Als quatre o cinc que, quan me topau pel carrer, me demanau quan tornaré escriure qualque bloc de notes més, i a N’Elionor, que rep el setmanari a Ciutat i me telefona repetint això mateix, vos vull dir que ara no escric perquè crec que ja he acabat els temes del passat i que els del present que me toquen de prop són pobres ferm. Com ho faig, idò? Mirau, aquí teniu una mostra del que escriuria si ho contiuàs fent. Res d’important, dues vaguetats desenfadades estil “mi diario” que vos entraran per un forat i vos sortiran per l’altre sense pena ni glòria. Si és que amb això vos conformau és que teniu la màniga ben ampla i vos ho posaré a bon preu.
Els matins dels dijous, per fugir de les dones que fan net en el meu pis, me’n vaig moltes vegades a Ciutat i altres poques al banc, a veure qualque amic de la vila o als hipers a comprar queviures com pernils, formatges, fruita, llet, oli... articles per la casa com lleixiuet, salfumant, sabó per la rentadora o paper higiènic. De paper higiènic i dels hipers vull parlar en primer lloc i crec que ho puc fer, ara que els hipers són molts, perquè una vegada que vaig voler parlar malament de la funerària, en Tomeu no va voler publicar l’escrit perquè només n’hi havia una de funerària i la crítica era massa tallant i directa. Bé, el cas és que vos vull donar un consell i és que quan, als hipers, pagueu el vostre tiquet de compra el repasseu ja que no fa gaire que me varen facturar dos paquets grossos de paper higiènic de 5 euros quan només n’havia comprat un. Me vaig donar compte a ca nostra i al cap de poc temps vaig tornar a l’establiment amb el tiquet. L’encarregada principal me va dir “Seguramente que la culpa es nuestra, pero no devolvemos el dinero, señor”. Ja m’ho pensava que no el me tornarien però, per 5 euros, li vaig poder dir que “Esto es un robo”. Ella, primer va fer cara de llampuga dient “Lo siento” i després va girar el cul significant que me fes sa punyeta i se’n va anar per una porta especial.
No crec que això de posar-te més coses de les reals al tiquet de compra sigui perquè les caixeres remin a favor de l’empresa, però el cert és que mai s’equivoquen a favor teu. Hi ha vegades que tenen una xerrera desfeta i es distreuen entre elles parlant la d’un caixer amb la d’un altre amb veu alta mentre despatxen. Ahir mateix, la que m’atenia a mi, deia a la de la caixa del costat “¿Viste ayer cómo le contestó Belén Esteban al señor aquel del jersey azul?”. Davant diàlegs tan filosòfics un no sap què ha de dir però alerta, ninetes, que si me tornau fotre hauré de venir amb un notari.
Fins aquí sobre els dijous que qued a Felanitx. Per dir alguna cosa dels altres dijous, quan vaig a Ciutat, vos puc contar que sempre aprofit per veure qualque exposició de pintura, per comprar llibres, per fer carrers de la part antiga, etc. Ahir, d’una llista que duia de sis llibres, no en vaig trobar cap. A Llibres Mallorca me regalaren el seu calendari del nou any, que des de sempre el cuiden amb certa dignitat literària.
La que més me va quedar dins el cap va esser una imatge real com la vida mateixa, d’aquests dies en què els fumadors són els protagonistes. Quina estampa, amics meus, la de la terrassa, ampla i extensa del bar Bosc, al cap d’es Born, amb totes aquelles estufes damunt l’acera perquè els viciosos del tabac no s’enredassin allà defora. El dia era gris i fred i estaven tots arrufadets i encollits. Les nombroses estufes amb la flama alta i brillant semblaven les torxes d’una processó quan està aturada fent un recés. O els cirials d’una casa santa trista i depriment. Cap rialla entre aquells fumadors i fumadores que, reposant el cap als respatlers de les cadires, estaven envoltats d’un núvol de fum que s’anava diluint dins l’aire humit de les onze. Si hagués duit la meva càmera de fotos hauria enregistrat, sens dubte, una bona imatge per l’arxiu. Vint o trenta persones callant i fumant davall lones obscures que les protegien només a mitges de la brusquina del moment. Un vellet amb el ulls clucs i el puret a la boca. Una al·lota, ja no tan nina, mirant com la seva cigarreta aguantava, encara, dos dit de cenra fent equilibris per no caure. Un representant de matalassos mig constipat amb dues gotes que tímidament li volien fugir del nas. Una senyora, ben paneta ella, carregada de polseres i collars amb els dits grocs com el color mig esmorteït pel fred de l’or de les joies. I aquell jovenet, a la part més allunyada del bar, casi tocant els cotxes que passaven pel carrer, allargat damunt dues cadires, posant els llavis com si volgués besar el cel i fent calamars a la romana de fum que anaven creixent i desapareixien amb la brisa humida i gelada...
Quina estampa, vos deia, la de tots aquets humans que les lleis de fa dos dies han convertit, de qualque manera, en marginats socials i que, asseguts a la millor terrassa del centre de Ciutat, semblava que feien el noviciat per entrar a Caubet. Quins hiverns més cruels vos queden, amics meus.
Benvinguda mil vegades aquesta llei antitabac que les vos fa passar tan putes. No sé com vos podríem ajudar a somriure... I si és que no ho voleu deixar i vos estimau més fer les cares tan llargues, és cosa vostra. Però, creis-me, acceptau que vos donin la mà per deixar-ho. El fred no és perillós, el tabac sí. Pel fred, les estufes o Canàries. Pel tabac, vosaltres mateixos.
