dilluns, 10 de maig del 2010
dissabte, 8 de maig del 2010
La injúria i la intimitat
Els anys han mudat el meu creure i ja no vull escoltar predicadors. Veig, com sempre, que anam cap a l’eternitat, un lloc que, si voleu que li diguem cel, ja em va bé. Crec que hi anirem tots, a la eternitat, bons i dolents. Als dolents, els bastarà bé veure el mal que han fet. Ja en tendran prou amb això. A tota aquella cosa que li diuen dimonis, jo li dic mal. El mal i no res més. No em vingueu amb esperits que desvesteixen dones davant nosaltres o ens posen diners a uns pams perquè els poguem robar. Un poc de serietat, amics meus. Bé n’han parlat de gent endimoniada i d’exorcistes que curen amb aigua beneïda. Si volen parlar de malalts de l’ànima, encara...
Hi ha un mal superior que nom injúria i que va contra el prestigi i contra l’honor de les víctimes i pot aixecar per elles l’ultratge més ferotge. De vegades, l’honra dels qui conviuen amb nosaltres queda mal parada per beneiteries o ninades que ens semblen insignificances. L’honra pot sofrir per l’aparició de rètols escrits a les parets o per in-sults orals al carrer; per una mentida a un periòdic o un murmuri de xiu-xiu al mercat. A qualque salsa rosa de la televisió... Tot dins un femer que put com un forat negre. Sem-pre he imaginat que l’honra és com una nina vestida de blanc. I el blanc és molt embru-tador.
Quasi per costum, la gent no pensa mai en la fragilitat del bon món dels altres. Les llengües brutes, les viperines, les llargues, les ofensives... obrin ferides. Quan el mal no té tarima on declamar, o quan se vol amagar de tan covard com és, passa de la boca a les mans i les mans escriuen fent pintades que poden obrir en canal la serenitat d’aquells que són fràgils i, generalment, més nets que els autors de les insídies. No he sabut mai si he estat a la mira de cap. Crec que no.
Per continuar, anirà bé que m’aturi a un llibre, la lectura del qual m’ha mogut a fer aquest escrit. Per a mi ha estat el llibre de l’any i el seu autor és l’amic de Santanyí Antoni Vidal Ferrando. Títol: La mà del jardiner. Si el llegiu, comprovareu que, perdut per sempre en Blai Bonet, en Toni és, sens dubte, el narrador i el poeta més important que queda a l’estimat poble veí. Un poble més menut que el nostre, que ha vist néixer un bon grapat de figures importants dins el camp de la literatura mallorquina. A La mà del jardiner, hi trobam uns personatges, uns ambients, uns costums, unes conductes i una anècdota que són calcats dels de la gent del meu poble i dels meus anys. Dels anys de molts, encara. D’una manera o de l’altra, hi som tots retratats. Un llibre-veritat carregat de simpatia i de bellesa literària. És admirable la forma com hi és utilitzada la nostra llengua. La sabia formosa, però mai no m’ho havia semblat tant. Quan un poeta com en Vidal Ferrando se decideix a contar històries, poden sortir meravelles com aquesta.
La injúria és un dels temes rel de La mà del jardiner. La injúria més despietada i inútil hi és present. Uns nins, que com molts d’altres i no tots, no calculen on pot arribar el mal, dediquen a una mestra peninsular que ha vingut a fer escola al poble, una frase denigrant que talla com una espasa, sense pietat, la vida de la dona. A un dels llocs més estratègics, hi han escrit: La señorita Adela la chupa. Ja vos podeu imaginar quina nafra poden obrir cinc paraules. La frase pren paper de protagonista i surt a tot moment dins l’obra.
Arribats aquí, voldria parlar a cert sector humà. Pintades així, avui, en veim moltes. Formen una mena de terrorisme de l’esperit. Volen esser bromes feixugues i són autèntiques bombes contra la personalitat. Poden foradar l’honor i la intimitat. Despullen i ridiculitzen. Capellans, religiosos, ensenyants, polítics i immigrants en són les dianes més habituals. Mai no van contra desencerts que poden haver comesos. Van, normalment, contra virtuts que volen convertir en infàmies.
Al principi deia que, als dolents, ja els bastarà veure el mal que han provocat. Me sembla que quedaran desfets. Vosaltres direu que la cosa no és així. Que no és tan dramàtica com l’estic pintant i que les novel.les són novel.les i no res més. Ja ho sé. Possiblement he fet llarg, però crec que és bo espantar els falcons. Sé que, al principi, vos deia que no vaig de predicadors i estic comprovant que vos he fet un sermó de melicotó... No de mel i cotó.
Me conten que la tele-femer de la Milà vol demostrar durant cada temporada que se pot viatjar dins la intimitat de la gent i que l’espectacle resulta una vulgar mentida a l’espanyola. La intimitat, amics meus, és un lloc on la televisió no hi té cap feina.
Hi ha un mal superior que nom injúria i que va contra el prestigi i contra l’honor de les víctimes i pot aixecar per elles l’ultratge més ferotge. De vegades, l’honra dels qui conviuen amb nosaltres queda mal parada per beneiteries o ninades que ens semblen insignificances. L’honra pot sofrir per l’aparició de rètols escrits a les parets o per in-sults orals al carrer; per una mentida a un periòdic o un murmuri de xiu-xiu al mercat. A qualque salsa rosa de la televisió... Tot dins un femer que put com un forat negre. Sem-pre he imaginat que l’honra és com una nina vestida de blanc. I el blanc és molt embru-tador.
Quasi per costum, la gent no pensa mai en la fragilitat del bon món dels altres. Les llengües brutes, les viperines, les llargues, les ofensives... obrin ferides. Quan el mal no té tarima on declamar, o quan se vol amagar de tan covard com és, passa de la boca a les mans i les mans escriuen fent pintades que poden obrir en canal la serenitat d’aquells que són fràgils i, generalment, més nets que els autors de les insídies. No he sabut mai si he estat a la mira de cap. Crec que no.
Per continuar, anirà bé que m’aturi a un llibre, la lectura del qual m’ha mogut a fer aquest escrit. Per a mi ha estat el llibre de l’any i el seu autor és l’amic de Santanyí Antoni Vidal Ferrando. Títol: La mà del jardiner. Si el llegiu, comprovareu que, perdut per sempre en Blai Bonet, en Toni és, sens dubte, el narrador i el poeta més important que queda a l’estimat poble veí. Un poble més menut que el nostre, que ha vist néixer un bon grapat de figures importants dins el camp de la literatura mallorquina. A La mà del jardiner, hi trobam uns personatges, uns ambients, uns costums, unes conductes i una anècdota que són calcats dels de la gent del meu poble i dels meus anys. Dels anys de molts, encara. D’una manera o de l’altra, hi som tots retratats. Un llibre-veritat carregat de simpatia i de bellesa literària. És admirable la forma com hi és utilitzada la nostra llengua. La sabia formosa, però mai no m’ho havia semblat tant. Quan un poeta com en Vidal Ferrando se decideix a contar històries, poden sortir meravelles com aquesta.
La injúria és un dels temes rel de La mà del jardiner. La injúria més despietada i inútil hi és present. Uns nins, que com molts d’altres i no tots, no calculen on pot arribar el mal, dediquen a una mestra peninsular que ha vingut a fer escola al poble, una frase denigrant que talla com una espasa, sense pietat, la vida de la dona. A un dels llocs més estratègics, hi han escrit: La señorita Adela la chupa. Ja vos podeu imaginar quina nafra poden obrir cinc paraules. La frase pren paper de protagonista i surt a tot moment dins l’obra.
Arribats aquí, voldria parlar a cert sector humà. Pintades així, avui, en veim moltes. Formen una mena de terrorisme de l’esperit. Volen esser bromes feixugues i són autèntiques bombes contra la personalitat. Poden foradar l’honor i la intimitat. Despullen i ridiculitzen. Capellans, religiosos, ensenyants, polítics i immigrants en són les dianes més habituals. Mai no van contra desencerts que poden haver comesos. Van, normalment, contra virtuts que volen convertir en infàmies.
Al principi deia que, als dolents, ja els bastarà veure el mal que han provocat. Me sembla que quedaran desfets. Vosaltres direu que la cosa no és així. Que no és tan dramàtica com l’estic pintant i que les novel.les són novel.les i no res més. Ja ho sé. Possiblement he fet llarg, però crec que és bo espantar els falcons. Sé que, al principi, vos deia que no vaig de predicadors i estic comprovant que vos he fet un sermó de melicotó... No de mel i cotó.
Me conten que la tele-femer de la Milà vol demostrar durant cada temporada que se pot viatjar dins la intimitat de la gent i que l’espectacle resulta una vulgar mentida a l’espanyola. La intimitat, amics meus, és un lloc on la televisió no hi té cap feina.
diumenge, 25 d’abril del 2010
diumenge, 18 d’abril del 2010
dimarts, 13 d’abril del 2010
Figueres de moro
L’actual marxa del món ens ha duit una quantitat considerable de moros. Cada dia n’hi ha més. Al seu país ho passen malament i vénen aquí per sortir una mica de la misèria. Diverses xerrades amb mestres de distintes escoles mallorquines m’han fet veure que Felanitx és un dels nuclis que més n’ha rebuts. Mentre que les escoles de Santanyí, s’Arenal o Llucmajor, per dir-ne algunes, tenen un moret i mig o una moreta i mitja per cada cent mallorquins, aquí la proporció deu superar el tres per cent. No crec anar gaire errat.
No és que avui vulgui encaminar el meu escrit cap al fenomen de la immigració. Del que intentaré parlar és d’un aspecte concret del nostre paisatge foraviler. Mentre que la quantitat de moros augmenta tant com deia just ara, les figueres de moro, que pel seu nom i aspecte deuen procedir amb tota seguretat de terres àrabs, estan en camí de desaparèixer. Cada dia en veuen menys.
Fa quaranta anys o no tant que no hi havia caseta del camp, petita o grossa, per a la gent o per a les eines, habitable o no, que no tingués al seu costat un bon corral de figueres de moro.
Quan mon pare va deixar la fusteria per fer-se pagès vàrem arribar a tenir tres petites casetes d’eines, a uns vuitanta metres una de l’altra, totes amb el seu corral de figueres de moro. Dues casetes en tenien un a la dreta i un altre a l’esquerra. Mumare es va fer figuerolera i cada any engreixàvem mitja dotzena de porcs negres. Fou un canvi radical que vaig motivar jo mateix. Va esser culpa meva perquè havia tingut la cucurutxa i havia quedat més fluix i dèbil que no sé què. Tenia els pits mig esfondrats i poca talent ferm. Tot me feia oi. Els metges parlaren d’un bon canvi d’aires, que a foravila es respirava millor i que allà tot era més sà i més net. No ho varen haver de repetir gaire vegades. En uns mesos, els estalvis acumulats amb la feina de la fusteria serviren per adquirir unes quarterades de terra seca al Pou Nou, on de tant en tant la memòria m’hi tragina sense esforçar-se ni mica. I és que m’agrada tornar a aquelles terres encara que sols sigui amb el record i l’enyorança.
Eren un parell de tanques amb ametllers, figueres de cristià i garrovers. També amb els seus corrals de figueres de moro com vos contava. Les figues constituïen la base de l’alimentació dels porcs. Malgrat que jo pujàs tan magret i delicat, mumare no volia de cap de les maneres que em convertís en un nin peresós ni aviciat, i per això em cridava de bon matí i em feia collir tres o quatre poals de figues de moro. S’havien de collir de prest perquè amb la calentor del sol les espines volaven fàcilment quan tocaves les figues i n’arribaves a dur per tot el cos aferrades a la pell per la suor.
Teníem una màquina per capolar aquelles figues. Era una màquina de rodar a la qual calia aferrar-se sense vessa. A mumare, no li feia gens de por ni aquella ni qualsevol altra feina. Ho duia escrit a les mans, que s’enganxaven a les calces i als llençols de tants de talls i asprors com arribaven a tenir.
Figues de moro ben moltes i figues de cristià amb un poc d’aigua i unes bones grapades de farina d’ordi era sempre el menú quotidià dels nostres porcs, que pujaven grassos i lluents. D’ells sortirien les millors sobrassades i els millors camaiots. Un no comprèn que els moros s’hagin muntat la vida sense tastar la carn del porc ni els seus derivats. Putes de religions que limiten el viure de les persones i les sotmeten a proves i privacions totalment inútils i absurdes! La nostra també en té, de privacions semblants, i d’altres incongruències...
A Ciutat, els ciutadanons menjaven més pa amb oli que nosaltres, que li dàvem a les llonganisses i als botifarrons tant com volíem. També a Palma ho tenien malament per les figues de moro ja que allà, per devers el Born o la Rambla, no n’hi havia cap ni un, de corral amb figueres. Al conco En Francesc, que era el pare d’en Guillem Rosselló Bordoy, que fins fa poc ha estat el director del Museu de Mallorca, li agradaven amb delit les figues de moro i n’hi enviàvem un paner o dos cada temporada amb el tren. Un any, que va esser any de puces i n’hi havia pertot, va arribar una carta del conco amb una glosa escrita seva on deia que les nostres figues de moro els arribaren empuçades i que tot el carrer de Balmes de Palma gratava per culpa nostra. La queixa, en el seu cas personal, tenia força raó perquè a ell l’afectaven terriblement aquells animalets paràsits. Patia una mena d’al•lèrgia i el trajecte que cada puça feia damunt la seva pell quedava dibuixat com si l’haguessin repassat amb retoladors blaus i vermells. Quan es va posar nuu davant el mirall, va contemplar el seu cos tal com si d’un mapa de carreteres i de ferrocarrils s’hagués tractat.
Als al•lots, ens agradava molt anar a jugar a pirates o a conillons d’amagat dins les figueres de moro i es que els socots vells de la part baixa oferien laberints de mil formes i dificultats. Hi podies anar sense picar-te ja que les pues eren a la part de dalt, on les fulles es mostraven més verdes i on a l’estiu s’hi feien les figues. Els vespres de lluna, quan, de bracet amb mumare, anàvem a passar la vetlada al veïnat de mes prop, les formes i les ombres d’aquelles figueres eren imponents i m’arribaven a fer una mica de por. Els corrals de les figueres de moro foren els dormitoris de les gallines, que hi tenien els nierons. Devia esser pel fems que hi deixaven, que el julivert hi creixia tan bo com elles mateixes.
No vull acabar sense parlar d’en Joan, que era un jove pagès una mica tipus cowboy americà que va utilitzar les figueres de moro per una certa i concreta activitat recreativa. Ell contava com una vegada que va anar a una peladissa d’ametles a una possessió important, varen acabar amb una bona bauxa a base de mistela, resolis i ball d’aferrat. Era un temps en què una besada de cine al carrer hauria pogut crear problemes d’ordre públic. Tothom anava amb ganes d’aferrar-se i un ball d’aquells era una ocasió magnífica de fer-ho. Total, que el nostre cowboy es va passar un poquet amb la cosa d’estrènyer ballant i el seu estat anímc degué pujar un tant perquè l’al•lota que ballava amb ell se’n va témer, i quan es va atrevir a posar-li mà on ja vos podeu imaginar, va quedar tota sorpresa i va dir: “Uep! Això teu necessita matar”. Ell no va tornar vermell perquè va trobar tot d’una la resposta escaient: “Idò, saps que podríem fer? Anem dins les figueres de moro i el matarem...”. Li vaig comentar que, si amb tanta fosca com feia, no havia trobat altre lloc més idoni que les figueres de moro, i ell va replicar: “Calla, que ens va anar beníssim”.
He d’acabar i vull dir que me sap greu que les figueres de moro estiguin en perill d’extinció. No p’en Joan, que ja és pare i padrí amb tot orgull, sinó pel paisatge que es ressentirà tant sense aquelles. Com la mar se ressent per certs peixos i certes algues que s’acaben. Com el cel que, ja no troba voltors que hi dibuixin filigranes. Com la costa, que plora perquè les roques tornen parets de ciment. Com els pins, que, essent més pocs que abans, ja no troben caderneres. Com la vida de tants que enyoram la calma i l’aire d’aquells anys d’infantesa i de joventut...
No és que avui vulgui encaminar el meu escrit cap al fenomen de la immigració. Del que intentaré parlar és d’un aspecte concret del nostre paisatge foraviler. Mentre que la quantitat de moros augmenta tant com deia just ara, les figueres de moro, que pel seu nom i aspecte deuen procedir amb tota seguretat de terres àrabs, estan en camí de desaparèixer. Cada dia en veuen menys.
Fa quaranta anys o no tant que no hi havia caseta del camp, petita o grossa, per a la gent o per a les eines, habitable o no, que no tingués al seu costat un bon corral de figueres de moro.
Quan mon pare va deixar la fusteria per fer-se pagès vàrem arribar a tenir tres petites casetes d’eines, a uns vuitanta metres una de l’altra, totes amb el seu corral de figueres de moro. Dues casetes en tenien un a la dreta i un altre a l’esquerra. Mumare es va fer figuerolera i cada any engreixàvem mitja dotzena de porcs negres. Fou un canvi radical que vaig motivar jo mateix. Va esser culpa meva perquè havia tingut la cucurutxa i havia quedat més fluix i dèbil que no sé què. Tenia els pits mig esfondrats i poca talent ferm. Tot me feia oi. Els metges parlaren d’un bon canvi d’aires, que a foravila es respirava millor i que allà tot era més sà i més net. No ho varen haver de repetir gaire vegades. En uns mesos, els estalvis acumulats amb la feina de la fusteria serviren per adquirir unes quarterades de terra seca al Pou Nou, on de tant en tant la memòria m’hi tragina sense esforçar-se ni mica. I és que m’agrada tornar a aquelles terres encara que sols sigui amb el record i l’enyorança.
Eren un parell de tanques amb ametllers, figueres de cristià i garrovers. També amb els seus corrals de figueres de moro com vos contava. Les figues constituïen la base de l’alimentació dels porcs. Malgrat que jo pujàs tan magret i delicat, mumare no volia de cap de les maneres que em convertís en un nin peresós ni aviciat, i per això em cridava de bon matí i em feia collir tres o quatre poals de figues de moro. S’havien de collir de prest perquè amb la calentor del sol les espines volaven fàcilment quan tocaves les figues i n’arribaves a dur per tot el cos aferrades a la pell per la suor.
Teníem una màquina per capolar aquelles figues. Era una màquina de rodar a la qual calia aferrar-se sense vessa. A mumare, no li feia gens de por ni aquella ni qualsevol altra feina. Ho duia escrit a les mans, que s’enganxaven a les calces i als llençols de tants de talls i asprors com arribaven a tenir.
Figues de moro ben moltes i figues de cristià amb un poc d’aigua i unes bones grapades de farina d’ordi era sempre el menú quotidià dels nostres porcs, que pujaven grassos i lluents. D’ells sortirien les millors sobrassades i els millors camaiots. Un no comprèn que els moros s’hagin muntat la vida sense tastar la carn del porc ni els seus derivats. Putes de religions que limiten el viure de les persones i les sotmeten a proves i privacions totalment inútils i absurdes! La nostra també en té, de privacions semblants, i d’altres incongruències...
A Ciutat, els ciutadanons menjaven més pa amb oli que nosaltres, que li dàvem a les llonganisses i als botifarrons tant com volíem. També a Palma ho tenien malament per les figues de moro ja que allà, per devers el Born o la Rambla, no n’hi havia cap ni un, de corral amb figueres. Al conco En Francesc, que era el pare d’en Guillem Rosselló Bordoy, que fins fa poc ha estat el director del Museu de Mallorca, li agradaven amb delit les figues de moro i n’hi enviàvem un paner o dos cada temporada amb el tren. Un any, que va esser any de puces i n’hi havia pertot, va arribar una carta del conco amb una glosa escrita seva on deia que les nostres figues de moro els arribaren empuçades i que tot el carrer de Balmes de Palma gratava per culpa nostra. La queixa, en el seu cas personal, tenia força raó perquè a ell l’afectaven terriblement aquells animalets paràsits. Patia una mena d’al•lèrgia i el trajecte que cada puça feia damunt la seva pell quedava dibuixat com si l’haguessin repassat amb retoladors blaus i vermells. Quan es va posar nuu davant el mirall, va contemplar el seu cos tal com si d’un mapa de carreteres i de ferrocarrils s’hagués tractat.
Als al•lots, ens agradava molt anar a jugar a pirates o a conillons d’amagat dins les figueres de moro i es que els socots vells de la part baixa oferien laberints de mil formes i dificultats. Hi podies anar sense picar-te ja que les pues eren a la part de dalt, on les fulles es mostraven més verdes i on a l’estiu s’hi feien les figues. Els vespres de lluna, quan, de bracet amb mumare, anàvem a passar la vetlada al veïnat de mes prop, les formes i les ombres d’aquelles figueres eren imponents i m’arribaven a fer una mica de por. Els corrals de les figueres de moro foren els dormitoris de les gallines, que hi tenien els nierons. Devia esser pel fems que hi deixaven, que el julivert hi creixia tan bo com elles mateixes.
No vull acabar sense parlar d’en Joan, que era un jove pagès una mica tipus cowboy americà que va utilitzar les figueres de moro per una certa i concreta activitat recreativa. Ell contava com una vegada que va anar a una peladissa d’ametles a una possessió important, varen acabar amb una bona bauxa a base de mistela, resolis i ball d’aferrat. Era un temps en què una besada de cine al carrer hauria pogut crear problemes d’ordre públic. Tothom anava amb ganes d’aferrar-se i un ball d’aquells era una ocasió magnífica de fer-ho. Total, que el nostre cowboy es va passar un poquet amb la cosa d’estrènyer ballant i el seu estat anímc degué pujar un tant perquè l’al•lota que ballava amb ell se’n va témer, i quan es va atrevir a posar-li mà on ja vos podeu imaginar, va quedar tota sorpresa i va dir: “Uep! Això teu necessita matar”. Ell no va tornar vermell perquè va trobar tot d’una la resposta escaient: “Idò, saps que podríem fer? Anem dins les figueres de moro i el matarem...”. Li vaig comentar que, si amb tanta fosca com feia, no havia trobat altre lloc més idoni que les figueres de moro, i ell va replicar: “Calla, que ens va anar beníssim”.
He d’acabar i vull dir que me sap greu que les figueres de moro estiguin en perill d’extinció. No p’en Joan, que ja és pare i padrí amb tot orgull, sinó pel paisatge que es ressentirà tant sense aquelles. Com la mar se ressent per certs peixos i certes algues que s’acaben. Com el cel que, ja no troba voltors que hi dibuixin filigranes. Com la costa, que plora perquè les roques tornen parets de ciment. Com els pins, que, essent més pocs que abans, ja no troben caderneres. Com la vida de tants que enyoram la calma i l’aire d’aquells anys d’infantesa i de joventut...
dissabte, 10 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)