar, assaborir, pensar, estimar o odiar a poc a poc. Si no és així ens fuig i s’evapora.
Per acabar tornaré a Joan Manresa a qui vull dir: Deixares, amic meu, els teus poemes dins les aigües i ara estic apurat perquè no sé bé si em bastarà el temps per a mostrar de llegir els peixos i les sirenes d’aquest port.