És bo deixar constància de les petites coses simpàtiques que passen al nostre voltant.
Aquests dies els d’Ib3 són per aquí. Estan realitzant part d’una obra de ficció. Segons acaba de publicar la premsa es tracta d'una nova sèrie sobre la vida d'un sacerdot d'un poblet mariner i el seu entorn que s'emetrà a partir de mitjan setembre amb el títol de "Mossèn Capellà".
Fa dos dies varen dur una grua enorme y varen recórrer aquesta part del port fins a s’Algar. Ahir, una al.lota de la tele venia per les cases des Riuetó demanant que si quan avisassin voldríem tenir les persianes obertes. La façana i la plaça de l’església seran un escenari important de l’obra. No els va agradar l’interior i fan servir el d’una altra capella de ben lluny que es diu s’Esglaieta.
En Xisco Bracet és amic d’algú de l’equip tècnic o artístic i ho sap quasi tot. Amb ell varen reclutar alguns extres que traginaren a s’Esglaeita. Pel temps que havien perdut donaren 50 euros a cada un d’ells. Un d'aquests extres era n’Antònia, sa vídua d’en Negre. Quan va demanar de què he fer i li varen dir que de beata, va contestar:”Jo per 50 euros faig de puta, si voleu”.
A l’escena de l’interior de l’església hi ha el moment de la comunió. Ja sabem que quan el capellà la dona i diu “El cos de crist” toca contestar “Amén”. No devia haver combregat massa vegades un dels homes reclutats quan en lloc d’amén va dir: “Gràcies!”. Aquí el director va cridar “Corten... i digau-li a aquest homonet com ha de respondre”.
dijous, 20 d’agost del 2009
dilluns, 17 d’agost del 2009
Amor de soldat
No sé si actualment els soldats espanyols fan la mateixa mala olor de peus i de cuiro de les botes que feien aquells de la caserna de Felanitx on ara hi ha el col•legi públic. Record haver-hi anat en diverses ocasions. Una perquè un amic d’estudis hi tenia un cosí d’Almeria i l’altra perquè el quarter estava en festa i per aquell motiu tenien les portes obertes per mostrar les dependències amb algunes exposicions de treballs manuals dels militars, la majoria dels quals eren una mena de mocadors-cobretaules que se solien posar damunt algun moble a l’entrada de les cases o damunt la camilla on la gent hi feia escambrins.
Aquells cobretaules estaven teixits en una malla estreta amb proliferació de bolletes suaus i flonges que semblaven de seda però que, naturalment, no ho eren. Entre els molts de colors que els componien hi havia un domini absolut dels patriòtics grocs i vermells de la bandera espanyola.
El mateix teixit, acabat amb borles llargarudes als quatre cantons, servia també per posar a sobre porta-retrats que, amb aquella ornamenta tan especial, es penjaven a les parets. Porta-retrats que mostraven les fotografies d’algunes al•lotes felanitxeres que s’havien enamorat de soldats rasos o caporals de baixa graduació. Allà hi vaig trobar la imatge en blanc i negre, il•luminada a mà en tons vermells, sípia i cel, d’una amiga del meu barri que es deia Maria Antònia qui, tots els diumenges es passejava pel carrer Major de la vila sense desfer-se mai de la mà d’un extremeny de Badajoz, soldat de la caserna que duia el nom de Roberto Marcial. Bon nom per un militar.
Na Maria Antònia estava loca p’en Roberto perquè era un gegant espigat, elegant i musculós, de nas recte i celles molt poblades. A casa d’ella tenien un gramòfon d’aquells antics que ara sols trobaríem a alguna botiga d’antiguitats o pintats amb un canet als segells discogràfics de La voz de su amo amb una mena de trompa enorme per on sortien les veus d’embut de Jorge Negrete, d’Imperio Argetina, de Jorge Sepúlveda o d’Antonio Machín.
L’al•lota en si mateixa no oferia una imatge gaire agraciada que diguem, perquè era un mica malgarbada i un tant ordinària amén de xerrar pels colzes. Mai no havia tingut ni somiat cap pretendent, de forma que la relació amb Roberto Marcial era com un miracle que la feia somiar romanticismes a l’estil Greta Garbo.
El soldat va començar a anar a casa d’ella i amb un no res es va guanyar la simpatia i la confiança de tota la família de tal manera que, a les poques setmanes d’estar a Felanitx, hi dinava i sopava i a més li rentaven i planxaven la roba com si fos un fill. L’arribada del xicot va omplir d’alegria i d’esperances aquella família una mica mustia per culpa de la filla mig esguerrada que ara havia florit i tornat guapa.
Els diumenges horabaixa sonava el vell gramòfon i Jorge Sepúlveda cantava per l’immens pavelló d’aquella trompa vellutada allò tan romàntic de “El mar y tu que me habéis hecho llorar más de una vez en mi cruel soledad...”, mentre la casa s’omplia de soldats, amics d’en Roberto Marcial, que arribaven per ballar acompanyats d’altres tantes al•lotes felanitxeres, mal casadores com la mateixa Maria Antònia, que es posaven polvets rosa a les galtes, es pintaven els llavis color de magrana i es perfumaven els cabells d’ones suaus amb Maderas de Oriente que compraven a un homonet baix i magre a qui deien el cartero i que es passejava una vegada cada mes pels carrers del poble amb un maletí de fusta semblant a les capelletes de la Sagrada Família, on duia tot un assortit d’articles de perfumeria i de cosmètica.
El Roberto Marcial ballava molt aferrat amb na Maria Antònia i llepant-li una mica una orella li deia fluixet: “Cuando acabe esta puta mili, nos casamos”. Ella, quasi tremolant de felicitat, li posava les mans al cul i li estrenyia suament les anques amb tota la passió del món al temps que, de fons, J. Sepúlveda cantava la segona estrofa: “Os quiero tanto, tanto os quiero al mar y tu que me habeis hecho olvidar...”
Dos pams del mateix els devia passar, a les altres fadrines de la reunió. La història i les esperances de cadascuna d’elles, amb les variants corresponents, devia ser la mateixa per totes. Però tanta felicitat no sol ésser eterna. I va acabar quan els soldats d’aquella promoció es varen llicenciar. Quasi tots varen dir a les seves enamorades allò de “Mañana marcho a mi tierra y luego vengo con mis padres para que te conozcan”.
Encara els poden esperar. Tant en Roberto Marcial com els altres es varen evaporar per sempre, deixant les desconsolades felanitxeretes fetes un desastre, un pedaç brut cada una, plorant totes i estirant-se el muixell. Na Maria Antònia va fotre coça al tocadiscos de La voz de su amo i va plorar llarg temps de pena, de ràbia i de decepció. Va agafar un d’aquells grans mocadors-cobretaula que li havia regalat el Roberto i el va fer mil bocins. Igual sort va correr una capseta de fusta envernissada que deia “Todo por la Patria y por mi novia” cremant-se dins el foc de la cuina
No cal dir que aquells soldats havien tingut sort a Felanitx, on es passaren una bona mili sense haver de menjar quasi mai el ranxo ni els xuscos del quarter, asseguts sempre a la taula de famílies que ja no tornarien a trobar mai més.
Me pareix estar veient el nostre Roberto Marcial recolzat a la coberta del vaixell que el tornava a la Península. Pot ser estava fumant un Ideal mentre veia com Mallorca desapareixia a poc a poc dins la llunyania de la Mediterrània. Feia mig dia que havia treta la fotografia il•luminada de na Maria Antònia del seu porta-retrat de borles i colors... La va mirar altra vegada i més altre testimoni que el cel blau tot lluminós, la separà de les altres. No sabia bé el que es pescava quan murmurà: “El mar no te hará llorar, amada mia,... pero yo creo que si” i deixà caure la cartolina sobre les aigües que mogudes pels solcs que feia el vaixell l’enviaren de retorn a l’Illa.
Aquells cobretaules estaven teixits en una malla estreta amb proliferació de bolletes suaus i flonges que semblaven de seda però que, naturalment, no ho eren. Entre els molts de colors que els componien hi havia un domini absolut dels patriòtics grocs i vermells de la bandera espanyola.
El mateix teixit, acabat amb borles llargarudes als quatre cantons, servia també per posar a sobre porta-retrats que, amb aquella ornamenta tan especial, es penjaven a les parets. Porta-retrats que mostraven les fotografies d’algunes al•lotes felanitxeres que s’havien enamorat de soldats rasos o caporals de baixa graduació. Allà hi vaig trobar la imatge en blanc i negre, il•luminada a mà en tons vermells, sípia i cel, d’una amiga del meu barri que es deia Maria Antònia qui, tots els diumenges es passejava pel carrer Major de la vila sense desfer-se mai de la mà d’un extremeny de Badajoz, soldat de la caserna que duia el nom de Roberto Marcial. Bon nom per un militar.
Na Maria Antònia estava loca p’en Roberto perquè era un gegant espigat, elegant i musculós, de nas recte i celles molt poblades. A casa d’ella tenien un gramòfon d’aquells antics que ara sols trobaríem a alguna botiga d’antiguitats o pintats amb un canet als segells discogràfics de La voz de su amo amb una mena de trompa enorme per on sortien les veus d’embut de Jorge Negrete, d’Imperio Argetina, de Jorge Sepúlveda o d’Antonio Machín.
L’al•lota en si mateixa no oferia una imatge gaire agraciada que diguem, perquè era un mica malgarbada i un tant ordinària amén de xerrar pels colzes. Mai no havia tingut ni somiat cap pretendent, de forma que la relació amb Roberto Marcial era com un miracle que la feia somiar romanticismes a l’estil Greta Garbo.
El soldat va començar a anar a casa d’ella i amb un no res es va guanyar la simpatia i la confiança de tota la família de tal manera que, a les poques setmanes d’estar a Felanitx, hi dinava i sopava i a més li rentaven i planxaven la roba com si fos un fill. L’arribada del xicot va omplir d’alegria i d’esperances aquella família una mica mustia per culpa de la filla mig esguerrada que ara havia florit i tornat guapa.
Els diumenges horabaixa sonava el vell gramòfon i Jorge Sepúlveda cantava per l’immens pavelló d’aquella trompa vellutada allò tan romàntic de “El mar y tu que me habéis hecho llorar más de una vez en mi cruel soledad...”, mentre la casa s’omplia de soldats, amics d’en Roberto Marcial, que arribaven per ballar acompanyats d’altres tantes al•lotes felanitxeres, mal casadores com la mateixa Maria Antònia, que es posaven polvets rosa a les galtes, es pintaven els llavis color de magrana i es perfumaven els cabells d’ones suaus amb Maderas de Oriente que compraven a un homonet baix i magre a qui deien el cartero i que es passejava una vegada cada mes pels carrers del poble amb un maletí de fusta semblant a les capelletes de la Sagrada Família, on duia tot un assortit d’articles de perfumeria i de cosmètica.
El Roberto Marcial ballava molt aferrat amb na Maria Antònia i llepant-li una mica una orella li deia fluixet: “Cuando acabe esta puta mili, nos casamos”. Ella, quasi tremolant de felicitat, li posava les mans al cul i li estrenyia suament les anques amb tota la passió del món al temps que, de fons, J. Sepúlveda cantava la segona estrofa: “Os quiero tanto, tanto os quiero al mar y tu que me habeis hecho olvidar...”
Dos pams del mateix els devia passar, a les altres fadrines de la reunió. La història i les esperances de cadascuna d’elles, amb les variants corresponents, devia ser la mateixa per totes. Però tanta felicitat no sol ésser eterna. I va acabar quan els soldats d’aquella promoció es varen llicenciar. Quasi tots varen dir a les seves enamorades allò de “Mañana marcho a mi tierra y luego vengo con mis padres para que te conozcan”.
Encara els poden esperar. Tant en Roberto Marcial com els altres es varen evaporar per sempre, deixant les desconsolades felanitxeretes fetes un desastre, un pedaç brut cada una, plorant totes i estirant-se el muixell. Na Maria Antònia va fotre coça al tocadiscos de La voz de su amo i va plorar llarg temps de pena, de ràbia i de decepció. Va agafar un d’aquells grans mocadors-cobretaula que li havia regalat el Roberto i el va fer mil bocins. Igual sort va correr una capseta de fusta envernissada que deia “Todo por la Patria y por mi novia” cremant-se dins el foc de la cuina
No cal dir que aquells soldats havien tingut sort a Felanitx, on es passaren una bona mili sense haver de menjar quasi mai el ranxo ni els xuscos del quarter, asseguts sempre a la taula de famílies que ja no tornarien a trobar mai més.
Me pareix estar veient el nostre Roberto Marcial recolzat a la coberta del vaixell que el tornava a la Península. Pot ser estava fumant un Ideal mentre veia com Mallorca desapareixia a poc a poc dins la llunyania de la Mediterrània. Feia mig dia que havia treta la fotografia il•luminada de na Maria Antònia del seu porta-retrat de borles i colors... La va mirar altra vegada i més altre testimoni que el cel blau tot lluminós, la separà de les altres. No sabia bé el que es pescava quan murmurà: “El mar no te hará llorar, amada mia,... pero yo creo que si” i deixà caure la cartolina sobre les aigües que mogudes pels solcs que feia el vaixell l’enviaren de retorn a l’Illa.
dimecres, 12 d’agost del 2009
La bicicleta malmesa
Com que l'autor d'aquest blog no surt gaire a vegades sols poc contar el que passa prop de ca seva... Com aquest robatori-dolentia que li ha passat aquesta nit a la màquina de la fotografia que, de ben fermada com estava, li han fet un bon favor.
El Celler Cooperatiu de Felanitx l'any 1927
En Jaume me fa arribar aquest vídeo que forçat ha de tenir el seu lloc aquí. És un document interessantíssim sobre la vida tan activa que tenia es Celler aquells anys d’abans que nosaltres vinguéssim al món. A més, per si fos poc, al final veim el tren carregat de botes. Precisament aquests dies llegia que a l’agost de fa 100 anys, el nostre tren va matar un home a la mateixa estació quan feia marxa enrere.
dilluns, 10 d’agost del 2009
dilluns, 3 d’agost del 2009
El pare, el fill i el teulader
A vegades a Youtube podem trobar alguna petita perla sentimental com ho és aquest petit vídeo que, amb el títol de "What is that?", podem veure si anam, (i feim allò de copiar/pegar), a:
http://www.youtube.com/watch?v=BC0JOwouv1k
(Els subtítols en castellà apereixen petits a la part de dalt).
.
http://www.youtube.com/watch?v=BC0JOwouv1k
(Els subtítols en castellà apereixen petits a la part de dalt).
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)