La injúria i la intimitat

Els anys han mudat el meu creure i ja no vull escoltar predicadors. Veig, com sempre, que anam cap a l’eternitat, un lloc que, si voleu que li diguem cel, ja em va bé. Crec que hi anirem tots, a la eternitat, bons i dolents. Als dolents, els bastarà bé veure el mal que han fet. Ja en tendran prou amb això. A tota aquella cosa que li diuen dimonis, jo li dic mal. El mal i no res més. No em vingueu amb esperits que desvesteixen dones davant nosaltres o ens posen diners a uns pams perquè els poguem robar. Un poc de serietat, amics meus. Bé n’han parlat de gent endimoniada i d’exorcistes que curen amb aigua beneïda. Si volen parlar de malalts de l’ànima, encara...
Hi ha un mal superior que nom injúria i que va contra el prestigi i contra l’honor de les víctimes i pot aixecar per elles l’ultratge més ferotge. De vegades, l’honra dels qui conviuen amb nosaltres queda mal parada per beneiteries o ninades que ens semblen insignificances. L’honra pot sofrir per l’aparició de rètols escrits a les parets o per in-sults orals al carrer; per una mentida a un periòdic o un murmuri de xiu-xiu al mercat. A qualque salsa rosa de la televisió... Tot dins un femer que put com un forat negre. Sem-pre he imaginat que l’honra és com una nina vestida de blanc. I el blanc és molt embru-tador.
Quasi per costum, la gent no pensa mai en la fragilitat del bon món dels altres. Les llengües brutes, les viperines, les llargues, les ofensives... obrin ferides. Quan el mal no té tarima on declamar, o quan se vol amagar de tan covard com és, passa de la boca a les mans i les mans escriuen fent pintades que poden obrir en canal la serenitat d’aquells que són fràgils i, generalment, més nets que els autors de les insídies. No he sabut mai si he estat a la mira de cap. Crec que no.
Per continuar, anirà bé que m’aturi a un llibre, la lectura del qual m’ha mogut a fer aquest escrit. Per a mi ha estat el llibre de l’any i el seu autor és l’amic de Santanyí Antoni Vidal Ferrando. Títol: La mà del jardiner. Si el llegiu, comprovareu que, perdut per sempre en Blai Bonet, en Toni és, sens dubte, el narrador i el poeta més important que queda a l’estimat poble veí. Un poble més menut que el nostre, que ha vist néixer un bon grapat de figures importants dins el camp de la literatura mallorquina. A La mà del jardiner, hi trobam uns personatges, uns ambients, uns costums, unes conductes i una anècdota que són calcats dels de la gent del meu poble i dels meus anys. Dels anys de molts, encara. D’una manera o de l’altra, hi som tots retratats. Un llibre-veritat carregat de simpatia i de bellesa literària. És admirable la forma com hi és utilitzada la nostra llengua. La sabia formosa, però mai no m’ho havia semblat tant. Quan un poeta com en Vidal Ferrando se decideix a contar històries, poden sortir meravelles com aquesta.
La injúria és un dels temes rel de La mà del jardiner. La injúria més despietada i inútil hi és present. Uns nins, que com molts d’altres i no tots, no calculen on pot arribar el mal, dediquen a una mestra peninsular que ha vingut a fer escola al poble, una frase denigrant que talla com una espasa, sense pietat, la vida de la dona. A un dels llocs més estratègics, hi han escrit: La señorita Adela la chupa. Ja vos podeu imaginar quina nafra poden obrir cinc paraules. La frase pren paper de protagonista i surt a tot moment dins l’obra.
Arribats aquí, voldria parlar a cert sector humà. Pintades així, avui, en veim moltes. Formen una mena de terrorisme de l’esperit. Volen esser bromes feixugues i són autèntiques bombes contra la personalitat. Poden foradar l’honor i la intimitat. Despullen i ridiculitzen. Capellans, religiosos, ensenyants, polítics i immigrants en són les dianes més habituals. Mai no van contra desencerts que poden haver comesos. Van, normalment, contra virtuts que volen convertir en infàmies.
Al principi deia que, als dolents, ja els bastarà veure el mal que han provocat. Me sembla que quedaran desfets. Vosaltres direu que la cosa no és així. Que no és tan dramàtica com l’estic pintant i que les novel.les són novel.les i no res més. Ja ho sé. Possiblement he fet llarg, però crec que és bo espantar els falcons. Sé que, al principi, vos deia que no vaig de predicadors i estic comprovant que vos he fet un sermó de melicotó... No de mel i cotó.
Me conten que la tele-femer de la Milà vol demostrar durant cada temporada que se pot viatjar dins la intimitat de la gent i que l’espectacle resulta una vulgar mentida a l’espanyola. La intimitat, amics meus, és un lloc on la televisió no hi té cap feina.