L'horabaixa i el vespre

L'horabaixa

L’horabaixa, vaig anar a Ciutat. Els historiadors diuen que li hem de dir Palma i a mi m’agrada més Ciutat. Els historiadors tenen raó, però quan parlam entre família, com ara, li podem dir Ciutat. Hi vaig anar a cercar uns llibres i quatre colors d’aquarel.la. Els colors, a la part de la Rambla, i els llibres, a una petita travessia del carrer d’es Sindicat.
Quan pujava les escales que van des de la Rambla a la plaça Major, asseguda a un dels esglaons, hi havia una al.lota amb la cara tapada per una tela negra. Damunt la seva falda un s.o.s. en castellà, retolat de qualsevol manera i que vull traduir per dignitat, perquè, per això que diré, la meva llengua me resulta més estimada que la que m’imposaren per força arraconant sense contemplacions la que tocava esser la primera. Escrit en el cartó d’una vella capsa de sabates, hi vaig llegir: “Per pietat, comprau per a mi aquest ungüent que és la meva vida!”, i dins la capsa hi havia un tub gastat que deixava veure el nom del medicament.
No hauria escrit això que ara vos cont si en aquell precís moment no hagués passat una senyora. Una senyora no tan senyora perquè, a Ciutat, com bé sabreu, tots són senyores i senyors. Aquella era sols senyora d’anar vestida, calçada i pentinada de la manera més senzilla que vos pogueu imaginar. Va esser, però, tan noble i tan senyora que va deixar caure dins la capsa de sabates de la jove un tub de la crema que demanava: “Aquí en tens un tubet més, Joana”.
M’havia returat una mica i quan vaig seguir havia quedat a l’altura de la dona. No vaig dir res però ella va entendre que jo li demanava què li passa... què té aquesta al.lota? I per això me va dir: “Té un mal terrible a la cara. Quan puc, poques vegades, li duc un dels tubs que demana. No la trob mai en el mateix lloc perquè la fan fugir. Un dia em va voler fer cas i se va llevar aquest vel negre. Sols Déu sap què vaig veure: una nafra enorme amb dos ulls... La boca i el nas no sé on eren.” Escoltar allò em va causar impressió, llàstima i mala boca. Pobre Joana, que demanes pomades per viure amagada darrera un pedaç negre!

El vespre

Feia fosca quan vaig arribar a la vila. Me contaren que n’Antònia s’havia barallat amb en Rafel i que ara plora sempre i se vol morir. Per tan poc, Antònia! Si demà vos tornareu a fer amics.
A ca nostra, com sempre. El sopar de pa amb oli i el formatge. La televisió engegada per les notícies del Telediario. Encara no eren les nou i acabava un programa de gent rica i guapa. Noces, balls i una artista molt jove que no volia botar el portal perquè li havia sortit una piga a una galta i ara tenia una por infernal dels fotògrafs. No fos cosa que la mostràssin d’aquella manera. N’Ana Obregón, amb els generosos pits que mai no podrà amagar, vessava una llagrimeta pensant en les dolces hores que, fa tant de temps, havia passades amb en Súker.
Encara, abans de les notícies, uns anuncis. Un nou cotxe de la casa Renault que despertarà admiracions per on passi i un altre, dedicat a les dones que comencen a tenir por de mostrar els anys que passegen. Els laboratoris més importats del món han pensat en vostè, senyora. Ja pot dir adéu per sempre a les arrugues que tant la preocupen. Amb la nova crema a base de liposomes, algues marines i albercocs, la seva cara tornarà de 18 anys... Tots els mascles es trauran el capell quan vostè passarà...
Toquen les nou i les notícies són aquí. El president diu que tot va xupi de bé. L’amistat amb França cada dia és més forta... El terrorisme acabarà compixat per tots els espanyols lliures i demòcrates... Per un moment, tanc els ulls i pens a quin raconet, escletxa o amagatall de Ciutat, na Joana es deu llevar el vel negre de la cara i es deu posar l’ungüent que li ha donat fa unes hores aquella senyora de casa petita. Joana, el president diu, com sempre, que tot va tan bé... Saps... han inventat una crema que lleva les arrugues i fa tornar guapes. O la teva pell no va de liposomes ni d’algues marines? Hauries de veure com se regiren les senyores d’Espanya per la primera arruga. Però, quan passa això, neix el miracle d’una nova crema o pomada. Una pomada que servirà perquè puguin seguir fent... pomades. Les de cada dia, quan remenen el cul.