Francisco Besos Expósito

Corrien els darrers anys de tants de jocs florals. Era el temps gloriós en què la tia Feliciana del meu amic Joan havia aconseguit el primer premi a un important concurs internacional de pixar enfora. Al carrer de Calafiguera, hi vivia un exemplar humà del sexe femení que duia per nom Benvinguda i, si és la meva família, en lloc de Benviguda li havíem d’haver dit Maltrobada. Amb nosaltres, almenys, va exercir despietadament la picaresca més típica des del jovenet de Tormes fins a Quevedo, passant per Moll Flanders, etc.
La meva padrina jove havia perdut dins el temps els seus bons anys i bona part de la claredat de cap que havien caracteritzat la seva joventut. Si d’al.lota era la bellesa que mostren les fotografies, de velleta havia deixat la carn i l’elegància per fer lloc a una magror seca i demacrada que vestia de mala manera una caramull d’ossos i d’articulacions maltractats per l’artrosi. Ella, que havia comprat una casa al Riuetó, on anà mil vegades a peu partint del carrer d’es Campet, on era ca seva, va acabar per fer, amb molta dificultat, els carrers que la separaven de ca nostra i del de Calafiguera. Allà s’havia fet amiga de xerrada de la tal Benvinguda, una perruquera que, com veureu més tard, la va deixar més plomada i escaldada que una gallina a punt de brou.
Vos estava dient com anaven de devaluats els gambals de la padrina. Na Benvinguda se va témer que aquell estat mental era força aprofitable i se va dedicar a fer plans per treure’n tot el fruit possible.
Ho sospitàrem tots els de la família el dia que la padrina ens va enflocar: “Si tot va bé, prest me casaré”. Ens vàrem mirar uns als altres. Ja vos he dit de la seva ruïna física. Posau-la sobre els seus setanta o vuitanta anys. “Na Benvinguda m’ha trobat un pretendent per Ciutat. No el conec ni sé si el coneixeré mai, però m’escriu unes cartes precioses.” Na Benvinguda havia triat el camí més fàcil, ja que la padrina no sabia llegir ni fer una o amb un tassó. “Sabeu què nom el meu pretendent? Idò nom Francisco Besos Expósito.” Vaja, vàrem pensar tots, amb aquests llinatges no l’ha triat de les set cases. Mal negoci! L’invent cobrava la forma que la polissona de Benvinguda li va voler dar.
La qüestió va esser que el tal imaginat Francisco Besos, al cap de pocs dies d’escriure les primeres cartes i dir “Amor mío, te quiero mucho, soy muy feliz pensando en ti...” i no sé quantes cursileries més d’aquestes, va començar a tenir ganes de menjar panades i cocarrois i la padrina se passava les hores dins la cuina fent aquelles menges que, un cop cuites, duia a la seva amiga perquè les fes arribar al seu estimat. Li agradaven tant aquells aliments que ella n’hi feia cada setmana.
Un dia mumare va anar a visitar la seva tia, o sigui la meva padrina jove. La va trobar tallant carn i verdures, preparant la remesa per enviar a Ciutat. Va mirar un poc com tenia la casa i els mobles i, quan va obrir les caixes i els canteranos, va veure com, dels llençols de fil, de les coixineres de randes i de les estovalles brodades, que tocava tenir-ne tantes i tan valuoses, no en quedava cap. De diners, ni una pesseta a casa ni a cap llibreta. No fou necessari investigar massa ni cridar la policia. Tot havia partit cap a Palma per deixar content en Francisco, qui, a una de les seves cartes, havia dit que se mudava de casa per preparar el niu per ells dos. Però ja podeu imaginar com Palma era tan prop aquells mesos, tan prop que es trobava al mateix carrer de Calafiguera.
La història va seguir els camins de la felicitat ja que un d’aquells dies la padrina ens va manifestar que na Benvinguda havia anat a la capital i l’havia casada per poders amb el seu estimat. Mai panades, cocarrois, robes de fil i diners estalviats havien tingut una recompensa tan venturosa.
Fins a la mort cregué la padrina en l’existència real del seu amor. Abans de finir va haver de guardar llit molt de temps per haver-se romput el ballador d’una anca en una esclat desafortunat i beneit. La record tots aquells mesos dins el llit com parlava tota sola i com, entre una llista llarga de putes i pestes que solia combinar amb un recitat de credos, salves i avemaries, parlava del seu Francisco Besos Expósito. Molts de dies, el seu nebot pujava a veure com se trobava i ara me ve al cap com una vegada, quan ella el va veure, va exclamar: “Francisquet, que has vengut?!
També record que se va posar per a morir un dia feiner mentre dinàvem i com mumare ens va dir que la padrina estava acabant i vaig veure com plorava i treia un quadre de Sant Miquel i com el va dur a la malalta, que el va besar. És que la nostra velleta nomia Miquela. Sé ben cert que un dia, quan jo la vegi dins l’eternitat de tots, em contarà com allà també ha estat esperant inútilment el seu Francisco Besos Expósito, que una pícara vinguda no sé d’on se va treure de la màniga com els màgics en treuen coloms.
No sé exactament quins temps abans de la mort de la padrina, na Benvinguda fou expulsada del poble per indesitjable. Però sí sé que el conco va anar a veure partir el tren per assegurar-se que la berganta partia de bon de veres.