dissabte, 20 de març del 2010
dimarts, 16 de març del 2010
Na Maria a la premsa.
Les pàgines d'esports de DIARIO DE MALLORCA publicaven ahir una fotografia de les proves d'atletisme del passat dissabte on apareix la meva nebodeta Maria a qui veim volant sobre les tanques.
dissabte, 13 de març del 2010
La fusteria
Can Ros era ca nostra, un conventual construït i distribuït sense gaire gust perquè eren dues cases en una. A la part de davant es trobava la portassa que havia estat lloc de vi perquè encara hi quedaven tres cups, on degué fermentar el suc del raïm durant molts d’anys: dos davall terra i un a dalt tancat per una petita i pesada porta metàl•lica ja rovellada i rígida a causa d’anys i més anys d’inactivitat on, més tard, hi guardaríem les garroves pel mul i per la somera. Després venia la cambra dels meus pares i finalment el taller dels fusters que era el centre de més activitat d’aquell lloc. No sé per què però, a la fusteria, li dèiem la botiga i quan jo anava a casa dels cosins sempre era per ells en Toni de sa botiga.
La botiga era ampla i llarga amb quatre bancs de fuster d’aquells tan pesats que no es podien moure si no eren alçats per tres o quatre persones forçudes. Un pel meu pare, un altre pel seu germà, el conco en Jaume, el tercer p’en Pere Bassa, que més tard s’establiria pel seu compte, igual que en Damià Duran, que ocupava el darrer banc. A un racó hi havia un petit escriptori tancat de vidres plens de pols amb els dietaris on mumpare apuntava els detalls de les feines del taller per després poder fer les factures corresponents. Quan, ja de gran, fullejava jo aquells volums, em dava compte de com escrivia de malament el meu progenitor i de com li devia haver costat redactar tot allò ple de faltes. Aquelles faltes feien em mi l’efecte contrari al que diuen sobre tots aquells que escriuen malament, que són uns caps buits i que sé jo que més. Mumpare no era un cap buit. El que passava és que havia nascut a casa pobra i a més tenia madastra, de qui mai va parlar malament tot i que aquella dona no li feia gens els entorns. La dida i el didot foren els seus grans amors. Un pic mai en tota la vida el vaig veure plorar i va esser el dia en què va morir el didot. Contava que de nin fugia de ca seva i se n’anava a escalfar-se a casa del didot, qui, vora el foc, l’asseia damunt els genolls i li feia menjar pa amb talec torrat quan a la botiga sols podia esperar qualque tros de pa rostit amb dues figues seques o un poc de saïm amb sal i qualque closclada. Dins aquelles llàstimes el junyiren ben prest a un banc de fuster en lloc de deixar-lo estudiar i per això aquells dietaris plens de faltes que sempre vaig fullejar amb un gran respecte com si de la biografia d’un rei es tractàs... En realitat allà, d’alguna manera, hi havia el testimoni d’un home bo i honrat que me mereixia tota la meva admiració.
Darrera la botiga, un pati encimentat amb un pou amitger seguit d’una porxada davall la qual teníem molts de taulons, material primari de la feina. Després encara s’hi trobava un corral amb una soll, gàbies de conills, el colomer i una figuera martinenca, que pujava bona i esvelta pel fems que les gallines hi posaven dia a dia.
Me trobava bé allà jugant tan ample, damunt els taulons, dins la portassa o a la part de dalt de la casa, on dormíem el meu germà i jo i on hi havia, anant cap el terrat, el quarto de la xulla i el dels graners amb una caixa gran plena de diaris vells que utilitzaven a la fusteria per quan, amb aigua cuita, havien d’ajuntar fustes o amb xapes primes de més categoria, que acabarien lluentes amb el vernís corresponent a base de molt de joc de puny i de paciència.
Sé que aquells anys feia la col•lecció de programes de cine i en tenia dues capses de sabates plenes. Quan n’hi havia de repetits en penjava qualcun a un petit lloc cobert però no tancat del corral on els fusters anaven a orinar. Així aprofitaven la pixarada per aprendre que Sabú era el principal intèrpret de “El libro de la selva”, que Ava Gardner era “La condesa descalza” i que Bette Davis era “La loba”. La cosa del cinema ja en picava de tan nin i quan, més tard, provaria d’escriure les primeres retxes pel setmanari “Felanitx” ho faria comentant algunes d’aquelles inefables pel•lícules que en Domigo d’es Teatro deia que eren les millors del món. En Nicolau Llaneres, que avui cura preocupacions, va arribar a dir que les meves crítiques eren millors que les de “La Vanguardia”... Quasi res, Colau!
No ens desviem de l’època aquella dels programes. Jo era tan nin que m’ho creia tot i el que em contaven les monges era dogma de fe i mirau que me’n varen fer creure de bajanades! Bajanades que també creien elles, per suposat, mogudes per uns directors espirituals que predicaven les excel•lències de la puresa, del Bonjejuset de Praga, de santa Maria Goretti, que va preferir morir a ganivetades que no que la fessin una desgraciada en el sentit més usual d’aquesta expressió mallorquina que no aquí, però sí en el cas de moltes dones vol dir satisfeta, de la meditació, de l’àngelus... i d’un llarg rosari més. I quan arribava el mes de maig, que era el mes de Maria, el fervor espiritual floria al mateix temps que els jardins, que els balcons i que tot foravila. Fou llavors que les monges me digueren que seria bo que a ca nostra fes el meu propi altar coronat amb una estampa de la Mare de Déu de Lourdes que em regalaren amb aquella intenció. I jo, tot innocent, me’n vaig dins la fusteria, vaig moure unes barres i llistons i vaig fer lloc per muntar-hi el ditxós mes de Maria de les monges. Dos banquets amb una post a damunt i mitja dotzena de caps de taulons fent escala. A dalt l’estampa de la Mare, que, amb una mena de raigs làser que li sortien de per tot el cos, omplia el taller de gràcia divina i d’amor espiritual. Hi mancaven les flors que vendrien de ca ses ties Genasses, dues velles del carrer a les quals tot l’any regalava flocs de fusta de la botiga per començar foc. Dins la cambra del padrí, hi vaig trobar unes espelmes. El meu mes de Maria estava acabat. Els fusters, mumpare inclòs, feien la mitja veient-me amb tot aquell tràfec i moviment tan prop d’ells.
Massa comèdia religiosa no podia acabar bé mai. És que els nins sempre tenen el cap ple de curolles i quan en comencen una no l’acaben i van cap a l’altra. Per això un dia que havia enceses les espelmes d’aquell altar miraculós, no sé per què vaig pujar al pis i em vaig entretenir mirant les il•lustracions dels diaris d’aquella caixa enorme de la que vos parlava més amunt. Mentre les mirava em criden per dinar i quan érem a la fruita, sentim un crits espantosos que venien del carrer: “Foc!!! La fusteria de can Ros se cala foc!”. Els pares i jo pegam llongo de la cuina a la fusteria veient espantats com aquell mes de Maria estava tot encès i com moltes fustes de la botiga es cremaven violentament amenaçant destruir-ho tot. Resulta que havia oblidat les espelmes enceses i quan acabaren la cera va prendre tot l’altar i una part de la botiga que anava en camí de convertir-se en el desastre de l’any.
Aquella mena de monument religiós, l’havia aixecat ben adossat a les portes de llenya del nord del quarto del pares. Ja gran, i amb el títol de batxiller a la butxaca, encara recordava cada dia com aquella bona clapa negra de la llenya cremada de les dues portes eren els residus d’unes flames que havien posat en perill la casa, el negoci i la supervivència de la família.
Apagat el foc vaig quedar regirat a bastament com per no rebre cap renyada. Això ho comprengueren els pares, que es varen limitar a fer-me una reflexió amb seny de bístia vella. Però el conco en Jaume, que era força expressiu, no va poder pus i va exclamar: “Re mil de putes de mes de Maries!”. Tenia raó.
La botiga era ampla i llarga amb quatre bancs de fuster d’aquells tan pesats que no es podien moure si no eren alçats per tres o quatre persones forçudes. Un pel meu pare, un altre pel seu germà, el conco en Jaume, el tercer p’en Pere Bassa, que més tard s’establiria pel seu compte, igual que en Damià Duran, que ocupava el darrer banc. A un racó hi havia un petit escriptori tancat de vidres plens de pols amb els dietaris on mumpare apuntava els detalls de les feines del taller per després poder fer les factures corresponents. Quan, ja de gran, fullejava jo aquells volums, em dava compte de com escrivia de malament el meu progenitor i de com li devia haver costat redactar tot allò ple de faltes. Aquelles faltes feien em mi l’efecte contrari al que diuen sobre tots aquells que escriuen malament, que són uns caps buits i que sé jo que més. Mumpare no era un cap buit. El que passava és que havia nascut a casa pobra i a més tenia madastra, de qui mai va parlar malament tot i que aquella dona no li feia gens els entorns. La dida i el didot foren els seus grans amors. Un pic mai en tota la vida el vaig veure plorar i va esser el dia en què va morir el didot. Contava que de nin fugia de ca seva i se n’anava a escalfar-se a casa del didot, qui, vora el foc, l’asseia damunt els genolls i li feia menjar pa amb talec torrat quan a la botiga sols podia esperar qualque tros de pa rostit amb dues figues seques o un poc de saïm amb sal i qualque closclada. Dins aquelles llàstimes el junyiren ben prest a un banc de fuster en lloc de deixar-lo estudiar i per això aquells dietaris plens de faltes que sempre vaig fullejar amb un gran respecte com si de la biografia d’un rei es tractàs... En realitat allà, d’alguna manera, hi havia el testimoni d’un home bo i honrat que me mereixia tota la meva admiració.
Darrera la botiga, un pati encimentat amb un pou amitger seguit d’una porxada davall la qual teníem molts de taulons, material primari de la feina. Després encara s’hi trobava un corral amb una soll, gàbies de conills, el colomer i una figuera martinenca, que pujava bona i esvelta pel fems que les gallines hi posaven dia a dia.
Me trobava bé allà jugant tan ample, damunt els taulons, dins la portassa o a la part de dalt de la casa, on dormíem el meu germà i jo i on hi havia, anant cap el terrat, el quarto de la xulla i el dels graners amb una caixa gran plena de diaris vells que utilitzaven a la fusteria per quan, amb aigua cuita, havien d’ajuntar fustes o amb xapes primes de més categoria, que acabarien lluentes amb el vernís corresponent a base de molt de joc de puny i de paciència.
Sé que aquells anys feia la col•lecció de programes de cine i en tenia dues capses de sabates plenes. Quan n’hi havia de repetits en penjava qualcun a un petit lloc cobert però no tancat del corral on els fusters anaven a orinar. Així aprofitaven la pixarada per aprendre que Sabú era el principal intèrpret de “El libro de la selva”, que Ava Gardner era “La condesa descalza” i que Bette Davis era “La loba”. La cosa del cinema ja en picava de tan nin i quan, més tard, provaria d’escriure les primeres retxes pel setmanari “Felanitx” ho faria comentant algunes d’aquelles inefables pel•lícules que en Domigo d’es Teatro deia que eren les millors del món. En Nicolau Llaneres, que avui cura preocupacions, va arribar a dir que les meves crítiques eren millors que les de “La Vanguardia”... Quasi res, Colau!
No ens desviem de l’època aquella dels programes. Jo era tan nin que m’ho creia tot i el que em contaven les monges era dogma de fe i mirau que me’n varen fer creure de bajanades! Bajanades que també creien elles, per suposat, mogudes per uns directors espirituals que predicaven les excel•lències de la puresa, del Bonjejuset de Praga, de santa Maria Goretti, que va preferir morir a ganivetades que no que la fessin una desgraciada en el sentit més usual d’aquesta expressió mallorquina que no aquí, però sí en el cas de moltes dones vol dir satisfeta, de la meditació, de l’àngelus... i d’un llarg rosari més. I quan arribava el mes de maig, que era el mes de Maria, el fervor espiritual floria al mateix temps que els jardins, que els balcons i que tot foravila. Fou llavors que les monges me digueren que seria bo que a ca nostra fes el meu propi altar coronat amb una estampa de la Mare de Déu de Lourdes que em regalaren amb aquella intenció. I jo, tot innocent, me’n vaig dins la fusteria, vaig moure unes barres i llistons i vaig fer lloc per muntar-hi el ditxós mes de Maria de les monges. Dos banquets amb una post a damunt i mitja dotzena de caps de taulons fent escala. A dalt l’estampa de la Mare, que, amb una mena de raigs làser que li sortien de per tot el cos, omplia el taller de gràcia divina i d’amor espiritual. Hi mancaven les flors que vendrien de ca ses ties Genasses, dues velles del carrer a les quals tot l’any regalava flocs de fusta de la botiga per començar foc. Dins la cambra del padrí, hi vaig trobar unes espelmes. El meu mes de Maria estava acabat. Els fusters, mumpare inclòs, feien la mitja veient-me amb tot aquell tràfec i moviment tan prop d’ells.
Massa comèdia religiosa no podia acabar bé mai. És que els nins sempre tenen el cap ple de curolles i quan en comencen una no l’acaben i van cap a l’altra. Per això un dia que havia enceses les espelmes d’aquell altar miraculós, no sé per què vaig pujar al pis i em vaig entretenir mirant les il•lustracions dels diaris d’aquella caixa enorme de la que vos parlava més amunt. Mentre les mirava em criden per dinar i quan érem a la fruita, sentim un crits espantosos que venien del carrer: “Foc!!! La fusteria de can Ros se cala foc!”. Els pares i jo pegam llongo de la cuina a la fusteria veient espantats com aquell mes de Maria estava tot encès i com moltes fustes de la botiga es cremaven violentament amenaçant destruir-ho tot. Resulta que havia oblidat les espelmes enceses i quan acabaren la cera va prendre tot l’altar i una part de la botiga que anava en camí de convertir-se en el desastre de l’any.
Aquella mena de monument religiós, l’havia aixecat ben adossat a les portes de llenya del nord del quarto del pares. Ja gran, i amb el títol de batxiller a la butxaca, encara recordava cada dia com aquella bona clapa negra de la llenya cremada de les dues portes eren els residus d’unes flames que havien posat en perill la casa, el negoci i la supervivència de la família.
Apagat el foc vaig quedar regirat a bastament com per no rebre cap renyada. Això ho comprengueren els pares, que es varen limitar a fer-me una reflexió amb seny de bístia vella. Però el conco en Jaume, que era força expressiu, no va poder pus i va exclamar: “Re mil de putes de mes de Maries!”. Tenia raó.
dimecres, 3 de març del 2010
dilluns, 1 de març del 2010
dissabte, 27 de febrer del 2010
D'en Tomeu Balutxo
Del "dBalears"
Bartomeu Mestre 'Balutxo':
És un home creatiu, pensador, sempre compromès amb la literatura, l'art escènic (va tenir una breu etapa d'actor), la política(PSM i ERC) i lligat també amb l'acció social de Sa Nostra. És un "reserva felanitxera del 1952", que de menut ja aprèn l'amor per la terra al si de la família; llavors es va configurant com un republicà sense pèls a la llengua i avui dia es troba en les més acarnissades trinxeres d'opinió.
De menut destacava en matemàtiques i literatura; de gran, és conegut per la seva retòrica directa i un estret compromís amb Mallorca com a nació; és lector de Salvador Galmès i amic i biògraf de Guillem d'Efak, amb qui comparteix la seva filosofia poètica. Bartomeu diu que els mallorquins som un poble que no sap que és poble perquè li sembren de sal la memòria i el tracten a bastonades, però a dia d'avui la principal bastonada és la corrupció dins les institucions balears i la manca d'un horitzó comú mínimament engrescador.
Què està passant?
Jo crec que avui dia destaquen per la seva absència la dignitat i l'ètica. De fet, tots els partits polítics, les institucions, estan elaborant codis ètics i això és perquè no hi ha ètica! Això vol dir que els principis i els valors estan en crisi.
Com és possible que descendents dels mallorquins de "clau a la porta" estiguem liderant els rànquings de corrupteles?
No hi estic d'acord, amb això del rànquing, perquè els anys noranta vàrem viure tota una sèrie de casos flagrants amb les institucions corrompudes del PSOE de Felipe González (Ministeri de l'Interior, el Banc d'Espanya), però aleshores no va caure el Govern, sinó que els ciutadans retiraren el vot als socialistes en les següents eleccions. I ara ens trobam aquí amb moltíssims de presumptes casos de corrupció política per part d'altres partits, però potser s'ha posat un altaveu excessiu damunt un d'ells, malgrat que la corrupció no té sigles! La corrupció té sols gent corrupta.
I la corrupció té també sensacions.
Sí, hi ha una segona corrupció més greu encara, la corrupció de les il•lusions. Els polítics ens les estan furtant, ens estan estafant amb promeses electorals que no es compleixen i això els hauria d'inhabilitar de per vida.
I què feim, Gillette o un xupet de salfumant?
No, més aviat tot això requereix una catarsi i la primera, que es canviï el sistema actual dels partits polítics, el sistema de llistes, que la gent pugui incidir en la vida política d'una manera directa. Però per damunt de tot, pens que la frase del poema dels vençuts de Pere Capellà és clau: "Necessitam coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge".
Serà un mallorquí qui dissenyi un món millor per a Mallorca?
Jo ara no veig el lideratge que hem de menester. Un líder, sobretot, ha de predicar amb l'exemple. Hi ha aquella frase tan magnífica que diu que "en mirar-nos les mans, el vespre, pot ser que les tenguem buides, però les hem de tenir netes".
Un poc allò de "puteta, però neteta"...
Sí (riu), exacte! Hem de tenir aquesta netedat i un compromís ètic, però sense haver de menester un codi i una relació de valors. Ja ho sabem, que no s'ha de robar ni matar, ja ho sabem, tot això!
No veis Antich com a líder?
Ara per ara no veig ningú capaç de liderar l'esperança. Un líder és una persona capaç d'aixecar-se i que la gent el segueixi. Un líder era Francesc Macià, que va aconseguir una majoria absoluta. I un altre ho fou Emili Darder, que va realitzar en poc temps molt més que allò que s'ha fet en aquests trenta-un anys de monarquia "democràtica".
Dubtau de la sinceritat històrica de la "transició democràtica"?
Transició? Perdona, no, no, allò no va ser una transició. Dins els codis normals de la historiografia moderna, ha estat una restauració borbònica. Així de clar! I, a més a més, amb un greuge, i és que es produeix per obra i gràcia de la persona que havia aixecat el cop d'estat del 1936. És ell qui el designa.
Un poc insultant, no?
Més aviat provocador. Quan el 75 mor Franco, queda dit "aquest és el que jo vull" i es fa una constitució espanyola dient que tots som iguals, però resulta que els fills de Joan Carles I tenen uns drets que no tindran mai els meus, com que poden ser caps d'Estat, per exemple. Evidentment som republicà per moltes raons, però sobretot perquè crec que un cap d'Estat, en una república, si no ho fa bé, se'l retira, però en una monarquia de vegades s'ha d'aguantar un inepte fins que el fan fugir o el decapiten. I això no és molt del segle XXI.
Per què els mallorquins som tan blans?
Patim una cosa que és la síndrome dels vençuts; sempre hem estat un poble ocupat, i això fa que la nostra autoestima sigui baixa. No ens respectam a nosaltres mateixos, no ens consideram un poble capaç d'exercir com a poble dins la conferència dels estats del món. Sempre hem estat esclafats... fins ara!
Menéame Digg Delicious Yahoo Tafanera
14 opinions
L'opinió del lector
Escriu el teu comentari
Nom
Email
Opinions
Pàgina 1 de 2
Com que no tenim líders? Matas, Munar, Roldán, Camps, Rubio, Collado, Hidalgo, Massot, Moisés, Nadal, Duran, Tarrés, Barceló... i, sobretot, Rodrigo de Santos! A qui no votaria ningú és a un Emili Darder, preocupat per la cultura, la sanitat, la convivència, l'ètica i la pau!
O no heu vist quin és el model que ens ofereixen les televisions dels triumfadors? No és que no hi hagi valors. Simplement els antics ara no serveixen. Els nous són el robatori i l'especulació. No és només un problema polític, sinó social i cultural!
$ $ $ !, fa devers 12 hores
Valoració: 1
Veig que l'entrevistador sempre filma les mans i que, fins ara, treu homes i dones que no les tenen brutes. En aquests temps que vivim consola veure que no tot està podrit. Potser no tenim líders com diu en Mestre avui però no hem de perdre l'esperança.
Esperança, fa devers 13 hores
Valoració: 2
Això necessitam, que gent com tu ho digui i ho repeteixi ben fort... saber que sempre hem estat esclafats, prendre consciència, que el líder no sortirà fins que el poble no sapi que ho és. Molt bé, Tomeu!
Fanny, fa devers 15 hores
Valoració: 9
Es cert, aquests videos den Raphel Pherrer tenen molta sensibilitat i sap fer dir a tothom lo que pensa perque es mallorquins mos amegam darrera sa roca per no ferir ningu i aixi mos va.
Bernat, fa devers 17 hores
Valoració: 3
Com tots els reportatges i entrevistes d'En Raphel Pherrer un 10, sap treuré el millor de cada un /a, amb una sensibilitat extrordinària.
Pel que fa a n'En Balutxo dir que m'agrada la seva sinceritat i valentia per respondre. Avui que estam amenaçats amb tant corrupte i que tot d'una ens volen tapar la boca i fer callar. Ens han destroçat la terra, s'han enriquit dels nostres imposts i a sobre s'en volen riuré de nosaltres. Però hem de fer palès el nostre criteri de persones adultes i amb seny.
"El vell regne de Mallorques
mai no ens el faran bocins,
per això la Història crida:
Siua qui sou, mallorquins!
Cal recuperar el temps d'esplendor per no haver de plorar, ja que fins ara tot gira malament, cantem el mallorquins.
Salut i força!
lota, fa devers 18 hores
Valoració: 14
Tens raó. Sa Feixina serveix per deixar clar que els vençuts continuem derrotats i els del Movimiento en el poder!
Josep M., fa devers 19 hores
Valoració: 10
El pitjor de tot és que no només ens han vençut els feixistes i les dretes de sempre, perquè encara ens han fet més mal les esquerres associades al poder, que ens han rematat i allunyat de tota esperança de canvi.
Neus, fa devers 20 hores
Valoració: 8
¡Hombre, Balutxo, has regresado, y yo que te hacía por los circos freakis de Conney Island convenciendo a los indios navajos por la independencia de los EUA! ¡Y en vídeo y todo! ¡Y desde San Salvador! Bueno, bueno, bueno...
maría rosa, fa devers 21 hores
Valoració: -21
Aquest és el problema qu tenim una esquerra plena d'aprofitats i gent que ha trobat en la política la seva única sortida professional.
I d'aquí a la corrupció només hi ha uns quants anys de poder.
Crec que ho tenim que fer entre tots (i quan dic tots, dic els votants no els militants escalador). I en les eleccions tenim l'oportunitat de jubilar-los i no caure un altre cop en el xantatge de que enen els altres.
Joana Maria, fa devers 22 hores
Valoració: 13
Molt bé Bartomeu, enhorabona
Bartomeu Mestre 'Balutxo':
És un home creatiu, pensador, sempre compromès amb la literatura, l'art escènic (va tenir una breu etapa d'actor), la política(PSM i ERC) i lligat també amb l'acció social de Sa Nostra. És un "reserva felanitxera del 1952", que de menut ja aprèn l'amor per la terra al si de la família; llavors es va configurant com un republicà sense pèls a la llengua i avui dia es troba en les més acarnissades trinxeres d'opinió.
De menut destacava en matemàtiques i literatura; de gran, és conegut per la seva retòrica directa i un estret compromís amb Mallorca com a nació; és lector de Salvador Galmès i amic i biògraf de Guillem d'Efak, amb qui comparteix la seva filosofia poètica. Bartomeu diu que els mallorquins som un poble que no sap que és poble perquè li sembren de sal la memòria i el tracten a bastonades, però a dia d'avui la principal bastonada és la corrupció dins les institucions balears i la manca d'un horitzó comú mínimament engrescador.
Què està passant?
Jo crec que avui dia destaquen per la seva absència la dignitat i l'ètica. De fet, tots els partits polítics, les institucions, estan elaborant codis ètics i això és perquè no hi ha ètica! Això vol dir que els principis i els valors estan en crisi.
Com és possible que descendents dels mallorquins de "clau a la porta" estiguem liderant els rànquings de corrupteles?
No hi estic d'acord, amb això del rànquing, perquè els anys noranta vàrem viure tota una sèrie de casos flagrants amb les institucions corrompudes del PSOE de Felipe González (Ministeri de l'Interior, el Banc d'Espanya), però aleshores no va caure el Govern, sinó que els ciutadans retiraren el vot als socialistes en les següents eleccions. I ara ens trobam aquí amb moltíssims de presumptes casos de corrupció política per part d'altres partits, però potser s'ha posat un altaveu excessiu damunt un d'ells, malgrat que la corrupció no té sigles! La corrupció té sols gent corrupta.
I la corrupció té també sensacions.
Sí, hi ha una segona corrupció més greu encara, la corrupció de les il•lusions. Els polítics ens les estan furtant, ens estan estafant amb promeses electorals que no es compleixen i això els hauria d'inhabilitar de per vida.
I què feim, Gillette o un xupet de salfumant?
No, més aviat tot això requereix una catarsi i la primera, que es canviï el sistema actual dels partits polítics, el sistema de llistes, que la gent pugui incidir en la vida política d'una manera directa. Però per damunt de tot, pens que la frase del poema dels vençuts de Pere Capellà és clau: "Necessitam coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge".
Serà un mallorquí qui dissenyi un món millor per a Mallorca?
Jo ara no veig el lideratge que hem de menester. Un líder, sobretot, ha de predicar amb l'exemple. Hi ha aquella frase tan magnífica que diu que "en mirar-nos les mans, el vespre, pot ser que les tenguem buides, però les hem de tenir netes".
Un poc allò de "puteta, però neteta"...
Sí (riu), exacte! Hem de tenir aquesta netedat i un compromís ètic, però sense haver de menester un codi i una relació de valors. Ja ho sabem, que no s'ha de robar ni matar, ja ho sabem, tot això!
No veis Antich com a líder?
Ara per ara no veig ningú capaç de liderar l'esperança. Un líder és una persona capaç d'aixecar-se i que la gent el segueixi. Un líder era Francesc Macià, que va aconseguir una majoria absoluta. I un altre ho fou Emili Darder, que va realitzar en poc temps molt més que allò que s'ha fet en aquests trenta-un anys de monarquia "democràtica".
Dubtau de la sinceritat històrica de la "transició democràtica"?
Transició? Perdona, no, no, allò no va ser una transició. Dins els codis normals de la historiografia moderna, ha estat una restauració borbònica. Així de clar! I, a més a més, amb un greuge, i és que es produeix per obra i gràcia de la persona que havia aixecat el cop d'estat del 1936. És ell qui el designa.
Un poc insultant, no?
Més aviat provocador. Quan el 75 mor Franco, queda dit "aquest és el que jo vull" i es fa una constitució espanyola dient que tots som iguals, però resulta que els fills de Joan Carles I tenen uns drets que no tindran mai els meus, com que poden ser caps d'Estat, per exemple. Evidentment som republicà per moltes raons, però sobretot perquè crec que un cap d'Estat, en una república, si no ho fa bé, se'l retira, però en una monarquia de vegades s'ha d'aguantar un inepte fins que el fan fugir o el decapiten. I això no és molt del segle XXI.
Per què els mallorquins som tan blans?
Patim una cosa que és la síndrome dels vençuts; sempre hem estat un poble ocupat, i això fa que la nostra autoestima sigui baixa. No ens respectam a nosaltres mateixos, no ens consideram un poble capaç d'exercir com a poble dins la conferència dels estats del món. Sempre hem estat esclafats... fins ara!
Menéame Digg Delicious Yahoo Tafanera
14 opinions
L'opinió del lector
Escriu el teu comentari
Nom
Opinions
Pàgina 1 de 2
Com que no tenim líders? Matas, Munar, Roldán, Camps, Rubio, Collado, Hidalgo, Massot, Moisés, Nadal, Duran, Tarrés, Barceló... i, sobretot, Rodrigo de Santos! A qui no votaria ningú és a un Emili Darder, preocupat per la cultura, la sanitat, la convivència, l'ètica i la pau!
O no heu vist quin és el model que ens ofereixen les televisions dels triumfadors? No és que no hi hagi valors. Simplement els antics ara no serveixen. Els nous són el robatori i l'especulació. No és només un problema polític, sinó social i cultural!
$ $ $ !, fa devers 12 hores
Valoració: 1
Veig que l'entrevistador sempre filma les mans i que, fins ara, treu homes i dones que no les tenen brutes. En aquests temps que vivim consola veure que no tot està podrit. Potser no tenim líders com diu en Mestre avui però no hem de perdre l'esperança.
Esperança, fa devers 13 hores
Valoració: 2
Això necessitam, que gent com tu ho digui i ho repeteixi ben fort... saber que sempre hem estat esclafats, prendre consciència, que el líder no sortirà fins que el poble no sapi que ho és. Molt bé, Tomeu!
Fanny, fa devers 15 hores
Valoració: 9
Es cert, aquests videos den Raphel Pherrer tenen molta sensibilitat i sap fer dir a tothom lo que pensa perque es mallorquins mos amegam darrera sa roca per no ferir ningu i aixi mos va.
Bernat, fa devers 17 hores
Valoració: 3
Com tots els reportatges i entrevistes d'En Raphel Pherrer un 10, sap treuré el millor de cada un /a, amb una sensibilitat extrordinària.
Pel que fa a n'En Balutxo dir que m'agrada la seva sinceritat i valentia per respondre. Avui que estam amenaçats amb tant corrupte i que tot d'una ens volen tapar la boca i fer callar. Ens han destroçat la terra, s'han enriquit dels nostres imposts i a sobre s'en volen riuré de nosaltres. Però hem de fer palès el nostre criteri de persones adultes i amb seny.
"El vell regne de Mallorques
mai no ens el faran bocins,
per això la Història crida:
Siua qui sou, mallorquins!
Cal recuperar el temps d'esplendor per no haver de plorar, ja que fins ara tot gira malament, cantem el mallorquins.
Salut i força!
lota, fa devers 18 hores
Valoració: 14
Tens raó. Sa Feixina serveix per deixar clar que els vençuts continuem derrotats i els del Movimiento en el poder!
Josep M., fa devers 19 hores
Valoració: 10
El pitjor de tot és que no només ens han vençut els feixistes i les dretes de sempre, perquè encara ens han fet més mal les esquerres associades al poder, que ens han rematat i allunyat de tota esperança de canvi.
Neus, fa devers 20 hores
Valoració: 8
¡Hombre, Balutxo, has regresado, y yo que te hacía por los circos freakis de Conney Island convenciendo a los indios navajos por la independencia de los EUA! ¡Y en vídeo y todo! ¡Y desde San Salvador! Bueno, bueno, bueno...
maría rosa, fa devers 21 hores
Valoració: -21
Aquest és el problema qu tenim una esquerra plena d'aprofitats i gent que ha trobat en la política la seva única sortida professional.
I d'aquí a la corrupció només hi ha uns quants anys de poder.
Crec que ho tenim que fer entre tots (i quan dic tots, dic els votants no els militants escalador). I en les eleccions tenim l'oportunitat de jubilar-los i no caure un altre cop en el xantatge de que enen els altres.
Joana Maria, fa devers 22 hores
Valoració: 13
Molt bé Bartomeu, enhorabona
divendres, 26 de febrer del 2010
Dos nins
El ninet més petit és en Jaume Figaseca que acaba de morir un d'aquests dies, l'altre és en Toni Mesquida.
Amb Photoshop he intentat restaurar la fotografia.
dilluns, 22 de febrer del 2010
divendres, 12 de febrer del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)